Una vegada, fa molts anys, hi havia una nena que vivia amb la seva madrastra i tres germanastres lletges i envejoses.
Havia de fer tota la feina de la casa. Quan podia descansar una estona, s’asseia vora la llar de foc. Per això li deien Ventafocs.
-Ventafocs, renta’m la roba –li deia una germanastra.
-Ventafocs, cus aquest vestit –li manava una altra.
-L’aigua del bany és massa freda –va rondinar la madrastra.
A la pobra Ventafocs la feien anar d’una banda l’altra. Hi posava tota la bona voluntat, però sempre la renyaven. Pensava que ningú no l’estimava i estava molt trista.

Un dia el príncep hereu va decidir buscar esposa.
-T’has de casar, ja tens l’edat i el poble vol una princesa –deia el rei, amoïnat.
-El dia del teu aniversari farem una gran festa i convidarem totes les noies del regne –va proposar la reina.

Totes les noies es preparaven per a la festa. Totes menys una. La pobra Ventafocs no podia deixar la feina i no tenia temps per fer-se el vestit.
Quan va arribar la nit de la festa, la madrastra i les germanastres se n’hi van anar i la van deixar tota sola.
La Ventafocs, cansada i bruta, es va posar a plorar al costat de la llar de foc. I de sobte, una llum preciosa ho va il·luminar tot. I se li va aparèixer una fada que li va dir:
-Sóc la teva padrina, la fada.
En aquell moment, el vestit brut de la Ventafocs es va transformar en un de molt elegant. Als seus peus descalços van aparèixer unes boniques sabates de cristall.

La fada va convertir una carbassa en una carrossa i uns ratolins en cavalls.
I li va dir:
-Ara ja pots anar a la festa.
-Recorda que tot l’encanteri es desfarà quan toquin les 12 de la nit –li va dir la fada.
-Moltes gràcies. No t’amoïnis, tornaré d’hora –va respondre la Ventafocs. I, molt contenta, se’n va anr cap a la festa.

Va ballar amb el príncep tota la nit. De sobte, es van sentir les campanades de la mitjanit. La Ventafocs se’n va anar corrents sense dir adéu. El príncep va sortir a buscar-la, però només va trobar una de les sabates.
L’endemà al matí els missatges del rei van sortir a buscar aquella noia tan bonica. El príncep es casaria amb la noia que es pogués posar la sabata.
-És meva –deia una germanastra.
-No, és meva. Deixa-la anar –deia l’altra.
-Si no aneu amb compte, trencareu la sabata! –deien els missatgers, amoïnats.

La Ventafocs va sortir de la cuina.
-Que me la puc emprovar jo? –va gosar demanar.
-Quina ximpleria! –va dir la madrastra.
-Endavant, noia, emprova-te-la –li va dir el missatger del rei. I , és clar, a la Ventafocs li anava bé la sabata. I davant de les germanastres enrabiades la van dur al palau.

L’endemà es van celebrar les noces. I la Ventafocs i el pr´ncep van ser feliços per sempre.

Van menjar anissos, i a mi no me’n van donar perquè no em van convidar!