V de Vendetta

Això,va passar un dia d'hivern per un dels barris d'una ciutat petita, a prop de Madrid.
Era una nit molt fosca quan Maria, una noia rossa d'ulls clars, primeta i ben vestida se n'anava a casa seva. La veritat és que aquell barri on vivia no li agradava massa, però era on treballava ara el seu marit, el Joan, un noi alt, castany i d'ulls marrons.
Ella estava cansada de treballar, avui el dia no li havia anat molt bé. Va sortir del cotxe, espantada com sempre per la foscor i els sorolls d'homes borratxos i de baralles. Així que va anar el més depressa que va poder a casa seva, per trobar-se al seu marit i al menys, oblidar tot el mal dia que havia tingut.
En arribar a casa, va saludar el seu marit amb un "Hola" però ningú li va contestar. Era molt estrany perquè ell sempre arribava abans que ella del treball. De sobte va escoltar un sorroll com d'uns cristalls que es trencaven i que venia del menjador. Ella, empipada perquè creia que era una broma d'en Joan, es va dirigir cap al menjador.
Pero una vegada allà... no ho podia creure! Era el seu marit, estirat al terra i ple de sang, sobretot al cap i al coll. Estava al costat del sofà, amb la televisió encesa però sense connexió i al costat dels peus, una mena de navalla. Corrent va trucar a l'ambulància i a la policia mentre que la veu d'en Joan, apagada i fluixa, demanava ajuda.
Una vegada la policia a casa, es va confirmar que hi havien entrat a robar, ja que quasi tota la casa estava potes amunt i li van començar a fer preguntes de tota mena mentre que l'ambulància s'emportava en Joan. La Maria li va confessar a l'agent de policia que el seu marit era joier però que ell no es ficava amb ningú, era una bona persona i tenia una vida normal. Però tenia en el seu poder una herència de fa molts i molts anys de la seva família que era un diamant únic. En Joan ja s'havia encarregat d'amagar-lo molt ben amagat i tan sols ell sabia on era.
Per sort després de set mesos de sofriment, a les portes de la mort, en Joan es va anar recuperant, i va explicar des del principi què havia passat:
-Era una banda del barri que em perseguia des de feia unes setmanes, no sé perquè, si era pel diamant, o no sé... I aquell dia em disposava a veure una pel·lícula quan van trucar a la porta. Vaig obrir i... Pam! Em van atacar aquesta banda de sis persones més o menys; em van agafar pel coll i em van tirar a terra i amb una navalla al coll tota la estona em preguntaven on era però no em van dir res mes. Per sort va arribar la Maria. Em van ferir i em van donar un cop al cap, van trencar la finestra i... Apa, adéu! Se'n van anar.
La policia se'n van anar i al cap d'un any el Pol, el cosi d'en Joan, va voler confessar-ho tot. Havia estat ell qui havia trucat aquella banda. Tenia molta enveja del seu cosi i volia el diamant fos com fos; la policia se'l va emportar. En Joan al·lucinant de tot allò, li va dir a la Maria que se n'anirien d'aquell barri a una ciutat gran, lluny de la seva família.
I així ho van fer se'n van anar a Barcelona, al centre, on vivien els parents de la Maria i allà van formar la seva pròpia família.

SÒNIA ORTIZ 2n A