Som
la cançó que mai s'acaba,
som el combat contra l'oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.
Som l'espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.
I quan la nit ens
ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
Som llàgrimes
en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.
Som l'arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l'esperança i la tristesa,
som el poble per construir.
|
L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!
Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:
L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots, ella caurà...
Si jo l'estiro fort per aquí...
|
Del
cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
les parets de Tavertet.
Des de Sau a la Cellera,
del del Far al Matagalls,
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
Torna, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.
|
