FILOSOFIA A TRAVÉS DELS TEXTOS

Manel Codina

Hannah Arendt

1906-1975

   

1. No hi ha una naturalesa humana

 

1.1 Distingeix l’acció de la Labor i el Treball. La labor es refereix a totes les activitats humanes lligades a la satisfacció de les necessitats de la vida (veure, vestir-se, reproduir-se, etc.). Amb el treball els humans utilitzem la naturalesa per construir objectes artificials que són duradors (la taula, la casa, etc.). En l’acció l’home pot iniciar quelcom nou d’una forma lliure entre altres homes.Hannah Arendt considera que la característica específicament humana és l’acció:

“Sólo la acción es prerrogativa exclusiva del hombre; ni una bestia ni un dios son capaces de ella” La condición humana. Editorial Paidós. Barcelona. 2005, p 51

 

1.2 La natalitat: En cada una de les nostres accions, que són realitzades lliurement, tenim la possibilitat de donar llum a una nova realitat. L’acció és una ruptura amb el passat, ja que introdueix quelcom nou dins el món que heretem. La natalitat proporciona un món absolutament imprevisible, el món humà no és fruit de la necessitat sinó d’un entramat d’accions que reaccionen i es modifiquen entre elles:

“[...] el mundo se renueva a diario mediante el nacimiento y que a través de la espontaneidad del recién llegado se ve arrastrado a algo imprevisiblemente nuevo.”Arendt, H. ¿Qué es la política?. Paidós. Barcelona. 1997, p 77.

1.3 L’acció és irreversible, una vegada realitzada ja ningú pot controlar els seus resultats. L’única cosa que pot intentar suavitzar les conseqüències desagradables d’una acció és el perdó:

“La posible redención del predicamento de irreversibilidad - de ser incapaz de deshacer lo hecho aunque no se supiera, ni pudiera saberse, lo que se estaba haciendo- es la facultad de perdonar. El remedio de la imposibilidad de predecir, de la caótica inseguridad del futuro, se halla en la facultad de hacer y mantener las promesas.” La condición humana. Editorial Paidós. Barcelona. 2005, p. 256

 

1.4 Crítica a l'historicisme. Una visió historicista, unilineal de la història, s’enfronta amb el concepte de natalitat i llibertat d’acció. Només podem donar sentit als fets quan aquests han succeït, i aquesta recerca de sentit mai s’esgotarà del tot:

“El problema estriba que cualquiera que sea el carácter y contenido de la subsiguiente historia, ya sea interpretada en la vida privada o pública, ya implique a muchos o pocos actores, su pleno significado sólo puede revelarse cuando ha terminado.” Arendt, H. La condición humana.Editorial Paidós. Barcelona. 2005, p 219

 

1.5 El món humà es construeix a partir de les accions imprevisibles dels humans, és una condició fràgil perquè tot es pot destruir, i oberta perquè les possibilitats del futur són múltiples:

“La no-predicción que, al menos parcialmente, disipa el acto de prometer es de doble naturaleza: surge simultáneamente de la “oscuridad del corazón humano”, o sea, de la básica desconfianza de los hombres que nunca pueden garantizar hoy quiénes serán mañana, y de la imposibilidad de pronosticar las consecuencias de un acto en una comunidad de iguales en la que todo el mundo tiene la misma capacidad para actuar.La inhabilidad del hombre para confiar en sí mismo o para tener fe completa en sí mismo (que es la misma cosa) es el precio que los seres humanos pagan por la libertad; y la imposibilidad de seguir siendo dueños únicos de lo que hacen, de conocer sus consecuencias y confiar en el futuro es el precio que les exige la pluralidad y la realidad, por el júbilo de habitar junto con otros un mundo cuya realidad está garantizada para cada uno por la presencia de todos.“ Arendt, H. La condición humana, p. 262

 

2. La importància de la política

 

2.1 L’individu separat dels altres no pot fer política:

“La política surge en el entre y se establece como relación”¿Qué es la política?. Paidós. Barcelona. 1997. Pàgina: 46

Només a través de l’acció el subjecte es mostra al món, és a dir, apareix davant els ulls dels altres. A través de l’acció els individus es distingeixen, és la seva forma d’aparèixer en l’espai públic. La majoria de les accions polítiques es fan mitjançant paraules, el discurs és una forma d’acció. El discurs és el fonament de la política, és el substitut de la violència:

“Ser político, vivir en una polis, significa que todo se decía por medio de palabras y de persuasión, y no con la fuerza y la violencia” Arendt, H. La condición humana, p.53.

2.2 L ’autèntic “perill seria que la política desaparegués absolutament”. En el lloc de la política “obtendríamos una forma despótica de dominación ampliada hasta lo monstruoso, en la cual el abismo entre dominadores y dominados tomaría unas proporciones tan gigantescas que ni siquiera serían posibles las rebeliones, ni mucho menos que los dominados controlasen de alguna manera a los dominadores.” (¿Qué es la política?. Paidós. Barcelona. 1997. Pàgina 50)

2.3 El goig que proporciona l’activitat política. Per a Arendt, la intensitat de felicitat, el tresor, que provoca el desenvolupament de les nostres característiques especialment humanes a través de la participació política és tan gran que els qui l’han pogut experimentar la prefereixen al benestar econòmic i a la llibertat civil. En la revolució americana és un d’aquests moments que alguns individus experimenten aquesta felicitat:

“[...] los americanossabían que la libertad pública consiste en una participación en los asuntos públicos y que cualquier actividad impuesta por estos asuntos no constituía en modo alguno una carga, sino que confería a quienes la desempeñaban en público un sentimiento de felicidad inaccesible por cualquier otro medio”Arendt, H. Sobre la revolución. Alianza Editorial. Madrid. 2009, p. 154 .

 

3. Els totalitarismes

 

3.1 Els totalitarismes són uns fenòmens nous. En "L’origen del totalitarisme", Arendt, destaca l’originalitat d’aquest sistema polític, creu que el totalitarisme només s’ha manifestat en el segle XX en el nazisme i l’estalinisme. El totalitarisme es caracteritza per la desaparició de la política. Els éssers humans perden la seva condició humana, són reduïts a coses, se’ls nega la capacitat d’actuar i pensar lliurement. L’adoctrinament, mitjançant una forta propaganda, no pretén inculcar idees sinó evitar  que apareguin.

 

 

George Orwell va escriure el 1949 la novel·la 1984, és una novel·la de política ficció en la qual ens presenta un futur desolador. Un Estat omnipresent, amb un sempre present i vigilant Gran Germà, pretén controlar les consciències dels ciutadans mitjançant el control del passat, dels mitjans de comunicació, de la violència, de la destrucció de l’individu...

 

3.1 La burocratització de la vida social. En una societat totalitària tots els elements que intervenen estan “coordinats” amb un entramat burocràtic. La responsabilitat es difumina dins la xarxa d'oficines, reglaments i ordres:

“[...] la burocracia o dominio de un complejo sistema de oficinas en donde no cabe hacer responsables a los hombres, ni a uno y a los mejores, ni a pocos ni a muchos, y que podría ser adecuadamente definida como el dominio de Nadie. [...] Es en este estado de cosas, que hace imposible la localización de la responsabilidad y la identificación del enemigo, una de las causas más poderosas de la actual y rebelde intranquilidad difundida por todo el mundo, de su caótica naturaleza y de su peligrosa tendencia a escapar a todo control, al enloquecimiento.”  [Hannah Arendt Sobre la violenciaAlianza Editorial. 2006. Madrid. Pàgina 53]

 

3.2 El totalitarisme aïlla els individus, pretén eliminar la capacitat d’actuar, vol fer desaparèixer el poder que proporciona l’associació. Només així es pot explicar la submissió de milers de jueus en els camps de concentració controlats per un nombre molt petit de soldats alemanys. L’aïllament s’aconsegueix quan tota persona es converteix en un possible delator. 

“El aislamiento es ese callejón sin salida al que son empujados los hombres cuando es destruida la esfera política de sus vidas, donde actúan juntamente en la prosecución de un interés común [...] sólo cuando es destruida la más elemental forma de creatividad humana, que es la capacidad de añadir algo propio al mundo común, el aislamiento se torna inmediatamente insoportable.”  Hannah Arendt. Los orígenes del totalitarismo. Alianza. Madrid. 1987. (Pàgina 707)  

 

3.3 La importància del pensament:

Arendt va detectar que l’absènciade pensament podia produir la incapacitat de distingir el bé del mal. En Eischmann hi va veure una incapacitat de pensar, de plantejar-se. Parlava amb frases fetes, amb idees apreses, amb codis de conducte estandarditzats.

“Esta total ausencia de pensamiento-tan común en nuestra vida cotidiana, en la que apenas tenemos el tiempo, y menos aún la disposición, para detenernos y pensar- atrajo mi atención. [...] Nuestra facultat de juzgar, de distinguir lo bueno de lo malo, lo que está bien de lo que está mal, ¿depende de nuestra facultad de pensar?” H. Arendt. La vida del espíritu. Paidós. Barcelona. 2016. Pàgina 31

“la lliçó de la terrible banalitat del mal, davant el qual les paraules i el pensament es tornen impotents” Hannah Arendt. Eichmann en Jerusalén. Lumen. Barcelona. 2003. Pàgina: 366

 

Hannah Arendt és una pel·lícula alemanya de 2012, dirigida per Margarethe von Trotta i protagonitzada per Barbara Sukowa.

 

Hannah Arendt no va alliberar de culpabilitat i responsabilitat a Eichmann i en extensió a tots els que hagueren intervingut directament o indirectament en l’Holocaust. Eren responsables i culpables, encara que les seves decisions que varen comportar  milers de morts en camps d’extermini no poden ser considerades autèntiques accions, perquè no eren preses en llibertat.

Per a Hannah, la responsabilitat és sempre individual. El ser humà sempre té la capacitat de crear alguna cosa nova (pensar i actuar); l’home que accepta deixar de ser-ho, de convertir-se en una peça d’un engranatge burocratitzat, és responsable d’aquesta decisió. En una societat totalitària els hàbits i les normes poden arribar a convertir en una obligació “moral” l’assassinat, però l’home sempre té l’última paraula  per a seguir o no seguir aquesta nova “moralitat” amoral. Hannah no va acceptar la culpabilitat col·lectiva, ja que “on tots són culpables, ningú és culpable”.  Les decisions les varen prendre determinades persones i els que han de respondre sobre les seves decisions són les persones concretes que les van prendre.  Eichmann no sentia responsabilitat pels seus actes, no tenia mala consciència, això no vol dir que no fos culpable.

 

Entrevista a Hannah Arendt realitzada per Günter Gauss i emesa per la televisió d'Alemanya Occidental el 28 d'octubre del 1964.