LA VIDA QUOTIDIANA A LA GRÈCIA ANTIGA
1.- UNA SOCIETAT DESIGUAL
La societat grega es dividia principalment en dos
grupS: els ciutadans i els no-ciutadans.
Els ciutadans podien participar en la vida política, gaudien de tots
els drets i havien de pagar impostos. Dins d’aquest grup de ciutadans
podíem trobar gen molt rica i gen més humil. A Atenes només
eren ciutadans els nascuts a la ciutat i de pares atenesos. Els
no-ciutadans no podien participar en la vida política. Entre els no
ciutadans hi havia diferents grups: els estrangers ( metecs
) que eren persones lliures es dedicaven, majoritàriament, a l’artesania
o al comerç. Pagaven els seus impostos, podien entrar a formar part
de l’exèrcit, però no tenien dret a participar en la vida
política i no posseïen ni terres i cases.
Els esclaus no eren considerats persones. Realitzaven
les tasques en l’agricultura i el servei domèstic. Eren presoners
de guerra o fills d’esclaus; també es podia arribar a la condició
d’esclau si un ciutadà, per exemple, no pagava un deute important.
Les dones podien ser lliures o esclaves, però en cap
cas tenien drets i sempre estaven tutelades per un home. La vida de la dona
grega es restringia a l’àmbit domèstic. No podien participar
en política, ni pràcticament en la vida pública.
Les dones riques tenien cura de la llar i en poques ocasions sortien de la
casa, per contra les dones de les classes populars treballaven com a venedores,
dides o llevadores.
2.- LA DEMOCRÀCIA
En el segle VI aC, algunes polis gregues van iniciar un nou
tipus de govern, la democràcia, que significa “el govern del
poble”. El millor exemple de democràcia és Atenes.
La institució més important de la democràcia atenesa
era l’assemblea o ekklesía. EIs ciutadans es reunien quatre vegades
al mes per votar les lleis, decidir la guerra i la pau i triar els governants.
En l'assemblea només podien participar els ciutadans més grans
de vint anys. Per tant, en quedaven exclosos els esclaus, els estrangers i
les dones. L'orador exposava les seves idees des d'una tribuna. Tots els ciutadans
podien fer ús de la paraula. El temps de paraula el marcava un rellotge
d'aigua "la Clepsidra", i finalitzava quan l'atuell s'omplia. Les
votacions es duien a terme a ma alçada.
Els magistrats s' encarregaven de posar en practica les decisions preses en
l'assemblea. Entre ells destacaven els deu estrategs, que dirigien l'exercit
i l'armada, i els arconts, que presidien els tribunal s i els ritus religiosos.
A més, a Atenes, hi havia la bulé, o consell dels cinc-cents.
Aquest consell preparava les lleis que es discutien a l'assemblea i controlava
els magistrats. Els seus membres s'elegien anualment per sorteig.
![]() |
3.- LES CIUTATS
Les ciutats gregues solien estar situades a prop
del mar per facilitar el comerç i el transport, que era difícil
per via terrestre.
Els carrers de les ciutats eren estrets, tortuosos i foscos.
La vida s'organitzava al voltant de dos centres principals: l’àgora
i l'acropoli.
L’àgora era una gran plaça pública
on se celebrava el mercat i on els ciutadans es reunien per passejar i xerrar.
Al seu voltant se situava el barri dels artesans i els comerciants. Els grecs
passejaven, parlaven de negocis, de filosofia, política en una galeria
porticada anomenada "Stoa".
L'acropoli era un recinte emmurallat on hi havia els temples
i alguns dels edificis més importants. Es construïa en un lloc
elevat i així també servia com a refugi en cas de guerra.
Durant l’època hel•lenística les
ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se'n
van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l'actual
Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes
que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa
es van construir ports immensos a les ciutats costaneres, com a conseqüència
de l'auge que va assolir el comerç.
4.- LA DIETA I EL VESTIT.
La dieta dels grecs era senzilla. Els aliments principals
eren els cereals, el formatge, els ous, les fruites i les verdures. També
consumien oli d’oliva, llet de cabra i, quan n'aconseguien, peix, que
era molt valorat. La carn era un aliment escàs que es reservava per
a les famílies més riques i per als dies festius.
Els antics grecs eren aficionats a organitzar banquets, amb els quals feien
els honors als hostes. Els convidats menjaven ajaguts mentre s’entretenien
amb l' espectacle dels músics i les ballarines.
Els grecs vestien túniques de llana i lli i, durant l’hivern,
s'abrigaven amb un mantell que es recollia sobre l'espatlla esquerra. Els
grecs calçaven sandàlies o sabatilles sense taló.
Les dones gregues adornaven el seu cos amb tota mena de joies. Per protegir-se
del sol i la pluja portaven al cap una mena de mocador i un barret rodó
d'ales amples.
5. L'ECONOMIA
Els habitants de les ciutats gregues vivien fonamentalment
de la indústria i el comerç. Hi havia tallers d'assaonadors,
ceramistes, etc., en els quals s'utilitzaven tècniques rudimentàries.
Algunes tasques, com ara el filat i el teixit, es feien dins la llar.
El comerç era una activitat important a Grècia. Els comerciants
posseïen vaixells i navegaven per tot el mar Mediterrani. Venien els
productes que es fabricaven a les ciutats gregues i compraven aliments, fusta
i coure. En els intercanvis comercials, els grecs utilitzaven monedes de plata
anomenades dracmes.
Molts grecs eren pagesos que vivien molt pobrament. Conreaven sobretot la
vinya, el blat i l'olivera amb 1'ajuda d'una falç i una arada lleugera.
Generalment, les explotacions agrícoles tenien una mida reduïda.
6. L'HABITATGE
Els habitatges grecs, d'una o dues plantes, no estaven
gaire decorats, i hi havia pocs mobles.
A les cases hi havia una part que estava reservada exclusivament a les dones,
el gineceu, d'on gairebé no sortien mai.
7. EL TEMPLE
La construcció grega més important
era el temple, l'edifici on vivien les divinitats. Els temples grecs s'edificaven
a la mesura humana. Es construïen en pedra o en marbre blanc i es pintaven
amb colors brillants que s'han perdut amb el pas del temps.
Els grecs no van utilitzar ni l'arc ni la volta, sinó que cobrien els
temples amb cobertes allindades, és a dir, planes, i de dos aiguavessos.
A les façanes del davant i del darrere destacava el frontó,
una zona triangular que es decorava amb relleus. Els temples tenien forma
rectangular, s'alçaven sobre una plataforma i disposaven de diverses
dependències.
. El pronaos era el vestíbul
. El naos o la cel•la era la sala principal S’hi guardava l’estàtua
de la divinitat.
. L'opistòdom era el lloc on s’emmagatzemaven les ofrenes que
feien els fidels.
![]() |
7.1 ELS ORDRES ARQUITECTÒNICS GRECS
La preocupació dels grecs per l'harmonia, la bellesa i les proporcions va fer que els arquitectes construïssin les seves obres seguint unes estrictes regles matemàtiques anomenades ordres. Segons l' ordre triat, els temples podien ser dòrics, jònics o corintis. Els ordres arquitectònics grecs es diferenciaven fonamentalment per la forma i la decoració de les columnes. Al principi hi havia dos ordres, el dòric i el jònic. Posteriorment en va aparèixer un de nou, el corinti.
![]() |
8. L'ESCULTURA
Els escultors grecs van manifestar el seu interès
per representar la bellesa ideal del cos humà nu. Aquesta bellesa es
basava en les proporcions harmonioses, cosa que va dur els artistes a crear
cossos perfectes. Per això, els escultors grecs van estudiar detalladament
la naturalesa humana. La major part de les estàtues i els relleus grecs
tenien una funció religiosa i representaven divinitats i herois. Per
aquesta raó gairebé totes les escultures se situaven als temples.
Els artistes utilitzaven el bronze per a les estàtues i la pedra per
als relleus. Encara que la majoria dels bronzes s'han perdut, coneixem com
eren gràcies a les copies romanes fetes en marbre.Les
escultures gregues eren de gran qualitat. Per aquest motiu es van convertir
en models per als artistes d’èpoques posteriors.
El cànon de Policlet La paraula cànon prové del terme grec Kanon, que significa norma. Policet, que va viure en s. V aC. va escriure el primer tractat sobre escultura i va establir el cànon de la bellesa ideal i de les proporcions del cos humà. Segons el cànon de Policlet, el cos havia de mesurar set vegades la mida del cap, tal com va representar en una de les seves obres més importants: El Dorífor. |
![]() |
9. DÉUS I HEROIS
Els grecs practicaven una religió politeista,
és a dir, creien en l’existència de molts déus.
Les deesses i els déus grecs tenien aspecte encara que eren immortals,
tenien qualitats i debilitats humanes: menjaven, bevien, s'estimaven i lluitaven
entre ells.
Cada déu representava una força de la natura i una activitat
o professió humana. A més, cada un tutelava una ciutat. Així,
Atena, de la saviesa i la guerra, era la protectora d' Atenes. Les deesses
i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp, on Zeus
era principal. Els grecs també creien en els herois, que eren fills
d'un déu i un mortal. Els herois, com Aquil•les, Ulisses o Hèracles
(Hèrcules), eren molt poderosos, però mortals. Els grecs els
consideraven fundadors de les ciutats i l'origen de les famílies importants.
A la Grècia antiga es creia també en l'existència
de criatures fantàstiques, com els ciclops, que eren monstres d'un
sol ull, o els centaures que eren cavalls amb cap, bust i braços humans.
I
9.1 LA MITOLOGIA
Els grecs inventaven mites, que eren histories sobre els déus i els herois. Aquest conjunt de narracions s'anomena mitologia. Els mites es transmetien de maneta oral. Per això hi ha diferents versions d'un mateix mite. En els segles VIII i VII aC, el poeta Homer va recollir-ne molts en dues obres fonamentals de la literatura universal la Ilíada i l'Odissea.
10. EL CULTE RELIGIÓS
Com que els déus grecs tenien un caràcter
humà, calia oferir-los tot allò que una persona necessita. El
temple era la casa dels déus, i els sacerdots i les sacerdotesses eren
els seus servents. Les ofrenes dels fidels corresponien a l'aliment i les
riqueses que els déus exigien. El culte religiós expressava
l’agraïment als déus i era també una manera de demanar-los
ajuda o consell. La majoria dels cultes tenien un caràcter festiu.
El culte als déus es duia a terme a casa, a les ciutats i als santuaris.
A casa, cada família tenia un petit altar dedicat a la deessa de la
llar i als morts de la família. A les ciutats, els sacerdots i els
magistrats eren els encarregats de dirigir el culte i tothom participava en
les oracions, les ofrenes, els sacrificis d'animals i les processons. Als
santuaris, les ciutats gregues feien ritus comuns. Oferien als déus
representacions teatrals i competicions esportives, com és el cas dels
jocs olímpics, que se celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia.
Presagis i oracles
A l'antiga Grècia es pensava que els déus podien ajudar o perjudicar
els éssers humans. La voluntat divina s’expressava a través
dels presagis i dels oracles. Els presagis eren senyals que indicaven esdeveniments
futurs. Els oracles eren missatges dels déus que podien ser interpretats
pels endevins. L'oracle més famós era el de Delfos, on acudien
fins i tat els governs per fer-hi consultes.
11. ELS JOCS OLÍMPICS
Es grecs organitzaven competicions esportives en
honor dels déus. La competició esportiva més famosa i
solemne de Grècia van ser els jocs olímpics, que se celebraven
cada quatre anys a la ciutat d'Olímpia en honor de Zeus. Els primers
jocs olímpics van tenir lloc l'any 776 aC i els grecs comptaven el
temps a partir d'aquesta data. Els jocs olímpics tenien un caràcter
panhel.lènic, és a dir, hi anaven atletes de totes les polis
gregues. De fet, abans de començar cada edició es declarava
una treva entre totes les ciutats gregues. Els jocs duraven set dies, durant
els quals els atletes participaven en diverses proves esportives: curses,
llançament de disc i javelina, salt de longitud, etc. El primer dia
s'organitzava una processó que portava ofrenes al déu Zeus i
a la deessa Hera.
Els vencedors eren aclamats pel públic i obtenien com a premi un corona
d'olivera. Tots els homes, fins i tot els estrangers i els esclaus, podien
assistir a les festes d'Olímpia. En canvi, les dones hi tenien l'accés
prohibit.
![]() |
![]() |
12. EL TEATRE GREC
El teatre, tal com el coneixem avui, va ser un invent
dels grecs. Originalment, les representacions eren part del culte a Dionís,
fill de Zeus i déu del vi. Els grecs consideraven el teatre una manera
de purificar els defectes que tenien com a éssers humans.
Tothom, tret dels esclaus, podia assistir a les representacions teatrals i
l' entrada era gratuïta per a les persones sense recursos.
Les representacions tenien lloc en teatres de forma semicircular, en els quals
es distingien tres parts principals: la grada, l'escena i l'orquestra. El
públic podia veure l'escena i l'orquestra des de qualsevol lloc i la
sonoritat era excel•lent.
13. LA FILOSOFIA GREGA
La filosofia va néixer a Grècia aproximadament fa dues mil cinc-cents anys, però ja abans existia una forma de pensar prefilosòfica: el pensament mític. Les doctrines mítiques oferien explicacions de l'origen del món (cosmogonies) i dels déus (teogonies), així com respostes de la naturalesa i l'origen del ser humà. La nota peculiar de les mitologies era el seu caràcter imaginari i intuïtiu. El mite era la pseudosolució, anterior a la filosofia, dels grans enigmes de l'univers. La filosofia sorgeix amb el pas del mite al logotips, és a dir, el pas d'un saber mitològic a un saber lògic (logotips en grec significa raó, paraula, ciència). La història del pensament grec pot entendre's com el procés de racionalització de la concepció religiosa del món implícita en els mites. A mesura que el mite se sotmet a la crítica, cedeix al raonament. No obstant, allí on no arriben els arguments, els mites mostren la seva persistència. Quan els filòsofs estudien i afronten problemes, han pretès tendir cap a la veritat com horitzó. Es plantegen els grans interrogants de l'home: el coneixement, la naturalesa, l'estructura del món, la complexitat del ser humà, la llibertat i l'ètica... Creients o no, sempre han intentat establir un diàleg entre fe i raó, entre filosofia i teologia, entre filosofia i ciència/cultura... a la recerca de la veritat i solucions als problemes. Per tant, la història de la filosofia és ja filosofia: no és mera exposició històrica erudita d'idees, sistemes de pensament i afirmacions, sinó recerca de plantejaments correctes i solucions als problemes, a les incoherències, etc. En filosofia, tot és discutible: per principi, no s'admeten veritats sense haver estat prèviament demostrades i raonades. Fins i tot els fets històrics es discuteixen, en tant que poden ser objecte de diverses interpretacions. Filosofia i història són inseparables. Amb aquestes observacions, la filosofia no deuria convidar a l'escepticisme ni dur a un abandó de les pròpies creences i prejudicis. Més aviat, deuria suscitar una confiança en la raó i en la capacitat de l'home per a apropar-se asintòticament a la veritat i trobar solucions - almenys provisionals- als problemes. Cada autor aporta una peça al “puzle” que podríem anomenar veritat. Per tant, els filòsofs no pensen aïlladament; construeixen sobre el que uns altres van fer i aporten fonaments als quals li segueixen. Ningú posseeix la veritat absoluta, però tots la busquen. Alguns, convençuts que no existeixen veritats absolutes, s'esforcen per aclarir els problemes i qüestions parcials al seu abast. Ja que cada època fa possible la següent i gràcies a que un sistema cau pot sorgir altre, els corrents de pensament són visions parcials, mai absolutes ni completes, de la realitat. Per tant, no hi ha raó per a enfonsar-se en l'escepticisme (hi ha progressos en els problemes) ni hi ha raó per a ser dogmàtic (ningú té el monopoli de la veritat). Ja que la veritat es va arribant gradualment i requereix esforç de reflexió, anàlisi i estudi, cal estar en estat d'alerta permanent. Estem obligats a ser crítics, amb nosaltres mateixos i davant totes les informacions que ens arriben de l'exterior. Com éssers humans, cap deuríem renunciar a ser filòsofs, a buscar la veritat amb esperit crític. Quan es mira en la història i en el passat, deuríem buscar allò que no envelleix, les idees més vives i genials, perquè moltes persones de gran talent i intel•ligència s'han enfrontat abans que nosaltres a problemes fonamentalment semblats als nostres.
14. LA LITERATURA
El teatre tenia molt èxit a Grècia.
Les primeres representacions teatrals van ser tragèdies, en les quals
s'escenificava el moment dramàtic de la vida d'un heroi. Alguns dels
autors tràgics més famosos van ser Esquil, Sòfocles i
Eurípides, les obres dels quals continuen captant la nostra atenció.
Posteriorment va aparèixer la comèdia, que criticava la societat
de l’època a través de situacions d'embolic. Aristòfanes
va ser un dels grans autors de comèdies. Els grecs també van
destacar en la poesia. Homer va escriure en vers la Ilíada i l'Odissea.
La Ilíada narra un episodi de la guerra de Troia al voltant de l’heroi
Aquil.les. L’Odissea relata les aventures d'Odisseu (Ulisses) des de
la presa de Troia fins que torna a Ítaca, on es troba amb la seva esposa,
Penèlope, i el seu fill, Telèmac.
Píndar va ser un altre poeta destacat. Va escriure un gran nombre d'odes
en les quals va enaltir els atletes triomfadors dels jocs olímpics.
15. L'EDUCACIÓ GREGA
A Grècia, els nens fills dels ciutadans començaven
a anar a l'escola a partir dels set anys. Hi anaven acompanyats per un esclau,
el pedagog, que els esperava durant l'aprenentatge i tornava amb ells a casa.
A artir dels 14 o 15 anys començaven a estudiar matemàtiques,
literatura, i oratòria, que era l'art de redactar i pronunciar discursos.
Aquesta formació es completava amb la practica de diversos esports
al gimnàs. L’educació atenesa i l'espartana presentava
algunes diferencies:
A Atenes, als 18 anys s'iniciava la preparació militar, que durava
dos anys. Un cop acabada, i si la família s'ho podia permetre, es continuaven
els estudis superiors. A Atenes hi havia dues escoles famoses: l’Acadèmia,
en la qual ensenyava Plató, i el Liceu, on Aristòtil impartia
els seus ensenyaments. En l'actualitat, aquestes dues paraules s'utilitzen
per anomenar dos tipus de centres d'ensenyament.
A Esparta, el sistema educatiu era molt exigent i donava molta importància
a la preparació física. Als set anys, els nens ingressaven en
acadèmies militars on aprenien l'art de la guerra.
En general, les nenes gregues s'educaven a casa. Ara bé, les dones
espartanes rebien la mateixa preparació física que els homes,
amb l’ojectiu que tinguessin uns fills sans i forts.