La I Guerra Mundial va dispersar els grups de pintors que s'havien format a París, Munic o Milà. Alguns artistes, fugint dels horrors bèlics, van trobar refugi a la Suïssa neutral i es van congregar a Zuric, en un cafè bohemi que duia el nom de Cabaret Voltaire. Majoritàriament es tractava d'artistes de segona fila o que encara no havien triomfat, els quals pensaven que la destrucció de la guerra havia arribat tan lluny que havien de col.laborar en un moviment de destrucció de la pintura, amb l'esperança que la pau portaria un món nou per a la raça humana. Van obrir un diccionari a l'atzar i hi van trobar el terme infantil "dadà" i amb aquest nom van batejar el grup.

Van confluir en la fundació del dadaisme la decepció davant la situació mundial, el desencís personal de pintors escassament considerats i el desig de traslladar a la pintura la destrucció que aquells anys assolava Europa. Així, els primers manifestos parlen de sabotatge artístic i de voluntat incendiària, i adopten el lema de BAKUNIN "la destrucció també és creació". Obstinats a escandalitzar la burgesia, utilitzaven mitjans que demostren un nova inventiva: feien quadres amb escombraires o elevaven un orinal a la categoria d'obra d'art. Durant el darrer any del conflicte bèlic van sorgir centres dadaistes a diverses ciutats alemanyes com Hannover o Colònia, fet que demostra que l'actitud destructiva del moviment dadà sintonitzava amb el cansament i l'amargor de la desfeta. Passada la histèria de la guerra, els dadaistes més representatius van evolucionar cap a posicions diferents i el dadaisme es va extingir; el foc purificador no podia continuar encès que s'havia apagat el foc de les batalles.