Mariasun Landa

Txan el fantasma és un dels contes més traduïts i colpidors de l'autora. Ens hi presenta dos éssers solitaris i inadaptats que són feliços quan es troben: en Txan, un fantasmet tan diferent dels altres que un bon dia decideix marxar i viure pel seu conte; i la Mercè, una nena òrfena que viu amb la seva tia i que cada vegada se sent més incompresa, més sola, més diferent, i que també fuig quan sap que la volen tornar a internar al "Casal de la Gent Estranya". Una història de diversitat portada al límit, ben innovadora l'any 1984, tant pel tema, com pel punt de vista, l'estructura de l'obra...

La botiga de la Pepa, escrita a començament de la dècada dels vuitanta, ja és una denúncia de la competència deslleial dels grans magatzems a les botigues de barri. La Pepa, una botiguera de tota la vida, oferia, a més de productes diversos, "Coses que fan de mal exposar en un aparador: consol, consells, receptes de cuina, velles anècdotes del barri i, encara, un bon humor envejable i encomanadís." (p. 4). Malgrat tot, a causa de la crisi està a punt d'engegar-ho tot a rodar, però, com passa sovint en els personatges de Mariasun Landa, treu forces de la desgràcia i decideix renovar-se. I ho aconsegueix, sí senyor, fins al punt que al cap de poc temps li concedeixen una placa i tot, la de "Botiga de queviures més popular i original de la ciutat" (p. 28).

L'estrella verda és una narració estretament lligada a la Gramàtica de la fantasia de Rodari: què passaria si...? Un foraster arriba a un poble que "no és normal i corrent" (p. 8), ja que els infants no juguen, estan ensopits... Ell n'esbrinarà les causes, els obrirà una porta a l'esperança (un tema recurrent en l'obra de Mariasun Landa) i els proposarà una possible solució. Una solució que estarà basada en la fantasia i que no serà d'avui per demà, sinó que els obligarà a esperar, a tenir paciència, a no voler-ho tot per ara mateix.

La barca de l'avi és un conte que té per protagonista una nena, la Marta, que se sent sola i incompresa, fet que s'agreuja per la mort recent del seu avi, que se l'enduia a tot arreu, i sobretot a pescar. Una tarda de solitud accentuada, perquè per postres s'ha discutit amb el seu millor amic, en Paco, agafa la barca de l'avi i se'n va a pescar tota sola, endins, ben endins: en la immensitat del mar, magníficament reflectida per una il.lustració a tota pàgina de Carlos Zabala, la solitud encara se li fa més present fins que la distreu una ampolla de vidre que sura. A l'acte recorda les paraules de l'avi: "Marta, si algun cop trobes una ampolla amb un missatge a dins, recull-la amb tot l'afecte, perquè... saps?, el món és ple de nàufrags." I la recull, potser perquè ella se sent una mica nàufrag, i en llegeix el missatge i deixa volar la fantasia i es mig endormisca... i va a parar a una platja deserta i silenciosa on l'esperava l'avi. I l'avi, com sempre, fa que li desaparegui el mal humor, que la solitud li sembli una cosa d'altres... De tornada, en Paco l'espera al port, però no li gosa explicar tot el que li ha passat, perquè ella mateixa no ho acaba d'entendre.

Irma és un conte molt elaborat estructuralment (les il.lustracions l'acaben d'arrodonir) que ens parla, com és habitual a l'obra de Mariasun Landa, de nens que en primer lloc són humans i, doncs, es troben sols, tenen enveja, se senten enganyats... i, sobretot, no són classificables entre bons i dolents, en un allunyament clar del maniqueisme massa estès en la literatura infantil. L'obra consisteix en un monòleg interior d'un nen que acusa el seu company Miquel d'haver-li robat la puça ensinistrada de la qual estava tan orgullós i que decideix no moure's de davant de casa d'ell fins que la recuperi.

La Maria i el paraigua es tracta d'una altra història de naufragis, en el sentit real i el figurat del terme, amb final feliç val a dir-ho. La Maria, una nena d'allò més folchitorriana, viu resignada i trista del que arreplega amb el seu pare adoptiu per les escombraries, fins que un dia hi troba un paraigua que li canvia l'existència: no té poders especials, si n'exceptuem que parla amb la nena, però l'ajuda a ser feliç. L'enveja del vent, però, aviat els separa i aleshores el paraigua comença un periple per mar que li fa perdre l'esperança de qualsevol retrobament, fins que troba un nàufrag de debò que malgrat les circumstàncies és la vitalitat i l'optimisme personificat i, naturalment, manté l'esperança de ser trobat. S'ajuden mútuament i finalment tots dos veuen fets realitats els seus somnis.

Russica és la història d'una puça viatgera que vol aprofitar la curta vida que li ha tocat i que vol triomfar tant sí com no a Rússia de ballarina. Segurament és el més popular i universal dels seus personatges.

Quaderns secrets recull tres llibrets de contes, publicats independentment en euskera i molt ben rebuts per la crítica: "Àlex", un nen diferent, que té "poders especials" i que es fa molt amic de la Nina, una nena també diferent, perquè és coixa; "Ainhoa" (Izeba txikia en basc), la petita d'una colla de germanes, és d'allò més feliç perquè aviat serà tieta, i perquè pot saber les coses abans que passin preguntant-les a la Potixa, la lletera que cada dia els porta la llet a casa i que és una mica endevina; i "Iholdi", un conjunt de setze contes molt breus explicats en primera persona suposem que per la Iholdi, plens de quotidianitat, de tendresa, de denúncia dels rols que nens i nenes tenen assignats a la societat...

Una bicicleta en vaga és un conte fantàstic en què el protagonista s'ha d'enfrontar a la vaga que li declara la seva bicicleta pel fet de no portar-la mai al zoològic, la seva gran il.lusió. La tendresa de les relacions present a tantes obres de Mariasun Landa aquí la trobem entre el narrador-protagonista, un home d'oficis d'allò més estrafolaris, i una bicicleta totalment humanitzada.

Quan els gats se senten molt sols és una bonica història també de solitud, en què Maider, la protagonista, als seus dotze anys, viu gairebé en un núvol de cotó: filla única, d'una família acomodada, amics a l'escola, sense problemes en els estudis... Un bon dia, però, troba una gata abandonada, blanca i negra, petitona, tan neulida que diríeu que és més morta que viva. Però entre la mare i ella la salven, i esdevé la joguina de la família, excepció feta de l'àvia, que considera que els animals, en pisos i a ciutat, no hi han de ser. L'arribada del gat coincideix, sense que hi tingui res a veure, val a dir-ho, amb canvis familiars forts: la mare vol tornar a la seva carrera d'actriu, que havia deixat per tenir cura de la nena; el pare no ho accepta, sobretot quan veu que torna a tenir èxit i feines i, doncs, que la vida familiar se'n ressent, i marxa de casa. La solitud, malgrat l'àvia que fa el que pot, es va emparant de la casa i de la nena, que es refugia en la gata, la companyia de la qual se li fa imprescindible. Però la gata porta massa problemes i l'àvia, que prou feina té a portar la casa, ja que la mare és fora tot el dia, no l'accepta i posa un ultimàtum: s'ha de portar a casa d'uns parents que viuen en un mas. I la hi porten, i la sensació de solitud i d'incomprensió de Maider arriba a uns extrems insuportables. Quan per acabar-ho d'adobar s'assabenta que la gata s'ha escapat del mas, no pot més i ella també s'escapa...

Jo, me'n vaig es tracta d'un breu diari d'un adolescent de 14 anys, en Xabi, que s'escapa de casa, com ens deixa ben clar el contundent inici de la novel.la: "Aquest matí, mentre passejàvem pel carrer, he decidit anar-me'n de casa" (p. 7). Les raons de l'abandó de la llar (fonamentalment perquè no suporta haver de compartir la mare, que sempre havia estat pendent del noi, des que va quedar vídua quan n'estava embarassada, amb el seu nou xicot) se'ns expliquen en aquestes pàgines, naturalment narrades en primera persona, molt subjectives i plenes de tendresa, de solitud i sobretot de records. Uns records que giren a l'entorn de la família (el pare, omnipresent en la gran fotografia que presideix el menjador familiar; la mare, el puntal, el referent, l'escalfor...; i la Irene, l'amiga de la mare, també abocada a la solitud per un "accident" tant o més incomprensible) i dels amics (l'Antton i la Idoia, tots dos lluny, de vacances). La novel.la és això: els records i l'enyorament d'un primer dia de fugida d'un adolescent, en forma de diari escrit entre el 17 i el 18 de juliol i narrat amb la mestria a què ens té acostumats Mariasun Landa. Però la veritat és que l'obra ens sembla més el primer capítol del que hauria pogut ser una gran novel.la que no pas una obra acabada.

La bruixa i el mestre és un conte que s'allunya una mica de les històries més conegudes de la Mariasun Landa, tant per la fantasia desbordant com pel to aparentment intranscendent del text. Ens hi presenta la biografia d'una bruixa, la bruixa Desastre, des que era una estudiant a l'Escola Superior de Bruixes, on li van posar el nom pels desastres que feia, fins que es va convertir en Lady Mediokrity, després d'un enamorament d'aquells tan forts, "perquè l'amor fa aquests miracles i de més grans encara." (p. 64). Entre aquestes dues etapes fonamentals de la vida de la protagonista ens assabentem de tota una sèrie de trets que la caracteritzen com ara que li va costar força treure's el títol de bruixa, que era una bruixa dolenta, naturalment, ja que pretenia "perseguir, caçar i exterminar els nens tal com li havien ensenyat." (p. 24) o que els maleficis i encanteris només li feien efecte amb els ensenyants i que es va especialitzar a convertir "els professors i les professores en ampolles de cava." (p. 26) Aquesta afició tan surrealista, però, un bon dia va topar amb un entrebanc inesperat: en Roger, un mestre diferent dels altres mestres, ja que es passava les classes explicant contes als alumnes, a qui tenia embadalits, un mestre Scheherazade que va tenir més poder que tots els altres mestres junts.

Un elefant amb cor d'ocell, és un conte en forma de carta i basat en la tradició de les faules, però que ens estalvia la moralitat final, tot i que el conjunt de l'obra és ple d'ensenyaments que ens conviden a respectar la diferència, a no refiar-nos de les aparences... És per això que gosaríem definir-lo com un cant a la diversitat. A través d'una mestra entusiasta que fa "classes en escoles d'animals" (p. 9) descobrim com són de diferents, en aquest cas, els elefants, tant pel que fa a gustos, com a maneres de ser: "per fora, tots els elefants s'assemblen molt, però, per dins, el seu cor és una veritable capsa de sorpreses." (p. 24). I així fixant-s'hi, estant ara per l'un i ara per l'altre, els va anar individualitzant i va descobrir elefants amb cor de tigre, de mona, de formiga, de voltor... i sobretot uns elefants una mica especials, els elefants amb cor d'ocell. Uns éssers amb els quals l'autora no dubta d'identificar-se com ens diu a l'entrevista que tanca el llibre (p. 67-68). Un llibre crític i humorístic alhora que ha estat seleccionat entre els millors de l'any per la Jungendbibliothek de Munich.

Text extret de Cornabou revista de literatura infantil i juvenil

I per acabar, és inevitable presentar un altre dels meus animals interiors: el cocodril.
No el cocodril de peluix, sinó la fera de gola enorme i dentada que a sota d’una aparent apatia amenaça d’engolir-nos en el moment més inesperat. Estic parlant de l’angoixa, és clar.
Un cocodril sota el llit narra la depressió en què es va endinsant un jove solitari, aïllat, en trobar a sota del seu llit un cocodril que només ell pot veure i que ha de nodrir a base de sabates. Escrita en clau d’humor, l’assumpte es va tornant lleig en la mesura en què el protagonista pren consciència de la seva solitud i la seva angoixa. Fins que l’amor, com a molts altres dels meus contes, li ofereix un salvavides i obre una finestra a la seva situació límit.
Aquest manuscrit ha passat anys al meu calaix, estava pràcticament escrit des de feia molt de temps, però m’ha calgut tot aquest temps perquè el desenllaç afegís un comentari —aparentment anodí— a les versions anteriors. Quan la jove, de qui el protagonista està enamorat, li confessa que ella també té un altre cocodril a sota del llit que s’alimenta de rellotges de polsera, l’avisa d’una cosa que només perquè el manuscrit ha esperat molts anys he pogut arribar a escriure:

—Ja està! Després, espero que tornarà a convertir-se en el teu estimat cocodril. Ho sé molt bé, no et pensis!

El cocodril tornarà a instal·lar-se a sota del llit.

El cocodril no se’n va mai per sempre.
Perquè, potser aquest cocodril, com aquests altres animals que he esmentat, són les manifestacions o metàfores de la nostra neurosi, allò que ens fa ser qui som, origen del pitjor i del millor de nosaltres mateixos, allò fosc, allò que encara ens fa escriure... I, potser, és la clau perquè allò que escrivim agradi també als nens, que no són babaus.

Text extret de l'Associació d'escriptors en llengua catalana