1.- EL PAÍS

La civilització egípcia començà al voltant de l’any 4.000 aC. Al nord-est d’Àfrica, en un territori banyat pel mar Mediterrani al nord i el mar Roig a l’est.
El riu Nil travessa el país de sud a nord i recorre el desert en un espai de més de 1.000 km, formant una llarga franja plena de vida i riquesa natural. Les ribes del Nil estaven plenes de vegetació de papirs, acàcies, lotus o canyes.
A més a més el Nil va ser una via de comunicació molt important, per la qual navegaven vaixells, i les seves aigües regaven els camps en què es conreaven cereals, lli, hortalisses, i palmeres. La resta del país eren terres àrides i desèrtiques en les quals només hi vivien algunes tribus nòmades o alguns pagesos al voltant dels oasis.

El riu Nil, degut a les pluges torrencials que cada primavera es produïen al seu curs alt, quan travessava Egipte, de juny a setembre, es desbordava i inundava les ribes, que quedaven negades. Quan les aigües es retiraven deixaven sobre les ribes un llim, que fertilitzava el sòl, així doncs, el pagesos utilitzaven aquestes terres per sembrar els seus cultius. També els egipcis van construir dics i canals de rec per tal de fer un ús racional de l’aigua i poder regar fins i tot les terres més allunyades de la riba.

Aquesta crescuda era determinant per als egipcis, de tal manera que si un any les pluges es retardaven o eren insuficients per provocar les inundacions, el sòl quedava infèrtil i produïa episodis de fam i misèria.

2.- LA HISTÒRIA

Fa aproximadament 6.000 anys, durant la edat dels metalls, a Egipte va haver-hi dues regnes: un al Baix Egipte a la zona del delta, i l’altre a l’Alt Egipte, al sud del país. La mitologia explica que el rei Menes va unificar tots dos regnes i va ser el primer faraó d’Egipte. La història de l’antic Egipte abasta un període de mes de 3.000 anys, que els historiadors divideixen en : Imperi Antic, Imperi Mitjà i Imperi Nou.

L’Imperi Antic ( 3100-2200 aC.). En aquest període s’estableixen les bases de l’Estat i de la societat egípcia, que es van mantenir, amb petits canvis, durant tota la seva història. La màxima autoritat era el faraó, que era considerat con un déu, i controlava el poder polític, militar i religiós del país. La capital de l’Imperi era Memfis i destaquen els faraons Kheops, Kefren i Micerí, que van manar construir les famoses piràmides de Gizeh.

L’Imperi Mitjà ( 2100-1800 aC. ). La seva durada va ser molt més curta que l’etapa anterior, només 300 anys. El poder del faraó va augmentar. Es van fer grans obres públiques i es van ampliar les terres de conreu. A més a més es va produir una expansió cap a l’exterior, conquerint Núbia al sud, Líbia a l’oest, i Síria a l’est. Al final d’aquest període es manifestà una època d’inestabilitat política que va ser aprofitada per pobles estrangers que van envair el país.

L’Imperi Nou (1600-1100 aC). Una durada de 500 anys. Època d’esplendor degut a una sèrie de grans faraons, com ara, Tuhmosis I, Amenofis III, Akhenaton i Ramsès II. Es reforçà el poder dels faraons, que construïren temples i palaus de grans dimensions.
Al finals del període, Egipte, va ser dominat per una sèrie de pobles estrangers: perses i grecs. Els romans el van conquerir definitivament en el s. I aC.

PERÍODES	DURADA	DINASTIES	FARAONS	FETS DESTACATS
Predinàstic	3300 a 3065 aC.	0	"Rei Escorpí"
Període Tinita	3065 a 2600 aC.	I a II	Menes	Unificació d’Egipte : la Doble Corona. Desenvolupament de l’art i la cultura
Imperi Antic	2600 a 2100 aC	III a VI	Zóser Esnofru Keops Kefrén Micerino	Piràmide de Saqqara. Piràmides de Gizeh y la Gran Esfinge. Temples solars. Capital: Menfis
Primer Període Intermig	2100 a 2040 aC	VII a XI		Crisi social, política i econòmica: Egipte es divideix en petits regnes
Imperi Mitjà	2040 a 1700 aC	XI a XII	Menthuhotep II Sesostris III Amenenmahat III	Egipte s'unifica novement. Nova època d'es`lendor Capital: Tebes
Segon Període Intermedi	1700 a 1550 aC	XIII a XVII		Nova crisi: el país cau en mans dels hicsos.
Imperi Nou	1550 a 1069 aC	XVIII a XX	Hatshesut Tutmosis III Akhenaton Tutankhmon Ransès II	Període de gran prosperitat. Temples de Hatshesup, de Karnak i Luxor i Abu Simbel Vall dels Reis capital: Tebes
Tercer Període Intrmedi	1069 a 712 aC	XXI a XXV		Comença un llarg període de decadència amb el debilitament del poder reial i invasions estrangeres
Període Tardà	712 a 332 aC	XXVI a XXX	Nesctanebo I	Després de recuperar la unificació Egipte comença el seu llarg declivi. Destaca Alexandre el Gran
Període Grec-romà	332 a 395 dC		Dinasties ptolomeiques Cleòpatra VII	Influència grega. després de la conquesta romana es converteix en una província de l'Imperi romà.

3.- LA SOCIETAT

La societat egípcia la formaven diferents grups, sent les ocupacions i les condicions de vida dels mateixos molt diferents.

Una minoria, els privilegiats, posseïa el poder polític i la riquesa: eren el faraó, els nobles, els sacerdots i els funcionaris, destacant, entre aquest, els escribes.

El egipcis anomenaven faraó al seu rei. Tenia tots els poders: governava, dictava les lleis, era el propietari de les millors terres de conreu, controlava el comerç i manava l’exèrcit. Els faraons eren considerats déus, no se’ls podia mirar a la cara ni tocar-los. Portaven una vida plena de luxe envoltats de riqueses en els seus grans palaus amb centenars de servents i esclaus. Quan moria el faraó, normalment el succeïa el seu fill, formant d’aquesta manera dinasties. Durant la història d’Egipte es van succeir trenta-una dinasties.
Els nobles i els sacerdots formaven grups molt poderosos. Eren molt rics i també eren grans propietaris de terres. També posseïen esclaus i se’n beneficiaven del treball d’aquests. Els nobles acostumaven ser membres de la família de faraó, governaven les províncies en que estava dividit Egipte i vivien en grans vil•les. Els sacerdots controlaven els ritus religiosos, i eren també persones molt importants. Tenien molts esclaus que treballaven per ells i n’obtenien dels pagesos una part de la collita, que dedicaven al déu o deessa del temple.
Els escribes escrivien els documents oficials i portaven els compotes del faraó dels impostos, de les collites i de les mercaderies que arribaven pel Nil. Normalment provenien de famílies riques, i ingressaven als vuit anys a l’escola d’escribes per aprendre l’ofici durant cinc anys.

La majoria de la població d’Egipte depenia de les decisions del faraó, dels nobles o dels sacerdots. La major part d’aquesta gent es dedicava a l’agricultura ( 1 de cada 10 egipcis eren pagesos ). Amb una vida plena de treball, havien d’alimentar la seva família, i pagar els impostos que exigien el faraó, els nobles i els sacerdots. A més a més, quan els camps no es podien treballar per esta plens d’aigua procedents de la inundació del Nil, havien de treballar en la realització de les grans obres públiques que el faraó decidia, tan sols a canvi de la seva alimentació i la de la seva família.
Els comerciants compraven el altres terres productes com ara fusta, metalls o perfums i els venien a Egipte a la gent que els podia comprar. Per fer les transaccions comercials els egipcis utilitzaven la permuta, ja que no coneixien la moneda. Les mercaderies tenien un valor determinat comparat amb un sac d’ordi.
Els artesans treballaven la pedra i el fang i feien escultures i ceràmica, elaboraven el papir a partir de plantes del Nil i que feien servir per l’escriptura, i a més fabricaven objectes de metall. Els tallers eren propietat del faraó, dels nobles o dels sacerdots.
Els soldats formaven part de l’exèrcit i a canvi rebien del faraó terres i riqueses. Algunes vegades els soldats no eren del país sinó que eren estrangers com ara els nubis o els siris.
Els esclaus eren les persones que no tenien cap dret. Acostumaven a ser presoners de guerra. Eren propietat del faraó, dels nobles o dels sacerdots que els utilitzaven per fer les tasques més àrdues, com ara explotació de mines, les obres públiques o l’exèrcit.

Un grup apart el formaven les dones, la situació de les quals era de desigualtat i inferioritat respecte dels homes. Malgrat això la dona egípcia era la que gaudia d’una situació més bona comparada amb les dones d’altres civilitzacions de l’antiguitat, per exemple de la Mesopotàmia. La dona egípcia podia posseir, administrar i heretat propietats, podia comprar i vendre bens, inclòs podien deixar testament, així com que es podien divorciar dels seus marits. En ocasions la influència social i política de les dones a l’antic Egipte va ser molt important. La reina Hapsetsut, la reina Nefertiti o la reina Cleòpatra VII son exemples clars.

 

 

 

 

4.- LA VIDA A L’ANTIC EGIPTE.

• La gran majoria de la població vivia al camp, en petit llogarets i es dedicava a conrear la terra. Les seves cases eren senzilles, construïdes amb tova i amb pocs mobles. Treballava tota la família, pare, mare i fills. Vestien amb senzillesa: els homes amb una peça de lli al voltant de la cintura i les dones amb vestit ajustats de lli. S’alimentaven d’allò que cultivaven, es a dir, cereals amb què feien coques, hortalisses, verdures i fruites. Se sap que ja feien cervesa, que era una beguda molt consumida. Les famílies eren autosuficients, produïen tot allò que necessitaven.
• També a Egipte existiren grans ciutats en les que vivien el faraó, els nobles, els sacerdots i els funcionaris, a més a més dels comerciants , els soldats i els artesans. Les ciutats més famoses va ser: Memfis, Tebes, Al:Almarna, Edfu, i d’altres. Les cases de la ciutat acostumaven a estar fetes de tova: els habitatges dels poderosos tenien moltes habitacions, mentre que les cases dels més humils eren molt més petites.
• Destacaven els palaus on vivia el faraó i els nobles i els temples, que eren les morades dels déus a la terra, i eren de dimensions colossals. Totes les ciutats importants estaven situades a les ribes del Nil, ja que era la ruta que comunicava tot el país amb el mediterrani. Tot tipus de mercaderies i persones viatjaven a través del riu Nil.

5.- LA CULTURA EGÌPCIA.

• Els egipcis, a diferència dels pobles mesopotàmics, creien en la vida després de las mort, i que era necessari conservar en bon estat el cos per a la segona vida. És per això que momificaven els cadàvers i els guardaven en sarcòfags embolicats en unes benes fines de lli. Els sarcòfags els dipositaven en tombes que podien ser de tres tipus:
1. Mastabes: van ser les tombes més antigues. Amb forma de rectangle i parets inclinades. A l’interior disposaven d’una cambra funerària on se situava el cadàver, i a la qual es podia penetrar per un passadís.

2. Piràmides: Tombes enormes de forma piramidal, i que servien de última morada als faraons de l’Imperi Antic. Dins de la piràmide s’estenia una xarxa de passadissos i paranys per tal de dificultar l’accés als lladres.

3. Hipogeus: eren tombes subterrànies que s’excavaven a dins d’una muntanya. Després es tapava l’entrada de tal manera que des de l’exterior no es veia res.

• Els egipcis eren politeistes i adoraven un gran nombre de déus. Casa regió tenia els seus propis déus. Alguns com Amon, Ra, Osiris i Horus van ser adorats en tot Egipte. Les ofrenes i ritus religioses es feien als temples que eren de dimensions colossals i construïts en pedra. La construcció dels temples obeïa a unes estructures comunes; una llarga avinguda repleta d’esfinxs ( estàtues amb cos de lleó i cap de persona ), que acabava en una monumental porta, on se situaven els obeliscos. Després un pati amb moltes columnes i a continuació la sala hipòstila, tota plena de columnes. Finalment hi havia el santuari que contenia l’estàtua de déu al qual estava dedicat el temple.

 

 

• També el egipcis van destacar en l’escultura i pintura, però aquestes tenien una finalitat religiosa. Les estàtues estaven fetes per ser mirades de cara, eren rígides i moltes de proporcions colossals. Les pintures es feien en les parets i servien per a decorar els temples i les tombes.