De l’egoisme al dret

Hobbes al segle XVII situa el conflicte social en la mateixa naturalesa humana. Per a Hobbes, l’home té una tendència cap a l’agressivitat. Alguns homes modestos utilitzen aquesta agressivitat amb moderació tenint en compte l’existència d’altres homes,  “permeten als altres el mateix que es permeten a si mateixos”. Altres, en canvi, “es creuen superiors als altres, s’ho permeten tot únicament a si mateixos i actuen amb supèrbia amb els altres”(Hobbes, T. De Cive) . Aquests últims homes vanitosos i orgullosos són els que originen el conflicte.

En el segle XVIII, Kant també explicarà el conflicte a partir de l’egoisme que té el seu origen en la naturalesa humana. Les accions humanes poden estar impulsades per la naturalesa o per la moral. En un primer moment només actua l’impuls natural,  l’home vol satisfer els seu desitjos particulars. En un segon moment, pot actuar d’una manera contrària al que li convé, tenint en compte els altres homes i utilitzant la seva racionalitat pràctica. Pot actuar amb concordança amb la llei moral, allò que li dicta la seva consciència. L’home és lliure, no està determinat a actuar d’acord amb el seu egoisme, ni tampoc d’acord amb la llei moral.

Tant en Hobbes com en Kant, l’home té la possibilitat d’actuar amb un egoisme que pot esdevenir conflictiu per la convivència pacífica entre els humans. És per això que creuran que els homes es veuen abocats a un pacte. Un pacte que els convé egoistament, ja que els ha de proporcionar la seguretat, la disminució dels conflictes.

Hobbes proposarà un pacte que consistirà en la submissió de totes les voluntats a la voluntat d’un sol home. Es tracta de renunciar a la llibertat per tal d’aconseguir la seguretat. Els homes passarien a ser súbdits d’un sobirà. Amb el model polític que proposa Hobbes (monarquia absolutista), els homes  no serien encara ciutadans, no tindrien cap marge de decisió, no tindrien drets. 

Per a Kant, en oposició a Hobbes, el pacte ha de consistir en la creació d’un Dret, un conjunt de lleis fetes pels mateixos homes, que se les autoimposen per a garantir la seva pròpia seguretat. Les lleis elaborades des del diàleg tenen el seu fonament en la llibertat i la igualtat. El Dret ha de possibilitar una societat que compagini la màxima llibertat i la satisfacció dels màxims desitjos amb la seguretat.

El humans en aquesta concepció política deixen de ser súbdits i passen a ser ciutadans. Les lleis intenten regular les conductes del ciutadans per assegurar la vida, la propietat privada i evitar la violència. Per què la llei sigui efectiva ha de comportar necessàriament la facultat de coaccionar les conductes que s’hi oposen.  Només així es poden donar certes garanties del compliment de la llei.

Quan arriba el moment de pagar els impostos, un  home, seguint a  Kant, pot fer dues coses: actuar tenint en compte el que més li convé, o actuar segons la llei moral. Si actua segons la llei moral haurà de pagar els impostos, doncs no acceptaria que els altres no ho fessin, ja que això comportaria que no es podrien finançar les escoles, les pensions, els hospitals, la construcció de carreteres... Representaria un caos amb resultats molt negatius per a tothom.  Si actua amb egoisme, en un principi sembla que el millor és no pagar els impostos, ja que d’aquesta manera podrà utilitzar tots aquests diners per a satisfer alguns dels seus desitjos.  Però si aquest home viu en un Estat de Dret que funciona correctament, no serà així, ja que sap que l’incompliment de la llei té una determinada pena que és més gran que el benefici que ha pogut aconseguir en no complir-la. Per tant, tampoc en aquest cas deixarà de pagar els impostos

 

El Dret aplicat als ciutadans per evitar el conflicte, també, segons Kant,  es podria aplicar per a solucionar els conflictes entre els Estats. Considerava que els Estats entre ells han de deixar el seu estat natural. Els Estats democràtics, en el seu estat natural, són egoistes. Els conflictes entre Estats són conseqüència d’oposicions d’interessos. L’única forma de superar aquesta inseguretat serà la creació d’un Estat Civil Mundial. Consistirà en una Federació d’Estats lliures. Des d’aquest punt de vista, els conflictes globals actuals són els que faran inevitable un pacte entre Estats, la creació d’una  federació d’Estats per tal d’aconseguir la pau entre ells. Una Federació que ha de tenir capacitat coactiva per tal de fer complir les seves lleis. L’home esdevindrà  ciutadà cosmopolita.

“La misma  insociabilidad que obligó a los hombres a entrar en esta comunidad, es causa, nuevamente, de que cada comunidad, en las relaciones exteriores, esto es, como Estado en relación con otros Estados, se encuentre en una desembarazada libertad y, por consiguiente, cada uno de ellos tiene que esperar de los otros ese mismo mal que impulsó y obligó a los individuos a entrar en una situación civil legal. [...] Escapar del estado sin ley de los  salvajes y entrar en una unión de naciones; en la que aún el Estado más pequeño pueda esperar su seguridad y su derecho no de su propio poderío o de su propia decisión jurídica, sino únicamente de esa gran federación de naciones, de una potencia unida y de la decisión según leyes de la voluntad unida“ Kant, E. Filosofia de la historia. Fondo de cultura económica. México. 1984. Pàgina: 52-53
   
Habermas, filòsof actual, agafa la línia de pensament de Kant. Per Habermas una de les raons que explica el conflicte global és la debilitat del dret internacional.

Habermas considerà que la creació de l’ONU al 1945 és una primera iniciativa per construir un Dret Internacional i poder domesticar la violència. Encara que considera a aquesta organització mundial poc efectiva pel fet de tenir molt poc poder de coacció sobre els Estats, sobretot als poderosos. Un Dret que no té la possibilitat de fer-se complir és converteix en paper moll.

Una segona iniciativa més recent, que també va amb la direcció de la creació d’un Dret Internacional, és la creació de la Cort Penal Internacional (o Tribunal Penal Internacional), és un tribunal de justícia internacional permanent, creat el 2002, amb la funció de perseguir a persones físiques que hagin comès crims de guerra, genocidi, o crims contra la humanitat. La Cort Penal Internacional encara no està reconeguda per tots els països i, per tant, la seva eficàcia és limitada.

Per a Habermas hem de superar el realisme polític que ha dominat les relacions internacionals. El realisme polític (visió dominant des de Maquiavel fins a Carl Schmitt) considera que cada Estat està potencialment amenaçat pels altres. Tots els Estats, d’una forma egoista, intenten obtenir a través de les relacions internacionals (fent viable la mateixa possibilitat de la guerra) el màxim poder i benefici. L’ètica s’ha eliminat de la política exterior; ja que en l’estat de naturalesa en que es troben els diferents Estats no hi ha moral. Des d’aquesta visió, l’Estat que té poder per sobre els altres, els supeditarà als seus interessos.

Els conflictes i la inseguretat que hi ha a nivell global mostren l'escàs desenvolupament del Dret Internacional. Segons Habermas les condicions per què es doni una comunitat cosmopolita encara no són presents. Es necessari, tal com ha sigut possible en les societats democràtiques, crear un àmbit públic amb algunes conviccions compartides entre tots els ciutadans i amb unes expectatives recíproques. Per a la creació d’aquest nou ordre mundial és necessari que hi hagin les condicions que possibilitin la comunicació entre diferents cultures per a poder desenvolupar un Dret Internacional.

 

De la incomunicació al conflicte

Quan Habermas analitza els nous conflictes a nivell global en el llibre La filosofía en una época de terror, ens diu el següent:

“La espiral de violencia comienza con una espiral de la comunicación perturbada que -a través de la desconfianza recíproca- conduce a la interrupción de la comunicación.” Barrondari, G., Habermas i Derrida. La filosofía en una época de terror. Taurus. Buenos Aires. 2003. Pàgina: 105

Per a Habermas el desenvolupament d’un Dret Internacional, que ha de regular les normes i pràctiques dels Estats i marcar els límits d’allò tolerable, necessita d’una comunitat internacional en la qual el diàleg entre totes les cultures i estats sigui possible. Les lleis, la tolerància, no poden ser imposades unilateralment per una determinada comunitat, sinó que s’han de construir a través del diàleg racional entre les diferents cultures i Estats.

Segons Habermas, la dificultat de comunicació entre diferents comunitats (cultures, Estats,..) no té una causa cultural, com defensa Huntington, sinó econòmica. Les desigualtats han creat molts recels, desconfiances i humiliacions entre les diferents comunitats. L’empatia, que és imprescindible per al diàleg,  és difícil en un món amb tantes desigualtats econòmiques. En la política, que per Habermas és un intercanvi comunicatiu, no hi pot haver manipulació, engany ni mentides. 

El països pobres interpreten qualsevol proposta o acció dels països occidentals com una forma d’augmentar la seva expansió financera i cultural. El fonamentalisme religiós, que ha aparegut en algunes zones, és una reacció psicològica en front d’una realitat que no es vol acceptar. La població d’aquestes zones ha hagut de canviar molt ràpidament les seves formes de vida, provocant un fort desarrelament. Aquesta pèrdua d’identitat fruit de l’occidentalització dels seus països no ha possibilitat sortir de la pobresa. El fonamentalisme religiós és una via alternativa a la modernitat occidental, el qual vol aconseguir tot allò que sembla faltar a Occident.  La manipulació de la informació en aquestes zones ha ressaltat un Occident secularitzat, amb falta de valors, consumista i amoral.

Els països rics veuen els èxits econòmics de determinats països en vies de desenvolupament com un perill per al seu benestar i a la seva forma de viure. Occident té una prepotència cultural. La manipulació de la informació sobre aquestes zones potencia la idea d’una cultura occidental que està per sobre de les altres, de ser més civilitzada i més racional. 

Per què el diàleg sigui possible hi ha d’haver una confiança mútua entre les diferents comunitats. Ni els occidentals es mouen sempre per un impuls imperialista, ni les seves societats són amorals; ni tampoc, els països pobres són uns fonamentalistes que es mouen per impulsos irracionals. Per a l’inici d’un autèntic diàleg és necessari eliminar aquests prejudicis.

Habermas en la seva obra Teoria de l’acció comunicativa defensa una determinada concepció de la veritat. La veritat no és estàtica, donada per una determinada concepció de la realitat, sinó que és el consens on s’arriba a partir del diàleg. Les comunitats per poder dialogar veritablement han d’estar disposades a acceptar que les seves creences puguin ser falses. Quan hi ha un autèntic diàleg hi ha implícita la recerca d’un acord, d‘una veritat consensuada. El consens que es pretén obtenir no és definitiu, és vàlid fins que en sorgeixi un de millor. No és una veritat absoluta, ni tampoc una veritat només d’una de les parts, sinó una veritat fruit del consens racional d’una comunitat d’actors lliure en plena igualtat. També hi ha d’haver el compromís per part dels dos interlocutors de dir la veritat, de no mentir per aconseguir un determinat objectiu que pot considerar beneficiós per la seva comunitat.

 “Los actores [que pretenden dialogar] no se refieren sin más intentione recta a algo en el mundo objetivo, en el mundo social o en el mundo subjetivo, sino que relativizan sus emisiones sobre algo en el mundo teniendo presente la posibilidad de que la validez de ellas pueda ser puesta en cuestión por otros actores” Habermas. Teoría de la acción comunicativa: complementos a estudios previos. Cátedra. Madrid. 1989. Pàgina:493.

En la comunitat cosmopolita no hi ha una veritat política per sobre de les altres. De la mateixa manera que en els estats democràtics s’ha exclòs de la vida política la religió, en la comunitat cosmopolita també s’han d’excloure els fonamentalismes de qualsevol tipus. La comunicació de les idees no ha de tenir cap tipus de restricció. Les diferents comunitats han d’estar en un mateix nivell d’igualtat.

El diàleg entre comunitats es fonamenta en la creença en la unitat i interdependència de l’espècie humana. Es tracta d’ acceptar, que per sota la diversitat cultural que existeix, hi ha algunes coses que són comunes a tots els homes.

Els Drets Humans serien un intent de trobar els drets comuns que comparteixen tots els humans pel fet de ser humans. En l’Estat cosmopolita els ciutadans han de poder desenvolupar la seva forma de ser específica i poder compartir alhora un espai comú.

Tant Habermas com Kant consideren irrenunciables el valor de la llibertat i la igualtat. Creuen en la idea d’un progrés cultural i social sense final.
“el curs dels afers humans en conjunt no avança pas del bé vers el mal, sinó que transcorre lentament del pitjor al millor, de manera que cadascú és cridat per la mateixa natura a contribuir en la seva part i en la mesura de les seves forces a aquest progrés.”  Kant. Història i política. (Traducció Salví Turró). Edicions 62. Barcelona. 2002. Pàgina: 139

Consideren que alguns valors que ha aconseguit Occident no són només vàlids a Occident, sinó que són aplicables a tota la humanitat. El diàleg pressuposa un determinat relativisme ètic, ja que s’ha de tenir una determinada disposició a deixar-se convèncer. Però, al mateix temps, s’ha de creure en determinats valors universals que fan possible el diàleg, els quals no es poden qüestionar. És igualment perniciós el relativisme cultural que no accepta cap tipus de progrés, com el dogmatisme que només accepta les seves idees com a vertaderes. Claudio Magris en Les Fronteres del diàleg ressalta el perill d’un relativisme exagerat que nega la possibilitat de progrés, al considerar tots els valors al mateix nivell:
“No ens podem sostreure a la responsabilitat d’escollir valors universals i de comparar-nos de manera conseqüent; si renunciàvem a aquesta assumpció de responsabilitat, en nom d’un relativisme cultural que posa tots els comportaments en el mateix pla, trairíem les “lleis no escrites dels déus” d’Antígona i ens faríem còmplices de la barbàrie.” Magris, C. Les fronteres del diàleg. Arcàdia. Barcelona. 2006.

Antígona es troba en el dilema d’obeir les lleis no escrites dels déus o les lleis arbitràries dictades pel nou tirà, Creont. Les primeres són  universals, naturals i immutables dictades pel deure moral que l’impulsen a enterrar el seu germà, Polinices. Les segones són les lleis escrites pels homes, en aquest cas per Creont, que li manen que deixi el cos del seu germà abandonat, ja que havia estat traïdor a la seva pàtria. Antígona tria l’obediència a les lleis de la consciència, les lleis no escrites, encara que això li comporti la mort.

 

Bibliografia

Barrondari, G., Habermas i Derrida. La filosofía en una época de terror. Taurus. Buenos Aires. 2003.

Esquirol, JM. La frivolidad política del final de la historia. Caparrós editores. Madrid. 1998

Fukuyama,F. El fin de la historia y el último hombre. Planeta. Barcelona.1992

Habermas, J. Teoría de la acción comunicativa I: Racionalidad de la acción y racionalización social. Taurus. Madrid. 1984

Habermas, J. Teoría de la acción comunicativa I: Crítica de la razón funcionalist. Taurus. Madrid. 1987

Hobbes, T. De Cive. Alianza Editorial. Barcelona. 2000

Huntington, SP. El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial. Paidós Surcos. Barcelona. 2005

Kant, E. Història i política. (Traducció Salví Torró). Edicions 62. Barcelona. 2002.

Kant, E. Filosofia de la historia. Fondo de cultura económica. México. 1984.

Kojève, A. La dialéctica del amo y del esclavo en Hegel. Editorila La Pleyade. Buenos Aires. 1982.

Magris, C. Les fronteres del diàleg. Arcàdia. Barcelona. 2006.

Revistes

Roy, O. Al-Qaida, segell o organització? Article publicat a la revista “Le Monde diplomatique” al  dijous, 2 Setembre, 2004.
Pérez, J. El paradigma del choque de civilizaciones: fundamentos científicos y elementos ideológicos. Revista Escuela de Historia. Año 2. Vol 1, Nº 2. 2003.