RIMA

A l'hora d'analitzar la forma d'un poema escrit en vers ens hem de fixar en el nombre de síl·labes de cada vers i en les relacions de tot tipus que s'estableixen entre els versos (en aquestes nocions bàsiques deixarem de banda el concepte de ritme). Comencem pel concepte de rima. Consisteix en la repetició de sons, normalment al final d'un conjunt de versos. Observeu que parlem de sons, no de grafies. La rima es divideix en dos grans grups: rima consonant i rima assonant.

Rima consonant (o perfecta). A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons. Cal recordar que quan s'analitzen les rimes, es va escrivint una lletra a la dreta de cada vers que es va repetint a mesura que coincideixen els sons (l'apòstrof que hi ha al costat de cada rima indica que la rima és femenina -més avall s'explica el concepte-). Aquest és el tipus de rima preferida, i pràcticament única, que feien servir els trobadors. Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d'art major (de 9 a 12 síl·labes).

En ma terra del Vallès a
tres turons fan una serra, b'
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b'
"Com el Vallès no hi ha res. a
Pere Quart

En l'exemple que teniu a continuació podeu veure com no coincideix cap grafia, tot i així, una lectura correcta ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es tracta d'un exemple de rima consonant.

Ens banyarem de frac: Som a l'introit. A
Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A
J. V. Foix

Rima assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.

Si s'allunya i no et mira, a'
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a'
Si et sent, neci, riurà. b

Sense rima. Malgrat que aparentment (grafies) hi ha força coincidència, ni els sons vocàlics ni els consonàntics coincideixen en la seva totalitat a partir de la darrera vocal tònica. Se suposa que mai no hauríem de trobar versos com els següents:

M'agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa

Rima masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: amic, trobador, etc.
Rima femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o esdrúixola: noia, ànima, etc.
Rima falsa. S'anomena així aquella rima que és aparentment consonant, però que si ens hi fixem veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és assonant, o es tracta només d'una rima visual.

ahir-migpartí, estimar-mar, només-mariners

Rima fàcil o pobra. És la basada en mots provinents d'una arrel comuna, la mateixa paraula amb igual significat, etc.

porta-comporta, estimava-cantava, saber-saber

Rima equívoca. És la formada per mots que sonen igual, però s'escriuen diferent (homògrafs) o bé mots que s'escriuen i sonen igual (homònims), però tenen diferent significat (no s'ha de confondre amb la rima fàcil): Signes-cignes, saber (verb)-saber (substantiu, ciència), cap (testa)-cap (verb cabre).

Jo no el vull saber
tot el teu saber

Rima interna. La que es produeix entre el final del vers i algun mot del seu interior.

Salvem esculls entre cants i reülls
Són una rosa que els meus ulls han desclosa

Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes a pautes sil·làbiques o rítmiques no presenten cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos liures). Entre els més coneguts hi ha els estramps: versos sense rima, decasíl·labs, acabats en paraula plana. .

Versos esparsos. Els qui dintre d'un conjunt de versos rimats no tenen rima.

Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular.

La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes . Les més freqüents són les creuades (rima creuada)-abba- i les encadenades (rima encadenada)-abab-; la rima caudada -ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos de les octaves. Aquestes modalitats poden produir diverses combinacions: rima cadenocreuda -ababcddc-, rima creucaudada -abbaccdd-, etc.
 
NOMBRE DE SÍL·LABES I COMBINACIONS DE VERSOS

Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s'anomenen estrofes. En general podem fer una divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de divers nombre.
Mètrica isosil·làbica. Tots els versos tenen el mateix nombre de síl·labes.

Art menor (versos curts). Fins a 8 síl·labes
Normalment sense cesura

Art major (v. llargs). Tenen de 9 a 12 síl·labes
Normalment amb cesura

Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes

Cal tenir en compte que en català (i en provençal) es compta únicament fins la darrera síl·laba tònica. Així, si un vers acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola. Els exemples de més avall us mostraran aquesta pràctica. A l'hora de comptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de sinalefes (unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final d'una paraula amb la vocal inicial de la següent: "i una dama..."), elisions (supressió, en determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una sola: "la dama és" - "la damés"). Quan es tracta de vocals en contacte dintre d'una mateixa paraula pot produir-se sinèresi o dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas; e/mo/ció, enlloc d'e/mo/ci/ó, en el segons cas. I encara es podria parlar d'altres conceptes; de totes maneres, una lectura atenta hauria de permetre no pensar gaire en aquests conceptes i resoldre perfectament l'anàlisi sil·làbica. Per altra banda, en cas de dubtes es pot començar per comptar aquells versos que no ofereixen possibilitats de sinalefes, elisions, etc., per exemple, els quatre primers versos del poema de Pere Quart, i així podríem concloure, amb molt poques probabilitats d'error, que el cinquè vers també és heptasíl·lab.
En la lírica trobadoresca els versos podien tenir de quatre a dotze síl·labes; no es considerava correcte que fossin més curts, encara que, excepcionalment se'n podien trobar de una síl·laba i també de catorze.
Segons el nombre de síl·labes els versos s'anomenen: monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs, tetrasíl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs, heptasíl·labs, octosíl·labs, enneasíl·labs, decasíl·labs, hendecasíl·labs i alexandrins (dodecasíl·labs). Els versos de 5 i 7 síl·labes són molt freqüents en la poesia popular; en canvi, la poesia amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs; mentre que els alexandrins es reserven normalment per a la poesia narrativa (èpica). Dintre dels versos d'art major, els menys utilitzats en català són els enneasíl·labs i els hendecasíl·labs.
Com ja hem vist els versos llargs tenen habitualment cesura.
La cesura és una pausa mètrica, que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació, que divideix el vers en dues (o més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el recompte de sïl·labes es farà com si el final de l'hemistiqui fos el final del vers, és a dir, si l'hemistiqui acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba ...

En els versos decasíl·labs sol ser del tipus següents:

4+6 (decasíl·lab català)
M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)
6+4 (decasíl·lab èpic o francès)

Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,
davalla com lo núvol/ del temporal (J. Verdaguer)

5+5 (decasíl·lab castellà)
Si n'és una dona/ qui canta en la nit (López Picó)

En canvi els alexandrins gairebé estan formats sempre per dos hemistiquis de 6+6 síl·labes (versos bimembres):
Brots de migrades fulles/ coronen el bocí
obert i sense entranyes/ que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya;/ com fumerol de festa
al cel he vist anar-se'n/ la millor part de mi. (J. Alcover)

Rarament la cesura en els alexandrins ocupa altres posicions, com en aquests casos:

4+8: Crien les monges/ una gentil sotabarbeta (Carner)

4+4+4 (vers trimembre): Re no em distreu;/ dubte no m'heu;/ desig no em crida (Carner)

Finalment, els octosíl·labs de vegades tenen una cesura al mig (4+4):

Sé que és un somni/ la vida entera.
Tràfec, pensades,/ fugiu d'ací.
Embriagar-se:/ la gran carrera.
Jeure tot dia/ sota l'ombrí. (Carner)

Quant a les estrofes, i fent una simplificació, es poden establir les següents combinacions segons el nombre de versos que les formen:
apariat (rodolí) (o dístic), tercet, quartet (quarteta, si l'estrofa és d'art menor), quintet -a, sextet -a, de set versos, octava, de nou versos, dècima. Segons determinades combinacions de nombre de síl.labes i/o rimes podem parlar d'altres denominacions, podem recordar que dos quartets i dos tercets formen un sonet.
Els trobadors anomenaven els versos bordons i les estrofes cobles, i segons les relacions de rima que s'establien entre les diferents estrofes al llarg de poema les denominaven de les maneres següents (suposem que analitzem octaves):
cobles unisonants: totes les estrofes tenen la mateixa combinació de rima: ABBACDDC, ABBACDDC ...; cobles singulars: cada estrofa té una rima diferent, encara que l'estructura és la mateixa: ABBACCDD, EFFEGGHH ....; cobles dobles: la mateixa rima les dues primeres estrofes, una rima diferent, però igual entre elles per a les estrofes tercera i quarta i així successivament: ABABCDCD, ABABCDCD, EFEFGHGH, EFEFGHGH; cobles dissolutes: una mena d'estrofes unisonants, però en què dintre de la mateixa estrofa no rimava cap vers: ABCDEFGH, ABCDEFGH ...; cobles capcaudades: quan l'última rima de cada estrofa es repeteix al començament de la següent: ABABCDCD, CDCDEFEF ... I encara queden algunes altres combinacions.
De vegades, al final d'un conjunt d'estrofes del mateix nombre de síl·labes, se'n troba una de més curta (sol tenir la meitat de versos de les estrofes anteriors) anomenada tornada que reprodueix part de la rima de l'estrofa anterior i que :
-sol fer consideracions generals sobre el tema del poema (resumir, justificar, demanar, etc.)
- o bé té caràcter de tramesa a una persona. En les cançons trobadoresques sol aparèixer el "senhal" (pseudònim), amb què el trobador designava la dama a qui dedicava el poema, per exemple, Bela Vezor (Bella Visió).
També es pot trobar en algunes composicions un refrany, que consisteix en un o més versos que es repeteixen en un lloc fix a cada estrofa. Fixeu-vos, per exemple, en el refrany que hi ha a "Cansoneta leu e plana" de Guillem de Berguedà
El mot-refrany és una paraula que es repeteix a cada estrofa al mateix vers. En aquest aspecte, podeu considerar el mot Mataplana que apareix en el quart vers de totes les estrofes del plany de Guillem de Berguedà a Ponç de Mataplana.
Si necessiteu ampliar els conceptes anteriors podeu consultar els manuals de Salvador Oliba: Introducció a la mètrica, o bé Mètrica catalana, publicats als Quaderns Crema; o també el llibre de Josep Bargalló Valls: Manual de mètrica i versificació catalanes. Barcelona, Editorial Empúries, 1991. Centrat en el món medieval: Jordi Perramon: Repertori mètric de la poesia catalana medieval. Barcelona, Curial / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993.