1.1 A l'últim període de l'edat del bronze a Grècia (1500-1200 aC.), el continent va anar absorbint paulatinament la civilització cretense. Cap al 1400 a. de C., els aqueos van conquistar i van controlar les illes i poc després també van dominar el continent, especialment la regió de Micenes. La ciutat dóna el seu nom als antecessors aqueos, encara que també van destacar en importància altres ciutats-estat.

La guerra de Troia, descrita per Homer en la Iliada, va començar al voltant del 1200 aC. i probablement va ser un dels conflictes bèl•lics que van tenir lloc entre els segles XIII i XII aC. Pot ser que tingués relació amb l'última i més important invasió del nord, que va ocórrer en aquell temps i va introduir l'edat del ferro a Grècia.

Els doris van abandonar les muntanyes d'Epiro i van descendir al Peloponès i a Creta, utilitzant armes de ferro per a conquerir i expulsar als anteriors habitants d'aquestes regions. Els doris van enderrocar als monarques aqueos i es van assentar sobretot en les regions meridionals i orientals de la península. Esparta i Corint es van transformar en les principals ciutats dòriques. Molts aqueos van buscar refugi al nord del Peloponès, zona que més tard es va anomenar Aquea. Uns altres van resistir durament als doris, i després de ser sotmesos, van ser reduïts a servitud i denominats ‘ilotes’. Aquets aconsseguiren fugir i es van refugiar al Peloponès, es van reunir amb els seus parents a l'Ática i a la illa d'Ubea, però després van emigrar igual que els eolis a les costes d'Àsia Menor. En els segles posteriors al 1200 aC. la progressiva colonització de les costes d'Àsia Menor, va convertir la regió en part política i cultural de Grècia. Per cadascuna de les tres divisions ètniques gregues es va crear una gran confederació. La part nord de la costa d'Àsia Menor i la illa de Lesbos formaven la Confederació Eòlica. La Confederació Jònica ocupava el districte mig, anoommenat Jònia, i les illes de Quíos i Samos. Al sud de les illes de Rodes i Cos es va establir una Confederació Dòrica.

Diversos segles després (750-550 aC.), el ràpid augment de la població, l'escassesa d'aliments, el resurgiment de l'artesania i el comerç i altres factors van comportar una nova onada colonitzadora. Es van fundar colònies en llocs tan llunyans com la costa oriental del mar Negre i Massilia (actual Marsella, França), i van tenir lloc assentaments a Sicília i la part meridional de la península Itàlica. Aquesta última tenia tal densitat de població grega que era conegguda com la Magna Graecia.

Atenes

1.2 Període helènic.

Una vegada finalitzades les grans migracions a l'Egeu, els grecs van desenvolupar una orgullosa consciència racial. Es cridaven a si mateixos ‘hel·lènics’, nom derivat, segons Homer, d'una petita tribu del sud de Tesalia. El terme grecs, emprat per posteriors pobles estrangers, provenia nominalment de Grècia, nom en llatí d'una petita tribu helènica de'Epiro amb la qual els romans van tenir contactes. Al marge de la mitologia, que era la base d'una complexa religió, els hel·lènics van desenvolupar una genealogia que remuntava els seus orígens a herois amb caràcter semidiví. Malgrat que els petits estats helènics mantenien la seva autonomia, seguien un desenvolupament similar en la seva evolució política. En el període pre-helènic els caps de les tribus invasores es van proclamar monarques dels territoris conquistats. Entre el 800 i el 650 aC. aquestes monarquies es van anar substituint per oligarquies d'aristòcrates, ja que les famílies nobles compraven les terres i aquestes eren la base de tot el seu poder i riquesa. Prop de l'any 650 aC., moltes d'aquestes oligarquies helèniquues van ser substituïdes per plebeus enriquits o aristòcrates desafectats, anomenats tirans. L'aparició de les tiranies es va deure sobretot a un factor econòmic. El descontentament popular sorgit enfront de les aristocràcies s'havia convertit en un important factor polític a causa de l'augment de l'esclavitud dels camperols sense terres; la colonització i comerç en els segles VIII i VII aC. va accelerar el desenvolupament d'una pròspera classe de comerciants, que van saber aprofitar-se del gran descontentament per a reclamar el repartiment del poder amb els aristòcrates de les ciutats-estat. Les ciutats-estat es van unificar en certa mesura.

Entre els segles VIII i VI aC., Atenes i Esparta s'havien convertit en les dues ciutats hegemóniques de Grècia. Cadascun d'aquests grans estats va absorbir als seus febles veïns en una lliga o confederació dirigida sota el seu control. Esparta, estat militaritzat i aristocràtic, va establir el seu poder a força de conquestes i va governar els seus estats súbdits amb un control molt estricte. La unificació de l'Ática, per contra, es va realitzar de forma pacífica i de mutu acord sota la ddirecció d'Atenes; es va atorgar la ciutadania atenesa als habitants de les petites ciutats. Els nobles, o eupàtrides, van abolir en el 638 aC. la monarquia hereditària i van governar Atenes fins a mitjans del segle VI aC. Els eupàtrides van retenir autoritat plena gràcies al seu poder suprem per a disposar de la justícia, sovint de forma arbitrària. En el 621 aC. el polític Dracó (finals del segle VII aC.) va codificar la llei atenesa, per la qual el poder judicial dels nobles quedava limitat. Un segon revés per al poder hereditari dels eupàtrides va ser el codi del polític i legislador atenès Solón de 594 aC., que no era sinó una reforma del codi draconià i que atorgava la ciutadania a les classes baixes. Durant el brillant i prudent comandament del tirà Pisístrato, les formes de govern van començar a adoptar elements democràtics. Hipias i Hiparco, fills de Pisístrato, van heretar el poder del seu pare però van ser més dèspotes. Hipias, que va morir després que el seu germà, va ser expulsat per una insurrecció popular en el 510 aC.

Durant el consegüent conflicte polític, els partidaris de la democràcia van obtenir, sota el comandament del polític Clístenes de Sición, la victòria total i, al voltant del 502 aC., començava una nova etapa política, basada en principis democràtics. El començament del govern democràtic va suposar el més brillant període de la història d'Atenes. Van florir el comerç i l'agricultura. Encara més, el centre de les arts i la cultura intel·lectual, que llavors estava en les ciutats de la costa d'Àsia Menor, aviat es va traslladar a Atenes.

Guerres mèdiques

2.- Les Guerres Mèdiques

Creso, rei de Brega, va conquistar les colònies gregues d'Àsia Menor en el 560 aC., en la primera part del seu regnat (560-546 aC.). Creso va ser un governador moderat, respectuós amb els hel·lènics i aliat de Esparta; el govern va estimular la vida econòmica, política i intel·lectual de les colònies. En el 546 aC., Creso va ser expulsat del tron per Cir II el Gran, rei de Pèrsia. Llevat de la illa de Samos, que es va defensar amb tenacitat, les ciutats gregues d'Àsia i les illes costaneres van passar a formar part de l'Imperi persa. En el 499 aC., Jònia, ajudada per Atenes i Eretria, es va tornar contra Pèrsia. Els rebels van tenir èxit, en principi, i el rei Darío I el Gran de Pèrsia va jurar venjar-se. Va sufocar la revolta en el 493 aC. i, després de saquejar Mileto, va restablir el seu control absolut sobre Jònia. Un any després, Mardoni, gendre del rei, va conduir una gran flota persa per a conquistar Grècia, però gairebé totes les seves naus van ser enfonsades en el cap d'Athos. Al mateix temps, Darío va enviar emissaris a Grècia per a demanar mostres de submissió a totes les ciutats-estat. Encara que la majoria dels petits regnes van consentir, Esparta i Atenes es van negar i van matar als emissaris perses en senyal de desafiament. Darío, enfellonit per tal ofensa, així com per la pèrdua de la seva flota, va preparar una segona expedició que va partir en el 490 aC. Després de destruir Eretria, l'exèrcit persa va avançar cap a la plana de Marató, prop d'Atenes. Els dirigents atenesos van demanar ajuda a Esparta, però el missatge va arribar durant la celebració d'un festival religiós que prohibia als espartans abandonar la ciutat. No obstant això, l'exèrcit atenès, sota el comandament de Milcíades el Jove, va obtenir una increïble victòria sobre una força persa tres vegades major que la seva. Immediatament Daríus va disposar una tercera expedició; el seu fill, Xerxes I, qui li va succeir en el 486 aC., va reunir un dels majors exèrcits de tota l'època antiga. En el 481 aC., els perses van creuar sobre un pont de naus l'estret de l'Helesponto i van marxar en direcció al sud. La primera batalla va tenir lloc en el pas de les Termòpiles, en el 480 aC., on el rei espartà Leònides I i varis milers de soldats van defensar heroicament l'estret pas. Un traïdor grec va conduir als perses a altre pas que permetia als invasors accedir al primer per la reraguarda espartana. Leònidess va permetre a la majoria dels seus homes retirar-se, però ell i una força de 300 espartans i 700 téspides van resistir fins al final i van ser aniquilats. Els perses van marxar llavors sobre Atenes i van incendiar la ciutat abandonada. Mentre, la flota persa va perseguir a la grega fins a Salamina, illa situada en el golf d'Egina, prop d'Atenes. En la batalla naval que va seguir, menys de 400 vaixells grecs, al comandament del polític i general atenès Temístocles, van derrotar a 1.200 embarcacions perses. Xerxes I, que havia presenciat la batalla des del seu tron d'or en un pujol sobre el port de Salamina, va fugir a Àsia. A l'any següent, 479 aC., la resta de les forces perses van ser destruïdes en Platea i els invasors van ser expulsats definitivament.

3.- Hegemonia d'Atenes

Com a resultat del seu brillant lideratge durant les guerres mèdiques, Atenes es va convertir en l'estat més influent de Grècia. Más encara, les guerres van demostrar la creixent importància del seu poder naval, especialment després de la batalla de Salamina. Esparta, fins a llavors el major poder militar de Grècia, va perdre el seu prestigi en favor de la flota atenesa. En el 478 a. de C., un gran nombre d'estats grecs van formar una aliança voluntària, la Lliga de Delos, per a expulsar als perses de les ciutats gregues d'Àsia Menor. Atenes va encapçalar l'aliança. Les victòries de la Lliga, al comandament del general Cimón, van alliberar les costes d'Àsia Menor del domini persa. No obstant, Atenes va estendre el seu poder sobre altres membres de la Lliga de tal manera que, més que en els seus aliats, es van convertir en els seus súbdits. Els atenesos van exigir un tribut als seus antics confederats i quan Naxos va intentar retirar-se de la Lliga, les forces ateneses van arrasar la ciutat. El període d'hegemonia atenesa durant el segle V a. de C. és denominat com l'Edat ‘d'Or d'Atenes’. Sota el comandament de Pèricles, la ciutat va arribar la seva màxima esplendor. Pèricles es va proposar fer d'Atenes la ciutat més bella del món. Es van construir el Partenó, l'Erecteion i altres grans edificis. El teatre grec va arribar la seva màxima expressió amb les obres tràgiques d'homes com Èsquil, Sófocles i Eurípides, i l'autor de comèdies Aristófanes. Tucídides i Heródot van ser famosos historiadors, i el filòsof Sòcrates va ser altra figura de l'Atenes de Pèricles qui va fer de la ciutat un centre artístic i cultural sense rival.

4.- Guerra del Peloponès

Malgrat l'excel·lent situació interna de la ciutat, la política exterior d'Atenes no era bona. Van sorgir friccions entre els descontents membres de la Lliga de Delos, supervisada per Atenes; Esparta a més envejava tal esplendor. Des del 550 aC. s'havia fundat altra lliga entre les ciutats del Peloponès dominada per Esparta. Aquesta Lliga del Peloponès va començar a oposar-se a Atenes activament. En el 431 a. de C., es va produir l'enfrontament entre Atenes i Esparta amb motiu de l'ajuda atenesa a Corcyra (avui Corfú) durant la disputa que aquesta mantenia amb Corint, aliat d'Esparta. La guerra del Peloponès, sostinguda entre les dues grans confederacions, va durar fins al 404 aC. i va concloure amb l'establiment de l'hegemonia espartana sobre Grècia. Al final de la guerra, Esparta va promoure l'oligarquia anoomenada dels Trenta Tirans per a governar Atenes. Es van crear similars cossos regents en les ciutats i illes d'Àsia Menor. Aviat el domini espartà es va mostrar més dur i opresiu que el d'Atenes. En el 403 aC., els atenesos, sota Trasíbulo, es van revoltar i van expulsar la guarnició espartana que havia donat suport als oligarques, i van restaurar la democràcia i la independència. Altres ciutats gregues també es van rebel·lar contra l'hegemonia espartana.

FilippFilFilipo de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran

5 .- Supremacia de Macedònia

Durant aquest període de lluites per l'hegemonia a Grècia, Macedònia, al nord de Tesalia, començava la seva política d'expansió. Filipo II, rei de Macedònia en el 359 aC., gran admirador de la civilització grega, era conscient de la seva gran debilitat i la falta d'unitat política macedònia. Immediatament després de pujar al tron, Filipo va annexionar les colònies del sud de Grècia, en la costa de Macedònia i Tràcia, i es va proposar convertir-se en l'amo de la península. La seva astúcia en les arts polítiques i el suport de les forces macedònies van contribuir a l'assoliment de les seves ambicions, malgrat l'oposició de molts polítics grecs, liderats per l'atenès Demóstenes. En el 338 aC. Filipo era prou poderós com per a convocar un congrés de tots els estats grecs, en el qual van reconèixer la superioritat de Macedònia en la península i van nomenar a Filipo comandant en cap de les forces gregues. Un any després, un segon congrés declarava la guerra a Pèrsia, el seu enemic tradicional. Filipo va començar a preparar la campanya a Àsia, però va ser assassinat en el 336 aC. El seu fill, Alexanndre III el Gran, de vint anys, es va convertir en el seu successor. En el 334 aC., Alejxandre es va disposar a envair Pèrsia. Durant els següents deu anys, les seves conquestes van propagar la influència, cultura i llengua gregues per l'imperi de Macedònia, que s'estenia fins al nord d'Índia i fins a Egipte. Al morir Alexandre en el 323 aC., la cultura grega s'havia estès per la major part de l'antic món.

Imperi d'Alexandre el Gran

6.- Període hel·lenístic

Quan Alejandro va morir, els generals macedonis van iniciar entre ells el repartiment del seu vast imperi. Els desacords sorgits per aquesta divisió van provocar una sèrie de guerres entre els anys 322 i 275 aC., moltes de les quals van tenir lloc a Grècia. Per això, una de les característiques d'aquest període que abasta des de la mort d'Alexanndre fins a la conversió de Grècia en província romana en el 146 aC., va ser la deterioració com entitats polítiques de les ciutats-estat gregues, a més del progressiu declivi de la independència política en conjunt. No obstant, el període hel·lenístic va estar marcat pel triomf de Grècia com font de cultura i, com resultat de les conquestes d'Alexandre, es va adoptar el seu estil de vida en tot el món antic.

7.- Els diádoques

Dels regnes establerts pels generals d'Alexandre, anomennats "diádoques" (en grec, diadochos, ‘successor’), els més importants eren els de Síria, sota la dinastia Seléucida, i Egipte, sota la Tolemaica. La capital de l'Egipte tolemaico, Alexandria, fundada per Alejandro en el 332 a. de C., es va convertir en focus de rivalitats culturals, de vegades superant la importància d'Atenes en aquest camp. Cada racó del món hel·lènic es va dedicar al cultiu de les arts i les activitats intel·lectuals. Alguns savis, com els matemàtics Euclides i Arquimedes, els filòsofs Epicur i Zenó de Citio i els poetes Apolonio de Rodes i Teòcrit, pertanyen a aquesta època.

8.- Dominació romana

Al 215 aC. Roma va començar a interferir en els assumptes de Grècia. Filipo V de Macedònia es va aliar amb Cartago contra Roma, però els romans, amb el suport de la Lliga d'tolia, van vèncer les forces macedònies en el 206 aC., i van aconseguir importants posicions a Grècia. Roma, donada suport per ambdues lligues, va derrotar novament a Filipo V en el 197 aC. en la batalla de Cinoscéfalos, i Macedònia, totalment sotmesa, va acceptar pactar la pau amb Roma i reconèixer la independència dels estats grecs, els quals, no obstant això, només van canviar un dominador per un altre. En un últim intent desesperat per alliberar-se, els membres de la Lliga Aquea van resistir a les demandes de Roma en el 149 aC. Va haver una nova guerra que va acabar amb la destrucció de Corint a les mans de les legions romanes en el 146 aC. Les Lligues Etolia i Aquea van ser dissoltes i Grècia va ser annexionada en la seva totalitat per Roma, que va crear la província romana de Macedònia, que el seu procónsul estenia la seva autoritat a la resta de Grècia. Només Atenes, Esparta i Delfos van escapar a aquesta situació, convertint-se en ciutats federades.

9.- Grècia romana

Durant els seixanta anys posteriors al 146 a. de C., Roma va administrar Grècia. En el 88 aC., quan Mitrídates VI Eupàtor, rei del Ponto, va començar la seva campanya per a conquistar els territoris controlats pels romans, es va trobar amb que moltes ciutats gregues donaven suport a un monarca asiàtic que els havia promès ajudar-los a recuperar la seva independència. Les legions romanes, sota el comandament de Luci Corneli Sila van expulsar a Mitrídates de Grècia i van sufocar la rebel·lió saquejant Atenes, en el 86 aC., i Tebes un any després. Roma va castigar durament a les ciutats rebels i les campanyes realitzades en sòl grec van deixar el centre de Grècia en ruïnes. Atenes seguia sent focus intel·lectual i de la filosofia, però el seu comerç pràcticament va desaparèixer. En el 22 aC., el primer emperador romà, August, va separar Grècia de Macedònia i va fer de la primera la província d'Aquea.