Amb Hegel s’inaugura una línia de pensament que considerà la història de l’home com un procés que té un determinat final. El final de la història no significa la fi dels esdeveniments sinó el final de l’evolució del pensament i de les estructures polítiques. És a dir, en la posthistòria ja no seria possible pensar res de nou radicalment diferent i ja hauríem arribat a una organització política definitiva. Per a Hegel (1770-1831) i Kojève (1902-1968) amb la revolució francesa i americana s’acabava la història. Per a Marx (1818-1883) la història s’acabava amb la societat comunista. Per a Fukuyama (1952) la democràcia liberal era el producte final d’una llarga evolució històrica.
Origen antropològic del conflicte
Francis Fukuyama, en l’article al 1989 El final de la història? i més tard al 1992 en la seva obra El fi de la història i l’últim home, defensa la seva tesi de que el final de la història és la democràcia liberal. Fukuyama utilitza una determinada concepció de l’home que té el seu origen en Hegel i Kojève. A partir d’aquesta concepció de l’home de Hegel-Kojève-Fukuyama s’explica quin és l’origen dels conflictes entre els humans.
Per a Hegel-Kojève-Fukuyama l’home és un ésser amb desitjos; els desitjos ens impulsen a l’acció. Tenim gana, i això ens fa aixecar, anar cap a la cuina i obrir la nevera. Tenim fred, i això ens impulsa a abrigar-nos. Desitgem sentir-nos estimats, i per això som delicats, etc... Tots aquests desitjos els podem classificar en dos grups:
 |
Desitjos animals: Són els desitjos materials. La satisfacció d’un d’aquests desitjos implica una destrucció d’una realitat objectiva (consum). Aquest tipus de desitjos no ens fa diferents a la resta dels animals, no ens serveixen per a ser conscients que som, no entren en contacte amb la nostra subjectivitat.
|
 |
Desitjos humans: són els desitjos que es dirigeixen cap a una altra subjectivitat, amb el desig de ser desitjats. És l’ànsia de reconeixement.
“Desear el yo soy o que “represento” sea el valor deseado por ese otro: quiero que él “reconozca” mi valor como valor; quiero que él me “reconozca” como un valor autónomo.” Kojève,A. La dialéctica del amo y del esclavo en Hegel. Editorila La Pleyade. Buenos Aires. 1982. Pàgina: 15
|
Aquest desig de reconeixement no apareix per primera vegada en Hegel. Hi ha hagut molts filòsofs que han intentat descriure alguna cosa semblant amb altres paraules. Tots ells ens parlen d’un impuls que no és racional, ni està relacionat amb la pura satisfacció física. Plató ens parla del tymos, Maquiavel del desig humà de glòria, Hobbes d’orgull o vanaglòria, Rousseau d’amor propi, Spinoza de conatus, Nietzsche de voluntat de poder... |
Amb aquesta visió antropològica, els humans no ens conformem amb béns materials que ens possibilitin l’existència, ni tan sols ens conformem amb existir còmodament, sinó que necessitem el reconeixement dels altres. Només si tenim aquest reconeixement ens sentirem humans. Mitjançant aquest reconeixement, els humans prendrem consciència de la nostra existència. Consciència que només tenim els humans.
Els homes necessitem ser reconeguts i valorats en la nostra dignitat. No podem entendre moltes de les accions humanes si només tenim en compte el desitjos biològics, vinculats en la supervivència. Quan un treballador demana un augment de sou pot estar buscant un reconeixement social al seu treball. Quan un soldat mor en una guerra pot estar buscant el reconeixement d’una nació. Ni al treballador, ni al soldat, en aquest cas, els mou un desig animal. De vegades no és suficient que ens diguin que ens estimen, volem que realment ens estimin; és un desig sobre el desig de l’altre.
El desig de reconeixement es pot presentar de dues maneres.
 |
Megalothymia: Quan desitgem ser reconeguts com a superiors a altres persones.
La megalothymia és la que ens impulsa a guanyar quan practiquen un esport, la que fa que una cultura vulgui imposar-se a una altra, la que pot explicar l’atracció que té la fama...
|
 |
Isothymia: quan desitgem ser reconeguts com iguals als altres.
La isothymia és el que va fer lluitar les dones pel seu reconeixement polític i social, la que impulsa a una cultura a no ser discriminada per una altra, la que pot explicar el malestar d’un nen que no l’han convidat a la festa d’un company de classe...
|
Hegel-Kojève-Fukuyama van cap al fons de la psicologia humana descobrint que el desig de reconeixement és un desig humà que fa moure la història. L’enfrontament entre desitjos contraris, desitjos que busquen el reconeixement dels altres, dóna lloc al conflicte, les baralles i les guerres. Aquest desig de reconeixement de vegades s’oposa al desig animal, a l’instint de supervivència. Arriscar la vida, buscant simplement el reconeixement, és la forma que ha utilitzat la humanitat per a superar la seva animalitat. L’home és l’únic animal que es capaç d’arriscar la seva vida buscant una cosa tan intangible com és el reconeixement de la seva família, la seva nació, la seva religió, la seva ideologia... Aquesta forma de violència humana, lluny de situar-nos en l’animalitat com s’ha pensat la majoria de vegades, és, contràriament, un recurs que ens distingeix de la resta d’animals.
“Sin esa lucha a muerte hecha por puro prestigio, no habrían existido jamás seres humanos sobre la tierra.” Kojève, op. Cit., Pàgina: 15
“Sólo el hombre es capaz de librar un sangriento combate con el único propósito de demostrar que desprecia su propia vida, que es algo más que una máquina complicada o un “esclavo de sus pasiones”, en suma, que posee una dignidad específicamente humana porque es libre.” Fukuyama,F. El fin de la historia y el último hombre. Planeta. Barcelona.1992. Pàgina 216.
Democràcia liberal: la satisfacció dels
dos tipus de desitjos
La història humana es pot entendre com la recerca de la manera de satisfer el reconeixement mutu entre els homes, fins arribar a un model polític que pugui satisfer aquest desig.
Al llarg de la història, les societats humanes han acceptat arriscar la vida per aconseguir un més gran reconeixement. La lluita inevitable cap a la recerca del reconeixement ha estat explicada per Hegel amb la famosa dialèctica entre l’Amo i l’Esclau. La lluita pot tenir dos resultats: la mort d’un dels dos, o bé, un dels dos sotmet a l’altre. Les dues solucions són insatisfactòries. La primera per què “el sobrevivent, al no poder ser “reconegut” pel mort, no pot realitzar-se ni revelar-se en la seva humanitat” (Kojève, A. La diléctica del amo y del esclavo en Hegel. Pàgina: 16). En la segona, l’esclau “ha d’abandonar el seu desig i satisfer el desig de l’altre: ha de “reconèixer” a l’altre sense ser “reconegut” per ell” (op. cit., pàgina:16) . L’esclau no se sent satisfet, ja que no pot viure d’una forma humana, si vol sobreviure, ha d’acceptar la vida elegida per un altre. L’amo tampoc no se sent satisfet ja que és reconegut per algú que ell no reconeix. El reconeixement d’algú que nosaltres no reconeixem no és un autèntic reconeixement.
El progrés direccional de la història és inevitable. L’esclau a través del treball aconseguirà la llibertat i la dignitat, i sorgirà un sistema polític que reconeixerà a tots els homes. Les revolucions democràtiques aboliran la distinció entre l’amo i l’esclau, faran de l’esclau amo de sí mateix. L’Estat de Dret reconeixerà a cada ciutadà la seva dignitat.
Segons Fukuyama la democràcia liberal representa un model superior a qualsevol altre ja que l’èxit del seu sistema econòmic possibilita una abundància material, i sobretot proporciona mecanismes per a satisfer el nostre reconeixement d’una manera satisfactòria. En la societat liberal democràtica hi ha la possibilitat de satisfer el desig de ser reconeguts com a superiors a altres persones (megalothymia) sense recórre a la guerra:
- En l’activitat econòmica: “El capitalismo no sólo permite, sino que positivamente exige una forma de megalothymia regulada y sublimada en el esfuerzo para ser mejor que los rivales en el mundo de los negocios”. (Fukuyama,F. El fin de la historia y el último hombre. Planeta. Barcelona.1992. Pàgina: 421)
- El desig de dominar la naturalesa: és una forma de manifestar-se aquest desig natural de sobresortir per sobre els demés; “el deseo de dominar “los materiales casi sin valor de la naturaleza” y el esfuerzo por ser reconocido como superior a los otros científicos e ingenieros con quienes se compite.” (Fukuyama, op. cit., pàgina: 422)
- La política: en les eleccions lliures hi ha una competència pel reconeixement públic.
- Amb activitats com l’esport, l’art: és una forma de sublimar aquestes pulsions que ens impulsen a sobresortir.
El sistema democràtic liberal té suficients mecanismes per a superar l’ímpetu imperialista de la religió i el nacionalisme que ha donat lloc a molts conflictes. El sistema liberal democràtic ha sabut domesticar la religió, reduint-la a l’esfera privada i fent-la tolerant amb altres tipus de creences. En els països democràtics els conflictes bèl·lics entre religions formen part del passat. No passa el mateix respecte el nacionalisme. El nacionalisme, que és un sentiment relativament nou, ha provocat moltes de les guerres del segle XX. Segons Fukuyama, el nacionalisme està en un procés de profunda moderació en el món democràtic i liberal. El nacionalisme deixarà de ser imperialista, de la mateixa manera que ho va deixar de ser la religió, i acceptarà un tipus de reconeixement isothymic, un reconeixement de la seva realitat nacional en igualtat amb altres realitats nacionals.
El camí cap a l’últim home
Per a Fukuyama, el món es divideix en dos blocs; els països que tenen un sistema democràtic i liberal, que estan en la posthistòria, i els països que encara es troben en la història perquè no tenen aquest model polític i econòmic. Entre els països de la posthistòria hi ha una relació de confiança i de pau. Entre els països de la història les coses són diferents, busquen maximitzar el seu poder en relació als altres Estats. Tenen conflictes religiosos, ideològics, nacionals. Les relacions entre els països democràtics i els no democràtics són molt complicades, hi ha una gran desconfiança i por mútua. Les antigues regles de poder continuen imperant en aquesta relació. El conflicte global s’ha d’interpretar com la resistència d’aquest països a acceptar un model polític i econòmic que el mateix procés històric farà inevitable.
La democràcia liberal és per a Fukuyama el model social definitiu. Aquest model polític i econòmic s’anirà estenent per tot el món. Hi ha una “tendència comuna a l’evolució de totes les societats humanes, és a dir, una cosa semblant a una història universal de la humanitat en marxa cap a la democràcia liberal” (Fukuyama, op. cit., pàgina:88). En aquest estat homogeni universal ja no existirà lluita política. Això, comportaria, com també diuen Hegel i Kojève, el final de l’home tal com el coneixem.
 |
L’últim home es convertiria per a Kojève en un animal. Els seus desitjos de reconeixement ja no existirien perquè estarien plenament satisfets; ara ja “no hi ha cap raó per canviar els principis (vertaders) que estan en la base del seu coneixement del Món i de sí mateix” (Kojève, op. cit., pàgina:435). |
L’home deixa d’actuar perquè la realitat en la qual viu el satisfà plenament. L’home viurà en un món tancat sense la possibilitat de canviar res; al final del camí hi trobarem la fi del pensament i, per tant, de la filosofia. És un retorn a l'animalitat ja que la seva vida estarà tancada, la seva acció creadora haurà desaparegut, d’una forma semblant a com la vida dels animals està dirigida pel seu instint. L’home es podrà dedicar a l’art, a l’amor, al joc,... perquè allò fonamental ja estarà realitzat. Per a Kojève aquesta situació de l’home és satisfactòria, ja que el farà feliç.
 |
Josep Mª Esquirol en “La frivolidad política del final de la historia” relaciona aquesta concepció de l’últim home de Kojève amb el caràcter de la postmodernitat.
En la postmodernitat s’ha deixat de creure en la possibilitat d’aconseguir un pensament dur, fonamentador. S’han deixat enrera les grans utopies; la força i plenitud es troba en el fugisser present. La mirada profunda i seriosa que volia desemmascarar la realitat ha passat a ser una mirada riallera i superficial. |
Per a Fukuyama el desig de reconeixement de l’home no desapareixerà. La fi de la història no significarà la fi de voler destacar, de canviar la realitat, de millorar..., no implica que ens hàgim de convertir en gossos que es conformen en dormir i menjar. El mateix model democràtic liberal donarà la possibilitat de poder satisfer els desitjos de reconeixement sense que s’esgotin, com ja hem dit, a través de l’activitat econòmica, la ciència, la política, els esports i l’art.
“Los hombres no dejarían de tener pecho, pero su pecho no estaría ya henchido de un orgullo supremo.“ Fukuyama,F. Op. Cit., Pàgina 442
