LA VIDA QUOTIDIANA A LA GRÈCIA ANTIGA

 

1.- UNA SOCIETAT DESIGUAL

La societat grega es dividia principalment en dos grupS: els ciutadans i els no-ciutadans.
Els ciutadans podien participar en la vida política, gaudien de tots els drets i havien de pagar impostos. Dins d’aquest grup de ciutadans podíem trobar gen molt rica i gen més humil. A Atenes només eren ciutadans els nascuts a la ciutat i de pares atenesos. Els no-ciutadans no podien participar en la vida política. Entre els no ciutadans hi havia diferents grups: els estrangers ( metecs ) que eren persones lliures es dedicaven, majoritàriament, a l’artesania o al comerç. Pagaven els seus impostos, podien entrar a formar part de l’exèrcit, però no tenien dret a participar en la vida política i no posseïen ni terres i cases.

Els esclaus no eren considerats persones. Realitzaven les tasques en l’agricultura i el servei domèstic. Eren presoners de guerra o fills d’esclaus; també es podia arribar a la condició d’esclau si un ciutadà, per exemple, no pagava un deute important. Les dones podien ser lliures o esclaves, però en cap cas tenien drets i sempre estaven tutelades per un home. La vida de la dona grega es restringia a l’àmbit domèstic. No podien participar en política, ni pràcticament en la vida pública.
Les dones riques tenien cura de la llar i en poques ocasions sortien de la casa, per contra les dones de les classes populars treballaven com a venedores, dides o llevadores.

 

2.- LA DEMOCRÀCIA
En el segle VI aC, algunes polis gregues van iniciar un nou tipus de govern, la democràcia, que significa “el govern del poble”. El millor exemple de democràcia és Atenes.
La institució més important de la democràcia atenesa era l’assemblea o ekklesía. EIs ciutadans es reunien quatre vegades al mes per votar les lleis, decidir la guerra i la pau i triar els governants. En l'assemblea només podien participar els ciutadans més grans de vint anys. Per tant, en quedaven exclosos els esclaus, els estrangers i les dones. L'orador exposava les seves idees des d'una tribuna. Tots els ciutadans podien fer ús de la paraula. El temps de paraula el marcava un rellotge d'aigua "la Clepsidra", i finalitzava quan l'atuell s'omplia. Les votacions es duien a terme a ma alçada.
Els magistrats s' encarregaven de posar en practica les decisions preses en l'assemblea. Entre ells destacaven els deu estrategs, que dirigien l'exercit i l'armada, i els arconts, que presidien els tribunal s i els ritus religiosos.
A més, a Atenes, hi havia la bulé, o consell dels cinc-cents. Aquest consell preparava les lleis que es discutien a l'assemblea i controlava els magistrats. Els seus membres s'elegien anualment per sorteig.

3.- LES CIUTATS

Les ciutats gregues solien estar situades a prop del mar per facilitar el comerç i el transport, que era difícil per via terrestre.
Els carrers de les ciutats eren estrets, tortuosos i foscos.
La vida s'organitzava al voltant de dos centres principals: l’àgora i l'acropoli.
L’àgora era una gran plaça pública on se celebrava el mercat i on els ciutadans es reunien per passejar i xerrar. Al seu voltant se situava el barri dels artesans i els comerciants. Els grecs passejaven, parlaven de negocis, de filosofia, política en una galeria porticada anomenada "Stoa".
L'acropoli era un recinte emmurallat on hi havia els temples i alguns dels edificis més importants. Es construïa en un lloc elevat i així també servia com a refugi en cas de guerra.
Durant l’època hel•lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se'n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l'actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports immensos a les ciutats costaneres, com a conseqüència de l'auge que va assolir el comerç.

4.- LA DIETA I EL VESTIT.

La dieta dels grecs era senzilla. Els aliments principals eren els cereals, el formatge, els ous, les fruites i les verdures. També consumien oli d’oliva, llet de cabra i, quan n'aconseguien, peix, que era molt valorat. La carn era un aliment escàs que es reservava per a les famílies més riques i per als dies festius.
Els antics grecs eren aficionats a organitzar banquets, amb els quals feien els honors als hostes. Els convidats menjaven ajaguts mentre s’entretenien amb l' espectacle dels músics i les ballarines.
Els grecs vestien túniques de llana i lli i, durant l’hivern, s'abrigaven amb un mantell que es recollia sobre l'espatlla esquerra. Els grecs calçaven sandàlies o sabatilles sense taló.
Les dones gregues adornaven el seu cos amb tota mena de joies. Per protegir-se del sol i la pluja portaven al cap una mena de mocador i un barret rodó d'ales amples.

5. L'ECONOMIA

Els habitants de les ciutats gregues vivien fonamentalment de la indústria i el comerç. Hi havia tallers d'assaonadors, ceramistes, etc., en els quals s'utilitzaven tècniques rudimentàries. Algunes tasques, com ara el filat i el teixit, es feien dins la llar.
El comerç era una activitat important a Grècia. Els comerciants posseïen vaixells i navegaven per tot el mar Mediterrani. Venien els productes que es fabricaven a les ciutats gregues i compraven aliments, fusta i coure. En els intercanvis comercials, els grecs utilitzaven monedes de plata anomenades dracmes.
Molts grecs eren pagesos que vivien molt pobrament. Conreaven sobretot la vinya, el blat i l'olivera amb 1'ajuda d'una falç i una arada lleugera. Generalment, les explotacions agrícoles tenien una mida reduïda.

6. L'HABITATGE

Els habitatges grecs, d'una o dues plantes, no estaven gaire decorats, i hi havia pocs mobles.
A les cases hi havia una part que estava reservada exclusivament a les dones, el gineceu, d'on gairebé no sortien mai.

 

7. EL TEMPLE

La construcció grega més important era el temple, l'edifici on vivien les divinitats. Els temples grecs s'edificaven a la mesura humana. Es construïen en pedra o en marbre blanc i es pintaven amb colors brillants que s'han perdut amb el pas del temps.
Els grecs no van utilitzar ni l'arc ni la volta, sinó que cobrien els temples amb cobertes allindades, és a dir, planes, i de dos aiguavessos. A les façanes del davant i del darrere destacava el frontó, una zona triangular que es decorava amb relleus. Els temples tenien forma rectangular, s'alçaven sobre una plataforma i disposaven de diverses dependències.
. El pronaos era el vestíbul
. El naos o la cel•la era la sala principal S’hi guardava l’estàtua de la divinitat.
. L'opistòdom era el lloc on s’emmagatzemaven les ofrenes que feien els fidels.

 

7.1 ELS ORDRES ARQUITECTÒNICS GRECS

La preocupació dels grecs per l'harmonia, la bellesa i les proporcions va fer que els arquitectes construïssin les seves obres seguint unes estrictes regles matemàtiques anomenades ordres. Segons l' ordre triat, els temples podien ser dòrics, jònics o corintis. Els ordres arquitectònics grecs es diferenciaven fonamentalment per la forma i la decoració de les columnes. Al principi hi havia dos ordres, el dòric i el jònic. Posteriorment en va aparèixer un de nou, el corinti.

 

8. L'ESCULTURA

Els escultors grecs van manifestar el seu interès per representar la bellesa ideal del cos humà nu. Aquesta bellesa es basava en les proporcions harmonioses, cosa que va dur els artistes a crear cossos perfectes. Per això, els escultors grecs van estudiar detalladament la naturalesa humana. La major part de les estàtues i els relleus grecs tenien una funció religiosa i representaven divinitats i herois. Per aquesta raó gairebé totes les escultures se situaven als temples.
Els artistes utilitzaven el bronze per a les estàtues i la pedra per als relleus. Encara que la majoria dels bronzes s'han perdut, coneixem com eren gràcies a les copies romanes fetes en marbre.Les escultures gregues eren de gran qualitat. Per aquest motiu es van convertir en models per als artistes d’èpoques posteriors.

El cànon de Policlet La paraula cànon prové del terme grec Kanon, que significa norma. Policet, que va viure en s. V aC. va escriure el primer tractat sobre escultura i va establir el cànon de la bellesa ideal i de les proporcions del cos humà. Segons el cànon de Policlet, el cos havia de mesurar set vegades la mida del cap, tal com va representar en una de les seves obres més importants: El Dorífor.

 

9. DÉUS I HEROIS

Els grecs practicaven una religió politeista, és a dir, creien en l’existència de molts déus. Les deesses i els déus grecs tenien aspecte encara que eren immortals, tenien qualitats i debilitats humanes: menjaven, bevien, s'estimaven i lluitaven entre ells.
Cada déu representava una força de la natura i una activitat o professió humana. A més, cada un tutelava una ciutat. Així, Atena, de la saviesa i la guerra, era la protectora d' Atenes. Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp, on Zeus era principal. Els grecs també creien en els herois, que eren fills d'un déu i un mortal. Els herois, com Aquil•les, Ulisses o Hèracles (Hèrcules), eren molt poderosos, però mortals. Els grecs els consideraven fundadors de les ciutats i l'origen de les famílies importants. A la Grècia antiga es creia també en l'existència de criatures fantàstiques, com els ciclops, que eren monstres d'un sol ull, o els centaures que eren cavalls amb cap, bust i braços humans. I

 

9.1 LA MITOLOGIA

Els grecs inventaven mites, que eren histories sobre els déus i els herois. Aquest conjunt de narracions s'anomena mitologia. Els mites es transmetien de maneta oral. Per això hi ha diferents versions d'un mateix mite. En els segles VIII i VII aC, el poeta Homer va recollir-ne molts en dues obres fonamentals de la literatura universal la Ilíada i l'Odissea.

 

10. EL CULTE RELIGIÓS

Com que els déus grecs tenien un caràcter humà, calia oferir-los tot allò que una persona necessita. El temple era la casa dels déus, i els sacerdots i les sacerdotesses eren els seus servents. Les ofrenes dels fidels corresponien a l'aliment i les riqueses que els déus exigien. El culte religiós expressava l’agraïment als déus i era també una manera de demanar-los ajuda o consell. La majoria dels cultes tenien un caràcter festiu. El culte als déus es duia a terme a casa, a les ciutats i als santuaris.
A casa, cada família tenia un petit altar dedicat a la deessa de la llar i als morts de la família. A les ciutats, els sacerdots i els magistrats eren els encarregats de dirigir el culte i tothom participava en les oracions, les ofrenes, els sacrificis d'animals i les processons. Als santuaris, les ciutats gregues feien ritus comuns. Oferien als déus representacions teatrals i competicions esportives, com és el cas dels jocs olímpics, que se celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia.

Presagis i oracles
A l'antiga Grècia es pensava que els déus podien ajudar o perjudicar els éssers humans. La voluntat divina s’expressava a través dels presagis i dels oracles. Els presagis eren senyals que indicaven esdeveniments futurs. Els oracles eren missatges dels déus que podien ser interpretats pels endevins. L'oracle més famós era el de Delfos, on acudien fins i tat els governs per fer-hi consultes.

11. ELS JOCS OLÍMPICS

Es grecs organitzaven competicions esportives en honor dels déus. La competició esportiva més famosa i solemne de Grècia van ser els jocs olímpics, que se celebraven cada quatre anys a la ciutat d'Olímpia en honor de Zeus. Els primers jocs olímpics van tenir lloc l'any 776 aC i els grecs comptaven el temps a partir d'aquesta data. Els jocs olímpics tenien un caràcter panhel.lènic, és a dir, hi anaven atletes de totes les polis gregues. De fet, abans de començar cada edició es declarava una treva entre totes les ciutats gregues. Els jocs duraven set dies, durant els quals els atletes participaven en diverses proves esportives: curses, llançament de disc i javelina, salt de longitud, etc. El primer dia s'organitzava una processó que portava ofrenes al déu Zeus i a la deessa Hera.
Els vencedors eren aclamats pel públic i obtenien com a premi un corona d'olivera. Tots els homes, fins i tot els estrangers i els esclaus, podien assistir a les festes d'Olímpia. En canvi, les dones hi tenien l'accés prohibit.

 

12. EL TEATRE GREC

El teatre, tal com el coneixem avui, va ser un invent dels grecs. Originalment, les representacions eren part del culte a Dionís, fill de Zeus i déu del vi. Els grecs consideraven el teatre una manera de purificar els defectes que tenien com a éssers humans.
Tothom, tret dels esclaus, podia assistir a les representacions teatrals i l' entrada era gratuïta per a les persones sense recursos.
Les representacions tenien lloc en teatres de forma semicircular, en els quals es distingien tres parts principals: la grada, l'escena i l'orquestra. El públic podia veure l'escena i l'orquestra des de qualsevol lloc i la sonoritat era excel•lent.

 

13. LA FILOSOFIA GREGA

La filosofia va néixer a Grècia aproximadament fa dues mil cinc-cents anys, però ja abans existia una forma de pensar prefilosòfica: el pensament mític. Les doctrines mítiques oferien explicacions de l'origen del món (cosmogonies) i dels déus (teogonies), així com respostes de la naturalesa i l'origen del ser humà. La nota peculiar de les mitologies era el seu caràcter imaginari i intuïtiu. El mite era la pseudosolució, anterior a la filosofia, dels grans enigmes de l'univers. La filosofia sorgeix amb el pas del mite al logotips, és a dir, el pas d'un saber mitològic a un saber lògic (logotips en grec significa raó, paraula, ciència). La història del pensament grec pot entendre's com el procés de racionalització de la concepció religiosa del món implícita en els mites. A mesura que el mite se sotmet a la crítica, cedeix al raonament. No obstant, allí on no arriben els arguments, els mites mostren la seva persistència. Quan els filòsofs estudien i afronten problemes, han pretès tendir cap a la veritat com horitzó. Es plantegen els grans interrogants de l'home: el coneixement, la naturalesa, l'estructura del món, la complexitat del ser humà, la llibertat i l'ètica... Creients o no, sempre han intentat establir un diàleg entre fe i raó, entre filosofia i teologia, entre filosofia i ciència/cultura... a la recerca de la veritat i solucions als problemes. Per tant, la història de la filosofia és ja filosofia: no és mera exposició històrica erudita d'idees, sistemes de pensament i afirmacions, sinó recerca de plantejaments correctes i solucions als problemes, a les incoherències, etc. En filosofia, tot és discutible: per principi, no s'admeten veritats sense haver estat prèviament demostrades i raonades. Fins i tot els fets històrics es discuteixen, en tant que poden ser objecte de diverses interpretacions. Filosofia i història són inseparables. Amb aquestes observacions, la filosofia no deuria convidar a l'escepticisme ni dur a un abandó de les pròpies creences i prejudicis. Més aviat, deuria suscitar una confiança en la raó i en la capacitat de l'home per a apropar-se asintòticament a la veritat i trobar solucions - almenys provisionals- als problemes. Cada autor aporta una peça al “puzle” que podríem anomenar veritat. Per tant, els filòsofs no pensen aïlladament; construeixen sobre el que uns altres van fer i aporten fonaments als quals li segueixen. Ningú posseeix la veritat absoluta, però tots la busquen. Alguns, convençuts que no existeixen veritats absolutes, s'esforcen per aclarir els problemes i qüestions parcials al seu abast. Ja que cada època fa possible la següent i gràcies a que un sistema cau pot sorgir altre, els corrents de pensament són visions parcials, mai absolutes ni completes, de la realitat. Per tant, no hi ha raó per a enfonsar-se en l'escepticisme (hi ha progressos en els problemes) ni hi ha raó per a ser dogmàtic (ningú té el monopoli de la veritat). Ja que la veritat es va arribant gradualment i requereix esforç de reflexió, anàlisi i estudi, cal estar en estat d'alerta permanent. Estem obligats a ser crítics, amb nosaltres mateixos i davant totes les informacions que ens arriben de l'exterior. Com éssers humans, cap deuríem renunciar a ser filòsofs, a buscar la veritat amb esperit crític. Quan es mira en la història i en el passat, deuríem buscar allò que no envelleix, les idees més vives i genials, perquè moltes persones de gran talent i intel•ligència s'han enfrontat abans que nosaltres a problemes fonamentalment semblats als nostres.

14. LA LITERATURA

El teatre tenia molt èxit a Grècia. Les primeres representacions teatrals van ser tragèdies, en les quals s'escenificava el moment dramàtic de la vida d'un heroi. Alguns dels autors tràgics més famosos van ser Esquil, Sòfocles i Eurípides, les obres dels quals continuen captant la nostra atenció.
Posteriorment va aparèixer la comèdia, que criticava la societat de l’època a través de situacions d'embolic. Aristòfanes va ser un dels grans autors de comèdies. Els grecs també van destacar en la poesia. Homer va escriure en vers la Ilíada i l'Odissea.
La Ilíada narra un episodi de la guerra de Troia al voltant de l’heroi Aquil.les. L’Odissea relata les aventures d'Odisseu (Ulisses) des de la presa de Troia fins que torna a Ítaca, on es troba amb la seva esposa, Penèlope, i el seu fill, Telèmac.
Píndar va ser un altre poeta destacat. Va escriure un gran nombre d'odes en les quals va enaltir els atletes triomfadors dels jocs olímpics.

15. L'EDUCACIÓ GREGA

A Grècia, els nens fills dels ciutadans començaven a anar a l'escola a partir dels set anys. Hi anaven acompanyats per un esclau, el pedagog, que els esperava durant l'aprenentatge i tornava amb ells a casa.
A artir dels 14 o 15 anys començaven a estudiar matemàtiques, literatura, i oratòria, que era l'art de redactar i pronunciar discursos. Aquesta formació es completava amb la practica de diversos esports al gimnàs. L’educació atenesa i l'espartana presentava algunes diferencies:
A Atenes, als 18 anys s'iniciava la preparació militar, que durava dos anys. Un cop acabada, i si la família s'ho podia permetre, es continuaven els estudis superiors. A Atenes hi havia dues escoles famoses: l’Acadèmia, en la qual ensenyava Plató, i el Liceu, on Aristòtil impartia els seus ensenyaments. En l'actualitat, aquestes dues paraules s'utilitzen per anomenar dos tipus de centres d'ensenyament.
A Esparta, el sistema educatiu era molt exigent i donava molta importància a la preparació física. Als set anys, els nens ingressaven en acadèmies militars on aprenien l'art de la guerra.
En general, les nenes gregues s'educaven a casa. Ara bé, les dones espartanes rebien la mateixa preparació física que els homes, amb l’ojectiu que tinguessin uns fills sans i forts.