Un cop acabat l’any, quan s’acaba el cicle de Nadal, ens trobem amb el cicle de Pasqua, en el qual comença el Carnestoltes.

Però veiem quin és l’origen de tot això: El carnestoltes té l’origen en les "Saturnalia" romanes, que s’originaren durant el Renaixement. Aquestes festes eren festes paganes que celebraven els esclaus i les classes pobres. Va passar el temps i ja a l’edat mitjana, el carnaval, ocupava un lloc fonamental entre les festes no religioses.

En l’actualitat, el carnaval, se celebra gairebé igual com ho celebraven fa uns quants segles: la gent se sol disfressar i fer tot tipus d’excessos, ja que més endavant tot això els estarà prohibit ja que arriba la Setmana Santa.

Els dies típicament carnevalescos són els tres anteriors de Cendra. Malgrat tot, en un sentit més ampli, hom ha assenyalat altres dates com a començament de les alegries d’aquest període, i entre altres el del Dijous Gras o Llarder, la Candelera, Sant Antoni, El dia dels Reis o fins i tot Nadal, d’acord amb la dita popular que fa: "De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes".

El carnaval aboleix provisionalment les relacions jeràrquiques, els privilegis, les regles i els tabús, i genera un nou llenguatge públic, del gest i de la paraula, en el qual s’expressa la lògica del "món al revés", del "món capgirat", i sobretot del món al carrer.

Avui en dia el carnaval es veu com una llicència controlada que tota societat necessita com antídot de la rutina i la quotidianitat, però que en definitiva serveixen per assegurar i garantir l’ordre establert.

El Carnestoltes és representat cada any per un ninot alegre i rodanxó, la Quaresma, la qual apareix caracteritzada com una vella xaruga, alta, desnerida i antipàtica, que té set canes, va tota vestida de negre i porta un bacallà en una mà i un cistell de verdura a l’altra. El simbolisme que es desprèn de la imatgeria popular és ben clar, perquè el temps de Quaresma és de seriositat, tristesa, recolliment, oració i dejuni.

Marc Comerma i Lluís Hinojosa