En procés de realització
6.
Filosofia de la ciència
Introducció
1.
Les dues cares de tota innovació tecnològica: el
rellotge i el mòbil (http://www.xtec.es/~lvallmaj/palau/relmobil.htm)
Classificació de les ciències
Ciència formal i ciència
empíriques
No tota la investigació científica procura el coneixement
objectiu. Així, la lògica i la matemàtica
- això és, els diversos sistemes de lògica
formal i els diferents capítols de la matemàtica
pura- són racionals, sistemàtics i verificables,
però no són objectius, no ens donen informacions
sobre la realitat: simplement, no s'ocupen dels fets. La lògica
i les matemàtiques tracten d'ens ideals; aquests ens, tant
els abstractes com els interpretats, només existeixen en
la ment humana. Als lògics i matemàtics no se'ls
dóna objectes d'estudi: ells construeixen els seus propis
objectes. És veritat que sovint ho fan per abstracció
d'objectes reals (naturals i socials); més encara, la feina
del lògic o del matemàtic satisfà sovint
les necessitats del naturalista, del sociòleg o del tecnòleg,
i és per això que la societat els tolera i, ara,
fins i tot els estimula. Però la primera matèria
que utilitzen els lògics i els matemàtics no és
fàctica sinó ideal.
Per exemple, el concepte de nombre abstracte va néixer,
sens dubte, de la coordinació (correspondència biunívoca)
de conjunts d'objectes materials, com ara dits, d'una banda, i
còdols, per l'altra; però no per això aquell
concepte es redueix a aquesta operació manual, ni als signes
que s'utilitzen per a representar-lo. Els nombres no existeixen
fora dels nostres cervells, i fins i tot allà dins existeixen
a nivell conceptual i no a nivell fisiològic. Els objectes
materials són quantificables sempre que siguin discontinus;
però no són nombres; tampoc són nombres purs
(abstractes) les seves qualitats o relacions. En el món
real trobem 3 llibres, en el món de la ficció construïm
3 plats voladors. Però qui ha vist mai un 3, un simple
3?
La lògica i la matemàtica, per ocupar-se d'inventar
ens formals i d'establir relacions entre ells, sanomenen
sovint ciències formals. Precisament perquè els
seus objectes no són coses ni processos sinó, per
a utilitzar el llenguatge pictòric, formes en les quals
es pot abocar un assortiment il·limitat de continguts,
tant fàctics com empírics. Això és,
podem establir correspondències entre aquestes formes (o
objectes formals), d'una banda, i coses i processos pertanyent
a qualsevol nivell de la realitat, per l'altra. Així és
com la física, la química, la fisiologia, la psicologia,
l'economia i les altres ciències recorren a la matemàtica,
utilitzant-la com eina per dur a terme la més precisa reconstrucció
de les complexes relacions que es troben entre els fets i entre
els diversos aspectes dels fets; les esmentades ciències
no identifiquen les formes ideals amb els objectes concrets, sinó
que interpreten les primeres en termes de fets i d'experiències
(o, el que és equivalent, formalitzen enunciats fàctics).
El mateix val per a la lògica formal: algunes de les seves
parts - en particular, però no exclusivament, la lògica
preposicional bivalent - poden fer-se correspondre a aquelles
entitats psíquiques que anomenem pensaments. Una aplicació
semblant de les ciències de la forma pura a la intel·ligència
del món dels fets s'efectua assignant diferents interpretacions
als objectes formals. Aquestes interpretacions són, dins
de certs límits, arbitràries; val a dir, es justifiquen
per l'èxit, la conveniència o la ignorància.
En unes altres paraules, el significat fàctic o empíric
que s'assigna als objectes formals no és una propietat
intrínseca dells mateixos. D'aquesta manera, les
ciències formals mai entren en conflicte amb la realitat.
Això explica la paradoxa que, essent formals, s"apliquen"
a la realitat: en rigor no s'hi apliquen, sinó que s'utilitzen
en la vida quotidiana i en les ciències fàctiques
a condició que se'ls superposin regles de correspondència
adequada. En suma, la lògica i la matemàtica estableixen
contacte amb la realitat a través del pont del llenguatge,
tant l'ordinari com el científic.
Tenim així una primera gran divisió de les ciències,
en formals (o ideals) i fàctiques (o materials). Aquesta
ramificació preliminar té en compte l'objecte o
tema de les respectives disciplines; també testimonia de
la diferència d'espècie entre els enunciats que
es proposen establir les ciències formals i les fàctiques:
mentre els enunciats formals consisteixen en relacions entre signes,
els enunciats de les ciències fàctiques es refereixen,
en la seva majoria, a ens extracientífics: a successos
i processos. La nostra divisió també té en
compte el mètode pel qual es posen a prova els enunciats
verificables: mentre les ciències formals s'acontenten
amb la lògica per demostrar rigorosament els seus teoremes
(els quals, no obstant això, haurien pogut ser endevinats
per inducció comuna o d'altres maneres), les ciències
fàctiques necessiten més que la lògica formal:
per confirmar les seves conjectures, necessiten l'observació
i/o experimentació. En unes altres paraules, les ciències
fàctiques han de mirar les coses i, sempre que els sigui
possible, han de procurar canviar-les deliberadament per intentar
descobrir en quina mesura les seves hipòtesis s'adeqüen
als fets.
Quan es demostra un teorema lògic o matemàtic no
es recorre a l'experiència: el conjunt de postulats, definicions,
regles de formació de les expressions dotades de significat,
i regles d'inferència deductiva en summa la base
de la teoria donada -, són suficients per a aquest propòsit.
La demostració dels teoremes no és sinó una
deducció: és una operació confinada a l'esfera
teòrica, encara que a vegades els teoremes mateixos (no
les seves demostracions) siguin suggerits en alguna esfera extramatemàtica,
i encara que la seva prova (però no el seu primer descobriment)
pugui realitzar-se amb ajuda de calculadores electròniques.
Per exemple, qualsevol demostració rigorosa del teorema
de Pitàgores prescindeix dels mesuraments, i fa servir
figures només com ajuda psicològica al procés
deductiu; que el teorema de Pitàgores hagi estat el resultat
d'un llarg procés d'inducció connectat a operacions
pràctiques de mesuraments de terres, és objecte
de la història, la sociologia i la psicologia del coneixement.
Les matemàtiques i la lògica són, en suma,
ciències deductives. El procés constructiu, per
al qual l'experiència desenvolupa un gran paper suggeridor,
es limita a la formació dels punts de partida (axiomes).
En matemàtica la veritat consisteix, per això, en
la coherència de l'enunciat donat amb un sistema d'idees
admès prèviament: per això, la veritat matemàtica
no és absoluta, sinó relativa a aquest sistema,
en el sentit que una proposició que és vàlida
en una teoria pot deixar de ser lògicament vertadera en
una altra teoria. (Per exemple, en el sistema d'aritmètica
que emprem per comptar les hores del dia, val la proposició
de 24 + 1 = 1.) Més encara, les teories matemàtiques
abstractes, això és, que contenen termes no interpretats
(signes als quals no s'atribueix un significat fix, i que per
tant poden adquirir diferents significats) poden desenvolupar-se
sense parar atenció al problema de la veritat.
.......................................................
En les ciències fàctiques (empíriques)
, la situació és completament diferent. En primer
lloc, elles no utilitzen símbols buits (variables lògiques),
sinó tan sols símbols interpretats; per exemple,
no involucren expressions com ara x és F, que
no són vertaderes ni falses. En segon lloc, la racionalitat
això és, la coherència amb un sistema
d'idees acceptat prèviament- és necessària
però no suficient per als enunciats fàctics; en
particular, la submissió a algun sistema de lògica
és necessària però no és una garantia
que s'obtingui la veritat.[...]
Comptat i debatut, la coherència és necessària
però no suficient en el camp de les ciències de
fets: per afirmar que un enunciat és (probablement) vertader
es requereixen dades empíriques (proposicions sobre observacions
o experiments). En última instància, només
l'experiència pot dir-nos si una hipòtesi relativa
a cert grup de fets materials és adequada o no. El millor
fonament d'aquesta regla metodològica que acabem d'enunciar
és que l'experiència ha ensenyat a la humanitat
que el coneixement de fet no és convencional, que, si es
busca la comprensió i el control dels fets, ha de deu partir-se
de l'experiència. Però l'experiència no garanteix
que la hipòtesi en qüestió sigui lúnica
vertadera: només ens dirà que és probablement
adequada, sense excloure per això la possibilitat que un
estudi ulterior pugui produir millors aproximacions en la reconstrucció
conceptual del tros de realitat escollit. El coneixement fàctic,
encara que racional, és essencialment probable; dit d'una
altra manera: la inferència científica és
una xarxa d'inferències deductives (demostratives) i probables
(inconcloents).
Les ciències formals demostren o proven: les ciències
fàctiques verifiquen (confirmen o rebutgen) hipòtesis
que en la seva majoria són provisionals. La demostració
és completa i final; la verificació és incompleta
i per això temporal. La naturalesa mateixa del mètode
científic impedeix la confirmació final de les hipòtesis
fàctiques. En efecte, els científics no només
procuren acumular elements de prova de les seves suposicions multiplicant
el nombre de casos que elles es compleixen; també intenten
obtenir casos desfavorables a les seves hipòtesis, fundant-se
en el principi lògic que una sola conclusió que
no concordi amb els fets té més pes que mil confirmacions.
Per això, mentre les teories formals poden ser portades
a un estat de perfecció (o estancament), els sistemes teòrics
relatius als fets són essencialment defectuosos; compleixen,
doncs, la condició necessària per ser perfectibles.
En conseqüència, si l'estudi de les ciències
formals pot vigoritzar l'hàbit del rigor, l'estudi de les
ciències fàctiques pot induir-nos a considerar el
món com inesgotable, i a l'home com una empresa inconclusa
i interminable.
MARIO BUNGE: La ciència, el seu mètode
i la seva filosofia. Ed. S.XX, Buenos Aires, 1978, pp.
9-15 [http://www.xtec.es/~asarbach/actius/filosofiaI/coneixement/coneixementcientific.htm]
Les ciències socials
Lobjecte de les ciències socials o humanes és
la realitat social, la qual cosa planteja una relació peculiar
entre subjecte i objecte del coneixement: el subjecte forma part
de lobjecte destudi.
Aquest fet dóna a les ciències socials les següents
característiques pròpies:
- Lobjecte de coneixement és també un subjecte.
- La capacitat de predicció és menor que en les
ciències naturals, perquè hi intervé la llibertat.
La capacitat de generalització és menor que en les
ciències naturals, ja que el que és vàlid
per un individu o un grup pot no ser-ho per a un altre. Fins i
tot hi ha ciències que no s'ocupen de fets generalitzables
i repetibles, sinó dels individuals, com la història.
- La neutralitat valorativa és impossible, perquè
l'investigador no és independent d'allò que investiga.
Aquestes característiques desemboquen en un problema clàssic:
ha de ser el mètode d'aquestes ciències de la mateixa
mena que el de les naturals?
Adela Cortina. Anàlisi crític del paper de
la ciència i la tecnologia a la nostra societat.
Santillana
Mètode científic
Asimetria entre verificabilitat
i falsabilitat
Mi propuesta está basada en la asimetría entre
la verificabilidad y la falsabilidad: asimetría que se
deriva de la forma lógica de los enunciados universales.
Pues éstos no son jamás deducibles de enunciados
singulares, pero sí pueden estar en contradicción
con estos últimos. En consecuencia, es posihle argüir
de la verdad de enunciados singulares la falsedad de enunciados
universales.
Popper. La lógica de la investigación científica
El científic ha de formular
hipòtesis arriscades (el màxim grau de falsació)
L'avenç de la ciència no és degut al fet
que s'acumulin cada vegada més experiències perceptives
en transcórrer el temps. Ni tampoc és degut al fet
que cada cop fem millor ús dels nostres sentits. Ni tampoc
és degut al fet que cada cop fem millor ús dels
nostres sentits. No és possible de destil·lar ciència
a partir d'experiències sensorials no interpretades, per
molt industriosament que les recollim i classifiquem. L'únic
mitjà que tenim per interpretar la natura són les
idees arriscades, organon, l'únic instrument per copsar-la.
I ens cal aventurar-los, si volem assolir el premi. Aquell d'entre
nosaltres que no està disposat a exposar les seves idees
al risc de la refutació no pren part en el joc de la ciència.
Popper. La lògica de la investigació científica
La contrastació
"Però aquestes conjectures o "anticipacions"
nostres, tan meravellosament imaginatives i audaces, són
controlades curosament i sòbriament per contrastacions
sistemàtiques. Un cop avançada, cap de les nostres
"anticipacions" no es manté dogmàticament.
El nostre mètode d'investigació no consisteix a
defensar-les per tal de demostrar que teníem raó.
Ben al contrari, intentem enderrocar-les. Valent-nos de totes
les armes de la nostra armeria lògica, matemàtica
i tècnica, tractem de demostrar que les nostres anticipacions
eren falses -a fi de proposar, al seu lloc, noves anticipacions
injustificables, nous "prejudicis precipitats i prematurs",
com les va anomenar, ben irònicament, Bacon."
Popper. La lògica de la investigació científica
Elements d'una cosmovisió relativista: una superació de la cosmovisió newtoniana
Compaparició entre la cosmovisió newtoniana i relativista
Mètode científic:
La febre post-part
"Com a simple il·lustració d'alguns aspectes
importants de la investigació científica, aturem-nos
a considerar els treballs de Semmelweis en relació amb
la febre puerperal. Ignaz Semmelweis, un metge d'origen hongarès,
va realitzar aquests treballs entre 1844 i 1848 a l'Hospital General
de Viena. Com a membre de l'equip mèdic de la Primera Divisió
de Maternitat de l'hospital, Semmelweis se sentia angoixat en
veure que una gran proporció de les dones que havien donat
a llum en aquesta divisió contreia una seriosa i amb freqüència
fatal malaltia coneguda com a febre puerperal o febre de post-part.
El 1844, fins a 260, d'un total de 3.157 mares a la Divisió
Primera -un 8,2 %- van morir d'aquesta malaltia; el 1845, l'índex
de morts era del 6,8 %, i en 1846, del 11,4. Aquestes xifres eren
summament alarmants, perquè en l'adjacent Segona Divisió
de Maternitat del mateix hospital, en què es trobaven instal·lades
gairebé tantes dones com a la Primera, el percentatge de
morts per febre puerperal era molt més baix: 2,3, 2,0 i
2,7 en els mateixos anys. En un llibre que va escriure més
tard sobre les causes i la prevenció de la febre puerperal,
Semmelweis relata els seus esforços per resoldre aquest
terrible trencaclosques.
Semmelweis va començar per examinar diverses explicacions
del fenomen, corrents en l'època; en va rebutjar algunes
que es mostraven incompatibles amb fets ben establerts; en va
sotmetre a contrastació, unes altres.
Una opinió àmpliament acceptada atribuïa les
onades de febre puerperal a «influències epidèmiques»,
que es descrivien vagament com «canvis atmosfèrico-còsmico-tel·lúrics»,
que s'estenien per districtes sencers i produïen la febre
puerperal en dones que es trobaven de postpart. Però, com
-argüia Semmelweis- podien aquestes influències haver
infestat durant anys la Divisió Primera i haver respectat
la Segona? I com podia fer-se compatible aquesta concepció
amb el fet que mentre la febre assolava l'hospital, a penes sen
produïa cap cas a la ciutat de Viena o els seus voltants?
Una epidèmia de veritat, com el còlera, no seria
tan selectiva. Finalment, Semmelweis assenyala que algunes de
les dones internades a la Divisió Primera que vivien lluny
de l'hospital s'havien vist sorpreses pels dolors de part quan
anaven de camí, i havien donat a llum al carrer; no obstant
això, malgrat aquestes condicions adverses, el percentatge
de morts per febre puerperal entre aquests casos de «part
del carrer» era més baix que el de la Divisió
Primera.
Segons una altra opinió, una causa de mortalitat a la
Divisió Primera era l'amuntegament. Però Semmelweis
assenyala que de fet l'amuntegament era més gran a la Divisió
Segona, en part com a conseqüència dels esforços
desesperats de les pacients per evitar que les ingressessin en
la tristament cèlebre Divisió Primera.
Semmelweis va descartar així mateix dues conjectures similars
fent notar que no havia diferències entre les dues divisions
en el que es referia a la dieta i a la cura general de les pacients.
El 1846, una comissió designada per investigar l'assumpte
va atribuir la freqüència de la malaltia a la Divisió
Primera a les lesions produïdes pels reconeixements poc curosos
a què sotmetien a les pacients els estudiants de medicina,
tots els quals realitzaven les seves pràctiques d'obstetrícia
en aquesta Divisió. Semmelweis assenyala, per refutar aquesta
opinió, que (a) les lesions produïdes naturalment
en el procés del part són molt més grans
que les que pogués produir un examen poc curós;
(b) les llevadores que rebien ensenyances a la Divisió
Segona reconeixien als seus pacients de manera molt anàloga,
sense per això produir els mateixos efectes; (c) quan,
responent a l'informe de la comissió, es va reduir a la
meitat el nombre d'estudiants i es va restringir al mínim
el reconeixement de les dones per part d'ells, la mortalitat,
després d'un breu descens, va arribar a les seves cotes
més altes.
Es va acudir a diverses explicacions psicològiques. Una
d'elles feia notar que la Divisió Primera estava organitzada
de tal manera que un sacerdot que portava els últims auxilis
a una moribunda havia de passar per cinc sales abans d'arribar
a la infermeria: se sostenia que l'aparició del sacerdot,
precedit per un acòlit que feia sonar una campaneta, produïa
un efecte terrorífic i debilitant en les pacients de les
sales i les feia així més propícies a contraure
la febre puerperal. A la Divisió Segona no es donava aquest
factor advers, perquè el sacerdot tenia accés directe
a la infermeria. Semmelweis va decidir sotmetre a prova aquesta
suposició. Va convèncer el sacerdot que havia de
donar una volta i suprimir el toc de campaneta per aconseguir
que arribés a l'habitació de la malalta en silenci
i sense ser observat Però la mortalitat no va decréixer
a la Divisió Primera.
A Semmelweis se li va ocórrer una nova idea: les dones,
a la Divisió Primera, jeien d'esquenes; a la Segona, de
banda. Encara que aquesta circumstància li semblava irrellevant,
va decidir, aferrant-se a un clau ardent, provar si la diferència
de posició resultava significativa. Va fer, doncs, que
les dones internades en la Divisió Primera es fiquessin
al llit de banda, però, una vegada més, la mortalitat
va continuar.
Finalment, el 1847, la casualitat va donar a Semmelweis la clau
per a la solució del problema. Una col·lega seu,
Kolletschka, va rebre una ferida penetrant en un dit, produïda
per l'escalpel d'un estudiant amb el qual estava realitzant una
autòpsia, i va morir després d'una agonia durant
la qual va mostrar els mateixos símptomes que Semmelweis
havia observat en les víctimes de la febre puerperal. Encara
que per aquesta època no s'havia descobert encara el paper
dels microorganismes en aquest tipus d'infeccions, Semmelweis
va comprendre que la «matèria cadavèrica»
que l'escalpel de l'estudiant havia introduït en el corrent
sanguini de Kolletschka havia estat la causa de la fatal malaltia
de la seva col·lega, i les semblances entre el curs de
la malaltia de Kolletschka i el de les dones de la seva clínica
va portar a Semmelweis a la conclusió que els seus pacients
havien mort per un enverinament de la sang del mateix tipus: ell,
les seves col·legues i els estudiants de medicina havien
estat els portadors de la matèria infecciosa, perquè
ell i el seu equip solien arribar a les sales immediatament després
de realitzar disseccions a la sala d'autòpsies, i reconeixien
a les parteres després d'haver-se rentat les mans només
d'una manera superficial, de manera que aquestes conservaven sovint
un característic olor de brutícia.
Una vegada més, Semmelweis va posar a prova aquesta possibilitat.
Argumentava ell que si la suposició fóra correcta, llavors
es podria prevenir la febre puerperal destruint químicament
el material infecciós adherit a les mans. Va dictar, per
tant, una ordre per la qual s'exigia a tots els estudiants de
medicina que es rentessin les mans amb una solució de calç
clorurada abans de reconèixer a cap malalta. La mortalitat
puerperal va començar a decréixer, i l'any 1848
va descendir fins a l'1,27 % en la Divisió Primera, davant
el 1,33 de la Segona.
En suport de la seva idea, o, com també direm, de la seva
hipòtesi, Semmelweis fa notar a més que amb ella
s'explica el fet que la mortalitat en la Divisió Segona
fora molt més baixa: en aquesta les pacients estaven ateses
per llevadores, en la preparació de les quals no estaven
incloses les pràctiques d'anatomia mitjançant la
dissecció de cadàvers.
La hipòtesi explicava també el fet que la mortalitat
fóra menor entre els casos de «parts de carrer»: a
les dones que arribaven amb el nen en braços gairebé
mai se les sotmetia a reconeixement després del seu ingrés,
i d'aquesta manera tenien majors possibilitats d'escapar a la
infecció.
Així mateix, la hipòtesi donava compte del fet
que tots els nounats que havien contret la febre puerperal fossin
fills de mares que havien contret la malaltia durant el part,
perquè en aquest cas la infecció se li podia transmetre
al nadó abans del seu naixement, a través del corrent
sanguini comú de mare i fill, cosa que, en canvi,
resultava impossible quan la mare estava sana.
Experiències clíniques posteriors van portar aviat
a Semmelweis a ampliar la seva hipòtesi. En una ocasió,
per exemple, ell i els seus col·laboradors, després
d'haver-se desinfectat acuradament les mans, van examinar primer
una partera afectada de càncer cervical ulcerat; van procedir
després a examinar a altres dotze dones de la mateixa sala,
després d'un rentat rutinari, sense desinfectar-se de nou.
Onze de les dotze pacients van morir de febre puerperal. Semmelweis
va arribar a la conclusió que la febre puerperal podia
ser produïda no només per matèria cadavèrica,
sinó també per «matèria putrefacta
procedent d'organismes vius»."
C. G. Hempel. Filosofia de la ciència. 1966
El mètode científic:
La recerca de Torricelli
"Veiem ara un altre exemple, que atraurà també
la nostra atenció sobre altres aspectes de la investigació
científica.
En l'època de Galileu, i probablement molt abans, se sabia
que una bomba aspirant que extreu aigua d'un pou per mitjà
d'un pistó que es pot fer pujar pel tub de la bomba, no
pot elevar l'aigua més enllà de 34 peus per damunt
de la superfície del pou. Galileu es sentia intrigat per
aquesta limitació i va suggerir una explicació,
que va resultar, no obstant, equivocada. Després de la
mort de Galileu, el seu deixeble Torricelli va proposar una nova
resposta. Argüia que la terra està envoltada per un
mar d'aire, que, per raó del seu pes, exerceix pressió
sobre la superfície d'aquella, i que aquesta pressió
exercida sobre la superfície del pou obliga a l'aigua a
ascendir pel tub de la bomba quan fem pujar el pistó. L'altura
màxima de 34 peus de la columna d'aigua expressa simplement
la pressió total de l'atmosfera sobre la superfície
del pou.
Evidentment, és impossible determinar, per inspecció
o observació directa, si aquesta explicació és
correcta, i Torricelli la va sotmetre a contrastació per
procediments indirectes. La seva argumentació va ser la
següent: si la conjectura és vertadera, llavors la
pressió de l'atmosfera seria capaç també
de sostenir una columna de mercuri proporcionalment més
curta; a més, ja que la gravetat específica del
mercuri és aproximadament 14 vegades la de l'aigua, la
longitud de la columna de mercuri mesuraria aproximadament 34/14
peus, és a dir, una mica menys de dos peus i mitjà.
Va comprovar aquesta implicació contrastadora per mitjà
d'un artefacte enginyosament simple, que era, en efecte, el baròmetre
de mercuri. El pou d'aigua se substitueix per un recipient obert
que conté mercuri; el tub de la bomba aspirant se substitueix
per un tub de vidre tancat per un extrem. El tub està completament
ple de mercuri i queda tancat prement el polze contra l'extrem
obert. S'inverteix després el tub, l'extrem obert se submergeix
en el mercuri, i es retira el polze; la columna de mercuri descendeix
llavors pel tub fins a arribar a una altura de 30 polzades: just
com ho havia previst la hipòtesi de Torricelli.
Posteriorment, Pascal va trobar una nova implicació contrastadora
d'aquesta hipòtesi. Argumentava Pascal que si el mercuri
del baròmetre de Torricelli estava contrapesat per la pressió
de l'aire sobre el recipient obert de mercuri, llavors la longitud
de la columna disminuiria amb l'altitud, ja que el pes de l'aire
es faria menor. A requeriment de Pascal, aquesta implicació
va ser comprovada pel seu cunyat, Périer, que va mesurar
la longitud de la columna de mercuri al peu del Puy-de-Dome, muntanya
d'uns 4.800 peus, després va transportar acuradament l'aparell
fins al cim i hi va repetir el mesurament, deixant a sota un baròmetre
de control supervisat per un ajudant. Périer va trobar
que al cim de la muntanya la columna de mercuri era més
de tres polzades menor que al peu d'aquella, mentre que la longitud
de la columna al baròmetre de control no havia patit canvis
al llarg del dia."
C. G. Hempel. Filosofia de la ciència. 1966
Ciència, Tecnologia i Societat
Visió tradicional
de la relacó CTS
" El món natural és com és, independentment
de la classe, raça o sexe dels qui intenten conèixer-lo,
i el mèrit científic de les teories que elaborem
en intentar caracteritzar-lo ha de ser, similarment, independentment
d'aquells factors. Malgrat el caràcter social de tota pràctica
científica, s'han desenvolupat en la pràctica, i
assolit èxit, mètodes i estratègies per elaborar
coneixement objectiu, si bé fal·lible i millorable,
del món natural." A. Chalmers, La ciencia y
cómo se elabora, 1990.
La ciència i la
tecnologia són activitats socials.
Avui la ciència s'entén fonamentalment com una
activitat que es desenvolupa en el si de la societat i, per tant,
es relaciona amb els interessos i les finalitats de la mateixa
societat. La ciència es troba profundament interrelacionada
amb la indústria, l'agricultura i altres sectors de producció;
però també està estretament vinculada a les
esferes del poder polític o governamental i econòmic,
de manera que afecta profundament tots els sectors socials. La
interrelació ciència-societat és avui especialment
palesa si ens aturem a pensar en lomnipresència de
la ciència i la tecnologia en la vida quotidiana. Tothom
és consumidor de ciència i tecnologia. I és
tanta la influència de la ciència i la tecnologia
en les nostres vides que tenim raons per mirar el futur amb preocupació,
però també amb una esperança justificada.
En la seva compenetració amb la societat, la ciència
i la tecnologia han fet canviar usos, valors i costums, han creat
reptes nous, han plantejat problemes que no es coneixien en el
passat -per exemple, la manipulació genètica o els
impactes ambientals- i han obert noves possibilitats -per exemple,
en telemàtica o medicina -. Per això, avui més
que mai es requereix un control de la societat sobre els resultats
i l'aplicació de les investigacions científiques.
La ciència ens ha dotat d'un nivell de vida insospitat
per a societats del passat, però també pot posar
en perill el futur de la humanitat. La regulació social
de la ciència desvetlla o hauria de desvetllar avui l'interès
de la humanitat sencera.
AAVV: Filosofia (Llibre de text). Castellnou Edicions, Barcelona,
1997
|