DES BROSSA R
; doncs, si traiem la brossa el que queda és que la nostra realitat va ser la del teatre de l'absurd que Ionesco havia difós a París. Un teatre – que vol dir comunicació pel diàleg – en el que el que hi havia i el que es feia a l'escena res tenia sentit, ni en el primer acte, ni en el segon ni en el tercer: les lleis establertes per Aristòtil no hi servien per a res. Un teatre en el que tanmateix tot era real, els mots, els gests i les coses; res era falsificat, tot era autèntic. Però del conjunt, l'univers que és l'escena, no se'n podia treure cap conclusió, no hi havia ni moral, ni sentit, ni res. Un teatre encara més pelat que el que aportaria Beckett, perquè en el de l'irlandès afrancesat s'endevinava que hi havia gent que cercava un sentit, mentre en el del romanès el sentit no hi havia manera que es desprengués de l'objectiva realitat oferta. Del primer, del de les esperances, tardaríem encara saber-ne res; de Ionesco, no calia anar més enllà d'on érem: la nostra mateixa realitat era un sense-sentit; els mots i les coses ni significaven ni eren el que deien ni el que es mostraven. Tanmateix per Brossa ni els mots i les coses tenien arqueologia, només eren fets. El que calia, en tot cas, era veure el que la societat hi ocultava.

És per això que en totes les imatges hi vèiem doble i en tots els mots buscàvem què hi havia de trascantó. De les representacions i de les accions absurdes – allò que no té sentit, ni cap ni peus – en derivaren els poemes objecte i les poesies visuals. Els objectes s'oferien com poemes d'evocadora enigmàtica impregnada de desenvolupaments discursius, i la poesia visual corria darrere de les formes i de les estructures dels mots i s'entretenia en els seus sons possibles. No hi havia res més, no calia cercar altres coses. La realitat era això; altrament era el surrealisme del manicomi, on el sentit no rau el les coses sinó en el desig que provoquen les coses.

Temps vindria en el que el poeta deixà de banda els mots – la perfecta inutilitat en el món de les coses - i s'encaminà vers les coses, siguin aquestes objectes o mots. Fou una novetat posar en evidència el que tots sabien: que la fastigosa mandíbula de l'ase mort també és una excel·lent i treballada peça de marfil. La realitat, o si es vol, la poètica, podria ser exactament a l'inrevés. I és per aquest camí que seguírem.

Els mots o les coses no són res més que el que es mostren, perquè és qui els manipula que estableix la realitat. Només certs llestos – que sempre n'hi ha – s'adonen de la incoherència funcional: per què separar tres barrets si tots tres tenen la mateixa funció: manar i condicionar; per què mostrar una roda quadrada si tothom sap que són rodones; per què unir amb un clip dues fulles d'arbre si tothom sap que només es fa amb fulls de paper. Una A majúscula ajaguda o de cap per avall és una rampa o un embut, però només és aquella lletra si busquen el que no és. Els poemes visuals o els objectes poètics són evidències que es fan notòries quan algú, un artífex, ho mostra. Abans d'aquell moment, l'art i la vida es confonen i ens ho empassaríem tot si no ens fos advertida la contradicció; a no ser que fóssim, nosaltres també, artífexs.

Tanmateix a vegades els artífexs juguen a l'impossible, que el que fan no tingui història al darrere, l'enginy no hi aporti el desllorigador. Aleshores aquells objectes o aquells escampalls de mots poden arribar a ser una obra d'art, perquè per aquelles obres no hi ha capgirament possible.

Joan Brossa també se'n conscienciejà d'això. Però el que ell volia era que les coses només fossin realitats pures i simples, com era real, pur i simple en Frègoli, que es mostrava a cada instant diferent, però en cadascun d'aquests instants diferents era qui era i no era una altra cosa, no oferia confusió, perquè fins i tot, per evitar equívocs, es feia conèixer com transformista: un mutant que canvia constantment però que en cada cas – si la realitat es glacés – seria allò que en aquell moment era, perquè era precisament això el que volia ser; altrament seria un fraudulós i tothom el rebutjaria.

Desbrossar Brossa és mostrar aquesta autenticitat. És el que fan Calleja i Casellas.

Arnau Puig

inici