9.1 Les idees i les impressions

 

" Tothom admetrà de bon grat que hi ha una considerable diferència entre les percepcions de la ment, quan un home sent el mal d'una calor excessiva o el benestar d'una temperatura moderada, i quan després torna a recordar aquesta sensació o l'anticipa per mitjà de la seva imaginació. Aquestes facultats poden imitar o copiar les percepcions dels sentits, però mai poden arribar a assolir del tot la força i la vivor de l'experiència o sentiment original. […]
Per això, podem ara dividir totes les percepcions de la ment en dos tipus o classes, distingibles per llurs diferents graus de força i vivor. Hom anomena comunament pensaments o idees a la menys forta i viva. L'altra espècie necessita un nom en el nostre idioma, i en molts d'altres; suposo perquè no cal per a res sinó per als propòsits filosòfics, classificar-los sota un terme o un vocable generals. Deixem-nos, doncs, una mica de llibertat, i qualifiquem-los d'impressions, emprant aquesta paraula en un sentit un xic diferent a l'usual. Amb el terme impressió, llavors, entenc totes les nostres percepcions més vives, quan oïm, o veiem, o sentim, o estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim. I hom distingeix les idees de les impressions, en què aquelles són percepcions menys vives entre les que som conscients, quan reflexionem sobre alguna de les sensacions o moviments esmentats més amunt. "
Hume. Investigació sobre el coneixement humà, Secció II, 11-12

 

9.2 L'exemple de les boles de billar

 

Heus ací una bola de billar quieta sobre la taula i una altra que es mou ràpidament envers ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació causa- efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, adés per sensació, adés per la reflexió. Però, examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant, una circumstància per a l'operació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l'efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot; provem, continuem la prova amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant: hi trobarem sempre que l´impuls d'una bola produeix indefectiblement el moviment d'una altra. Heus ací, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l'efecte. Tot objecte semblant a una causa produeix sempre algun objecte similar a l'efecte. Més enllà d'aquestes circumstàncies de contigüitat ,prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. [...]

Suposem que veig una bola que es mou en línia envers una altra; concloc, tot seguit, que toparan i que la segona es posarà en moviment. [...] Si un home, per exemple Adam, hagués estat creat amb l'enteniment vigorós, però sense gens ni mica d'experiència, mai no hauria pogut inferir el moviment de la segona bola a partir del moviment i de l´impuls de la primera. No hi ha res que la raó vegi en la causa que sigui capaç de fer-nos-en inferir l'efecte. Tal inferència, si fos possible, equivaldria a una demostració en ésser fonamentada simplement en la comparació de les idees. Però cap inferència de la causa a l'efecte pot valer com a demostració, i de tot això hi ha aquesta prova evident: la ment pot pensar sempre que un efecte es deriva d'una causa, i que tot esdeveniment deriva d'un altre; tot allò que concebem és possible, almenys en un sentit metafísic; però on sigui que tingui lloc una demostració, el contrari és impossible i implica una contradicció. No hi ha doncs, cap demostració per la conjunció causa i efecte. Aquest és un principi admès generalment per tots els filòsofs.
Així, doncs, hauria estat necessari que Adam, en el cas de no haver estat inspirat. hagués tingut experiència de l'efecte que es deriva de l´impuls d'una d'aquestes dues boles. Hauria d'haver vist, en diversos moments, que tant bon punt una de les boles topava amb l'altra, sempre es movia la segona. [...] D'això es desprèn que tots els raonaments referents a la causa i l'efecte es basen en l'experiència, i que tots els raonaments que es dedueixen de l'experiència es basen en el supòsit que el curs de la naturalesa continuarà essent uniformement el mateix. Concloem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen efectes semblants. [...]
Estem determinats, pel costum, a suposar l'esdevenidor d'acord amb el passat. Quan veig una bola billar que es mou envers l'altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l'hàbit vers l'afecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment."

Hume. Abstract del tractat de la naturalesa humana

9.3 Moltes de les qüestions de fet estan basades en una relació causal

 

"Tots els raonaments sobre la qüestió de fet semblen basar-se en la relació de causa-efecte. Solament mitjançant aquesta relació podem ultrapassar l'evidència de la nostra memòria i els nostres sentits. Si tu vas a preguntar-li a un home per què creu en una qüestió de fet que no és present, per exemple, si el meu amic és a casa seva o a França, et donarà una raó; i aquesta raó representarà algun altre fet, com una carta seva rebuda o el coneixement dels seus antics propòsits i promeses. Un home que trobés un rellotge o qualsevol altra cosa a una illa deserta, conclouria que alguna vegada hi havia hagut homes. Tots els nostres raonaments sobre els fets són de la mateixa natura. I vet aquí com constantment hom suposa que hi ha una connexió entre el fet present i allò que n'inferim. Si no hi hagués res que els entrelligués tots dos conjuntament, la inferència seria absolutament precària. El fet de sentir a les fosques una veu articulada i un discurs racional ens fa palesa la presència d'alguna persona. ¿Per què?, perquè això és l'efecte de la condició i la textura humanes i perquè hi està en una ben estreta connexió. Si analitzem tots els altres raonaments de la natura, ens adonarem que es basen en la relació de causa a efecte, i que aquesta relació és propera o remota, directa o col·lateral. La calor i la llum són efectes col·laterals del foc, i hom pot inferir correctament un efecte de l'altre."
Hume. Investigació sobre el coneixement humà, Secció IV, 22

 

9.4 La inducció no ens dóna seguretat absoluta

 

"Un altre espècie d'escepticisme mitigat que pot ser de profit per al gènere humà i que pot ser resultat natural dels dubtes i escrúpols pirrònics, és la limitació de les nostres investigacions als temes més ben adaptats a la poca capacitat de l'enteniment humà. (...) Mentre no puguem donar una raó satisfactòria de per què creiem, després de mil experiments, que un pedra caurà o el foc cremarà, ¿podrem mai restar satisfets d'alguna determinació nostra que prenguem respecte a l'origen dels móns i a la situació de la natura, des de l'eternitat i fins a ella?"
Hume. Investigació sobre el coneixement humà, Secció XII, 130

 

9.5 No podem demostrar l'existència del món

"...dado que nada hay presente en la mente sino las percepciones, y que todas las ideas se derivan de algo que con anterioridad se hallaba ya ante la mente, se sigue que nos es imposible concebir o formar una idea de algo que sea específicamente distinto a las ideas e impresiones. Dirijamos nuestra atención fuera de nosotros cuanto nos sea posible, llevemos nuestra imaginación a los cielos, o a los extremos límites del Universo: nunca daremos realmente un paso fuera de nosotros mismos, ni podremos concebir otra clase de existencia que la de las percepciones manifiestas dentro de esos estrechos límites. Éste es el Universo de la imaginación, y no tenemos más ideas que las allí presentes"
HUME, David: Tratado de la naturaleza humana, I, II, 6. Pag. 169-170

 

 

9.6 Estem obligats a imaginar un món independent de la nostra ment

 

"Sembla evident que un instint o predisposició naturals porten els homes a confiar en llurs sentits, i que, sense cap raonament o, àdhuc, gairebé abans de l'ús de raó, sempre creiem en un univers extern que no depèn de la nostra percepció, sinó que existiria, baldament nosaltres i tota criatura sensible estiguéssim absents o haguéssim estat exterminats. Fins i tot una opinió semblant regeix els animals, i manté aquesta creença en els objectes externes, en tots llurs pensaments, designis i accions."
Hume. Investigació sobre el coneixement humà, Secció XII , 118

 

9.7 La idea de "jo" no té significat

 

"Hi ha d'haver una impressió que doni origen a cada idea real. El jo, però, o la identitat personal no és cap impressió sinó allò a que se suposa que les nostres distintes impressions i idees fan referència. Si hi ha alguna impressió que origini la idea de jo, aquesta impressió haurà de seguir invariablement idèntica durant tota la nostra vida, ja que se suposa que el jo existeix d'aquesta manera. No existeix però, cap impressió que sigui constant i invariable. Dolor i plaer, tristesa i alegria, passions i sensacions es succeeixen uns rera els altres, i mai existeixen tots alhora. Per tant la idea del jo no pot derivar-se de cap d'aquestes impressions, ni tampoc de cap altra. En conseqüència, aquesta idea no existeix."
Hume. Tractat de la naturalesa humana

 

 

9.8 Crítica a la demostració de Déu

 

"Vosaltres, doncs, que sou els meus acusadors, heu reconegut que l'argument principal o únic en pro d'una existència divina (la qual mai he posat en dubte) deriva de l'ordre de la natura, on apareixen tantes senyals d'intel·ligència i designi que veieu com a forassenyat d'atribuir en qualitat de causa seva, qualsevol atzar o la força cega o sense dirigir de la matèria. Admeteu que es tracta d'un argument que va dels efectes vers les causes. A partir de l'ordre de l'obra, inferiu que cal que hagi estat projectada i pensada abans en l'obrer. Si no podeu demostrar aquest punt, admeteu que la vostra conclusió falla; i preteneu, en canvi, que no establiu la conclusió més enllà del que ho justifiquen els fenòmens de la natura. Vet aquí les vostres concessions."

Hume. Investigació sobre el coneixement humà , Secció XI, 105

 

 

9.9 Relacions d'idees i qüestions de fet

 

" Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d'idees i qüestions de fets. Pertanyen a la primera classe les ciències de la Geometria, Àlgebra i Aritmètica i, en resum, qualsevol afirmació que és certa o intuïtivament o demostrativament. Que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets és una proposició que expressa una relació entre aquestes figures. Que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta, expressa una relació entre aquests nombres. Hom descobreix proposicions d'aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeixi arreu de l'univers. (...) "
Hume. Investigació sobre el coneixement humà.

 

 

9.10 El reduccionisme del coneixement

 

"Si convençuts d'aquests principis donem un cop d'ull a les biblioteques, quins estralls caldrà que fem? Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos: és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. És que conté algun raonament empíric sobre els fets d'existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió"
Hume. Investigació sobre el coneixement humà, Secció XII, 132

 

 

9.11 La moral té com a finalitat última la felicitat de la humanitat

 

"Però, encara que la raó plenament assistida i millorada sigui bastant per instruir-nos sobre les tendències útils o pernicioses de les qualitats i accions, no és, per si sola, suficient per produir cap censura o aprovació moral. La utilitat és només una tendència cap a cert fi; i, si el fi ens fos totalment indiferent, sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Fa falta que es desplegui un sentiment per donar preferència a les tendències útils sobre les pernicioses. Aquest sentiment no pot ser sinó un sentiment per la felicitat del gènere humà, i un ressentiment per la seva misèria, ja que aquests són els diferents fins que la virtut i el vici tendeixen a promoure. Per tant, la raó ens instrueix sobre les diverses tendències de les accions, i la humanitat distingeix a favor de què són útils i beneficioses." Hume. Sobre el sentiment moral.

 

 

9.12 Els judicis morals no són ni qüestions de fet ni relacions d'idees

 

"Examini's el crim de la ingratitud, per exemple; ocorre aquest sempre que observem, d'una banda, bona voluntat expressada i coneguda, junt amb la prestació de bons oficis i, per una altra, i a canvi, mala voluntat o indiferència, i mals oficis o descuit. [...] La raó jutja sobre qüestions de fet o relacions. Inquiriu, primer, on està aquí la qüestió de fet que hem anomenat crim i indiqueu-la; determineu el temps de la seva existència; descriviu la seva essència o natura; expliqueu a quin sentit o facultat es revela. Resideix a la ment de la persona ingrata. Deu, doncs sentir-la i tenir consciència d'ella. Però no hi ha res allí, excepte la mala voluntat o la indiferència absoluta. No podeu dir que aquestes, per si mateixes, sempre i en totes les circumstàncies siguin crims. No, són crims només quan van dirigides contra persones que, abans, han expressat i desplegat bona voluntat cap a nosaltres. En conseqüència, podem inferir que el crim d'ingratitud no és un fet concret i individual, sinó que s'origina d'una complicació de circumstàncies, les quals, presentades a l'espectador, exciten el sentiment de censura, a causa de la particular estructura i constitució de la seva ment.
[...]Quan s'afirma que dos més tres són igual a la meitat de deu, comprenc perfectament aquesta relació d'igualtat. Concebo que si deu és dividit en dues parts, una de les quals té tantes unitats com l'altra i si una d'aquestes parts és comparada a dos més tres, contindrà tantes unitats com el nombre compost. Però, quan es compara això amb les relacions morals confesso que no puc entendre-ho de cap manera. Una acció moral, un crim, tal com la ingratitud, és un objecte complicat. Consisteix la moralitat en la relació de les seves parts entre si? Com? De quina manera? Especifiqueu la relació, sigueu més concrets i explícits en les vostres proposicions, i fàcilment veureu la seva falsedat." Hume. Sobre el sentiment moral.

 

 

9.13 La bellesa no és el resultat d'una deducció del nostre enteniment

 

"La bellesa natural depèn de la proporció, relació i posició de les parts; però seria absurd inferir d'aquí que la percepció de la bellesa, com la de la veritat en els problemes geomètrics, consisteix totalment en la percepció de relacions, i és realitzada del tot per l'enteniment o les facultats intel·lectuals. En totes les ciències la nostra ment investiga, a partir de les relacions conegudes, les desconegudes. Però en totes les decisions del gust o de la bellesa externa totes les relacions són, per endavant, òbvies per als ulls; i d'aquí passem a experimentar un sentiment de complaença o de disgust, segons la natura de l'objecte i la disposició dels nostres òrgans." Hume. Sobre el sentiment moral.

 

 

"Quan es diu que una acció és bona o dolenta, simplement es vol dir, que donada la constitució particular de la naturalesa humana, aquesta acció provoca un sentiment de refús o d'acceptació."
Hume. Principis de moral