Hola em dic Hèctor i per qui no ho sàpiga, sóc el que està aquí estès.
L’únic que recordo és que estava amb el meu grup o com diu la gent, amb la meva banda. Estàvem en el descampat Sous. Sous és com ens diem i és on estem sempre. El dibuix de la noia rossa amb ulls blaus i un mocador al cap l’he fet jo. Doncs segueixo, estava amb els meus amics quan de sobte van venir els “Piranya’’, una altra banda, i ens van barallar.
Ara estic a casa, al menjador. La veritat, no sé com he vingut, però estic estès al terra i ferit.
Sento un cotxe. Oh, no! La meva germana!
-Hola! Eo! Hi ha algú?
No puc parlar però si faig algun soroll.
-Pam!
-Renoi! On estàs? Eeei! Que estàs sord? Collons!
Crec que està enfadada però quan em vegi... Ja està obrint la porta.
-Ah! Socors!
Però ara que fa? Ah! Està trucant a l’ambulància. Ja ha arribat, què ràpid! Per fi sóc a l’hospital... Però, què m’han posat? M’adormo...
I ara on estic? Ja me’n recordo, a l’hospital, però estic viu? Sí, crec que sí. La meva germana, què fa? Ha estat tot el dia aquí amb mi? Això sembla. Òndia! Algú obre la porta de l’habitació. Què bé, són els meus amics! I el doctor! Dic amb les poques forces que tinc:
-Doctor com estic?
-Estàs bé, l’operació ha sortit bé però t’has de quedar uns quants dies.
Han passat dues setmanes i ja tinc l’alta. Avui torno a casa amb la meva germana. Què bé!