La Mona de Pasqua
|
La Mona de Pasqua ha estat considerada
pel poble com una de les festes més solemnes de l'any litúrgic segons ho
testifica la cançó popular que diu: |
"Festes de Cincogèsima
també les de Nadal
les de Pasqua florida
són les millors de l'any."
|
Els antics cristians la denominaven
"Festa de les Festes" o també "Solemnitat de les
Solemnitats" per considerar-la el sublim epitalami del fill de Déu amb
la Santa Mare Església. La festa què el Verb Diví encarnat
realitza el fet pel qual vinguè a conviure amb els homes, és a dir, a redimir
el llinatge humà i a retornar-li la possessió de tot el que havia perdut a
causa del pecat de l'Adam. L'aniversari d'aquest esdeveniment és celebrat
cada any amb la mateixa satisfacció, aquest és el dia més alegre, el dia, per
antonomàsia, el més brillant de tots els de l'any. Segons disposicions dictades per
l'Església catòlica, el dia de Pasqua ha de celebrar-se precisament, el
primer diumenge després del pleniluni que seguirà al dia 20 de març, d'acord
al moviment quaresmal de què hem fet esmentat. La Pasqua és la festa que la mainada
espera amb il.lusió per a rebre el present de la tradicional "Mona"
amb què els compares o padrins obsequien els fillols, costum d'origen força
antic. L'obsequi consisteix en una pasta elaborada en formes diverses on, com
a complement, s'hi posen ous durs.
Es dóna el nom de "Mona" a aquest
present alimentós, perquè, segons es diu, els pastissers, en confeccionar-lo,
li donaven la forma d'aquest animal, però el cert és al contrari. Els
pastissers li donaven aquesta forma o hi posaven la figura d'aquest animal
perquè el poble l'anomenava així. El costum de posar-hi ous prové de que,
en quasi tots els països de l'antiguitat, l'ou era símbol del creador o sigui
d'aquell que resumeix en ell mateix tot el que ha estat creat. Els grecs i
els romans en feien ofrena a llurs divinitats, quan desitjaven purificar-se,
i a l'ensems eren servits als àgapes funeraris amb l'intent de purificar les
ànimes dels difunts. En els primers temps del cristianisme, en
establir-se el període quaresmal amb la seva disciplina eclesiàstica, va
prohibir-se menjar, no solament carn i llet, sinó també ous. A causa de tal
abstinència, durant aquest període, es feia una extraordinària provisió d'ous
i per a obtenir que es conservessin millor els coïen o bé recobrien la closca
amb guix perquè no es fessin malbé. Els cristians continuaren mantenint el
concepte de donar a l'ou el caràcter simbòlic de la divinitat per representar
la resurrecció de Jesucrist i, per a ennoblir-los, els decoraven amb
diversitat de color. El més usat era el roig en record de la sang vessada pel
Redemptor a la creu. Una vegada arribat el Dissabte Sant, els portaven a
beneir i en feien present en grans quantitas als parents i amics. Cal considerar i entendre que aquest
costum pasqual és d'origen tan primitiu, que fins se suposa que representa la
renovació de la naturalesa i que l¡obseqiar-se mútuament amb presents d'ous
pintats o daurats rememora el principi de totes les coses, idea o creença que
persistí en alguns països europeus a les époques que hi havia el costum de
començar l'any al temps Pasqual, això motivà que es generalitzés més el
costum de regalar-ne arribada aquesta festivitat. Amb tot, probablement el costum procedeix
dels antics hebreus, els quals havien establert començar l'any civil el dia
que se celebrava la Pasqua, commemoració de l'aniversari de la redempció del
seu captiveri, fet, que en el fons era per a ells el més trascedental de la
seva història. Com que els cristians trobaren en diversos fets de la Llei
Antiga semblances a altres de propis de la Llei de Gràcia, commemoraren i practicaren
certes cerimònies religioses en festivitats semblants a les de l'Antic
testament. Se sap que els fills d'Israel en arribar la Pasqua pastaven pans o
coques sense llevat, i utilitzaven, per a fer-los, la farina primerenca de la
nova collita. D'aquests pans en feien ostentosos
presents a les persones estimades. És, doncs, quasi segur que aquests
presents foren els que donaren origen als que es fan encara a l'activitat i
que coneixem amb el nom de "mona", paraula verament apropiada, ja
que és equivalent a la llatina "munus", significant un do o present
com ho és la mona que sempre té aquest caràcter, car no s'ha d'oblidar que la
mona quasi mai no se la menja el que la compra sinó el que la rep com a
obsequi. Els muulmans, que en altres temps van
habitar el regne de València, entenien que la paraula "muna"
significava l'impost que pagaven per l'arrendament de les terres en
determinades èpoques de l'any, l'impost del qual consistia en coques,
productes agícoles tendres i ous durs. La paraula "muna" amb el temps
es convetí en "mona", i la conserven encara actualment els
marroquins, segons ho testifiquen notables escriptoris. Aquesta paraula té el significat de
present de Pasqua. En altres temps hi havia el costum que la
"mona" portés tants ous com anys tenia el fillol obsequiat pel
padrí, indicant d'aquesta manera l'edat del que rebia l'obsequi. L'obsequi es
feia fins que el fillol o fillola arribava a la pubertat. Com sigui que els
costums evolucionen i es modifiquen , actualment ha desaparegut quasi les
coques i els ous, i els presents de Pasqua s'han convertit en objectes del
tot diferents als del seu origen. |
