El conflicte global: El xoc de civilitzacions: Huntington   MENÚ PRINCIPAL

Un món format per civilitzacions

Huntington al 1993 va escriure un article en la revista Foreign Affairs titulat Xoc de civilitzacions?, el qual va provocar un gran debat tant en el món acadèmic com en el periodístic. Huntington, tres anys més tard, publica l’obra El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, en la qual intentarà contestar, d’una forma més extensa i completa, la pregunta que s’havia plantejat en l’article.

En aquesta obra Huntington considera que el món està dividit en civilitzacions. Les principals civilitzacions que distingeix són les següents: Xinesa, Japonesa, Hindú, Occidental, Llatinoamericana, Islàmica, Ortodoxa, Africana.

 

Huntington defineix civilització com “l’agrupament cultural més elevat i el grau més ampli d’identitat cultural que tenen les persones” (Huntington, H.P. El choque de civilizaciones. Paidós Surcos. Barcelona. 2005. Pàgina 50-51). L’home es troba immers en medis socials i culturals de diferents nivells, en cada un d’ells s’hi troba identificat. L’home forma part d’una família, d’una ciutat, d’una nació, d’un Estat... El nivell més alt seria el de civilització. Les persones que pertanyen a una determinada civilització tindran en comú valors, normes, formes de pensament, costums, història..., i moltes vegades també llengua i institucions. El tret cultural més important, per Huntington, de la civilització és la religió.

El concepte de civilització que utilitza Huntington ha rebut nombroses crítiques per considerar-lo confús. Les civilitzacions no tenen fronteres clarament marcades, les cultures interactuen i es solapen les unes amb les altres. No existeix cap consens entre els historiadors sobre les fronteres de les civilitzacions assenyalades per Huntington; ni tampoc sobre quines són les civilitzacions.

Julio Pérez Serrano  en l’article “El paradigma del choque de civilizaciones: fundamentos científicos y elementos ideológicos” (Revista Escuela de Historia Año 2, Vol 1, Nº 2. 2003) , senyala alguns dels objectius ideològic que té la distinció de les civilitzacions que fa Huntington: Disminuir el pes específic d’Europa al no incloure dins la civilització occidental a Rússia. Magnificar la civilització Occidental al excloure d’ella als països no desenvolupats econòmicament com són els països de Amèrica Llatina. Separen la possible civilització oriental en tres civilitzacions (Xina, Japonesa i Hindú) per mantenir vius els recels i les tensions històriques existents.

 

S’ha criticat la tendència d’Huntington d’exagerar les diferències entre les civilitzacions que ell reconeix, i a minimitzar els seus elements comuns. D’aquesta manera es fa plausible la inevitabilitat del xoc entre civilitzacions. 

Huntington critica la idea que les societats han entrat en un procés de globalització segons el qual desapareixeran les civilitzacions enfrontades i sorgirà una civilització universal. S’ha pensat que, en el mercat global, els nous mitjans de comunicació i la modernització de la societat donaria lloc a una occidentalització del món:

1. El fet que molts productes de consum s’hagin globalitzat no implica que la informació cultural s’estigui homogeneïtzant.

“La esencia de la civilización occidental es la Carta Magna y no el BigMac. [...] En un lugar cualquiera de  Oriente Próximo, media docena de jóvenes podrían perfectamente vestir vaqueros, beber Coca-Cola, escuchar música rap y, entre inclinación e inclinación hacia La Meca, montar una bomba para hacer estallar un avión estadounidense de pasajeros. [...] Sólo una arrogancia ingenua puede llevar a los occidentales a suponer que los no occidentales quedarán “occidentalitzados” mediante la adquisición de productos occidentales.” Huntington. El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial. Paidós Surcos. Barcelona. 2005. Pàgina 72.

2. Els efectes dels mitjans de comunicació dominats per la civilització occidental no són tan importants com alguns sociòlegs preveien. No s’observa una globalització ni en la religió, ni en la llengua. “La fuerza numérica relativa de las religiones en todo el mundo no ha cambiado de forma espectacular en este siglo” (Huntington, op. cit., Pàgina 81). L’ús habitual de les llengües no occidentals, com l’àrab, bengalí i l’hindi, han pujat en la segona meitat del segle XX; en canvi en aquest mateix període les llengües occidentals, com l’anglès, francès i l’alemany, han baixat.

3. La modernització que han tingut molts països no occidentals (industrialització, educació, salut,...) no ha donat lloc a la seva occidentalització.

En un principi la modernització implicaria que “la sociedad no occidental absorbería elementos importantes de la cultura occidental y progresaría lentamente hacia la modernización. A medida que el ritmo de la modernización aumenta, sin embargo, el índice de occidentalización desciende, y la cultura autóctona experimenta un resurgimiento.” Huntington, op. cit., Pàgina 96

Per a Huntington, després de la guerra freda el món ha passat d’estar agrupat al voltant de semblances ideològiques a agrupar-se per semblances culturals; “De quin costat estàs?” ha sigut reemplaçada per una altra pregunta molt més fonamental: “Qui ets?”” (Huntington, op. cit., pàgina 165)  

“Las sociedades que comparten afinidades culturales cooperarán entre sí; los esfuerzos por hacer pasar sociedades de una civilización a otra resultan infructuosos; y los países se agrupan en torno a los Estados dirigentes o centrales de sus civilizaciones. “ Huntington, op. Cit., Pàgina 21

Hi ha una tendència en crear un estat central en cada una de les civilitzacions, a l’entorn d’aquest estat central els països s’hi situen concèntricament, mostrant més afinitat (més a la vora del centre) o menys (més lluny del centre). Les civilitzacions que encara no han creat aquest estat central, com és el cas de l’Islam, tenen moltes dificultats per posar ordre dins la mateixa civilització. Les guerres entre països islàmics són interpretades per Huntington com guerres que tenen com a objectiu aconseguir la centralitat de la civilització.
 

 

L’equilibri de les civilitzacions és inestable

Per a Huntington les civilitzacions són com organismes vius: neixen, creixen i moren. Són les agrupacions humanes més antigues i perdurables. Les civilitzacions es desenvolupen passant per un temps de conflictes fins arribar a un Estat universal, en el qual s’esdevé un procés de decadència encaminant-se cap a la mort de la civilització. El seu procés no és regular, pot passar llargs períodes d’estancament i fins i tot són possible petits retrocessos.  

Les fases en què es troba cada una de les civilitzacions és diferent, això provoca una gran inestabilitat en les relacions entre les civilitzacions. La civilització occidental està en expansió des del segle XVI. Va arribar al seu punt culminant a principis del segle XX. En aquest període les altres civilitzacions estaven supeditades al poder econòmic, científic i militar d’Occident. Occident es trobava en l’Estat universal.

Però Occident no és una civilització eterna. Al segle XX l’equilibri de les civilitzacions va començar a canviar profundament degut a la lenta decadència que comença a experimentar el món occidental i alhora el desenvolupament d’altres civilitzacions, especialment les asiàtiques i la islàmica.

“Occidente va perdiendo influencia relativa, las civilizaciones asiáticas están aumentando su fuerza económica, militar y política, el Islam experimenta una explosión demográfica de consecuencias desestabilizadoras para los países musulmanes y sus vecinos, y las civilizaciones no occidentales reafirman por lo general el valor de sus propias culturas.” Huntington, op. Cit., Pàgina 21

La decadència d’Occident es pot percebre en tres àmbits:

1. Demogràfic i territorial: tant en població com en territori hi hagut en aquest últim segle una clara disminució respecte altres civilitzacions
2. Econòmic: a partir dels anys vint ha anat baixant la productivitat d’Occident respecte a les altres civilitzacions.
3. Militar: l’avantatge militar que tenia Occident al principis del segle XX ha anat disminuint al llarg del segle.

L’expansió de les civilitzacions asiàtiques es fonamenta en el seu ràpid desenvolupament econòmic. Això ha donat confiança a aquestes civilitzacions. Pensen que aquest desenvolupament aviat podrà atrapar Occident i el seu nivell cultural. Creuen que el fet de donar més importància al grup que a l’individu és la base del seu èxit.   

L’expansió de la civilització islàmica es fonamenta en el fort creixement de la seva població. El creixement de la població musulmana ha provocat una gran quantitat d’immigració cap a Occident. Aquest contacte més gran entre les dues civilitzacions estimula la recerca d’una identitat diferenciada. Molts musulmans han trobat en l’islam una font d’identitat. L’islamisme s’ha convertit en una sortida política després de la crisi del sistema marxista.

El xoc entre civilitzacions

Les civilitzacions que  estan en expansió  (islàmica i  xinesa) i la que és encara dominant (occidental) busquen la universalització de la seva identitat cultural. La identitat es reafirma amb el contrast amb les altres civilitzacions. L’enfrontament entre les civilitzacions es manifesta en:

1. El sentiment de superioritat respecte a l’altra civilització.
2. La por i la poca confiança  amb les altres civilitzacions
3. La dificultat de comunicació entre civilitzacions.
4. La falta de familiaritat amb les pràctiques socials de les altres civilitzacions.

El terrorisme global és un conflicte entre civilitzacions. Les pretensions universalistes d’Occident provoquen enfrontaments amb les altres civilitzacions, especialment amb l’Islam i la Xina. Occident creu equivocadament, segons Huntington, “que los pueblos no occidentales deben comprometerse con los valores occidentales de democracia, mercado libre, gobierno limitado, derechos humanos, individualismo, imperio de la ley, y deben incorporar dichos valores en sus instituciones. [...] Lo que para Occidente es universalismo, para el resto del mundo es imperialismo. [...] Tras haber alcanzado la independencia política, las sociedades no occidentales desean liberarse de lo que consideran la dominación económica, militar y cultural occidental.” Huntington, op. Cit., pàgina 244

Occident, fruit d’un llarg període de domini sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme. Creu que la cultura occidental no està al mateix nivell de les altres, “porque representan el pensamiento más elevado, más ilustrado, más liberal, más racional, más moderno y más civilizado del género humano.” Huntington, op. Cit., pàgina 422.

Segons Huntington, si Occident vol detenir el procés de decadència ha de prendre consciència  de la nova realitat: el món està format de diferents civilitzacions que dominaran una determinada parcel·la del planeta. Totes les civilitzacions, especialment la Xinesa, l’Islam i Occident han d’abandonar la pretensió d’universalització de la seva cultura. No és possible ni el domini militar ni el domini dels valors d’una determinada civilització sobre les altres:

1. El domini militar no és possible ja que totes les civilitzacions acabaran tenint armament nuclear, biològic i químic. Per més que Occident intenti evitar la proliferació d’aquest tipus d’armament és inevitable. La superioritat militar basada en les armes de destrucció massiva d’occident desapareixerà.
2. El valors no són universals, cada una de les civilitzacions té els seus propis valors. L’enfortiment de la civilització islàmica i de les civilitzacions asiàtiques han fet trontollar la idea de l’existència d’uns drets humans acceptats per totes les civilitzacions.

El model explicatiu proposat per Huntington ha tingut una gran difusió, segurament per la seva claredat i simplicitat, al mateix temps ha sigut molt criticat en àmbits intel·lectuals per les seves vinculacions ideològiques i la dificultat d’explicar alguns esdeveniments recents.