Jerusalem i el paper dels jueus

Abans del rei David

El 1500 a C Palestina era habitada per tribus sedentàries, els cananeus que practiquen l’agricultura i posseeixen una cultura evolucionada. A partir d’ara comencen a penetrar tribus nòmades hebrees, els semites.

1250 a. C es produeix l’èxode d’algunes tribus establertes a Egipte conduïdes per Moises: la revelació del Sinaí, pacte de Yahvé amb el poble elegit, centrat en l’Arca de l’Aliança com a símbol de la terra promesa.

El culte és rigorosament monoteista. Condemna de tota manifestació iconogràfica.

Apareix el sedentarisme de totes les tribus establertes a Palestina. 1200 Confederació de les 12 tribus d’ascendència i creences comunes. El 1200-1000 a.C hi el govern dels jutges que vigilen el compliment del culte i de la Llei.

1200 els filisteus, pobles del mar, colonitzen les costes palestines, i constitueixen una federació de ciutats- estat.

1010 Palestina adopta la monarquia com a forma de govern per tal de defensar-se de la pressió dels filisteus i amonites establerts a l’orient.

El rei David

David va ser el 2n rei. Unificà Judà i Israel. Va conquerir Jerusalem als filisteus convertint-la en la capital política després d’haver matat als seus habitants i repoblar-la. Jerusalem va ser la seu de l’Arca de l’Aliança i de l’administració.

Conquesta de les ciutats estat cananees, es crea el gran imperi palestí.

Salomó fill de David i nebot d’un faraó:

Perd algunes províncies aramees, però obté grans riqueses gràcies al comerç amb Aràbia.

Jerusalem obté el monopoli del culte i rep anualment els impostos de les demes ciutats que es destinen a pagar les despeses de la cort i a la construcció del gran palau i temple dedicat a Yahvé.

Després de Salomó es separen els regnes, el de Judà amb la capital Jerusalem i el d'Israel.

Entre el 845 i el 839 Jerusalem es envaïda i saquejada pels israelites

701 els assiris sotmeten Judà i amenacen Jerusalem. S’introdueix la veneració a divinitats fenícies

722 derrota davant Sargon II rei d'Assíria

Deportació en massa dels israelites a Media i Mesopotàmia. Israel es converteix en una província d'Assíria. Els samaritans són el resultat de la unió entre israelites i assiris

587conquesta i destrucció de Jerusalem per Nabucodonossor II

Captivitat de Babilònia, s’inicia la diàspora dels jueus, nom genèric que reben els jueus i israelites.

El 539 Palestina passa a formar part de l’imperi persa. Es restaura el temple de Jerusalem. Retorna part de la població deportada. Reordenació: política i religiosa. Construcció de la muralla. Perdó dels deutes. Prohibició de matrimonis entre jueus i estrangers.

El 458 Esdres introdueix els preceptes:

S’afirma el concepte de la religió com a llei. El Pentateuc: normes sagrades. Còdex sacerdotal. La llei és un do diví. La vida queda regulada en la seva totalitat. El coneixement, exposició i interpretació de la Llei correspon als escribes que es reuneixen a la Sinagoga (lloc de reunió). Un sumo sacerdot governa la comunitat religiosa a Jerusalem

332 Palestina cau sota domini de Alexandre Magne

Influència hel·lenística. Es constitueix a Alexandria un segon centre jueu. Es formen dos partits els ortodoxes i els hel·lenistes

140-37 Constitució de grups religiosos

Fariseus: ortodoxes

Saduceus: secta, que refusa l’existència ultraterrena

Essenis: comunitats monàstiques que es preparen per a el regne messiànic mitjançant l’ascetisme i els ritus purificadors

63 Pompeu incorpora Palestina a l’imperi romà

39-4 Herodes es nomenat pels romans rei dels jueus.

66-70 d C rebel·lió jueva perquè no volen rendir culte a l’emperador

70 conquesta i destrucció de Jerusalem per Tito: Incendi de la ciutat i el Temple

133 Adrià aplaca la rebel·lió jueva: repressió

Expulsió de Jerusalem. Se’ls hi prohibeix l’entrada sota pena de mort.

Es transforma el temple en lloc de culte dedicat a Venus i a Júpiter

Fi de l’estat Hebreu

A partir d’ara l’únic vincle de la comunitat serà la sinagoga, lloc de reunió, símbol de la continuïtat de la tradició hebrea.

Yamnia es converteix en el nou centre religiós del judaisme

Inici de la gran diàspora, els jueus emigren a tots els llocs del món antic.

A Mesopotàmia, Babilònia, serà el lloc predilecte, des de allí emigren cap a Afganistan, Pèrsia, India, Armènia i tota l’àrea caucàsica.

Dins de l’imperi romà el 212 obtenen el dret de ciutadania, s’estableixen a Àsia Menor, els Balcans, el nord d’Àfrica i Hispània. Però tenen els drets restringits respecte als altres ciutadans.

Manifestacions antisemítiques durant l’imperi romà pel fet de ser una religió estrictament monoteista i iconoclàstia i perquè es neguen a rendir culte a l’emperador.

L’Església segueix amb la política discriminatòria en els concilis des de el segle IV al VII

Són considerats estrangers, encara que tenen dret a una protecció especial, primer es concedeix a tota la comunitat i després a títol individual.

Durant la 1ª creuada matança de jueus

Sentiment d' hostilitat ja que els jueus eren els únics prestamistes durant l’època medieval degut a la prohibició canònica de deixar diners amb interès. Els cristians es van convertir en deutors dels jueus.

1103 els jueus recuperen la protecció reial, però amb la prohibició d’anar armats, no se’ls considera homes lliures del tot.

1096-1250 època de les creuades: tenen lloc les primeres grans persecucions de jueus

Acusats principalment de profanar formes sagrades i practicar sacrificis humans rituals

El 1236 sota Frederic II, els jueus són declarats serfs del príncep, una mena d'esclavitud que significava dependència personal i econòmica

1215 el concili Lateranense prohibeix als jueus ocupar càrrecs i els obliga a portar una indumentària que els distingeixi dels demés. Viuen aïllats en guetos amb imposició d’un horari d’entrada i un de sortida.

Expulsions:

1306 parcialment de França

1394 definitivament de França, exceptuant: Provença, Delfinat, i Avinyó

1290 d'Anglaterra

1347-54 durant la pesta negra son exterminades a Alemanya 350 comunitats jueves

1424 de Colònia

1438 d'Estrasburg i Nuremberg

1492 són expulsats d’Espanya tots aquells que es neguen a rebre el baptisme. Alguns d’ells segueixen practicant la seva religió en secret, els marrans; malgrat això van seguir sofrint discriminacions, ja que es distingia entre cristians nous i vells. Molts emigren cap a Holanda i França.