FILOSOFIA A TRAVÉS DELS TEXTOS

Manel Codina

Nietzsche

1844-1900

   

La professora Julia Manzano Arjona ens proposa una lliçó ràpida de Nietzsche dins al programa "Amb filosofia" (33/TVC) dedicat al desig:

 

 

 

 

 

 

Documental brasiler titulat Els últims dies de Nietzsche a Turín (Júlio Bressane, 2001):

 

 

 

Canal de Filosofia Acadèmica de Daniel Rosende
 

 

La mort de Déu ens condueix al nihilisme:

“Considerar la Naturalesa prova de la bondat i de la providència divines; interpretar la història en honor de la raó divina com a constant prova de l’existència d’un ordre moral de l’Univers i d’una finalitat moral: interpretar el nostre propi destí com s’ha fet durant tant de temps per part dels homes pietosos, veient arreu la mà de Déu que ens dóna cada cosa i les disposa totes amb la mirada posada en la salvació de la nostra ànima, són maneres de pensar que avui ja han passat, que tenen en contra la veu de la nostra consciència...”Nietzsche, F. La gaia ciència. Traducció: Joan Leita. Laia. 1984. P.357)

 

La genealogía de la moral
PRIMERA DISSERTACIÓ
“BO I PERVERS”, “BO I DOLENT”

[FRIEDRICH NIETZSCHE, La genealogia de la moral, © traducció de JOAN LEITA, edició a cura de JOSEP M. CALSAMIGLIA, © Editorial Laia, Textos Filosòfics, Barcelona 1981, p. 43-84.]


1. Nietzsche es proposa estudiar quin és el significat originari en diverses llengües dels conceptes "Bo" i "Dolent". La seva pretensió és tornar a capgirar els valors, la "transvaloració": retornar al significat originari dels valors perquè ajudin a viure amb la màxima intensitat possible.

"La indicació de quin era el bon camí me la donà la pregunta sobre quin significat tenien pròpiament des del punt de vista etimològic els termes referents a allò que és “bo”, encunyats per les diverses llengües. En aquest punt vaig descobrir que tots ells es referien a la mateixa transformació del concepte, que a tot arreu “noble”, “distingit”, en el sentit corporatiu era el concepte fonamental a partir del qual s’havia desenvolupat el terme “bo” en el sentit de “psíquicament noble”, de “generós”, de “psíquicament distingit”, de “psíquicament privilegiat”. Aquesta transformació, duta a terme d’una forma inevitable, va sempre acompanyada d’una forma paral·lela d’aquella altra transformació que obliga els mots “vulgar”, “plebeu”, “baix” a convertir-se al cap i a la fi en el concepte “dolent”." (apartat 4)


2. Crítica a l'utilitarisme: l'origen dels valors no es troba en la utilitat. La moral no és "la del més gran bé per al més gran nombre" pròpia de l'utilitarisme, sinó que l'origen dels valors positius son donats pels homes superiors (l'home creador, que posseeix una gran voluntat de poder) en oposició a tot allò que caracteritzarà l'home inferir (l'home ressentit, dèbil que accepta obeir cegament): [L'absència de dolor no ha de ser el fi de la vida; hem d'acceptar tant el dolor com el plaer; el dolor està vinculat a la creativitat]. Els nobles van considerar allò bo com el que ells feien i com a dolent el que feien els seus súbdits. L’origen del concepte “bo” s’ha de cercar en l’egoisme dels senyors.

 


" En primer lloc crec que és evident que aquesta teoria [l'utilirarisme]cerca i estableix a un lloc fals el veritable focus originari del concepte “bo”. El judici d’allò que és “bo” no ve pas d’aquells qui foren afavorits per la “bondat”. Més aviat foren “els bons”, és a dir, els nobles, els poderosos, els qui gaudien d’una posició i d’uns sentiments superiors, aquells qui s’estimaren i establiren ells mateixos amb les seves obres com a bons, és a dir, de primer rang, en contraposició a tot allò que era baix, de sentiments baixos, vulgar i plebeu. […] Què els importava el profit? "

 

3. Moral dels senyors enfront de la moral dels esclaus (guerrers / sacerdots): Els sacerdots mobilitzen a tots els dèbils, malalts i fracassats contra els guerrers. Els sacerdots comprenien la bondat en termes de compassió, els guerrers la vinculaven a la força. La imposició de l’instint del ramat dels febles (oprimits, súbdits) va provocar el canvi del sentit original. Ha guanyat la moral de l’home vulgar i els senyors han perdut.

Moral del senyors: individualista, voluntat de poder, acceptació del plaer i el dolor, dominadors, existència plena, falta de compassió, creador dels seus propis valors.

Moral de l'esclau (sacerdots, jueus): gregari, por a la vida, evita la lluita, dèbil, voluntat d'igualtat, compassió, assumeix els valors que no ha creat.

     

“Han estat els jueus aquells qui amb una conseqüència aterridora i amb els ullals de l’odi més abismal (l’odi de la impotència) han gosat d’establir i de mantenir la inversió de l’equivalència aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat per Déu), és a saber: "Els bons només són els desgraciats. Els bons només són els pobres, els febles, els humils. Els pietosos i els beneïts per Déu també són només els qui pateixen, els desposseïts, els malalts, els lletjos. Només ells obtindran la felicitat eterna. Al contrari, vosaltres que sou nobles i poderosos sereu per sempre els perversos, els cruels, els cobejosos, els insaciables, els ateus. Vosaltres sereu també eternament els dissortats, els maleïts i els condemnats...".

 

4. El concepte "dolent" té un origen noble, allò que no eren ells (vulgars). El concepte de "pervers" té el seu origen en la moral de l'esclau, és conseqüència del ressentiment.

"Aquest concepte de “dolent” d’origen noble i aquella idea de “pervers” sorgida de la perola de cervesa que és l’odi insaciable –el primer concepte és una creació posterior, una cosa secundària, un color complementari, mentre que el segon concepte és quelcom original, el començament, l’acte veritable dins la concepció d’una moral dels esclaus- són molt diferents, per bé que ambdós termes “dolent” i “pervers” es contraposen en aparença a la mateixa idea de “bo”. Tanmateix, la idea de “bo” no és la mateixa. Basta que hom es pregunti qui és pròpiament “pervers” en el sentit de la moral del ressentiment. La resposta estricta és aquesta: precisament “l’home bo” de l’altra moral, precisament el noble, el poderós, el dominador, simplement acolorat, interpretat i vist de reüll per la mirada plena de verí del ressentiment."

4 En l'origen de la moral occidental hi ha el ressentiment dels febles: són incapaços de viure la vida intensament i creativament .  Aquesta inversió dels valors ha estat duta a terme pels febles (esclaus, Plató, Sòcrates, Jueus, cristians, protestants, revolució francesa, marxisme...) amb la finalitat d’acabar amb tot allò noble (aristocràcia romana, àrab, germànic, renaixentista...). Per a Nietzsche en el judaisme "el ressentiment mateix es torna creador i engendra valors"

“Com ja se sap, els sacerdots són els enemics més perversos. Per quina raó? Perquè són els més impotents. A partir d’aquesta impotència l’odi esdevé en ells una cosa monstruosa i inquietant, es converteix en la cosa més espectral i verinosa.”
"La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat, que només es consideren indemnitzats mitjançant una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d’una afirmació triomfant de la seva pròpia essència, la moral dels esclaus nega de bon començament qualsevol “exterioritat”, qualsevol “alteritat”, qualsevol “negació de la pròpia essència” i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors –aquesta direcció necessària devers l’exterior, en lloc de dirigir-se devers la pròpia essència- pertany d’una manera concreta al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per tal d’actuar en general. Radicalment, la seva acció és una reacció. El cas contrari s’esdevé en la forma noble de valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seva contraposició únicament per afirmar-se ella mateixa d’una manera encara més agraïda, encara més joiosa. La seva concepció negativa referent a allò que és “baix”, “vulgar”, dolent” constitueix només una pàl·lida i tardana imatge de contrast en relació amb la seva positiva concepció fonamental, amarada per complet de vida i de passió: “Nosaltres els bons, els nobles, els bons, els bells, els feliços!”."

 

 

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral
 De la versió catalana: XAVIER RENAU. Revisió: Vicent Pitarc]

 

1. L'home dóna més importància a l'intel·lecte del que realment té (antropocentrisme):

"En algun llunyà racó de l´univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l´instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l´astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir. Algú podria inventar-se un conte semblant, però, tot i així, no expressaria suficientment l´estat llastimós, ombriu i efímer, l´estat estèril i arbitrari en què es troba l´intel·lecte humà dins de la Naturalesa. Hi hagué eternitats en què no existia; i quan tot s´acabe per a ell, no haurà succeït res, perquè no té cap missió ulterior que conduïsca més enllà de la vida humana. No és més que humà, i només el seu posseïdor se´l pren tan patèticament com si sobre ell giraren les frontisses del món. Tanmateix, si ens poguérem comunicar amb una mosca, arribaríem a la conclusió que ella també navega per l´espai posseïda d´aquesta mateixa passió (pathos) i es sent el centre volant d´aquest món. No hi ha res en la Naturalesa, per menyspreable i insignificant que siga, que, al més petit bufit d´aquell poder del coneixement, no s´unfle immediatament com un odre. I, de la mateixa manera que qualsevol cavallerís vol tenir admiradors, el filòsof, el més superb dels homes, està completament convençut que, des de tot arreu, els ulls de l´univers tenen fixada la seua mirada distant en les seues obres i pensaments."

 

2. L'intel·lecte és un recurs que han utilitzat els humans per poder sobreviure. Els humans des de sempre s'han vist a si mateixos molt més dèbils que els altres animals:

"perquè aquest és el mitjà de supervivència que tenen els individus dèbils i poc robustos, individus als quals, en la lluita per la supervivència, els ha estat negat servir-se de banyes o de l´esmolada dentadura dels depredadors"


3. La veritat és una il·lusió:

 

a. La veritat es un producte lingüístic. La metafísica occidental parteix d'una falsedat: la de creure que els mateixos mots signifiquen el mateix per a diferents individus. (no hi ha dos llenguatges idèntics, no hi ha una sola veritat). No és possible comparar el llenguatge amb la realitat, el llenguatge és una simplificació de la complexitat d'allò real. La subjectivitat de la veritat:

 

"Quina arbitrarietat en les delimitacions! Quina parcialitat en les preferències, de vegades una propietat d'una cosa, de vegades una altra!. Els diferents llenguatges, comparats els uns amb els altres, evidencien que amb les paraules mai no s´arriba a la veritat ni a una expressió adequada, perquè, altrament, no hi hauria tants llenguatges. La “cosa en si” (allò que seria la veritat pura, sense conseqüències) és totalment inabastable i no es desitjable en absolut per al creador del llenguatge. Aquest es limita a designar les relacions de les coses amb els homes i per a expressar-les recorre a les metàfores més agosarades."

"Li costa treball reconéixer que l´insecte o l´ocell perceben altre món completament diferent al seu i que la qüestió de quina de les percepcions del món és la correcta manca totalment de sentit, ja que per a resoldre la qüestió hauriem de mesurar amb la mesura de la percepció correcta, és a dir, amb una mesura de què no disposem."

 


b. El llenguatge és una metàfora de la realitat:

 

Rene Magritte: Això no és una pipa, 1928/29. Los Angeles, County Museum.

 

"En primer lloc, un impuls nerviós extrapolat en una imatge!. Primera metàfora. La imatge transformada de nou en un so!. Segona metàfora. I, en cada pas, un salt des d´una esfera a una altra completament diferent."

"¿Què és, doncs, la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, antropomorfismes, en poques paraules, una suma de relacions humanes que han estat augmentades, transferides, adornades poèticament i retòricament i que després d'un ús de molt de temps a un poble li semblen fixes, canòniques i obligatòries: les veritats són il·lusions que han oblidat que ho són".


4. L'home racional i l'home intuïtiu: L'home racional vol convertir el llenguatge en descripció objectiva del món (la ciència); l'home intuïtiu busca amb l'art la bellesa. És a través de la vivència estètica com l'home intuïtiu intenta acostar-se a la realitat, sap que l'art és ficció, no s'enganya com ho fa l'home racional.

 

"Hi ha períodes en els quals l´home racional i l´home intuïtiu caminen junts; aquell, angoixat davant l´intuïció, l´altre burlant-se de l´abstracció; i és tan irracional aquest com poc artístic el primer. Tots dos anhelen dominar la vida: el racional acarant les necessitats més elementals mitjançant la previsió, la prudència i la regularitat; l´intuïtiu, sense veure, com un “heroi desbordant d´alegria”, eixes necessitats i prenent com a real només la vida disfressada d´aparença i bellesa."

 

Valoració de l'assignatura