FILOSOFIA A TRAVÉS DELS TEXTOS

Manel Codina

 

3. La veritat

 

 

 

 

 

 

   

 

 

 

La veritat. Amb filosofia. TV3.

 

Tipus de Veritat

 

Etimològicament veritat ve del llatí veritas, els grecs utilitzavem el nom alétheia (αλήθεια) que volia dir literalment "allò que no està amagat, allò que és evident". També fa referència al desvalament de l'ésser, descobrir una cosa amagada.

  • La veritat com adequació o correspondència del pensament amb la realitat: Un enunciat és vertader quan el que diu correspon a la realitat. "La neu és blanca" és vertader si i només si efectivament la neu és blanca.

     "Dir que el que és no és, o que el que no és és, és fals; i dir que el que és, és, i que el que no és no és, és veritat" Aristòtil. Metafísica IV, 7

    "la veritat intel·lectual és l'adequació de l'enteniment i l'objecte, en el sentit que l'enteniment diu ser el que és i no ser el que no és" Tomàs d'Aquino. Summa contra els gentils. Llibre I. Cap. 59

  • La veritat com a coherència: Un enunciat és vertader quan és compatible o deduïble d'un conjunt d'enunciats. Un enunciat no és vertader perquè es correspongui amb la realitat, sinó que ho és perquè és coherent o consistent amb un conjunt d'enunciats que es consideren verdaderes. S'utilitza especialment en les ciències formals (matemàtiques i lògica): la veritat d'un teorema es demostra deduint aquest teorema d'un conjunt d'axiomes que es prenen com a vertaders.

 

  • La veritat com allò útil (teoria pragmàtica): Un enunciat és vertader si és útil respecte a un fi. Si funciona i serveix llavors és un coneixement vertader.

"Per a ser veritable, una experiència perceptiva o conceptual ha de conformar-se amb la realitat [...]. Per «conformitat» l'humanisme [pragmatisme] entén prendre en compte de tal manera que s'obtingui algun resultat satisfactori intel·lectual i pràcticament. «Prendre en compte» i «ser satisfactori» són termes que no admeten definició, atès que són tants les maneres en què aquests requeriments poden desenvolupar-se pràcticament." James William. El significado de la verdad, Aguilar, Madrid 1980, 5ª ed., p. 116

 

"Divulgada ja la fama sobre la novetat de les hipòtesis d'aquesta obra, que considera que la terra es mou i que el sol està immòbil en el centre de l'univers, no m'estranya que alguns erudits s'hagin ofès vehementment i considerin que no s'han de modificar les disciplines liberals constituïdes correctament fa ja temps. Però si volen ponderar la qüestió amb exactitud, trobaran que l'autor d'aquesta obra no ha comès res pel que mereixi ser reprès. Doncs és propi de l'astrònom calcular la història dels moviments celestes amb una labor diligent i destra. I a més concebre i configurar les causes d'aquests moviments, o les seves hipòtesis, quan per mitjà de cap procés racional pot esbrinar les veritables causes d'ells. I amb tals suposats poden calcular-se correctament aquests moviments a partir dels principis de la geometria, tan mirant cap al futur com cap al passat. L'autor ha establert totes dues coses de manera molt notable. I no és necessari que aquestes hipòtesis siguin veritables, ni tan sols que siguin versemblants, sinó que n'hi ha prou que mostrin un càlcul coincident amb les observacions [...]. Potser el filòsof busqui més la versemblança: però cap dels dos comprendrà o transmetrà res cert, tret que li hagi estat revelat per la divinitat. Per tant, permetem que també aquestes noves hipòtesis es donin a conèixer entre les antigues, no com més versemblants, sinó perquè són al mateix temps admirables i fàcils i perquè aporten un gran valor. I que no esperi ningú, respecte a les hipòtesis, cap cosa certa de l'astronomia, doncs no pot proporcionar-ho; perquè no surti d'aquesta disciplina més estúpid del que va entrar, si pren com a veritat l'imaginat per a un altre ús. [...]" N. Copérnico, Sobre las revoluciones, Al lector sobre las hipótesis de esta obra, Tecnos, Madrid 1987, p. 3-4.

 

  • Veritat com consens: S'estableix com a veritat allò que les persones acorden, pacten i consensuen com a veritat. Aquest tipus de veritat s'acostoma a utilitzar especialment en l'àmbit social i polític. Quan els actors d’un conflicte tenen consciència que cada part té una visió de la situació fruit de la seva particular, històrica, concepció del món, estan en condicions d’establir un diàleg constructiu que pot resoldre d’una manera justa i equilibrada el conflicte. La veritat no és estàtica, feta d’una vegada per totes. Allò que entenem per veritat és fruit del consens on s’arriba a partir del diàleg. Aquest consens que es pretén obtenir no és definitiu, és vàlid fins que no en sorgeixi un de millor.

    “Els actors [que pretenen dialogar] no es refereixen a una cosa del món objectiu, del món social o del món subjectiu, sinó que relativitzen les seves opinions sobre el món tenint present la possibilitat de que la validesa de elles pot ser posat en dubte pels altres actors” Habermas. Teoría de la acción comunicativa: complementos a estudios previos. Cátedra. Madrid. 1989. Pàgina:493.

    “ Deberíamos considerar las culturas humanas como constantes creciones, recreaciones y negociaciones de fronteras imaginarias entre “nosotros” y el/los “otro(s)"." Seyla Benhabib. Las reivindaciones de las culturas. Katz ed. Buenos Aires. 2003. Pàgina: 33

     

Postveritat

 

 

Betevé: La tergiversació dels fets, la cultura de la postveritat, poder i veritat, postmodernitat i democràcia. Milagros Pérez Oliva conversa amb Joan Garcia del Muro

 

 

Origen i límits del coneixement

 

 

  • Empírisme: L'únic coneixement que pot ser vertader és el que prové dels sentits, té el seu origen en l'experiència sensible:

    "Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos: és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. És que conté algun raonament empíric sobre els fets d'existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió" 
    Hume. Investigació sobre el coneixement humà, Secció XII, 132

     

    3.1  Característiques de l'empirisme (R. Alcoberro)

     

  • Criticisme: El subjecte rep el material que prové de l'experiència sensible, però l'emmotlla a les estructures que ell posseeix:

    "Hem pretès d'afirmar que totes les nostres intuïcions no són més que una representació fenomènica; que les coses que intuïm no són en si mateixes tal com les intuïm, ni llurs relacions tenen en si mateixes el caràcter amb què se'ns manifesten, que si suprimíssim el nostre subjecte o simplement el caràcter subjectiu dels sentits en general, tot el caràcter dels objectes, totes llurs relacions espacials i temporals, fins i tot l'espai i el temps mateixos, desapareixerien. Com a fenòmens, no poden existir en si mateixos, sinó solament en nosaltres. Roman per a nosaltres absolutament desconegut què siguin els objectes en si, independentment de tota aqueixa receptivitat de la nostra sensibilitat." Kant. Crítica de la raó pura.