Cal
un orgull professional que permeti dir: “ Jo no soc el qui transmet el que el
senyor tal ha escrit en un llibre de ciències o el que el senyor qual ha escrit
en el seu manual de psicopedagogia. Jo sóc una persona, amb una responsabilitat
professional forta, amb un coneixement profund del món dels infants, i
organitzo la meva activitat d’acord amb uns objectius que són compartits amb
els altres mestres en una dinàmica d’aprenentatge “
(..)
Per què el mestre s’ha de sentir amb una jerarquia infinita de persones sobre
el seu cap, cada una de les quals li diu què ha de fer ? El que busco és una
mena d’emancipació, l’educador ha de tenir l’orgull de poder pensar amb
el seu cap, no solament de repetir els continguts d’un llibre. Aquest és un
punt crític, perquè augmenta el plaer d’ensenyar, però també n’augmenta
la responsabilitat.
Arcà, M. (1999). La realitat a l’escola. In-fàn-ci-a, 110, 6-10