Filosofia a través dels textos
Manel Codina

En procés de realització

 

6. Filosofia de la ciència

 

 

 

 

Introducció

1. Les dues cares de tota innovació tecnològica: el rellotge i el mòbil (http://www.xtec.es/~lvallmaj/palau/relmobil.htm)

 

 

Classificació de les ciències

 

Ciència formal i ciència empíriques

No tota la investigació científica procura el coneixement objectiu. Així, la lògica i la matemàtica - això és, els diversos sistemes de lògica formal i els diferents capítols de la matemàtica pura- són racionals, sistemàtics i verificables, però no són objectius, no ens donen informacions sobre la realitat: simplement, no s'ocupen dels fets. La lògica i les matemàtiques tracten d'ens ideals; aquests ens, tant els abstractes com els interpretats, només existeixen en la ment humana. Als lògics i matemàtics no se'ls dóna objectes d'estudi: ells construeixen els seus propis objectes. És veritat que sovint ho fan per abstracció d'objectes reals (naturals i socials); més encara, la feina del lògic o del matemàtic satisfà sovint les necessitats del naturalista, del sociòleg o del tecnòleg, i és per això que la societat els tolera i, ara, fins i tot els estimula. Però la primera matèria que utilitzen els lògics i els matemàtics no és fàctica sinó ideal.

Per exemple, el concepte de nombre abstracte va néixer, sens dubte, de la coordinació (correspondència biunívoca) de conjunts d'objectes materials, com ara dits, d'una banda, i còdols, per l'altra; però no per això aquell concepte es redueix a aquesta operació manual, ni als signes que s'utilitzen per a representar-lo. Els nombres no existeixen fora dels nostres cervells, i fins i tot allà dins existeixen a nivell conceptual i no a nivell fisiològic. Els objectes materials són quantificables sempre que siguin discontinus; però no són nombres; tampoc són nombres purs (abstractes) les seves qualitats o relacions. En el món real trobem 3 llibres, en el món de la ficció construïm 3 plats voladors. Però qui ha vist mai un 3, un simple 3?

La lògica i la matemàtica, per ocupar-se d'inventar ens formals i d'establir relacions entre ells, s’anomenen sovint ciències formals. Precisament perquè els seus objectes no són coses ni processos sinó, per a utilitzar el llenguatge pictòric, formes en les quals es pot abocar un assortiment il·limitat de continguts, tant fàctics com empírics. Això és, podem establir correspondències entre aquestes formes (o objectes formals), d'una banda, i coses i processos pertanyent a qualsevol nivell de la realitat, per l'altra. Així és com la física, la química, la fisiologia, la psicologia, l'economia i les altres ciències recorren a la matemàtica, utilitzant-la com eina per dur a terme la més precisa reconstrucció de les complexes relacions que es troben entre els fets i entre els diversos aspectes dels fets; les esmentades ciències no identifiquen les formes ideals amb els objectes concrets, sinó que interpreten les primeres en termes de fets i d'experiències (o, el que és equivalent, formalitzen enunciats fàctics).

El mateix val per a la lògica formal: algunes de les seves parts - en particular, però no exclusivament, la lògica preposicional bivalent - poden fer-se correspondre a aquelles entitats psíquiques que anomenem pensaments. Una aplicació semblant de les ciències de la forma pura a la intel·ligència del món dels fets s'efectua assignant diferents interpretacions als objectes formals. Aquestes interpretacions són, dins de certs límits, arbitràries; val a dir, es justifiquen per l'èxit, la conveniència o la ignorància. En unes altres paraules, el significat fàctic o empíric que s'assigna als objectes formals no és una propietat intrínseca d’ells mateixos. D'aquesta manera, les ciències formals mai entren en conflicte amb la realitat. Això explica la paradoxa que, essent formals, s’"apliquen" a la realitat: en rigor no s'hi apliquen, sinó que s'utilitzen en la vida quotidiana i en les ciències fàctiques a condició que se'ls superposin regles de correspondència adequada. En suma, la lògica i la matemàtica estableixen contacte amb la realitat a través del pont del llenguatge, tant l'ordinari com el científic.

Tenim així una primera gran divisió de les ciències, en formals (o ideals) i fàctiques (o materials). Aquesta ramificació preliminar té en compte l'objecte o tema de les respectives disciplines; també testimonia de la diferència d'espècie entre els enunciats que es proposen establir les ciències formals i les fàctiques: mentre els enunciats formals consisteixen en relacions entre signes, els enunciats de les ciències fàctiques es refereixen, en la seva majoria, a ens extracientífics: a successos i processos. La nostra divisió també té en compte el mètode pel qual es posen a prova els enunciats verificables: mentre les ciències formals s'acontenten amb la lògica per demostrar rigorosament els seus teoremes (els quals, no obstant això, haurien pogut ser endevinats per inducció comuna o d'altres maneres), les ciències fàctiques necessiten més que la lògica formal: per confirmar les seves conjectures, necessiten l'observació i/o experimentació. En unes altres paraules, les ciències fàctiques han de mirar les coses i, sempre que els sigui possible, han de procurar canviar-les deliberadament per intentar descobrir en quina mesura les seves hipòtesis s'adeqüen als fets.

Quan es demostra un teorema lògic o matemàtic no es recorre a l'experiència: el conjunt de postulats, definicions, regles de formació de les expressions dotades de significat, i regles d'inferència deductiva –en summa la base de la teoria donada -, són suficients per a aquest propòsit. La demostració dels teoremes no és sinó una deducció: és una operació confinada a l'esfera teòrica, encara que a vegades els teoremes mateixos (no les seves demostracions) siguin suggerits en alguna esfera extramatemàtica, i encara que la seva prova (però no el seu primer descobriment) pugui realitzar-se amb ajuda de calculadores electròniques. Per exemple, qualsevol demostració rigorosa del teorema de Pitàgores prescindeix dels mesuraments, i fa servir figures només com ajuda psicològica al procés deductiu; que el teorema de Pitàgores hagi estat el resultat d'un llarg procés d'inducció connectat a operacions pràctiques de mesuraments de terres, és objecte de la història, la sociologia i la psicologia del coneixement.

Les matemàtiques i la lògica són, en suma, ciències deductives. El procés constructiu, per al qual l'experiència desenvolupa un gran paper suggeridor, es limita a la formació dels punts de partida (axiomes). En matemàtica la veritat consisteix, per això, en la coherència de l'enunciat donat amb un sistema d'idees admès prèviament: per això, la veritat matemàtica no és absoluta, sinó relativa a aquest sistema, en el sentit que una proposició que és vàlida en una teoria pot deixar de ser lògicament vertadera en una altra teoria. (Per exemple, en el sistema d'aritmètica que emprem per comptar les hores del dia, val la proposició de 24 + 1 = 1.) Més encara, les teories matemàtiques abstractes, això és, que contenen termes no interpretats (signes als quals no s'atribueix un significat fix, i que per tant poden adquirir diferents significats) poden desenvolupar-se sense parar atenció al problema de la veritat.
.......................................................

En les ciències fàctiques (empíriques) , la situació és completament diferent. En primer lloc, elles no utilitzen símbols buits (variables lògiques), sinó tan sols símbols interpretats; per exemple, no involucren expressions com ara “x és F”, que no són vertaderes ni falses. En segon lloc, la racionalitat –això és, la coherència amb un sistema d'idees acceptat prèviament- és necessària però no suficient per als enunciats fàctics; en particular, la submissió a algun sistema de lògica és necessària però no és una garantia que s'obtingui la veritat.[...]

Comptat i debatut, la coherència és necessària però no suficient en el camp de les ciències de fets: per afirmar que un enunciat és (probablement) vertader es requereixen dades empíriques (proposicions sobre observacions o experiments). En última instància, només l'experiència pot dir-nos si una hipòtesi relativa a cert grup de fets materials és adequada o no. El millor fonament d'aquesta regla metodològica que acabem d'enunciar és que l'experiència ha ensenyat a la humanitat que el coneixement de fet no és convencional, que, si es busca la comprensió i el control dels fets, ha de deu partir-se de l'experiència. Però l'experiència no garanteix que la hipòtesi en qüestió sigui l’única vertadera: només ens dirà que és probablement adequada, sense excloure per això la possibilitat que un estudi ulterior pugui produir millors aproximacions en la reconstrucció conceptual del tros de realitat escollit. El coneixement fàctic, encara que racional, és essencialment probable; dit d'una altra manera: la inferència científica és una xarxa d'inferències deductives (demostratives) i probables (inconcloents).
Les ciències formals demostren o proven: les ciències fàctiques verifiquen (confirmen o rebutgen) hipòtesis que en la seva majoria són provisionals. La demostració és completa i final; la verificació és incompleta i per això temporal. La naturalesa mateixa del mètode científic impedeix la confirmació final de les hipòtesis fàctiques. En efecte, els científics no només procuren acumular elements de prova de les seves suposicions multiplicant el nombre de casos que elles es compleixen; també intenten obtenir casos desfavorables a les seves hipòtesis, fundant-se en el principi lògic que una sola conclusió que no concordi amb els fets té més pes que mil confirmacions. Per això, mentre les teories formals poden ser portades a un estat de perfecció (o estancament), els sistemes teòrics relatius als fets són essencialment defectuosos; compleixen, doncs, la condició necessària per ser perfectibles. En conseqüència, si l'estudi de les ciències formals pot vigoritzar l'hàbit del rigor, l'estudi de les ciències fàctiques pot induir-nos a considerar el món com inesgotable, i a l'home com una empresa inconclusa i interminable.

MARIO BUNGE: La ciència, el seu mètode i la seva filosofia. Ed. S.XX, Buenos Aires, 1978, pp. 9-15 [http://www.xtec.es/~asarbach/actius/filosofiaI/coneixement/coneixementcientific.htm]

 

Les ciències socials

L’objecte de les ciències socials o humanes és la realitat social, la qual cosa planteja una relació peculiar entre subjecte i objecte del coneixement: el subjecte forma part de l’objecte d’estudi.

Aquest fet dóna a les ciències socials les següents característiques pròpies:


- L’objecte de coneixement és també un subjecte.
- La capacitat de predicció és menor que en les ciències naturals, perquè hi intervé la llibertat. La capacitat de generalització és menor que en les ciències naturals, ja que el que és vàlid per un individu o un grup pot no ser-ho per a un altre. Fins i tot hi ha ciències que no s'ocupen de fets generalitzables i repetibles, sinó dels individuals, com la història.
- La neutralitat valorativa és impossible, perquè l'investigador no és independent d'allò que investiga.

Aquestes característiques desemboquen en un problema clàssic: ha de ser el mètode d'aquestes ciències de la mateixa mena que el de les naturals?

Adela Cortina. Anàlisi crític del paper de la ciència i la tecnologia a la nostra societat. Santillana

 

Mètode científic

 

Asimetria entre verificabilitat i falsabilitat

Mi propuesta está basada en la asimetría entre la verificabilidad y la falsabilidad: asimetría que se deriva de la forma lógica de los enunciados universales. Pues éstos no son jamás deducibles de enunciados singulares, pero sí pueden estar en contradicción con estos últimos. En consecuencia, es posihle argüir de la verdad de enunciados singulares la falsedad de enunciados universales.

Popper. La lógica de la investigación científica

 

El científic ha de formular hipòtesis arriscades (el màxim grau de falsació)

L'avenç de la ciència no és degut al fet que s'acumulin cada vegada més experiències perceptives en transcórrer el temps. Ni tampoc és degut al fet que cada cop fem millor ús dels nostres sentits. Ni tampoc és degut al fet que cada cop fem millor ús dels nostres sentits. No és possible de destil·lar ciència a partir d'experiències sensorials no interpretades, per molt industriosament que les recollim i classifiquem. L'únic mitjà que tenim per interpretar la natura són les idees arriscades, organon, l'únic instrument per copsar-la. I ens cal aventurar-los, si volem assolir el premi. Aquell d'entre nosaltres que no està disposat a exposar les seves idees al risc de la refutació no pren part en el joc de la ciència.
Popper. La lògica de la investigació científica

 

La contrastació

"Però aquestes conjectures o "anticipacions" nostres, tan meravellosament imaginatives i audaces, són controlades curosament i sòbriament per contrastacions sistemàtiques. Un cop avançada, cap de les nostres "anticipacions" no es manté dogmàticament. El nostre mètode d'investigació no consisteix a defensar-les per tal de demostrar que teníem raó. Ben al contrari, intentem enderrocar-les. Valent-nos de totes les armes de la nostra armeria lògica, matemàtica i tècnica, tractem de demostrar que les nostres anticipacions eren falses -a fi de proposar, al seu lloc, noves anticipacions injustificables, nous "prejudicis precipitats i prematurs", com les va anomenar, ben irònicament, Bacon."

Popper. La lògica de la investigació científica

Elements d'una cosmovisió relativista: una superació de la cosmovisió newtoniana

Compaparició entre la cosmovisió newtoniana i relativista

Mètode científic: La febre post-part

"Com a simple il·lustració d'alguns aspectes importants de la investigació científica, aturem-nos a considerar els treballs de Semmelweis en relació amb la febre puerperal. Ignaz Semmelweis, un metge d'origen hongarès, va realitzar aquests treballs entre 1844 i 1848 a l'Hospital General de Viena. Com a membre de l'equip mèdic de la Primera Divisió de Maternitat de l'hospital, Semmelweis se sentia angoixat en veure que una gran proporció de les dones que havien donat a llum en aquesta divisió contreia una seriosa i amb freqüència fatal malaltia coneguda com a febre puerperal o febre de post-part. El 1844, fins a 260, d'un total de 3.157 mares a la Divisió Primera -un 8,2 %- van morir d'aquesta malaltia; el 1845, l'índex de morts era del 6,8 %, i en 1846, del 11,4. Aquestes xifres eren summament alarmants, perquè en l'adjacent Segona Divisió de Maternitat del mateix hospital, en què es trobaven instal·lades gairebé tantes dones com a la Primera, el percentatge de morts per febre puerperal era molt més baix: 2,3, 2,0 i 2,7 en els mateixos anys. En un llibre que va escriure més tard sobre les causes i la prevenció de la febre puerperal, Semmelweis relata els seus esforços per resoldre aquest terrible trencaclosques.

Semmelweis va començar per examinar diverses explicacions del fenomen, corrents en l'època; en va rebutjar algunes que es mostraven incompatibles amb fets ben establerts; en va sotmetre a contrastació, unes altres.

Una opinió àmpliament acceptada atribuïa les onades de febre puerperal a «influències epidèmiques», que es descrivien vagament com «canvis atmosfèrico-còsmico-tel·lúrics», que s'estenien per districtes sencers i produïen la febre puerperal en dones que es trobaven de postpart. Però, com -argüia Semmelweis- podien aquestes influències haver infestat durant anys la Divisió Primera i haver respectat la Segona? I com podia fer-se compatible aquesta concepció amb el fet que mentre la febre assolava l'hospital, a penes se’n produïa cap cas a la ciutat de Viena o els seus voltants? Una epidèmia de veritat, com el còlera, no seria tan selectiva. Finalment, Semmelweis assenyala que algunes de les dones internades a la Divisió Primera que vivien lluny de l'hospital s'havien vist sorpreses pels dolors de part quan anaven de camí, i havien donat a llum al carrer; no obstant això, malgrat aquestes condicions adverses, el percentatge de morts per febre puerperal entre aquests casos de «part del carrer» era més baix que el de la Divisió Primera.

Segons una altra opinió, una causa de mortalitat a la Divisió Primera era l'amuntegament. Però Semmelweis assenyala que de fet l'amuntegament era més gran a la Divisió Segona, en part com a conseqüència dels esforços desesperats de les pacients per evitar que les ingressessin en la tristament cèlebre Divisió Primera.

Semmelweis va descartar així mateix dues conjectures similars fent notar que no havia diferències entre les dues divisions en el que es referia a la dieta i a la cura general de les pacients.

El 1846, una comissió designada per investigar l'assumpte va atribuir la freqüència de la malaltia a la Divisió Primera a les lesions produïdes pels reconeixements poc curosos a què sotmetien a les pacients els estudiants de medicina, tots els quals realitzaven les seves pràctiques d'obstetrícia en aquesta Divisió. Semmelweis assenyala, per refutar aquesta opinió, que (a) les lesions produïdes naturalment en el procés del part són molt més grans que les que pogués produir un examen poc curós; (b) les llevadores que rebien ensenyances a la Divisió Segona reconeixien als seus pacients de manera molt anàloga, sense per això produir els mateixos efectes; (c) quan, responent a l'informe de la comissió, es va reduir a la meitat el nombre d'estudiants i es va restringir al mínim el reconeixement de les dones per part d'ells, la mortalitat, després d'un breu descens, va arribar a les seves cotes més altes.

Es va acudir a diverses explicacions psicològiques. Una d'elles feia notar que la Divisió Primera estava organitzada de tal manera que un sacerdot que portava els últims auxilis a una moribunda havia de passar per cinc sales abans d'arribar a la infermeria: se sostenia que l'aparició del sacerdot, precedit per un acòlit que feia sonar una campaneta, produïa un efecte terrorífic i debilitant en les pacients de les sales i les feia així més propícies a contraure la febre puerperal. A la Divisió Segona no es donava aquest factor advers, perquè el sacerdot tenia accés directe a la infermeria. Semmelweis va decidir sotmetre a prova aquesta suposició. Va convèncer el sacerdot que havia de donar una volta i suprimir el toc de campaneta per aconseguir que arribés a l'habitació de la malalta en silenci i sense ser observat Però la mortalitat no va decréixer a la Divisió Primera.

A Semmelweis se li va ocórrer una nova idea: les dones, a la Divisió Primera, jeien d'esquenes; a la Segona, de banda. Encara que aquesta circumstància li semblava irrellevant, va decidir, aferrant-se a un clau ardent, provar si la diferència de posició resultava significativa. Va fer, doncs, que les dones internades en la Divisió Primera es fiquessin al llit de banda, però, una vegada més, la mortalitat va continuar.

Finalment, el 1847, la casualitat va donar a Semmelweis la clau per a la solució del problema. Una col·lega seu, Kolletschka, va rebre una ferida penetrant en un dit, produïda per l'escalpel d'un estudiant amb el qual estava realitzant una autòpsia, i va morir després d'una agonia durant la qual va mostrar els mateixos símptomes que Semmelweis havia observat en les víctimes de la febre puerperal. Encara que per aquesta època no s'havia descobert encara el paper dels microorganismes en aquest tipus d'infeccions, Semmelweis va comprendre que la «matèria cadavèrica» que l'escalpel de l'estudiant havia introduït en el corrent sanguini de Kolletschka havia estat la causa de la fatal malaltia de la seva col·lega, i les semblances entre el curs de la malaltia de Kolletschka i el de les dones de la seva clínica va portar a Semmelweis a la conclusió que els seus pacients havien mort per un enverinament de la sang del mateix tipus: ell, les seves col·legues i els estudiants de medicina havien estat els portadors de la matèria infecciosa, perquè ell i el seu equip solien arribar a les sales immediatament després de realitzar disseccions a la sala d'autòpsies, i reconeixien a les parteres després d'haver-se rentat les mans només d'una manera superficial, de manera que aquestes conservaven sovint un característic olor de brutícia.

Una vegada més, Semmelweis va posar a prova aquesta possibilitat. Argumentava ell que si la suposició fóra correcta, llavors es podria prevenir la febre puerperal destruint químicament el material infecciós adherit a les mans. Va dictar, per tant, una ordre per la qual s'exigia a tots els estudiants de medicina que es rentessin les mans amb una solució de calç clorurada abans de reconèixer a cap malalta. La mortalitat puerperal va començar a decréixer, i l'any 1848 va descendir fins a l'1,27 % en la Divisió Primera, davant el 1,33 de la Segona.

En suport de la seva idea, o, com també direm, de la seva hipòtesi, Semmelweis fa notar a més que amb ella s'explica el fet que la mortalitat en la Divisió Segona fora molt més baixa: en aquesta les pacients estaven ateses per llevadores, en la preparació de les quals no estaven incloses les pràctiques d'anatomia mitjançant la dissecció de cadàvers.

La hipòtesi explicava també el fet que la mortalitat fóra menor entre els casos de «parts de carrer»: a les dones que arribaven amb el nen en braços gairebé mai se les sotmetia a reconeixement després del seu ingrés, i d'aquesta manera tenien majors possibilitats d'escapar a la infecció.

Així mateix, la hipòtesi donava compte del fet que tots els nounats que havien contret la febre puerperal fossin fills de mares que havien contret la malaltia durant el part, perquè en aquest cas la infecció se li podia transmetre al nadó abans del seu naixement, a través del corrent sanguini comú de mare i fill, cosa que, en canvi, resultava impossible quan la mare estava sana.

Experiències clíniques posteriors van portar aviat a Semmelweis a ampliar la seva hipòtesi. En una ocasió, per exemple, ell i els seus col·laboradors, després d'haver-se desinfectat acuradament les mans, van examinar primer una partera afectada de càncer cervical ulcerat; van procedir després a examinar a altres dotze dones de la mateixa sala, després d'un rentat rutinari, sense desinfectar-se de nou. Onze de les dotze pacients van morir de febre puerperal. Semmelweis va arribar a la conclusió que la febre puerperal podia ser produïda no només per matèria cadavèrica, sinó també per «matèria putrefacta procedent d'organismes vius»."

C. G. Hempel. Filosofia de la ciència. 1966

 

El mètode científic: La recerca de Torricelli

"Veiem ara un altre exemple, que atraurà també la nostra atenció sobre altres aspectes de la investigació científica.
En l'època de Galileu, i probablement molt abans, se sabia que una bomba aspirant que extreu aigua d'un pou per mitjà d'un pistó que es pot fer pujar pel tub de la bomba, no pot elevar l'aigua més enllà de 34 peus per damunt de la superfície del pou. Galileu es sentia intrigat per aquesta limitació i va suggerir una explicació, que va resultar, no obstant, equivocada. Després de la mort de Galileu, el seu deixeble Torricelli va proposar una nova resposta. Argüia que la terra està envoltada per un mar d'aire, que, per raó del seu pes, exerceix pressió sobre la superfície d'aquella, i que aquesta pressió exercida sobre la superfície del pou obliga a l'aigua a ascendir pel tub de la bomba quan fem pujar el pistó. L'altura màxima de 34 peus de la columna d'aigua expressa simplement la pressió total de l'atmosfera sobre la superfície del pou.

Evidentment, és impossible determinar, per inspecció o observació directa, si aquesta explicació és correcta, i Torricelli la va sotmetre a contrastació per procediments indirectes. La seva argumentació va ser la següent: si la conjectura és vertadera, llavors la pressió de l'atmosfera seria capaç també de sostenir una columna de mercuri proporcionalment més curta; a més, ja que la gravetat específica del mercuri és aproximadament 14 vegades la de l'aigua, la longitud de la columna de mercuri mesuraria aproximadament 34/14 peus, és a dir, una mica menys de dos peus i mitjà. Va comprovar aquesta implicació contrastadora per mitjà d'un artefacte enginyosament simple, que era, en efecte, el baròmetre de mercuri. El pou d'aigua se substitueix per un recipient obert que conté mercuri; el tub de la bomba aspirant se substitueix per un tub de vidre tancat per un extrem. El tub està completament ple de mercuri i queda tancat prement el polze contra l'extrem obert. S'inverteix després el tub, l'extrem obert se submergeix en el mercuri, i es retira el polze; la columna de mercuri descendeix llavors pel tub fins a arribar a una altura de 30 polzades: just com ho havia previst la hipòtesi de Torricelli.

Posteriorment, Pascal va trobar una nova implicació contrastadora d'aquesta hipòtesi. Argumentava Pascal que si el mercuri del baròmetre de Torricelli estava contrapesat per la pressió de l'aire sobre el recipient obert de mercuri, llavors la longitud de la columna disminuiria amb l'altitud, ja que el pes de l'aire es faria menor. A requeriment de Pascal, aquesta implicació va ser comprovada pel seu cunyat, Périer, que va mesurar la longitud de la columna de mercuri al peu del Puy-de-Dome, muntanya d'uns 4.800 peus, després va transportar acuradament l'aparell fins al cim i hi va repetir el mesurament, deixant a sota un baròmetre de control supervisat per un ajudant. Périer va trobar que al cim de la muntanya la columna de mercuri era més de tres polzades menor que al peu d'aquella, mentre que la longitud de la columna al baròmetre de control no havia patit canvis al llarg del dia."

C. G. Hempel. Filosofia de la ciència. 1966

 

Ciència, Tecnologia i Societat

Visió tradicional de la relacó CTS

" El món natural és com és, independentment de la classe, raça o sexe dels qui intenten conèixer-lo, i el mèrit científic de les teories que elaborem en intentar caracteritzar-lo ha de ser, similarment, independentment d'aquells factors. Malgrat el caràcter social de tota pràctica científica, s'han desenvolupat en la pràctica, i assolit èxit, mètodes i estratègies per elaborar coneixement objectiu, si bé fal·lible i millorable, del món natural." A. Chalmers, La ciencia y cómo se elabora, 1990.

 

La ciència i la tecnologia són activitats socials.

Avui la ciència s'entén fonamentalment com una activitat que es desenvolupa en el si de la societat i, per tant, es relaciona amb els interessos i les finalitats de la mateixa societat. La ciència es troba profundament interrelacionada amb la indústria, l'agricultura i altres sectors de producció; però també està estretament vinculada a les esferes del poder polític o governamental i econòmic, de manera que afecta profundament tots els sectors socials. La interrelació ciència-societat és avui especialment palesa si ens aturem a pensar en l’omnipresència de la ciència i la tecnologia en la vida quotidiana. Tothom és consumidor de ciència i tecnologia. I és tanta la influència de la ciència i la tecnologia en les nostres vides que tenim raons per mirar el futur amb preocupació, però també amb una esperança justificada.

En la seva compenetració amb la societat, la ciència i la tecnologia han fet canviar usos, valors i costums, han creat reptes nous, han plantejat problemes que no es coneixien en el passat -per exemple, la manipulació genètica o els impactes ambientals- i han obert noves possibilitats -per exemple, en telemàtica o medicina -. Per això, avui més que mai es requereix un control de la societat sobre els resultats i l'aplicació de les investigacions científiques. La ciència ens ha dotat d'un nivell de vida insospitat per a societats del passat, però també pot posar en perill el futur de la humanitat. La regulació social de la ciència desvetlla o hauria de desvetllar avui l'interès de la humanitat sencera.

AAVV: Filosofia (Llibre de text). Castellnou Edicions, Barcelona, 1997