Extret de la pàgina: Filosofia
en xarxa
DELS LÍMITS DE LAUTORITAT DE LA
SOCIETAT SOBRE LINDIVIDU
On està, doncs, el just límit de la sobirania de
lindividu sobre si mateix? On comença lautoritat
de la societat? Quina part de la vida humana ha de ser atribuïda
a la individualitat i quina part a la societat?
Cadascuna delles rebrà la seva deguda part, si posseeix
la que li interessa duna manera més particular. La
individualitat ha de governar aquella part de la vida que interessa
principalment a lindividu, i la societat aquell àmbit
que interessa principalment a la societat.
Encara que la societat no estigui fundada sobre un contracte, i
encara que de res serveixi inventar un contracte per deduir dell
les obligacions socials, no obstant això, tots aquells que
reben la protecció de la societat li deuen quelcom per aquest
benefici. El simple fet de viure en societat imposa a cadascú
una certa línia de conducta cap als altres. Aquesta conducta
consisteix, primer, en no perjudicar els interessos dels altres,
o més aviat, certs interessos que, sigui per una disposició
legal expressa, sigui per un acord tàcit, han de ser considerats
com a drets; segon, a prendre cadascú la seva part (que ha
de fixar-se segons principi equitatiu) dels treballs i els sacrificis
necessaris per defensar a la societat o als seus membres de qualsevol
dany o vexació. La societat té el dret absolut dimposar
aquestes obligacions a què voldrien prescindir delles.
I això no és tot el que la societat pot fer. Els actes
dun individu poden ser perjudicials als altres, o no prendre
en consideració suficient el seu benestar, sense arribar
fins a la violació dels seus drets constituïts. El culpable
pot llavors ser castigat per lopinió amb tota justícia,
encara que no ho sigui per la llei. Des del moment que la conducta
duna persona és perjudicial als interessos duna
altra, la societat té el dret de jutjar-la, i la pregunta
sobre si aquesta intervenció afavorirà o no el benestar
general es converteix en tema de discussió. Però no
hi ha ocasió de discutir aquest problema quan la conducta
duna persona no afecta més que als seus propis interessos,
o als dels altres en quant que ells ho volen (sempre que es tracti
de persones dedat madura i dotades duna intel·ligència
comuna). En tals casos hauria dexistir llibertat completa,
legal o social, dexecutar una acció i dafrontar
les conseqüències.
Seria una greu incomprensió daquesta doctrina, suposar
que defensa una egoista indiferència, i que pretén
que els éssers humans no tenen res a veure en la seva conducta
mútua, i que no han dinquietar-se pel benestar o les
accions dun altre, més que quan el seu propi interès
està en joc. En comptes duna disminució, allò
que fa falta per afavorir el bé dels nostres semblants és
un gran increment dels esforços desinteressats. Però
tal desinteressada benevolència pot trobar altres instruments
de persuasió que no siguin el fuet figurat o real. Seria
jo la darrera persona que menyspreés les virtuts personals;
però vénen aquestes en segon lloc, si de cas, respecte
de les socials. És afer de leducació el conrear-les
a totes per igual. Però leducació mateixa obra
per convicció i persuasió, així com per obligació;
i només pels dos primers mitjans, un cop acabat el període
deducació, haurien dinculcar-se les virtuts individuals.
Els homes han dajudar-se, els uns als altres, a distingir
el millor del pitjor, i a prestar-se suport mutu per triar primer
que res i evitar la segona cosa. Haurien destimular-se mútuament
i perpètuament a un creixent exercici de les seves facultats
més nobles, a una direcció creixent dels seus sentiments
i propòsits cap a allò prudent en comptes de cap al
neci, elevant objectes i contemplacions, no degradant-los. Però
ni una persona, ni cert nombre de persones, tenen dret per dir a
un home dedat madura que no condueixi la seva vida, en benefici
propi, com a ell li convingui. Ell és la persona més
interessada en el seu propi benestar; linterès que
pugui tenir en això un estrany, excepte en els casos de forts
llaços personals, és insignificant comparat amb el
que té linteressat; el mode dinteressar-se de
la societat (excepte en el que toca a la seva conducta cap als altres)
és fragmentari i també indirecte; mentre que, per
a tot el que es refereix als propis sentiments i circumstàncies,
fins i tot lhome o la dona de nivell més corrent saben,
infinitament millor que les persones alienes, a què atenir-se.
La interferència de les societats per dirigir els judicis
i propòsits dun home, que només a ell importen,
ha de fundar-se en presumpcions generals: les quals, no sols poden
ser completament errònies, sinó que, fins i tot sent
justes, corren el risc de ser aplicades erradament en casos individuals
per les persones que no coneixen més que la superfície
dels fets. És aquesta, doncs, una zona en la que la individualitat
té el seu adequat camp dacció. Respecte a la
conducta dels homes cap als seus semblants, lobservança
de les regles generals és necessària, a fi que cadascú
sàpiga el que ha desperar; però, respecte als
interessos particulars de cada persona, lespontaneïtat
individual té dret a exercir-se lliurement. La societat pot
oferir i fins i tot imposar a lindividu certes consideracions
per ajudar al seu propi judici, algunes exhortacions per fortificar
la seva voluntat, però, després de tot, ell és
jutge suprem. Tots els errors que pugui cometre malgrat aquests
consells i advertències, constituiran sempre un mal menor
que el de permetre als altres que li imposin el que ells volen ha
de ser beneficiós per a ell.
No vull dir amb això que els sentiments cap a una persona,
per part dels altres, no hagin de ser afectats en absolut per les
seves qualitats o defectes individuals; això ni és
possible ni és desitjable. Si una persona posseeix en un
grau eminent les qualitats que poden obrar en bé seu, per
això mateix és digna dadmiració; com
més eminent sigui el grau de les seves qualitats més
tocarà lideal humà de perfecció. Si,
al contrari, manca manifestament daquestes qualitats, es tindrà
per a ella el sentiment oposat a ladmiració. Hi ha
un grau de neciesa, o un grau del que pot anomenar-se (encara que
aquest punt es trobi subjecte a objecció) baixesa o depravació
del gust, que, si no perjudica positivament qui ho manifesta, li
converteix necessària i naturalment en objecte de repulsió
i, en casos extrems, de menyspreu. Ningú que posseeixi, les
qualitats oposades en tota la seva força deixarà de
mostrar aquests sentiments. Sense perjudicar ningú, un home
pot obrar de tal manera que ens vegem obligats a jutjar-li i a tenir-li
per un estúpid, o per un ésser dordre inferior;
i ja que un judici i sentir semblants preferiria evitar-los, li
prestaríem un gran servei si lhi advertim per endavant,
així com de qualsevol conseqüència desagradable
a què sexposi. Seria molt beneficiós, en veritat,
que leducació actual rendís aquests bons oficis
més sovint, i més lliurement del que les formes de
cortesia ho permeten avui, i que, a més a més, una
persona pogués dir francament al seu veí que està
cometent una falta, sense ser considerada com a presumptuosa i descortès.
Tenim dret, per la nostra part, a obrar de diferents maneres, dacord
amb la nostra opinió desfavorable sobre qualsevol persona,
no per oprimir la seva individualitat, sinó simplement en
lexercici de la nostra. No estem obligats, per exemple, a
sol·licitar la seva societat; tenim el dret a evitar-la (si
bé no fent-ne ostentació), perquè tenim també
dret a triar la societat que més ens convingui. És
un dret que ens correspon, i també un deure, posar als altres
en guàrdia contra aquest individu si volem que el seu exemple
o la seva conversa perjudicial pugui tenir un efecte perniciós
sobre els qui sassociïn a ell. Podem donar-li preferència
sobre altres persones pels seus bons oficis facultatius, però
no de cap manera si ells poden tendir al seu exclusiu benefici.
Daquestes diverses maneres una persona pot rebre daltres
certs càstigs severs, per faltes que només a ella
es refereixen; però no pateix aquests càstigs només
en quant són conseqüències naturals i, per així
dir, espontànies de les faltes mateixes; no sinfligeixen
aquests càstigs simplement pel gust de castigar. Una persona
que mostri precipitació, obstinació, suficiència,
que no pot viure amb mitjans moderats, que no es cohibeix de certes
satisfaccions perjudicials, que corre cap al plaer animal, sacrificant
per ell el sentiment i la intel·ligència, ha desperar
descendir molt davant lopinió dels altres, així
com tenir menor participació en els seus sentiments favorables.
Però daixò no té dret a queixar-se, a
menys que hagi merescut el seu favor per lexcel·lència
particular de les seves relacions socials, i hagi aconseguit així
un títol als seus bons oficis, que no estigui afectat pels
seus propis demèrits.
El que jo sostinc és que aquells inconvenients que estan
vinculats estrictament al judici desfavorable dels altres són
els únics a què ha de sentir-se subjecta una persona,
per la qual cosa es refereix a la part de la seva conducta i del
seu caràcter que afecta el seu propi bé, i no als
interessos dels altres en les seves relacions amb ella. Els actes
perjudicials als altres requereixen un tractament totalment diferent.
La violació dels seus drets; la irrogació duna
pèrdua o un dany no justificables pels seus propis drets;
la falsedat o duplicitat davant ells; la utilització davantatges
sobre ells, deslleials o simplement poc generoses; i fins i tot
labstenció egoista de preservar-los dalgun dany,
tot això mereix, en veritat, la reprovació moral,
i en casos greus, lanimadversió i els càstigs
morals. I no sols aquests actes, sinó certes disposicions
que condueixen a ells, són, pròpiament parlant, immorals
i mereixedors duna desaprovació que pot convertir-se
en horror. La disposició a la crueltat; la malícia
i la mala condició; la que és la més odiosa
de totes les passions i la més antisocial, lenveja;
la hipocresia, la falta de sinceritat, la irascibilitat sense motius
suficients i el ressentiment desproporcionat a la provocació;
la passió de dominar als altres, el desig dacaparar
més que no pas a un pertany (la pleonexia dels grecs); lorgull
que aconsegueix satisfacció en la inferioritat dels altres;
legoisme que posa a un i als seus interessos per sobre de
totes les coses del món, i que decideix en el seu favor qualsevol
qüestió dubtosa, tots ells són vicis morals que
constitueixen un caràcter moral dolent i odiós i no
sassemblen en res a les faltes personals abans esmentades,
les quals no constitueixen immoralitats pròpiament parlant
ni, per extremes que siguin, tampoc perversitat. Poden ser proves
destupidesa o un defecte en la dignitat personal i en el respecte
de si mateix, però només es troben subjectes a la
reprovació moral quan comporten un oblit dels nostres deures
en relació als nostres semblants, pel bé dels quals
lindividu està obligat a cuidar de si mateix. Els que
denominem deures amb nosaltres mateixos no constitueixen una obligació
social, a menys que les circumstàncies els converteixin en
deures amb els altres. Lexpressió "deure per a
amb si mateix", quan significa quelcom més que prudència,
significa respecte de si mateix, o desenvolupament de si mateix;
i ningú té per què donar compte als altres
de cap daquestes dues coses, perquè el fer-ho no reportaria
cap bé a la humanitat.
La distinció entre el descrèdit, a què justament
sexposa una persona per falta de prudència o dignitat
personal, i la reprovació, a la que es fa creditora quan
ataca als drets dels seus semblants, no és una distinció
purament nominal. Hi ha una gran diferència, tant en els
nostres sentiments com en la nostra conducta en relació a
una persona, segons que ella ens desagradi en coses en què
pensem tenim dret a controlar-la, o en coses en què sabem
que no el tenim. Si ens desagrada, podem expressar el nostre disgust
i també mantenir-nos a distància dun ésser,
o duna cosa, que ens enutja; però no ens sentirem cridats
per això a fer-li la vida impossible. Hem de pensar que ella
mateixa pateix, o patirà tota la pena del seu error. Si és
que espatlla la seva vida per un desarreglament de la seva conducta,
no hem de desitjar nosaltres espatllar-se-la més; en comptes
de desitjar que la hi castigui, hem de tractar sobretot, dalleujar
el càstig que porta en si mateixa, mostrant-li com pot evitar
o curar els mals que la seva conducta li causa. Aquesta persona
pot ser per a nosaltres un objecte de pietat, o potser daversió,
però no dirritació o de ressentiment; no la
tractem com un enemic de la societat; el pitjor que podríem
fer seria abandonar-la a les seves pròpies forces, si és
que no intervenim benèvolament amb mostres dinterès
i sol·licitud. Ben diferent serà el cas si aquesta
persona ha infringit les regles establertes per a la protecció
dels seus semblants, individual o col·lectivament. Llavors,
doncs, les conseqüències funestes dels seus actes recauen,
no sobre ella, sinó sobre els altres, i la societat, com
a protectora de tots els seus membres, ha de venjar-se de lindividu
culpable, ha dinfligir-li un càstig, i un càstig
prou sever, amb intenció expressa de castigar-lo. En aquest
cas, es tracta dun culpable que compareix davant el nostre
tribunal, i nosaltres estem cridats no sols a jutjar-lo, sinó
també a executar duna manera o dun altre la sentència
que donem. En laltre cas, no ens competeix infligir-li cap
patiment, excepte el que es derivi incidentalment de lús
que fem, en la regulació dels nostres afers, daquesta
mateixa llibertat que a ell li hem deixat en els seus propis assumptes.
Moltes persones no voldran admetre la distinció, aquí
establerta, entre la part de la conducta dun home que es refereix
només a ell i aquella que es refereix als altres. Sens
dirà potser que com pot ser indiferent als membres de la
societat qualsevol part de la conducta dun dells. Ningú
està completament aïllat; és impossible que un
home faci qualsevol cosa perjudicial per a ell, de manera greu i
permanent, sense que el mal no abasti al menys als seus veïns
i, sovint, a altres més llunyans. Si ell compromet la seva
fortuna, perjudica els que directa o indirectament obtenien dell
els seus mitjans dexistència, i, en general, disminueix
més o menys els recursos generals de la comunitat; si malmet
les seves facultats físiques o mentals, no sols comet un
error en relació a aquells que depenen dell, sinó
que es fa incapaç de complir els seus deures cap als seus
semblants, convertint-se en una càrrega per a la seva afecció
o la seva benevolència. Si tal conducta fos gaire freqüent,
poques faltes hi hauria més perjudicials per al conjunt general
del bé. Sens dirà, en fi, que si una persona
no fa un dany directe als altres pels seus vicis o les seves bogeries,
no obstant això, pot ser perjudicial pel seu exemple, i caldria
obligar-la que es limités en bé dels qui podrien corrompres
o desencarrilar-se amb lexemple de la seva conducta.
Safegirà, fins i tot, si les conseqüències
de la conducta cal confinar-les només als individus viciosos
o irreflexius, vol dir-se amb això que la societat ha dabandonar
la seva pròpia direcció a quants són evidentment
incapaços de conduir-se? Si la societat deu protecció
als nens i als menors dedat, no deurà potser tanta
protecció a les persones dedat madura que són
igualment incapaços de governar-se elles mateixes? Si el
joc o lavarícia o la incontinència, o lociositat,
o la brutícia, són tan grans i funestos obstacles
per a la dita i el progrés, com molts o gairebé tots
els actes prohibits per la llei, per què no ha de tractar
la llei (sem preguntarà) de reprimir aquests abusos,
en tant que sigui possible? I per suplir les imperfeccions inevitables
de la llei, no hauria la mateixa opinió organitzar-se duna
manera potent contra aquests vicis, i dirigir contra els que els
practiquen tots els rigors de les penalitats socials? No es tracta
aquí (sem dirà) de restringir la individualitat
ni dimpedir que sassagi qualsevol manera de viure nova
i original. Les úniques coses que cal tractar dimpedir
són les que han estat assajades i condemnades des del començament
del món fins als nostres dies, coses que lexperiència
ho ha demostrat no són útils ni convenients
a la individualitat de la persona. És necessari certa quantitat
de temps i certa suma dexperiència, perquè una
veritat moral o prudencial pugui ser considerada com establerta,
i tot el que es desitja és impedir a les generacions futures
que caiguin a labisme que ha estat fatal als seus antecessors.
Admeto plenament que el mal que una persona es faci a si mateixa,
pot afectar seriosament en els seus sentiments i en els seus interessos
no sols als qui shi relacionen, sinó també,
en grau menor, a la societat en general. Quan per continuar una
conducta semblant un home arriba a violar una obligació clara
i comprovada cap a alguna altra o altres persones, el cas cessa
de ser particular i es converteix en objecte de desaprovació
moral, en el vertader sentit de la paraula. Si, per exemple, un
home, per la seva intemperància o extravagància, es
fa incapaç de pagar els seus deutes, o bé si, havent
contret la responsabilitat moral duna família, per
les mateixes causes, arriba a ser incapaç de sostenir-la
i deducar-la, mereix reprovació i pot ser castigat,
en justícia; i no per la seva extravagància, sinó
per incompliment del deure respecte a la seva família o als
seus creditors. Encara que els recursos que haguessin de ser-los
consagrats, haguessin estat emprats, no en el seu benefici, sinó
en qualsevol altre objecte de prudent inversió, la culpabilitat
moral hagués estat la mateixa. George Barnwell va matar el
seu oncle a fi daconseguir diners per al seu amant, però,
encara que ho hagués fet per establir-se en un negoci, hauria
estat castigat igualment. També es pot retreure justament
a un home la seva duresa i ingratitud, si, com succeeix sovint,
abandona la seva família i adquireix mals costums; però
mereixeria retret, igualment, encara que aquests mals costums no
fossin viciosos en si mateixos, sempre que fossin penoses per a
aquells amb els qui passa la vida o la felicitat de la qual depèn
dell. Qualsevol que falti a la consideració general
deguda als interessos i sentiments dels altres, sense estar obligat
a això per algun deure més imperiós o justificat
per alguna inclinació personal permissible, mereix per tal
falta la desaprovació moral; però no per la seva causa,
ni pels errors, purament personals, que originàriament li
hagin guiat. De la mateixa manera, si una persona, per la seva conducta
purament egoista, es fa incapaç de complir qualsevol obligació
seva amb el públic, tal persona és culpable duna
ofensa social. Ningú ha de ser castigat, per lúnic
fet destar embriagat; però un soldat o un policia han
de ser castigats si sembriaguen en hores de servei. En resum,
sempre que hi hagi dany o perill de dany, per a un individu o per
al públic en general, el cas no pertany ja al domini de la
llibertat, i passa al de la moralitat o al de la llei.
Respecte al dany simplement contingent o "constructiu",
per així dir, que una persona pot causar a la societat, sense
violar cap deure precís cap al públic, i sense ferir
de manera visible a cap altre individu més que a si mateix,
la societat pot i ha de suportar aquest inconvenient per amor daquest
bé superior que és la llibertat humana. Si és
que sha de castigar els adults per no cuidar de si mateixos,
més valdria que fos pel seu propi bé més que
no pas amb el pretext dimpedir-los que es debiliti la seva
capacitat de fer a la societat beneficis a què la societat
no pretén tenir dret. Però no puc admetre que la societat
manqui dun altre mitjà delevar als seus membres
febles al nivell ordinari de la conducta racional que el desperar
que obrin de mode irracional, per castigar-los llavors, legal o
moralment. La societat ha gaudit dun absolut poder sobre ells
durant la primera part de la seva existència i ha disposat
també de tot el període de la infància i de
la minoria dedat per tractar de fer-los capaços de
conduir-se racionalment en la vida. La generació present
és responsable, per igual, de leducació i de
totes les possibilitats de les generacions per venir; encara que
és cert també que no pot fer-les perfectament bones
i prudents, ja que ella mateixa manca, de mode lamentable, de saviesa
i bondat; a més a més els seus millors esforços
no sempre són, en els casos individuals, els de major èxit;
però, tot i això, la generació present està
perfectament capacitada per fer que les futures siguin tan bones
i una mica millors que ella mateixa.
Si la societat deixa que gran nombre dels seus membres creixin
en un estat dinfància prolongada, incapaços
de ser impulsats per la consideració racional de motius llunyans,
ella mateixa haurà dacusar-se de les conseqüències.
Armada, no sols amb tots els poders que leducació disposa,
sinó també amb tots els ascendents que lautoritat
duna opinió establerta exerceix sobre els esperits
poc capaços de jutjar per si mateixos, i ajudada per les
penalitats naturals que graviten sobre qualsevol que sexposi
al menyspreu i disgust dels qui li coneixen, la societat no ha de
reclamar per a si el poder de dictar mandats i obligar a obediència,
en allò que afecta els interessos personals dels individus;
doncs, segons totes les regles de la justícia i de la política,
lapreciació daquests interessos haurien de pertànyer
als que han de suportar les conseqüències dells.
No hi ha res que tendeixi més a desacreditar i a fer inútils
els bons mitjans dinfluir sobre la conducta humana que acudir
al pitjor. Si entre aquells que es tracta dobligar a una conducta
prudent o temperada hi ha algun amb caràcter vigorós
i independent, aquest, infal·liblement, es rebel·larà
contra semblant jou. Ningú que sigui així admetrà
que els altres tenen dret a controlar-li en els seus interessos
personals, encara que ho tinguin a impedir-li que els perjudiqui
en els seus propis; i es ve a considerar com a signe de força
i de valor loposar-se a una autoritat usurpada de tal manera,
així com el dur a terme, i amb ostentació, tot el
contrari del que ella prescriu. Això explica que, en temps
de Carles II, enfront de la intolerància moral del fanatisme
purità, nasqués una moda de relaxament. Quant al que
es diu de la necessitat de protegir a la societat contra el mal
exemple donat pels homes viciosos o lleugers, és veritat
que el mal exemple, sobretot lexemple donat en perjudicar
els altres impunement, pot tenir un efecte perniciós. Però
ara estem parlant daquesta conducta que, sense perjudicar
els altres, se suposa que causa gran dany a aquest que la segueix;
i no acabo dexplicar-me com hi ha els qui no creuen que tal
exemple sigui més saludable que perniciós, en general,
ja que, si bé posa de manifest una conducta que és
dolenta, igualment posa de manifest les pernicioses i degradants
conseqüències que, si la conducta és justament
censurada, ha de suposar-se la segueixen en tots o en la majoria
dels casos.
Però largument més fort contra la intervenció
de la col·lectivitat en la conducta personal és que,
quan hi intervé, ho fa inadequadament i fora de lloc. Sobre
qüestions de moralitat social o de deures amb els altres, lopinió
del públic (és a dir, la de la majoria dominant),
encara que errònia sovint, té grans oportunitats dencertar,
ja que en tals qüestions el públic no fa més
que jutjar els seus propis interessos: és a dir, de quina
manera li afectaria un determinat tipus de conducta, si fos portat
a la pràctica. Però lopinió duna
tal majoria imposada com a llei a la minoria, quan es tracta de
la conducta personal, el mateix pot ser errònia que justa;
perquè en tals casos, "opinió pública"
significa, en el millor dels casos, lopinió duns
quants sobre el que és bo o dolent per a altres; i, molt
sovint , ni tan sols significa això, passant el públic
amb la més perfecta indiferència per sobre del plaer
o la conveniència daquells la conducta de la qual censura,
no atenent més que a la seva exclusiva inclinació.
Hi ha moltes persones que consideren com una ofensa qualsevol conducta
que no els plagui, tenint-la per un ultratge als seus sentiments;
com aquell fanàtic que, acusat de tractar amb massa menyspreu
els sentiments religiosos dels altres, responia que eren ells els
que tractaven els seus amb menyspreu en persistir en les seves abominables
creences. Però no hi ha cap paritat entre el sentiment duna
persona cap a la seva pròpia opinió i el duna
altra que se senti ofesa que tal opinió sigui professada;
com tampoc nhi ha entre el desig dun lladre de posseir
una bossa i el desig que el seu posseïdor legítim té
de guardar-la. I les preferències duna persona són
tan seves com la seva opinió o la seva bossa. És fàcil
per a qualsevol imaginar un públic ideal que deixa tranquil·la
la llibertat i lelecció dels individus sobre qualsevol
afer, exigint dells només labstenció de
certes maneres de conduir-se que lexperiència universal
ha condemnat. Però, on sha vist un públic que
posi tals límits a la seva censura?, o bé, quan sha
vist que el públic es preocupi de lexperiència
universal? El públic, en intervenir en la conducta personal,
rarament pensa en una altra cosa que en lenormitat que hi
ha a obrar i sentir duna altra manera distinta de la seva;
i aquest criteri, feblement disfressat, es presenta a lespècie
humana com un dictat de la religió i la filosofia, per tots
els escriptors, moralistes i especulatius, o almenys, per nou de
cada deu dells. Ells ens ensenyen que les coses són
justes perquè ho són, perquè sentim que són
així. Ens diuen que busquem en el nostre esperit o en el
nostre cor les lleis de conducta que ens obliguen cap als nostres
semblants. Què pot fer el pobre públic, si no és
laplicar aquestes instruccions, i el fer obligatoris per a
tot el món els seus sentiments personals sobre el bé
i sobre el mal, quan aconsegueixen certa unanimitat?
El mal que aquí sindica no existeix només en
teoria, i potser sesperi que citi aquí els casos particulars
en què el públic daquest temps i daquest
país concedeix als seus propis gustos la investidura i el
caràcter de lleis morals. No estic escrivint un assaig sobre
les aberracions del sentiment moral actual. És un tema massa
important per ser discutit entre parèntesis i a manera dil·lustració.
No obstant això, són necessaris certs exemples per
mostrar que el principi que jo sostinc té una importància
seriosa i pràctica, i que no estic tractant delevar
una barrera contra mals imaginaris. No és difícil
provar amb nombrosos exemples que una de les inclinacions més
universals de la humanitat és la destendre els límits
del que es pot anomenar policia moral, fins al punt denvair
les llibertats més legítimes de lindividu.
Com a primer exemple, vegem les antipaties que mostren els homes,
basant-se en un motiu tan lleuger com la diferència de pràctiques
i sobretot dabstinències religioses. Per citar un exemple
bastant trivial recordem que, de tot el credo i les pràctiques
cristianes, res enverina més lodi dels musulmans que
el fet que els cristians mengin porc. Pocs actes hi ha que els cristians
i europeus mirin amb major disgust que el que senten els musulmans
davant aquesta manera de calmar la fam. En primer lloc, suposa una
ofensa contra la seva religió; però aquesta circumstància
no explica, en absolut, el grau ni lespècie de la seva
repugnància; també el vi els està prohibit
per la seva religió, i encara que consideren malament prendren,
no els produeix la mateixa repugnància. La seva aversió
a la carn del "animal immund" és, al contrari,
de caràcter especial: una antipatia instintiva. Antipatia
que la idea de brutícia, un cop que ha penetrat a fons en
els seus sentiments, es produeix sempre, fins i tot entre els qui
pels seus costums personals no són duna neteja escrupolosa.
El sentiment dimpuresa religiosa tan viu entre els hindús,
és un exemple notable. Suposeu ara, que en una regió,
la majoria de població de la qual és musulmana, es
vulgui prohibir que es mengi el porc en tot el país. No hi
hauria res nou en això per als mahometans (1). Seria això
un mode legítim dexercir lautoritat moral de
lopinió pública? I en cas negatiu, per què
no? Tal pràctica resulta realment repugnant per a la
col·lectivitat en qüestió; creu sincerament que
Déu la prohibeix i lavorreix. Ni tan sols podria aquesta
prohibició ser censurada com una persecució religiosa.
Seria religiosa en lorigen, però no seria ja una persecució
a causa de la religió, perquè cap religió obliga
a no menjar porc. Lúnic fonament sòlid de condemnació
seria que el públic no té per què intervenir
en els gustos i interessos personals dels individus.
Una mica més prop de nosaltres: la majoria dels espanyols
consideren com una grossera impietat, altament ofensiva per a lésser
Suprem, rendir-li culte en forma diferent del de lEsglésia
Catòlica; cap altre culte públic es permet entre ells.
Per a tots els pobles de lEuropa meridional, un sacerdot casat
no sols és irreligiós, sinó impúdic,
indecent, grosser. Què pensen els protestants daquests
sentiments perfectament sincers i de les temptatives fetes per aplicar-los
amb tot rigor a tots aquells que no són catòlics?
No obstant això, si els homes estan autoritzats a usar de
la seva llibertat en aquelles coses que no es relacionen amb els
interessos dun altre, segons quins principis es podria lògicament
excloure aquests casos?; o bé, qui pot condemnar les gents
per voler suprimir el que consideren com un escàndol davant
Déu i davant els homes? Per defensar el que es considera
com una immoralitat personal, no podríem comptar amb millors
raons que les que es tenen per suprimir aquests costums entre els
que les consideren com a impietats; i a menys que vulguem adoptar
la lògica dels perseguidors, i dir que nosaltres podem perseguir
als altres perquè tenim raó, i que ells no han de
perseguir-nos perquè estan equivocats, seria necessari guardar-nos
bé dadmetre un principi de laplicació
del qual resultaria per a nosaltres mateixos una injustícia
tan gran.
Podria objectar-se als exemples precedents, encara que sense raó,
que procedeixen de contingències impossibles entre nosaltres;
perquè, en el nostre país, lopinió no
anirà mai a imposar labstinència de certes carns,
ni a turmentar a les gents perquè segueixin tal culte o tal
un altre, perquè es casin o no es casin.Lexemple següent
serà pres, no obstant això, dun atemptat a la
llibertat el perill de la qual no ha passat en absolut.
Onsevol que els puritans han comptat amb força suficient,
com en Nova Anglaterra i en la Gran Bretanya del temps de la república,
han intentat amb gran èxit suprimir les diversions públiques
i gairebé totes les diversions privades, particularment la
música, el ball, el teatre, els jocs públics o qualsevol
altra reunió feta amb fins de diversió. En el nostre
país hi ha ara un nombre considerable de persones les nocions
de religió i de moralitat de les quals condemnen aquests
passatemps, i ja que aquestes persones pertanyen a la classe mitjana,
que és una potència cada cop més gran en la
situació política i social present, no és impossible
del tot que un dia o un altre arribin a disposar duna majoria
al Parlament. Què dirà la resta de la comunitat, en
veure reglamentar les seves diversions pels sentiments morals i
religiosos dels severs calvinistes i dels metodistes? No pregarà
a tals homes, de pietat tan importuna, que satinguin als seus
propis afers? Això és precisament el que hauria de
dir-se a qualsevol govern o públic que tingui la pretensió
de privar a tot el món de les diversions que ells consideren
condemnables. Però si sadmet el principi de la pretensió,
no es podrà fer objecció raonable a què la
majoria, o qualsevol altre poder dominant al país, lapliqui
segons els seus punts de vista; i tots hauran destar disposats
a conformar-se amb la idea duna república cristiana,
tal com la comprenien els primers colons de Nova Anglaterra, si
una secta religiosa com la seva tornès a prendre possessió
del terreny perdut, com sha vist sovint fer a religions considerades
en decadència.
Suposem ara una altra eventualitat que té potser més
probabilitats de realitzar-se que la que acaba de ser esmentada.
Hi ha una tendència poderosa en el món modern cap
a la constitució democràtica de la societat, acompanyada
o no, amb institucions polítiques populars. Safirma
que al país on més preval aquesta tendència,
és a dir, on la societat i el govern són més
democràtics, el sentiment de la majoria, a la que desagrada
qualsevol manera de viure massa brillant o massa cara perquè
pugui esperar igualar-la, fa lefecte duna llei sumptuària;
en molts llocs de la Unió, és realment difícil
que una persona molt rica trobi alguna manera de gastar la seva
fortuna sense atreures la desaprovació popular. Encara
que sens dubte, aquestes asseveracions siguin molt exagerades com
a representació de fets existents, malgrat això, lestat
de coses que descriuen, no és només possible, sinó
també un probable resultat del sentiment democràtic,
combinat amb la noció que el públic té dret
a posar el seu veto sobre la manera de gastar els individus els
seus ingressos. Només que suposem que hi ha una difusió
considerable de les opinions socialistes, als ulls de la majoria,
semblarà infame el posseir una altra cosa que una propietat
molt petita o un sou guanyat amb el treball manual. Opinions semblants
(en principi almenys) han fet ja grans progressos entre lartesanat
i pesen duna manera opressiva, principalment, sobre els qui
estan a labast de lopinió daquesta classe,
és a dir, sobre els seus propis membres. Heus aquí
una opinió molt estesa: els mals obrers (que constitueixen
majoria en moltes branques de la indústria) professen, decididament,
lopinió que ells haurien de tenir els mateixos guanys
que els bons, i que no shauria de permetre que ningú,
ni per habilitat ni destresa, guanyés més que els
altres. I ells empren una policia moral, que arriba a ser de vegades
una policia física, per impedir que els obrers hàbils
rebin, o que els patrons donen, una remuneració major per
millors serveis. Si és que el públic té alguna
jurisdicció sobre els interessos privats, no veig per què
es considera que aquestes persones cometen una falta, ni per què
un particular públic individual ha de ser acusat quan reclama
la mateixa autoritat sobre la seva conducta individual que la que
el públic general reclama sobre els individus.
Però la veritat és que, sense necessitat docupar-nos
de casos hipotètics, en els nostres dies es produeixen grans
usurpacions en el domini de la llibertat privada i amenacen altres
més grans amb alguna esperança dèxit;
i es proposen opinions que atorguen al públic un dret il·limitat
no sols per prohibir amb la llei tot el que es considera dolent,
sinó també, qualsevol classe de coses, encara que
siguin innòcues.
Amb el pretext dimpedir la intemperància, ha estat
prohibida per la llei, a tota una colònia anglesa i a gairebé
la meitat dels Estats Units, utilitzar les begudes fermentades en
un altre ús que no sigui el de la medicina; i de fet, prohibir
la venda daquestes begudes, és prohibir el seu ús;
daltra banda així sesperava . I encara que la
impossibilitat daplicar aquesta llei hagi fet que diversos
Estats labandonin, fins i tot el que li havia donat el seu
nom, no obstant això, sha fet una temptativa per obtenir
una llei semblant en el nostre país, i continua fent-se amb
gran gelosia per molts dels nostres filantrops declarats. Lassociació,
o "aliança", com sautodenomina, ha adquirit
alguna notorietat per la publicitat que sha donat a una correspondència
entre el seu secretari i un dels pocs polítics que, a Anglaterra,
consideren que les opinions dun personatge polític
haurien destar fundades en certs principis. La participació
de Lord Stanley en aquesta correspondència sha fet
per enrobustir les esperances posades en ell, pels qui saben com
són de rares, desgraciadament, entre quants figuren en la
vida pública, les qualitats que ell ha donat proves públiques
en moltes ocasions. Lòrgan de "laliança"
"rebutja fermament tot principi que es pogués utilitzar
per justificar el fanatisme i la persecució" i intenta
mostrar-nos "la infranquejable barrera" que separa tals
principis dels de lassociació. "Totes les matèries
relatives al pensament, a lopinió, a la consciència,
em semblen diu ell estranyes al domini legislatiu. Les
coses que pertanyen a la conducta, a lhàbit, a la relació
social, em semblen subjectes a un poder discrecional que el mateix
Estat, i no en lindividu, està investit". No es
fa aquí esment duna tercera classe dactes diferents
de les dues classes citades; és a dir, els actes i hàbits
que no són socials, sinó individuals; encara que pertanyin
a aquesta classe, sens dubte, lacció de beure licors
fermentats. Vendre begudes fermentades és, emperò,
comerciar, i comerciar és un acte social. Però la
infracció a què sal·ludeix consisteix
no en la llibertat del venedor, sinó en la del comprador
i la del consumidor, perquè lEstat podria el mateix
prohibir el beure vi que fer impossible la seva adquisició.
No obstant això, el secretari va dir: "Jo reclamo, com
a ciutadà, el dret a fer una llei en qualsevol lloc que lacte
social dun semblant envaeixi els meus drets socials".
Heus aquí la definició daquests drets socials.
"Si alguna cosa envaeix els meus drets socials, aquesta cosa
serà, a no dubtar-ho, el comerç de begudes fortes.
Perquè destrueix el meu elemental dret de seguretat, creant
i estimulant constantment els desordres socials. Envaeix també
el meu dret digualtat, en establir beneficis creadors duna
misèria per lexistència del qual se mimposa
una contribució. Paralitza el meu dret a un lliure desenvolupament
moral i intel·lectual, envoltant-li de perills i debilitant
i desmoralitzant la societat de la qual tinc el dret de reclamar
ajuda i tacte mutus ". Una teoria de "drets socials"
sense semblança amb res anteriorment formulat, que es redueix
al següent: el dret social absolut de tot individu a exigir
que els altres individus obrin en qualsevol afer exactament com
cal; qualsevol que cometi la més petita falta al seu deure,
viola el meu dret social i em dóna dret a reclamar a la legislatura
la reparació del dany causat. Un principi tan monstruós
és infinitament més perillós que qualsevol
usurpació aïllada de la llibertat; no hi ha violació
de la llibertat que no justifiqui; no reconeix cap dret de llibertat,
excepte, potser, la de professar en secret certes opinions que mai
farà conèixer; perquè des del moment que algú
emet una opinió que jo consideri nociva, aquest algú
envaeix tots els drets socials que matribueix la "aliança".
Aquesta doctrina adscriu tots els homes un determinat interès
en la perfecció moral, intel·lectual i física
de cadascú, que cadascú haurà de definir seguint
el seu propi criteri.
Un altre exemple important dintervenció il·legítima
en la justa llibertat de lindividu, que no és una simple
amenaça, sinó una pràctica antiga i triomfant,
és la legislació "sabàtica". Sens
dubte, labstenir-se docupacions ordinàries durant
un dia de la setmana, en tant que ho permetin les exigències
de la vida, és un costum altament saludable, encara que no
constitueixi deure religiós més que per als jueus.
I com aquest costum no pot ser observat sense el consentiment general
de les classes obreres, i, per tant, com algunes persones podrien
imposar a altres, treballant, la mateixa necessitat, és potser
admissible i just que la llei garanteixi a cadascú lobservança
general del costum, suspenent durant un dia prefixat les principals
operacions de la indústria. Però aquesta justificació,
fundada en linterès directe que tenen els altres en
què cadascú observi aquesta pràctica, no saplica
a les ocupacions que una persona pugui triar i en les que trobi
convenient emprar-se en les seves estones doci; no és
aplicable, ni tan sols en grau petit, a les restriccions legals
referents a les diversions. És cert que la diversió
duns és un dia laborable per a altres. Però
el plaer, per no dir la recreació útil dun gran
nombre de persones, val bé el treball dalguns, sempre
que locupació es triï lliurement i pugui ser lliurement
abandonada. Els obrers tenen perfecta raó per pensar que,
si tots treballessin el diumenge, caldria donar la feina de set
dies pel salari de sis; però des del moment que la gran massa
de les ocupacions queden suspeses, el petit nombre dhomes
que ha de continuar treballant per proporcionar plaer als altres
obté un augment de salari proporcional, i ningú està
obligat a continuar les seves ocupacions, en el cas que prefereixi
el descans al benefici. Si es vol buscar un altre remei, aquest
podria ser lestabliment dun dia de festa durant la setmana
per a aquesta classe especial de persones. Lúnic fonament,
doncs, per justificar les restriccions posades a les diversions
del diumenge, consisteix a dir que aquestes diversions són
represensibles des del punt de vista religiós, motiu de legislació
contra el qual mai es protestarà el bastant. Deorum injuriae
Diis curae. Caldria demostrar que la societat, o algun dels seus
funcionaris, ha rebut de lAltíssim la missió
de venjar qualsevol suposada ofensa en Poder Suprem. La idea que
és deure de lhome procurar que els seus semblants siguin
religiosos, ha estat la causa de totes les persecucions religioses
que ha patit la humanitat; i si sadmet aquesta idea, les persecucions
religioses quedaran justificades plenament. Encara que el sentiment
que es manifesta en freqüents temptatives per impedir que en
diumenge funcionin els ferrocarrils, estiguin oberts els museus,
etc., no tingui la crueltat de les antigues persecucions, lestat
desperit que mostra és fonamentalment el mateix. Constitueix
una determinació a no tolerar als altres el que la seva religió
els permet, només perquè la religió del perseguidor
el prohibeix. Hi ha la creença que Déu, no sols detesta
els actes de linfidel, sinó que ens considerarà
culpables si no li fem la vida impossible.
No puc deixar dafegir a aquests exemples de la poca consideració
que es té generalment per la llibertat humana, el llenguatge
de franca persecució que deixa escapar la premsa del nostre
país, cada cop que socupa del notable fenomen del mormonisme.
Molt podria dir-se sobre linesperat i instructiu fet que una
suposada i nova revelació, i una religió fundada en
ella, fruit duna impostura palpable i que no està sostinguda
ni tan sols pel prestige de cap qualitat extraordinària del
seu fundador, sigui creguda per centenars de milers de persones
i serveixi de fonament a una societat, en aquest segle dels periòdics,
dels ferrocarrils i del telègraf elèctric. El que
ens interessa aquí, és que aquesta religió,
com moltes altres i millors que ella, té els seus màrtirs;
que el seu profeta i fundador va ser portat a la mort en un motí,
a causa de la seva doctrina, i que molts dels seus partidaris van
perdre la vida de la mateixa manera; que van ser expulsats a la
força, en massa, del país on havien nascut; i, ara,
quan sels ha llançat a un lloc solitari, enmig del
desert, molts anglesos declaren obertament que seria bo (si bé
no seria còmode), enviar una expedició contra els
mormons i obligar-los per força a professar les creences
daltres persones. La poligàmia, adoptada pels mormons,
és la causa principal daquesta antipatia cap a les
seves doctrines, que viola les restriccions pròpies de la
tolerància religiosa; la poligàmia, encara que permesa
als mahometans, als hindús, als xinesos, sembla excitar una
animositat implacable quan la practiquen gents que parlen langlès
i que es tenen per cristians. Ningú més que jo desaprova
duna manera tan absoluta aquesta institució dels mormons,
i això per moltes raons; entre daltres, perquè
lluny destar recolzada pel principi de la llibertat, constitueix
una infracció directa daquest principi, ja que no fa
més que estrènyer les cadenes duna part de la
comunitat, i dispensar a laltra part de la reciprocitat dobligacions.
No obstant això, haurem de recordar que aquesta relació
és tan voluntària de part de les dones, que semblen
ser les seves víctimes, com qualsevol altra forma de la institució
matrimonial; i per sorprenent que pugui semblar aquest fet, té
la seva explicació en les idees i els costums generals del
món; en ensenyar a les dones que considerin el matrimoni
com lúnica cosa necessària en el món,
es concep, llavors, que moltes delles prefereixen casar-se
amb un home que té altres esposes, abans que romandre solteres.
No es demana que altres països reconeguin tals unions, ni deixin
que una part dels seus habitants abandonin les lleis nacionals per
la doctrina dels mormons. Però quan els dissidents han concedit
als sentiments hostils dels altres, molt més que no pas es
podria exigir en justícia, quan han deixat els països
que acceptaven les seves doctrines i shan establert en un
llunyà racó de la terra, que ells han estat els primers
a fer-lo habitable, és difícil veure en virtut de
quins principis (si no són els de la tirania), pot impedir-los-hi
que visquin al seu gust, sempre que no cometin actes dagressió
cap a les altres nacions, i sempre que concedeixin als descontents
la llibertat de separar-se. Un escriptor modern, de considerable
mèrit en alguns aspectes, proposa (utilitzem els seus propis
termes) no una croada, sinó una "civilitzada" contra
aquesta comunitat polígama, per posar fi al que els sembla
una passa endarrere en la civilització. També jo considero
que ho és, però no sé que cap comunitat tingui
el dret de forçar a una altra a ser civilitzada. Des del
moment que les víctimes duna mala llei no invoquen
lajuda daltres comunitats, no puc admetre que persones
completament estranyes tinguin el dret dexigir el cessament
dun estat de coses, que semblava satisfer a totes les parts
interessades, únicament perquè siguin un escàndol
per a gents molt allunyades i perfectament desinteressades en la
qüestió. Envieu-los missioners, si us sembla, per predicar-los,
i desplegueu tots els mitjans lleials (imposar silenci als innovadors
no és un mitjà lleial) per impedir el progrés
de semblants doctrines en el vostre país. Si la civilització
ha prevalgut sobre la barbàrie, quan la barbàrie posseïa
el món, és excessiu témer que la mateixa barbàrie,
un cop destruïda, pugui reviure i conquerir la civilització.
Una civilització que pogués sucumbir davant un enemic
vençut, ha de trobar-se degenerada de tal manera, que ni
els seus propis predicadors i mestres, ni cap altra persona, té
la capacitat necessària, ni es prendrà la molèstia,
de defensar-la. Si això és així, que aquesta
civilització desaparegui com més aviat millor. Només
pot anar de mal en pitjor fins que sigui destruïda i regenerada
(com lImperi dOccident) per bàrbars vigorosos.
(1) El cas dels parsis de Bombai és un curiós
exemple daquest fet. Quan aquesta tribu industriosa i emprenedora
(que descendia dels adoradors del foc perses) va sortir del seu
país natal en instaurar-se el califat i va arribar a loest
de lÍndia, va ser tolerada allí pels sobirans
hindús amb la condició de no menjar bou. Quan més
tard aquells llocs van caure sota la dominació dels conquistadores
mahometans, els parsis van obtenir la continuació daquesta
tolerància, a condició dabstenir-se del porc.
El que en un principi no va ser més que submissió
shavia convertit en una segona natura, i els parsis sabstenen
encara avui de menjar bou i porc. Encara que la seva religió
no ho exigeixi, la doble abstinència ha arribat a ser un
costum per a la seva tribu, i el costum en lOrient és
una religió.
Traducció: Jordi Cortés Morató
|