Rebequeries
Explosions infantils
(Extret de la revista de la Vall d'Hebron. Hospitals nº 21. Estiu 1998

Quan un nen s’enrabia, cal conservar la calma, assegurar-se que no es faci mal, que no trenqui res, i ignorar-lo totalment.

Tan aviat com s’hagi superat la crisi, cal acaronar o abraçar el nen. No val la pena preguntar què ha passat, perquè no ho sabrà.

Quan un nen té un any i mig, ja es comencen a tenir proves evidents de quin és el seu caràcter. Com passa amb la gent gran, els nens són diferents els uns dels altres. Alguns tenen molta corda i costa de fer-los enfadar i altres perden els nervis molt fàcilment, fins i tot massa sovint.

Les enrabiades solen ser extremadament espectaculars. Un nen enrabiat es llença a terra, brega amb els braços i els peus, es belluga, pica a terra o a sobre d’una taula, xiscla i crida sense parar. De vegades, es posa a córrer per l’habitació cridant i xisclant, es llença contra els mobles, contra el sofà o contra la paret, dóna cops de puny, coces, llença les joguines o tot el que té a l’abast de la mà. Normalment, aquestes són les característiques comunes de gairebé totes les enrabiades.

En l’edat preescolar, les enrabiades i les rebequeries són molt freqüents i, en la majoria dels casos, poden considerar-se completament normals. Cal plantejar-se com afrontar-les i la millor manera d’ajudar els infants, si es vol suprimir o corregir el malestar que poden provocar les enrabiades i, al mateix temps, fer que els fills aprenguin a comportar-se d’una manera molt més acceptada socialment. Es tracta d’aconseguir que puguin satisfer millor les seves necessitats i expressar millor els seus sentiments. Sense cap dubte, aquest esforç ajuda tant els pares com els fills i complau totes les persones de l’entorn.

 

La reacció dels pares

Els nens d’entre dos i tres anys aprenen molt ràpidament. Observen el comportament dels seus pares (especialment de la mare) i dels altres adults, volen ser com ells i fer les coses que ells fan. Tot i que els nens d’aquesta edat ja són més capaços, hàbils i intel·ligents no poden, lògicament, fer tot allò que els agradaria. I un dia, de sobte, no aconsegueixen fer encaixar les peces d’un puzle o fer que un vagó de tren quedi enganxat a la màquina.

Els pares, aleshores, necessiten la col·laboració del nen, perquè tenen pressa i ell no vol deixar el que estava fent. És aleshores quan apareix la frustració i hi ha una explosió.

De vegades, les causes d’una situació com aquesta són el cansament, la gana o una petita indisposició del nen. En altres ocasions, la causa pot ser una situació diferent a casa com, per exemple, quan hi ha convidats o quan hi ha un germà o una germana encara més irritables que ells.

Els nens, a més a més, estan aprenent a controlar el que els envolta, lluiten contra el seu món més proper. I això els provoca emocions fortes. Per als nens d’aquesta edat, les coses són o totes bones o totes dolentes. Així, quan pensen que tot és dolent és possible que la reacció sigui radical. Pot ser, per exemple, que un nen vegi algun objecte que vol i que, per un moment, podria haver tingut. Però els pares diuen "no". Aleshores, el nen s’oblida que, fins fa un moment, ell es comportava afectuosament. En general, qualsevol cosa pot fer saltar l’espurna però, de tota manera, l’important és que els pares han dit "no". Després d’un instant, el nen comença una escena amb brots de ràbia i frustració. Aquestes reaccions i sentiments espanten els nens: són reaccions explosives que de vegades no poden controlar i que els resulten desbordants i molt superiors a ells mateixos.

A alguns pares se’ls fa difícil aguantar i controlar les enrabiades dels nens. Si els pares són dels que creuen que les manifestacions de desgrat o de ràbia dels seus fills no estan bé i són intolerables, aleshores, quan els seus fills tinguin una enrabiada se sentiran molt alarmats. En aquests casos, si a més a més els fills s’enrabien fàcilment, els pares tindran moltes dificultats per controlar-los.

En la gran majoria dels casos, la convivència amb nens de menys de cinc anys exigeix treball i dedicació. Cal estar atent, sobretot si el pare o la mare estan estressats per causes tan diverses com dificultats domèstiques, familiars o econòmiques, solitud, problemes de relacions personals o socials o depressió. En aquests casos, una conducta difícil dels nens és la gota que fa vessar el got.

 

Què cal fer davant d’una enrabiada

Quan el nen s’enrabia, cal intentar conservar al màxim la calma i la tranquil·litat. D’entrada, cal assegurar-se que el nen no es faci mal ell mateix, que no trenqui res i que no malmeti cap moble o altres coses. Després cal ignorar-lo totalment.

Si el nen està en un lloc on es podria fer mal o on podria fer malbé alguna cosa, cal agafar-lo amb decisió i posar-lo en un lloc adient. Cal que el pare o la mare i el nen puguin tenir un moment de descans. S’ha d’intentar fer-lo respirar a fons per calmar-lo i, tan aviat com hagi superat l’enrabiada, acaronar-lo o abraçar-lo. És en aquest moment quan els nens necessiten confort, perquè han estat fora d’ells, sense control. Per això, una carícia o una abraçada ajuden a reconciliar pares i fills. No val la pena preguntar-los què passava, perquè no ho sabran.

Una altra possibilitat és mantenir els fills als braços mentre estan enrabiats. Cal asseure’s a terra, amb l’espatlla contra la paret o bé posar-los sobre els genolls, amb l’espatlla contra el pit. Si cal, es pot posar una cama per sobre de les seves per aconseguir que deixin de donar patacades i puntades de peu. Aleshores, cal creuar les mans sobre el cos del nen i agafar-li els braços, de manera que l’única part del seu cos que quedi lliure sigui el cap. Evidentment, això no és una carícia però tampoc és un càstig.

Una altra alternativa podria ser embolcallar el nen amb una tovallola o un llençol. Mantenir un nen als braços li fa entendre clarament que els seus sentiments estan continguts i que algú controla la situació. Per a alguns pares, haver d’aguantar el nen en braços mentre dura l’enrabiada és molt estressant. En aquest cas, és aconsellable fer servir les altres possibilitats. Un cop el nen ja s’ha calmat i l’enrabiada ha desaparegut, cal començar de seguida qualsevol activitat que li interessi.

Els nens s’adapten malament a canvis com el naixement d’un germà, la mort, una malaltia o l’entrada a la guarderia. I els pares, que ja tenen els seus propis problemes, no s’asseguren que el nen entengui bé el que passa. Així, de vegades, els nens reaccionen davant de situacions estranyes o noves amb actituds d’oposició o de mal humor i s’enfaden perquè no tenen el llenguatge adequat per fer-se entendre ni la capacitat per espavilar-se i expressar plenament els seus sentiments. Per això, és important que els nens coneguin el que s’espera d’ells, no només per part dels pares, sinó de tots els adults que els envolten. Cal, doncs, que els pares es posin d’acord amb la gent de l’entorn sobre com controlar-los i com educar-los. Ser coherent i constant és molt important.

També és útil evitar els enfrontaments que molt sovint precedeixen les enrabiades. Cal intentar distreure el nen quan comença a fer alguna cosa que els pares considerin inadequada o inconvenient. Convé sempre mantenir la calma al màxim. Posar-se nerviós no serveix per a res. També ajuda molt aconseguir que el nen escolti atentament, intentant que miri el pare o la mare als ulls quan aquest li diu alguna cosa. Per aconseguir això, cal posar-se a la seva altura, i agafar-lo afectuosament per la barbeta per estar segur que el nen mira als ulls i escolta. Cal donar ordres curtes i senzilles, d’una en una, i fer-li repetir el que s’acaba de dir.

 

Evitar les enrabiades

S’ha d’estar molt atent per saber quan les coses comencen a anar malament. És molt útil apuntar en una agenda quins són els moments en què el nen s’enrabia per poder saber així si hi ha una pauta de conducta constant prèvia a l’enrabiada. De vegades, és molt fàcil distreure el nen quan està a punt d’enrabiar-se. Si, per exemple, el nen està frustrat perquè no aconsegueix fer servir una joguina nova, cal, amb amabilitat i tranquil·litat, ajudar-lo i lloar els seus esforços. No cal oblidar que alguns nens són més persistents que altres i això pot fer més difícil distreure’ls d’allò que estan fent.

Si l’enrabiada ha començat perquè el pare o la mare han dit "no", no s’ha de caure en la temptació de cedir. Si es fa així, el nen entén que les enrabiades són una bona manera per aconseguir el que vol. Cal ignorar al màxim la conducta negativa del nen i, quan faci allò que s’espera d’ell, cal elogiar-lo i acaronar-lo. Les carícies, com tocar-li el cap, acaronar-li els cabells, abraçar-lo o fer-li petons, són maneres poderoses de demostrar-li que s’aprova el seu comportament. D’aquesta manera, el nen aprèn que li fan més cas quan es comporta tal com s’espera d’ell.

Cal ser flexible a l’hora de dir "no" i pensar-s’ho molt abans. Pot ser útil seure, reflexionar i escriure en quines coses val la pena insistir, per evitar així tenir conflictes constants amb els fills per coses que, segurament, són insignificants. Cal seure amb la parella i posar-se d’acord, decidir conjuntament què és important i què no. Per evitar les enrabiades també és molt eficaç tenir un "calaix (o caixó????) d’urgència" on hi hagi objectes a mà que puguin distreure el nen o, fins i tot, tenir una llista de possibles coses a fer.

 

Nens difícils

Sabem que el caràcter dels nens és com una línia, on a un extrem hi hauria els que tenen un comportament molt fàcil de controlar i a l’altre els nens difícils. Si un nen està a l’extrem difícil, aleshores la vida per a ell serà més desagradable, més complicada i, lògicament, tindrà més propensió a tenir enrabiades. Alguns d’aquests nens se’ls considera de caràcter vulnerable.

Un nen que tingui aquest tipus de caràcter fràgil o vulnerable s’afecta molt fàcilment i reacciona exageradament en situacions concretes. Sol plorar i cridar molt, perd la calma molt fàcilment, no tolera ni li agraden els canvis i, en general, necessita temps per adaptar-se a les novetats. Sol ser, a més a més, molt primmirat i melindrós a l’hora de menjar algunes coses. Aquests tipus d’infants solen ser molt absorbents. Encara que els pares facin el que ells volen, no n’hi ha mai prou. Són nens difícils per als pares i per als educadors. Inevitablement, els pares es tornen cada vegada més impacients i se senten molt incòmodes amb ells mateixos a causa de la seva conducta crítica envers el nen.

En general, són nens que solen fer la majoria de coses pel seu compte. I els pares tendeixen a cedir a canvi d’una mica de tranquil·litat, amb l’objectiu d’intentar reduir les queixes, els crits i els plors constants. Aquesta situació provoca una relació de malestar entre pares i fills, en la qual els pares deixen de sentir-s’hi implicats i fins i tot deixen de sentir-se’n responsables.

És clar que els nens més feliços són els que creixen amb normes de comportament clares. Per això, la coherència, la constància i tenir les idees clares de com han d’anar les coses és molt important. Els pares han de ser capaços de controlar la conducta dels fills. Cal pensar quines coses poden fer contents els nens en el seu temps lliure. La millor manera d’ajudar-los per al futur és arribar a fer que se sentin còmodes i que aconsegueixin controlar els seus propis sentiments. Finalment, cal dir que aquests nens són molt sensibles i que, sovint, tenen sortides molt singulars, fins i tot desconcertants.

J. Tomàs, A. Quiles, X. Coll
Unitat d’Estudi del Comportament.
Paidopsiquiatria
Hospital Materno-infantil