El text argumentatiu

Definició i característiques

El text argumentatiu té la funció de convèncer i la seva estructura bàsica consta de tres parts:

1. Introducció, és la part que situa, enuncia un tema i dóna l'opinió a favor o en contra de l'emissor respecte al tema

2. Motius o arguments, s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas.

3. Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf.

En el text argumentatiu l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar mitjançant l'ús de la primera persona.
Per introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc.

Un tipus de text argumentatiu molt freqüent és el polític. El seu llenguatge és elaborat i fa servir recursos lingüístics que atraguen i convencen el receptor, com són l'ús d'un vocabulari especial i de figures retòriques. Les figures retòriques que més utilitza són les que es basen en la repetició, el contrast i la implicació del receptor.
Per expressar l'oposició podem usar: oracions introduïdes per nexes com però, sinó, tanmateix, encara que, malgrat que, etc noms precedits de locucions com malgrat, a pesar de, tot i, etc i verbs que pel seu significat, indiquen oposició com oposar-se, dissentir, ect.
Per expressar la causa, podem usar: oracions introduïdes per nexes causals com perquè, ja que, puix, etc, noms introduïts per locucions com amb motiu de, a causa de, gràcies a, etc., i verbs que, pel seu significat, indiquen causa com causar, fer, originar, ocasionar, etc.
Per expressar la conseqüència, podem usar: oracions introduïdes per nexes consecutius com doncs, per tant, així, etc., o noms encapçalats per locucions com en conclusió, en conseqüència, conseqüentment, etc. Abans de l'expressió consecutiva, és freqüent de posar un punt i coma. La conseqüència també es pot expressar a través d'un reforç a la primera oració (tant, tan, de manera) i el nexe que a la segona.
Entre els recursos utilitzats en el text argumentatiu, cal destacar l'ús de cometes, els guionets, les citacions i la interrogació retòrica.
Les cometes s'usen per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula.
Els guionets s'usen per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu.
Les citacions d'autoritats són frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es tracta i tenen un caràcter d'afirmació categòrica. Molt sovint s'expressen mitjançant paradoxes, antítesis o equívocs.
La interrogació retòrica és una afirmació feta en forma de pregunta, a fi d'atreure l'interés del receptor i implicar-lo en el que s'afirma.
Per fer una contraargumentació cal analitzar el text, tenint en compte: el receptor a qui s'adreça el que argumenta, els arguments que fa servir, les premisses de què parteix, l'estructura dels arguments, el seu propòsit i les seves estratègies. A l'hora de construir els contraarguments, cal valorar: els caràcter i circumstàncies del receptor, els contraarguments més idonis per a les seves premisses, els possibles dubtes del contrincant, les respostes a aquests dubtes, el nostre propòsit general en relació a aquest receptor concret i les estratègies més adequades de cara a aquest propòsit.

El text argumentatiu dins de la situació comunicativa.

Les argumentacions, com els altres tipus de textos, es poden donar en contextos comunicatius ben diferents. Tots tenim la necessitat de prendre partit per alguna idea o davant d'algun fet concret en diversos moments i situacions de la nostra vida. Quan enunciem aquesta presa de partit ajudant-nos de raons estem argumentant i, generalment, al mateix temps, intentem convéncer el nostre auditori.

A continuació veurem una llista de possibles classes de textos argumentatius:
L'expressió i defensa de punts de vista en:

Converses, cartes privades i públiques, novel·les, obres de teatre, conferències, debats, taules redones, col·loquis, etc. bé directament davant de públic, o bé a través dels mitjans de comunicació.
Articles d'opinió en revistes i diaris, editorials,anuncis publicitaris, discursos polítics, informes sobre temes de caràcter especialitzat que inclouen preses de decisió argumentades, per exemple: informes fets per metges sobre la conveniència de no fumar, etc.

D'acord amb la situació comunicativa, l'emissor produirà una classe o altra de text argumentatiu.
Tots ells tindran en comú:

l'exposició i defensa d'opinions,
la intenció de convéncer o persuadir.

A cada classe de text correspondrà:

un registre lingüístic més o menys formal,
una determinada relació entre l'emissor i el receptor,
una estructura pròpia,
uns recursos lingüístics determinats.

Els recursos lingüístics

Alguns dels principals recursos lingüístics utilitzats en les diferents classes de textos argumentatius són:

La utilització de la ironia. De vegades alguns arguments són reforçats per frases o expressions iròniques.
Contar un relat. En alguns casos, quan volem convéncer algú, abans preparem el seu estat d'ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d'allò que li volem exposar. Una manera d'aconseguir-ho és relatant alguns fets colpidors que es relacionen directament amb les opinions que volem defensar.
La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència i del bombardeig d'arguments.
Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa al·lusió a valors com la solidaritat i la llibertat per defensar determinades opinions a favor dels drets humans, etc.
L'argument d'autoritat. Quan l'emissor es recolza en els seus coneixements respecte del tema a què es refereix, o bé, en el seu estatus social.
Les qüestions retòriques. Ens referim als jocs de paraules, als recursos gràfics i al recurs que anomenem la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s'espera obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels altres recursos retòrics, per centrar l'atenció i l'interés del receptor cap a allò que exposa l'emissor.
 

El text expositiu

Amb el nom de textos expositius designem la classe de textos que serveixen per donar informació, que han estat escrits o dits per algú amb la intenció d’informar i d’ampliar els coneixements del destinatari (el lector o l’oient). La majoria dels textos que llegim i estudiem –en àmbits com ciències naturals, ciències socials, tecnologia...– són textos expositius. D’aquí ve la importància que pot tenir treballar-los (entendre’ls, saber-los resumir i saber-ne escriure) per als estudis en particular.
Característiques dels textos expositius

Tot seguit us exposem els trets que defineixen un text expositiu:

1.Particularitats dels textos expositius enfront d’altres tipus de textos.
Els textos expositius són diferents dels:
narratius: ens expliquen els fets d’una persona (o més).
descriptius: ens expliquen com és un lloc o una persona.
argumentatius: ens volen convèncer d’alguna cosa o donar-nos una opinió.
I d’altres tipus de textos: conversacionals, instruccionals o predictius, amb els quals ja és més difícil de confondre’ls.
Per distingir-los d’aquests altres tipus de textos, cal que ens fixem en els trets que hem assenyalat com a propis dels textos expositius; sobretot, en la informació ordenada, que no siguin de ficció, que no hi hagi opinió, etc.

2.Trets bàsics dels textos expositius.

Tenen una finalitat informativa.
La relació entre l’emissor i el receptor suposa que comparteixen coneixements previs.
Es refereixen a alguna realitat, no són de ficció.
No hi ha marques de temps, o són neutres (a diferència dels textos narratius).
No hi ha personatges protagonistes ni "fets" narratius.
La informació pot anar acompanyada de gràfics i esquemes.
El contingut del text expositiu, la informació que transmet, pot ser reduïble a un resum o esquema.
La informació que donen els textos expositius ha de ser ordenada. Això s’aconsegueix mitjançant:
un ordre lògic: cada paràgraf ben estructurat i al seu lloc.
la puntuació: ús de punts i seguits i de comes.
els enllaços entre frases (o connectors).
una sintaxi clara i ordenada.
un lèxic precís.

3. Marques externes per reconèixer un text expositiu.

Els textos expositius tenen diverses marques externes que ens ajuden a llegir-los:
La informació s’hi presenta ordenada en paràgrafs. Un paràgraf és el fragment d’un text separat per un punt i a part. El contingut d’un paràgraf ha de tenir una certa unitat, ha de girar entorn d’un sol punt o idea principal.
Cada paràgraf té una funció específica: introduir el tema, donar un exemple, plantejar un problema o oferir-ne la solució, assenyalar una causa i un efecte, comparar dos aspectes, explicar les característiques d’un objecte o d’un fenomen, seqüenciar els fets o fases d’un fenomen, cloure un tema... La posició d’un determinat paràgraf en el text ens pot ajudar a predir quina informació hi trobarem.
Sovint s’encapçala el text amb un títol, i alguna part, amb un subtítol.
De vegades s’utilitzen diferents tipus de lletres: negreta, subratllada, cursiva o itàlica..., per destacar algun concepte important.
Alguns textos expositius van acompanyats de gràfics, esquemes, taules estadístiques o quadres, que complementen la informació o la resumeixen per a una millor comprensió.

4. Organització d’un text expositiu.

Una de les característiques més destacades dels textos expositius és que la informació hi pot estar organitzada seguint un determinat esquema o estructura.
Podríem comparar els textos expositius a diverses taules amb una estructura diferent. Com si uns mateixos elements estiguessin disposats de maneres diferents, de tal manera que en resulta una estructura diferent essent el mateix objecte. En els textos expositius passa el mateix: la manera com es troben distribuïts els elements informatius dóna lloc a textos amb unes estructures diferents.
De totes maneres, cal dir que un determinat text expositiu presenta diversitat d’estructures i no es regeix només per una de sola. Generalment cada paràgraf segueix un determinat esquema en funció del que es vol dir i de la manera com es vol presentar la informació.

Les principals estructures bàsiques en què s’organitzen els paràgrafs dels textos expositius són les següents:

Enumeració o descripció: Se´ns dóna informació sobre un tema en particular o sobre les característiques d´aquest tema o del context.
Seqüència o col.lecció: S´exposa en grup un cert nombre d´idees realcionant-les entre elles.
Problema-solució: Se´ns presenta un problema o un interrogant i una solució o una resposta.
Casualitat: Hi ha una relació de causa a efecte.
Comparació: Es confronten dos fenòmens, objectes o éssers, entre ells; es consignen les diferències i les semblances.
 
Paràgrafs d’enumeració i seqüència
En aquest apartat veurem com s’estructuren els paràgrafs que segueixen els esquemes anomenats enumeració (o descripció) i seqüència. Es tracta de dues estructures molt semblants, de manera que podríem dir que la segona és una subclasse de la primera.
El paràgraf d’enumeració
Es tracta d’un paràgraf força corrent en textos de ciències, de ciències socials, de tecnologia... Presenta diverses informacions relacionades entre si i amb un element que les unifica. De fet, un paràgraf (o un text) que segueixi aquesta estructura estarà constituït per una llista de propietats que descriuen un mateix objecte, fet o idea; i per una frase organitzadora, que indica al lector l’estructura del paràgraf.
El paràgraf de seqüència
Ja hem dit que es tracta d’un cas particular de l’enumeració. Ara els elements es presenten per separat, però organitzats per un criteri explícit, generalment cronològic. Trobarem aquest paràgraf en textos científics i instructius. Com que el més essencial del paràgraf (o del text) organitzat com una seqüència és l’ordre (temporal) en què s’organitzen els elements, sovint aquests elements van encapçalats per números o lletres successius.

Els arguments o oracions del text expositiu s’agrupen en una successió temporal i s’enumeren amb un mot o expressió que indica simplement ordre. Algunes marques o paraules clau ens indicaran que som davant d’un text en seqüència:

Hi ha diverses (fases, passes, situacions...)...
Primerament, en primer lloc, abans de tot, abans de res...
En segon lloc, segonament, a continuació, tot seguit...
En tercer lloc, després, tercerament...
Finalment, per últim, en darrer lloc...

Trobarem textos expositius d’aquesta classe en ciències socials (història, demografia, geografia, economia...), ciències experimentals (biologia, geologia, física, química...), en art, en història de la llengua, en tecnologia...
 
Paràgrafs que expressen problema-solució i causa-efecte
Aquest apartat tracta els tipus de paràgrafs que plantegen dues idees successives relacionades, ja siguin de problema-solució o de causa-efecte.
 
Paràgrafs de problema-solució
En els paràgrafs en què seguim l’esquema problema-solució s’intenta desenvolupar un tema plantejant un problema i resolent-lo a continuació. Hi haurà, per tant, dues parts:
Es presenta el problema.
S’exposa una solució.

Tanmateix, aquest esquema bàsic pot tenir variants:
Forma completa. El problema s’exposa clarament i la solució hi és explícita.
Contraposició de solucions. Es donen diverses hipòtesis de solucions contraposades.
Omissió de la solució. Es deixa el problema enunciat perquè no cal dir la solució, ja que és impossible o és evident. Aleshores el text esdevé més aviat un text de denúncia.
Omissió del problema. No pas perquè no existeixi, sinó perquè ja és prou evident i es passa directament a la solució.
La comprensió d’aquest tipus de textos demana que el lector es formi en la seva ment una imatge semblant a la dels dos requadres (o grups de requadres) que hem vist anteriorment. Un cop trobats i resumits els elements del problema i els de la solució, podem dir que som capaços de demostrar que hem entès el text.
En els textos organitzats segons l’esquema problema/solució (o resposta) trobarem, en un sol paràgraf o en diversos paràgrafs:
el plantejament d’un problema i una o més solucions.
una relació de temps: el problema és anterior a la solució.
una relació de causa: la solució elimina alguns efectes o condicions del problema.
 
Paràgrafs que segueixen l’estructura causa-efecte

En un text organitzat segons la relació causal hi hem de saber trobar:
l’antecedent, que serà la condició necessària perquè hi hagi;
el conseqüent, resultat o efecte de l’antecedent;
una relació de temps: l’antecedent ha de ser anterior al conseqüent (en l’ordre lògic; no necessàriament en el text);
una relació de causa: els antecedents faciliten o són una condició necessària i suficient perquè apareguin els conseqüents.
En textos o paràgrafs –dels més usuals en textos expositius i argumentatius– es presenta un esdeveniment o una situació, seguit de les raons que l’han causat. Generalment es contraposen frases, paràgrafs o apartats que presenten una relació de causa-conseqüència (o efecte). L’explicació de la causa pot precedir o seguir l’efecte.
Es poden trobar textos expositius causals sobretot a ciències naturals, socials, llengua...

El text predictiu

El text predictiu ens informa sobre una situació futura, en base a una situació i uns condicionaments actuals, per tal de fer-ne una preparació adequada.
La forma verbal principal per a l'expressió de les prediccions és el temps futur. Però hi ha també d'altres possibilitats gramaticals que poden aportar diferents matisos de significat:
el temps condicional
el mode subjuntiu
el present d'indicatiu
el futur compost, i
verbs que suggeresquen per ells mateixos una predicció.
Per treure certesa a les prediccions en futur s'usen adverbis i locucions de probabilitat com segurament, potser, tal vegada, si Déu vol, etc.
Per expressar les condicions es poden usar:
oracions introduïdes per nexes condicionals (si, posat que, mentre que, etc.)
locucions com amb la condició de+infinitiu, la locució en cas de+nom, i
verbs o substantius que, pel seu significat, indiquen condició.

La planificació d'una activitat comporta les passes següents:

la detecció de les necessitats que es volen satisfer
la fixació dels objectius del pla
la determinació de les activitats a realitzar
la concreció dels responsables i dels costos de les activitats
l'execució de les activitats, i
l'avaluació dels resultats aconseguits.

TEMPS VERBALS PER INDICAR PREDICCIONS

Futur simple: Demà plourà.
Futur compost: L'any que ve hauré acabat la carrera.
Condicional simple: Si deixares (o deixaves) de fumar, et trobaries més bé.
Present de subjuntiu: Em farà anar malament que vinguen demà.
Imperfet de subjuntiu: M'agradaria que fos pilot.
Present d'indicatiu: Arribo demà.

PER INDICAR CONDICIÓ

si
amb que
només que/de
posat que
en cas que/de
a condició que/de

PER INDICAR POSSIBILITAT

és possible que (+present subjuntiu): És possible que demà arribe Laura
possiblement (+futur): Possiblement la setmana que ve farà molt de fred.
pot ser que (+present de subjuntiu): Pot ser que se'n farte de seguida.
tal vegada: Aquest és un diagnòstic que tal vegada no compartiran els altres metges.
si Déu vol: Si Déu vol trobaré feina abans de l'estiu.

Referència
BORDONS, G. [et al.] Trèvol text 1. Barcelona: Editorial Empúries i Publicacions Universitat de Barcelona, 1988.
BORDONS, G. [et al.] Trèvol text 2. Barcelona: Editorial Empúries i Publicacions Universitat de Barcelona, 1990.
BADIA, J. [et al.] Nivell C llengua catalana. Barcelona : Edicions Castellnou S.L. 1996.

http://sic.uji.es/serveis/slt/cal/fitxes/fEE.thtml