Els texts cronològics
són més nombrosos i millors que aquells amb què hom
compta, per exemple, per a l'Egipte faraònic. Això és
degut, segurament, al fet que els mesopotamis eren afeccionats a establir
llistes i a catalogar i al fet que la tauleta d'argila, el seu material
d'escriptura bàsic, resultava molt més resistent que no pas
el papir dels egipcis.
Mesopotàmia significa entre rius ja que es va desenvolupar entre el
Eufrates i el Tigris. Es va dividir històricament en dues regions:
l’Alta Mesopotàmia o Assíria, situada al nord i habitada
pels assiris, i la Baixa Mesopotàmia o Caldea, situada al sud i habitada
pels sumeris i accadis. La història política va estar marcada
per l’alternança en el poder d’aquest pobles.
Durant
el període prehistòric (10000-3100 aC), al nord de Mesopotàmia
hi ha els jaciments i les cultures més antics: Jarmo, cultura de
Samarra i, sobretot, la cultura de Tall Halaf, que s'estén des d'aquest
jaciment, prop de Mossul, fins a la Mediterrània. N'és típica
la ceràmica pintada.
Durant la protohistòria (3100-2700 aC) el nord s'estanca, mentre que
el sud acompleix una sèrie de transformacions fonamentals: en la cultura
d'Uruk IV apareix per primera vegada l'escriptura, ideogràfica, neixen
l'estatuària i el relleu, i en la de Gamdat Nasr hom comença
a construir palaus. Ambdues cultures s'estengueren al nord de Mesopotàmia
i a Síria. A l'inici del període històric (2700 aC),
Mesopotàmia era poblada per semites i per sumeris, ambdós emigrats
a la zona, on ja hi havia una població autòctona. Mentre que
els semites són ben coneguts, els sumeris constitueixen un misteri
quant al lloc d'origen i a la llengua.
La
dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC), fundada per l'amorita Sumuabum
(1894-1881 aC), arribà al cim del seu poder amb Hammurabi (1792-1750
aC), el qual unificà Mesopotàmia. El seu triomf representà
la submissió dels sumeris, que a poc a poc desaparegueren del món
mesopotàmic. Reforçament del poder reial i centralització
són dues de les característiques d'aquest període.
Nabucodonosor
II (605-562 aC), el monarca més important de la dinastia assíria,
conquerí Jerusalem (598 aC), conquesta que repetí el 586,
i aleshores deportà els jueus ("captivitat babilònica").
El darrer sobirà, Nabònid (556-539 aC), plantà cara
al persa Cir II el Gran, però inútilment, car aquest conquerí
Babilònia i posà fi a la dinastia.
Després
de la conquesta persa, Mesopotàmia fou dividida en dues satrapies:
Assíria i Babilònia (538-331 aC). Els aquemènides
es mostraren talment respectuosos amb els costums i la religió del
país que incorporaren fins i tot el babilònic a llurs inscripcions
monumentals. Això no impedí les revoltes: dues sota Darios
I, la primera obra de Nidintubel, el qual adoptà el nom de Nabucodonosor
III, i la segona de l'arameu Araha, i una altra (483 aC) en el regnat de
Xerxes I, el qual derrotà el seu capitost Šamaš-irba i
arruïnà
Babilònia.
La
dominació persa sobre Mesopotàmia acabà amb la victòria
d'Alexandre el Gran sobre Darios III a Gaugamela (331 aC). El 312, Seleuc
I, fundador de la dinastia que porta el seu nom), prengué la regió
a Antígon Monóftalmos. El període selèucida o
grec (331-140 aC) es caracteritzà per la construcció d'un gran
nombre de viles (Selèucia, entre altres, prop de Babilònia)
i pels intents d'hel•lenitzar Mesopotàmia. Malgrat això,
les tradicions culturals locals es mantingueren (escola d'escribes d'Uruk).
Mitridates
I el Gran (174-136 aC), rei dels parts, conquerí Mesopotàmia
als selèucides (140 aC) i bastí la seva capital, Ctesifont,
prop de Selèucia. Típiques del període part són
les lluites freqüents d'aquest poble iranià amb els romans,
la frontera entre els quals era l'Eufrates.
El 53 aC, Cras fou derrotat pel part Orodes I (5637 aC) a Carrhes; el 116
dC, Trajà ocupà Ctesifont, però Adrià renuncià
a les conquestes del seu predecessor; en el regnat del part Vologes III (148-191
dC), Antoní Pius incendià Selèucia i Ctesifont i el
199 Septimi Sever saquejà aquesta.
Els
sassànides, iranians com els parts, s'apoderaren de Mesopotàmia
el 224 després de la victòria de llur rei Ardašir I
(224-241 dC) sobre Artaban IV. Mantingueren l'administració territorial
parta, heretada dels imperis anteriors, els quals l'havien adoptada d'assiris
i babilonis. Llurs lluites amb els bizantins, hereus dels romans a l'Imperi
d'Orient, foren freqüents.
Recuperada Mesopotàmia pels sassànides al s IV, al VI la perderen
quan Hormizd IV la cedí al bizantí Maurici (582-602 dC). Poc
després, Cosroes II (590-628 dC) la recuperà de mans de Focas.
El 627, Heracli (610-641 dC) derrotà Cosroes II prop de Nínive.
Deu anys més tard (637 dC), els àrabs prengueren la regió
als sassànides després de la decisiva batalla de Qadisiyya.
Diverses col·leccions de cartes presenten els reis assiris preocupats per les províncies de I'Imperi; això demostra que en els relats literaris es barrejaven fets quotidians amb I'exaltació a la monarquia i altres factors polítics .Més enllà dels textos jurídics, el més important dels quals és el famós codi d'Hammurabi, es considera que l'obra cabdal de la literatura mesopotàmica és el Poema de Ilgamesh, un heroi sumeri, en que es descriu un diluvi de manera semblant a la que posteriorment es va recollir en la Bíblia. En l'anomenada biblioteca d'Assurbanipal, a Nínive, s'han trobat milers de tauletes amb himnes religiosos, tractats de ciència, relats histories i una amplia gamma d'escrits molt variats.
El codi de lleis promulgat per Hammurabi al començament del seu regnat ( 17921750 aC.} és un dels cossos legislatius més complets que es coneixen a Mesopotàmia. El text es grava en una estela de diorita, a la part superior de la qual apareix reproduït el cèlebre monarca babilònic en el moment de rebre del déu solar Samas l' encàrrec d'escriure "la llei de la terra". La famosa estela, conservada al Museu du Louvre, fou descoberta al començament d'aquest segle a Sus a, ciutat a la qual havia arribat en qualitat de trofeu de guerra durant les lluites entre elamites i babilonis. Les lleis d'Hammurabi expressen tot el rigor i la severitat d'unes institucions coercitives, per tal de preservar de totes passades l'autoritat i l'ordre social de l'estat, que no vaci1. vacil•len a aplicar la "llei del talió" i la pena de mort als delictes comes os, en particular, per les classes menys afavorides. La mostra de lleis que recollim aquí és prou eloqüent sobre la noció i la categoria del càstig aplicat a les distintes classes socials, que difereixen considerablement d'acord amb el rang de la víctima.
195: Si un fill colpeja el seu pare, se l' amputarà
la ma.
196: Si un senyor destrueix l'ull d'un membre de l’aristocràcia,
es destruirà el seu ull.
197: Si trenca l'os d'(un altre) senyor, se li trencarà el seu os.
198: Si destrueix l’ull d'un plebeu o trenca 1'os d'un plebeu, pagarà una
mina de plata. 199: Si destrueix l'ull de l'eslau d'un senyor o trenca l'os
de l'eslau d'un senyor, pagarà la meitat del seu valor.
200: Si un senyor desprèn d'un cop una dent
d'un senyor del seu mateix rang, se li desprendrà d'un cop una de
les seves dents.
201: Si la dent despresa pertany a un plebleu, pagarà un terç;
de mina de plata.
202: Si un senyor colpeja la gaita d'un senyo que és superior a el/, serà assotat
a 1 assemblea seixanta (vegades) amb un fúet de cua de bou
203: Si un membre de l’aristocràcia colpeja la gaita d'(un altre)
membre de l’aristocràcia del seu mateix rang, pagarà amb
una mina de plata.204. Si un plebeu colpeja la
gaita d'un altre) plebeu, pagarà
deu sicles. de plata.
205: Si 1 'eslau d 'un senyor colpeja la gaita d'un membre de l’aristocràcia,
se li amputarà l'orella.
206: Si un senyor colpeja (un altre) senyor en una baralla i el fereix, aquest
senyor jurarà: "No el vaig colpejar delibera
dament", i pagarà també el metge.
207: Si mor a causa del seu cop, jurarà (com abans), i si era un membre
de 1 'aristocràcia, pagarà mina mina de plata.
208: Si era membre de la plebs, pagarà un terç de mina de plata.
224: Si un cirurgia veterinari porta a terme una operació d 'importància
en un bou o en un ase, i salva (la seva) vida. l'amo del bou o de 1 'ase donarà al
cirurgia un sicle de plata com a pagament.
225: Si porta a terme una operació d’importància en un bou
o ase i causa (la seva) mort, donarà al propietari del bou o de l'ase
un quart del seu valor.
226: Si un marcador esborra la marca d’un esclau aliè, es donarà
mort a aquest senyor i se l’emparedarà a la seva porta; el
marcador jurarà “ No ho vaig destruir sabent-ho”, i
quedarà
en llibertat.