Ramon de Vallbona (documentat entre 1157-1176)

De l'article: "Aportacions a l'estudi del monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallbona"

Nuria Petit: Revista de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, volum XXII, 2005

Al 1157 el tenim documentat a Sorboles data en la qual ja gaudia del prestigi suficient perquè el rei Ramon Berenguer IV li donés un alou amb tots els seus bens en aquest lloc, a ell i als seus companys entre els quals destaca a un tal Guillem, per a construir-hi una abadia de l’ordre de sant Benet1. En aquest document se’l qualifica com eremita humil frater d’aquest lloc que juntament amb altres germans es dediquen al servei permanent de Déu, per la qual cosa hem de pensar que, al menys de forma periòdica, l’eremita Ramon residia en aquelles dates en el lloc de Cérvoles.(Vegeu doc. 1)

El monestir però no s’arribà a construir, per una banda, Ramon de Vallbona, tot i haver-se compromès amb el comte, no sembla tenir intenció de deixar la vida d’anacoreta per substituir-la pel cenobi, sinó que, ben al contrari, veurem com en els anys posteriors es va convertint en el líder dels eremitoris de l’Urgell, les Garrigues,del Montsant i el Priorat. Per altra banda, tal i com fa notar, Sans i Travé,2 Cérvoles estava massa a prop del recent instituït monestir cistercenc de Poblet al qual no deuria interessar la construcció d’un monestir tant a prop. Els documents ens donen constància d’un seguit d’actuacions protagonitzades per Poblet que culminaran amb la donació que fa Ramon de Vallbona l’abril del 1171 del lloc de Sorboles a Poblet.

Cal veure en la donació feta pel comte Ramon Berenguer IV del lloc de Sorboles, l’any 1157, un cert paral·lelisme amb la que va fer el 18 de gener del 1150 de l’hortus Populeti a l’abat de Fontfreda,3 pel que fa al seu pla repoblador i cristianitzador de les terres recent conquerides de la Catalunya Nova.

Del 20 de juliol de 1157 és el primer document conegut que relaciona Ramon amb Vallbona4. Es tracta de la donació que fa Ramon de Cervera juntament amb altres nobles d’un alou que tenen a la vall de Vallbona. Fan la donació a Déu, a Santa Maria de Vallbona i als religiosos que allí resideixen: l’eremita Ramon, Ramon Duran i Pere. Tres mesos més tard, l’octubre de 1157 Pere d’Aguda dóna el lloc de Vallbona a l’eremita Ramon i als companys que viuen amb ell, des de aquell moment Ramon eremita i la comunitat que hi habita esdevé propietària del lloc de Vallbona5( doc. 2).

El fet de trobar a Ramon documentat com a eremita de Vallbona i de Sorboles en les mateixes dates ens evidencia que exercia la seva vida anacorètica de forma itinerant. Examinant els documents referents a Ramon de Vallbona traiem la conclusió de que els eremitoris els formaven grups reduïts, de 5 a 10 religiosos, i que hi havia diferents agrupacions distribuïdes dins un territori relativament petit, els quals tot i funcionar d’una manera més o menys autònoma tenien el mateix guia o pare espiritual, en aquest cas Ramon,el qual a l’hora els representava cara a fora. Així el 1164 tenim notícia d’una altra comunitat annexa a la de Santa Maria de Vallbona anomenada del Sant Esperit.6

El primer document dels que ha sobreviscut, on se l’anomena Ramon de Vallbona, data del 1164, nou anys després de la disposició del comte Ramon Berenguer IV. Aquest cop es tracta d’una disposició del rei Alfons en la qual mana a Arbert de Castellvell, senyor de Siurana que li doni, a ell i altres confrares, un lloc al Montsant7.

El 1169 Pere d’Aguda dóna a Santa Maria de Vallbona i als germans i germanes que viuen en aquest lloc un alou a Sant Martí, amb la qual cosa ens assabentem que en aquestes dates la comunitat era mixta.8

El 1171 tenim constància de què Ramon de Vallbona renúncia als drets que té sobre Sorboles a favor del monestir de Poblet, a canvi d’assegurar-se la possibilitat de dedicar-se a la vida eremítica sense més preocupacions materials9, el monestir li haurà de construir un oratori i haurà d’assegurar a ell i al seu deixeble Bernat escapularis, vestit, calçat i menjar fins al dia de la seva mort. Tot i que els monarques compten amb Ramon de Vallbona pels seus interessos polítics i estratègics Ramon de Vallbona sembla estar més interessat en la seva vida eremítica i la dels seus companys i deixebles.

El 1173 tenim documentat a Ramon de Vallbona com a cap visible d’una alta comunitat en aquest cas a Poboleda10 (doc.3). D’aquest document Agustí Altisent11 en treu les següents conclusions: Poboleda era un eremitori on hi havia diversos fraters que vivien sota la direcció d’un pare espiritual, Ramon de Vallbona, que residia allí de forma habitual o periòdica però que els representa col·lectivament de cara a fora i que tenia capacitat de rebre, junt amb els germans, donacions i vots, i que per tant exerceix la funció de superior jurídic, el grup té una economia comunitària, ja que posseeix bens i censos. Hem de pensar que aquest tipus d’organització havia de ser comú en les diferents comunitats que ell dirigia.

En un document de l’agost de 1174és fa una donació al monestir de Vallbona, a Ramon, eremita d’aquest lloc i a les monges que allí serveixen a Déu12 (doc. 4 ); a l’octubre d’aquest mateix any el rei Alfons fa una donació a la domus de Vallbona i a Beatriu13 (doc. 5). Adonem-nos com en la comunitat de Vallbona hi han hagut canvis, a partir d’aquestes dates hi ha una altra comunitat organitzada exclusivament femenina, doncs es parla de monges i a més ja hi ha una representant,Beatriu. Aquesta comunitat rep el favor del rei Alfons, i en la darrera donació ja no es fa referència ni a Ramon de Vallbona ni al grup d’ermitans.

Però el 1175 Arsenda és dóna a Santa Maria de Vallbona que està en mans de Ramon eremita, de Pere sacerdot i d’altres germans i germanes14, d’una manera molt similar a la que ho havia fet Gombau de Talarn el 1173, Arsenda promet fidelitat, castedat i obediència segons l’ordre de sant Benet i també fa donació d’una porció d’alou (doc. 6). Si comparem els documents de 1174 i 1175 ens adonem d’un cert conflicte jurídic, mentre en el document del 1174 es reconeix el lideratge de Beatriu en el del 1175 és reconeix el de Ramon de Vallbona. A Santa Maria de Vallbona trobem doncs establerta una comunitat de monges des del 1174 però aquesta comunitat amb vocació cenobítica durant uns anys conviu amb l’originària comunitat eremítica15

El 8 d’abril de 1176 Ramon de Vallbona escriu el seu testament ( vegeu doc. 8 ), i en ell només es parla de Vallbona, ni de Sorboles, ni del Sant Esperit, ni del Montsant ni de Poboleda. Ramon elegeix sepultura en l’església de Santa Maria de Vallbona i es preocupa principalment pel destí de les religioses que es troben a Vallbona. En el testament, després de deixar el seu cos a l’església de Santa Maria de Vallbona, diu que el “conventum” de Vallbona estarà sota l’obediència de l’abadessa de Tolobres16 amb la condició de que les religioses no hagin de marxar del lloc de Santa Maria de Vallbona i de que no s’expropiï cap dels seus bens, si fos el cas, elles mateixes escollirien la seva pròpia priora. Recordem que a Tulebres, Navarra, es va fundar el primer monestir cistercenc femení de la Península el 1157. Finalment, en el seu testament es preocupa pel seu germà Pococull, el qual haurà de tenir de per vida menjar i vestir a l’església de Vallbona, podent-s’hi quedar tant si es convertia en frare com si continuava essent laic.

Hem de remarcar doncs que tot i que Ramon de Vallbona va ser el guia espiritual, representant jurídic i el gran inspirador de les vocacions eremítiques que sorgiren a mitjans del segles XII en les terres limítrofes del territori de Siurana: a les comarques de l’Urgell, de la Segarra, de la Conca de Barberà i del Priorat; en el testament de 1176 només es preocupa del destí de la comunitat monàstica recent instituïda a Santa Maria de Vallbona on escolleix sepultura.

Foto AEls eremitoris liderats per Ramon de Vallbona

Segons el testament les restes de Ramon de Vallbona es troben en l’església de

Santa Maria però ja en un text del 1308 on hi ha la Vida i miracles de l’home de Déu Ramon de Vallbona,17, es diu que de la seva sepultura no se’n té memòria, la qual cosa ens du a pensar que la seva sepultura havia de ser senzilla i sense ornamentacions.

Un cop exposats els fets més importants que coneixem de la vida de Ramon de Vallbona anem a estudiar ara quin va ser el paper d’un personatge tan carismàtic dins la estructura social de la Catalunya Nova de mitjans del segle XII, hi ho farem analitzant la documentació de què disposem de l’eremita.

Per una banda ens adonem de que Ramon de Vallbona gaudeix del prestigi suficient per entrar a formar part del pla repoblador de Ramon Berenguer IV, del seu fill Alfons i també dels nobles poderosos de la cort, especialment de Ramon de Cervera, senyor de grans territoris a la Segarra, la Conca de Barberà i l’Urgell. De la mateixa manera que Ramon de Cervera havia donat al setembre de 1150 a Pere de Pinós capellà les capellanies i esglésies de l’Espluga de Francolí18, del Tallat, de Passanant i d’Albarca; el juliol de 1157 dóna a Ramon de Vallbona un alou que té a Vallbona i el 1164 l’església de Sant Joan de Colobres. De la mateixa manera que Ramon Berenguer IV el gener de1150 dóna a l’abat Sanç de Fontfreda l’hortus Populeti, el maig del 1157 dóna a Ramon de Vallbona un territori a Sorboles per a què hi construeixi un església i una abadia de l’ordre de Sant Benet.

Foto B La Reconquesta de la Catalunya Nova

A part de repoblar les terres recent conquerides l’eremita i el grup de fraters i sorores que representava exercien una altra funció, així veiem com els reis i els nobles confien en les seves pregaries per aconseguir el perdó dels pecats i la redempció de l’ànima; els reis i nobles feien donacions als homes de Déu o venerables per tal d’aconseguir el perdó etern. Cal recordar que en general en l’època medieval a l’Europa occidental i, en el nostre cas, a mitjans del segle XII a la Catalunya Nova, els reis i nobles es dedicaven a guerrejar, no eren homes de cultura ni coneixedors de les escriptures, i la seva tasca guerrera no encaixava gaire bé amb el missatge evangèlic. La societat medieval va solucionar el conflicte confiant la redempció de les ànimes als frares, eremites o religiosos en general, que amb les seves pregaries i mitjançant les abundants donacions, ofrenes que feien a Deu i a la Marededéu, aconseguirien el perdó etern. En el document del 1157 en que Ramon Berenguer IV dóna a Ramon el lloc de Sorboles es veu molt clar: EgoRaimundus, Dei gratia comes Barchinonensis, regnni princeps Aragonensis, Tortose atque Ilerde marchio, libenti animo ac spontanea voluntate, dono et offero in remissione meorum peccaminum et redemptione anime mee et parentum meorum, Omnipotente Deo et genitrici eius beate Marie, .... Prefata omnia dono atque concedo domino Deo et beate Marie predicti loci de Sorboles in manu venerabilis eiusdem loci Raimundi videlicet homines Dei atque Raimundi eremite humilis fratrer eiusdem loci et Guillelmi Deo ibidem servients et aliorum ibi in Dei servi permanentium. En el document del 1164en que Arbert de Castellvell dóna un lloc al Montsant a Ramon i els confratibus trobem expressions semblants pro redemptione animarum nostrarum et omnium fidelium christianorum.

Sembla ser doncs que la societat li havia encomanat les funcions de repoblar i cristianitzar les terres recent conqueridesi la de redimir els pecats, però intentem ara esbrinar quins eren els interessos personals de l’eremita. Per una banda ens adonem de que tot i que el comte Ramon Berenguer IV el 1157 havia planejat que fundés un monestir benedictí a Sorboles, el cert és que Ramon de Vallbona sembla defugir de la idea d’entrar a formar part d’una congregació de monestirs. Per altra banda ens adonem de que Ramon de Vallbona es manté apart de la jerarquia eclesiàstica, en cap dels documents hi signa una autoritat religiosa, l’única persona “regulada” que l’acompanya fidelment és Pere sacerdot. Recordem que els centres eremítics, malgrat que en certa manera s’assemblessin a les comunitats monàstiques doncs en alguns casos els religiosos feien els vots de fidelitat, obediència i castedat i també rebien bens que s’havien de gestionar; sorgeixen en oposició a les jerarquies governamentals religioses, es tracta d’una voluntat d’aïllament i de renúncia però a la vegada d’independència, de vida itinerant, oposada a l’ètica benedictina o cistercenca. Aquest eremites vivien en contacte directe amb la naturalesa i tenien vocació de pobresa i espiritualitat, així ens ho ratifica la documentació que hem trobat referent a Ramon eremita i les comunitats que dirigia.

Segons ens informen els documents referents a Ramon de Vallbona les comunitats eremítiques vivien al voltant de petites esglésies o oratoris, en el document del 1171 on Ramon de Vallbona cedeix a Poblet tots els drets que té al terme de Cérvoles a canvi d’un oratori i de menjar i vestir suficient mentre visqui, ens en podem fer una idea, pel que fa al menjar l’eremita demana: dotze mitgeres de farina de forment iun càntir d’oli mesura de Tortosa cada any. Pel que fa al vestir: cada any una túnica, una cogulla, un escapulari, un capell rodó i dos parells de sandàlies i pel seu deixeble Bernat una cogulla. I finalment pel que fa a l’oratori especifica que haurà de ser de pedra i ciment, de 5 braçades de longitud per dos d’ample, cobert amb teules i bigues i haurà de tenir una cel·la annexa per pregar en secret. Adonem-nos con es tracta d’unaexperiència espiritualitat individual on la pregària adquireix un paper molt important; a l’eremita sembla no interessar-li els bens materials, Ramon és preocupa doncs d’assegurar-se unsostre, el vestit i el menjar suficient per poder sobreviure la resta dels seus dies, pensem que en aquestes dates havia de ser un home entrat en anys, el tenim documentat com a eremita des de l’any 1157 i sis anys més tard escriu el seu testament.

hem de pensar doncs que Ramon mancat de la vitalitat suficient es veuria en la necessitat de que Poblet li assegures els mínims per a la supervivència 19.

Alguns historiadors han atribuït a l’eremita Ramon la fundació del monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona20, però des de la meva òptica i després d’estudiar la documentació, seria treure la genuïtat a un personatge tan carismàtic de la història de la Catalunya Nova. Ramon al llarg de la seva vida es manifesta com un autèntic i venerable eremita; no té cap relació amb les autoritats eclesiàstiques ni sembla tenir interès per tenir-ne, viu al voltant dels diferents eremitoris els quals representa i; a nivell individual hem vist que el 1171 s’interessa per les seves pregaries i per uns mínims per a la subsistència, no creiem que només tres anys més tard, el 1174, iniciés els tràmits per tal de constituir un comunitat femenina monàstica.

Referent al moviment eremític Georges Duby21 ens explica com des del segle XI hi havia un descontent general sobre la religió oficial, es busquen altres models diferents al de Cluny, formes de vida fundades sobre renuncies més rigoroses que les prescrites per la regla de Sant Benet, fundades sobre l’ascetisme, sobre rudes abstinències i una lluita encarnada contra les exigències del cos; s’escull la vida eremítica l’aïllament total en la gruta, la cabanya o la cel·la. No deixen lloc per a la festa sagrada, l’ofrena de l’eremita és l’ofrena d’ell mateix. Era la religió de la nuesa completa,una corrent d’origen mediterrani que es va estendre a tota la cristiandat. Els boscos es van omplir de religiosos dels que ningú esperava cap cerimònia, aportaven l’exemple d’una vida de perfecció exigida per Déu a alguns per a perdonar als altres. Predicaven una moral molt simple despullada de tota obligació ritual. Romangueren allunyats de la societat d’ordre, de la producció, del moviment del món.

No creiem doncs que fos iniciativa de Ramon eremita la donació que fa el monestir de Vallbona de 500 sous a canvi de la dominicatura del Vilet l’any 1174 ( doc. 4), això seria amb la intenció d’ampliar el patrimoni i obtenir recursos que poguessin mantenir la recent instituïda comunitat regular de Vallbona. No tenim constància que amb anterioritat les comunitats eremítiques liderades per Ramon haguessin donat diners a canvi d’una propietat, mostrant doncs una voluntat expansionista. La decisió havia de ser presa per la comunitat de monges doncs és dona el cas que en aquest document es parla per primera vegada de l’existència d’un monestir i de monges, sanctimonialibus,(doc. 4). A partir d’ara estem parlant d’una comunitat regular en la queRamon de Vallbona, segons el meu punt de vista, adquireix un paper secundari i de la que fins i tot estaria al marge, així ens ho indica el document de l’octubre del 1174 en el que el rei Alfons Iofereix a la domus de Vallbona i a Beatriu la plaça de Boacar (doc. 5), on no es té en compte el liderat de Ramon de Vallbona i si que ens informa que la comunitat de monges disposa d’una representat jurídica, Beatriu. Un altre aspecte que ens ratifica que l’eremita no intervenia en les decisions que el monestir de monges estava prenent, és que en els dos documents del 1174 hi signen autoritats eclesiàstiques, de les que Ramon de Vallbona sempre s’havia mantingut al marge, així fins i tot en el seu testament del 1176 hi són absents; en el document de l’agost de 1174 hi signa el bisbe de Vic i en el de l’octubre l’abat de sant Fèlix de Girona.

Per altra banda si posem atenció al testament de Ramon es diu que deixa el monestir i les monges que s’estan en l’església de Vallbona sota l’obediència de l’abadessa de Tolobres ( doc. 8): relinco conventum et santctimoniales que manent in ecclesia de Vallebona vel que manere voluerint in obedientia abatisse de Tolobres. Quan es diu abadessa de Tolobres es poden fer dues lectures, la primera que es refereixi a l’abadessa del monestir navarrès de Tulebras, i la segona, que es refereixi a la primera abadessa de Vallbona Òria Ramírez que havia vingut de Tulebras, així doncs quan en el testament es diu deTolobres cal entendre provinent de Tolobres. Des de la meva òptica la segona interpretació és la més lògica ja que l’abadessa del monestir navarrenc no podia dirigir les monges de la recent instituïda comunitat de Vallbona des de tanta distància22 a més en el testament es diu que si l’abadessa vol manar en l’església de Vallbona, les monges estaran sota la seva obediència, però en cas que les volés traslladar del lloc l’abadessa seria substituïda per un nova priora escolllida per les monges. Crec que s’està referint a Òria Ramírez, vinguda de Tulebres que en aquelles dates ja dirigia la comunitat essent-ne l’abadessa, doncs així se l’anomena en el testament.

Cal pensar que Ramon, com a cap jurídic i religiós de les comunitats de Vallbona, es limitaria a donar el seu consentiment,doncs la decisió ja estava presa, la comunitat regular de Vallbona ja comptava amb l’abadessa en aquelles dates segons cal deduir de les paraules del testament. Així ho confirmaria també el document en el que el rei Alfons fa una donació al monestir i a l’abadessa Òria el març de 1176, un mes abans del testament de Ramon ( doc. 7 ), Sans Travé però, apunta la possibilitat que el cas que hagués estat redactat abans del 25 de març, el document correspondria a l’any següent de l’era comuna, o sigui al març de 117723.

Des de la meva perspectiva el testament de Ramon eremita ens confirma un cop més que la decisió d’entrar a formar part de la congregació de monestirs cistercencs no va ser seva, tot i que en el testament doni el vist-i-plau per a que la comunitat de monges resti sota l’obediència de l’abadessa de Tulebres, el cas és que l’abadessa ja dirigia el convent i les monges.

La darrera voluntat de Ramon eremita es concentra doncs en el fet que la comunitat religiosa de l’església de Vallbona, on escull sepultura, tinguí continuïtat en aquest lloc.

Finalment esmentem tres dades més que ens fan pensar que Ramon eremita es va mantenir relativament al marge de les decisions que prenia la comunitat de monges. Per una banda recordem que el 1157 quan Ramon Berenguer IV dóna el lloc de Sorboles a Ramon per a que s’hi basteixi una abadia de l’ordre de sant Benet, l’eremita no s’havia interessat per la vida cenobítica quan en tenia la possibilitat.

A l’octubre de 1173 Ramon de Vallbona encara funciona com a representant jurídic i religiós de la comunitat de fraters que conviuen a santa Maria de Poboleda24 (doc. 3), liderant doncs un altra de les comunitats religioses que vivien al voltant de petites ermites en el territori de Siurana. En aquest sentit tenim també el document del 1175 en que Arsenda es dóna a Santa Maria de Vallbona on es diu que està ens mans de Ramon eremita, de Pere presbíter i altres fraters i sorores, ( doc. 6) per tant, en aquestes dates a Vallbona conviuen dues voluntats una d’ermitana liderada per Ramon i una de cenobítica formada pel grup de monges representades primer per Beatriu i després per l’abadessa Òria Ramírez, recordem que aquesta darrera comunitat comptava amb el suport de la monarquia, la noblesa i l’Església.

Per acabar hem de dir que no tenim notícia de que Ramon de Vallbona pertanyés a alguna casa noble ni tampoc sabem de la població d’on procedia encara que en un text del Còdex de Blanca d’Anglesola (1308 ) on s’escriu la seva vida llegendària es digui Raymundus, de Angularia oriundus25, el fet és que cap document redactat mentre va viure Ramon en fa referència. Tenim dos documents on signa el seu germà, un del 1171 on Ramon cedeix a Poblet els drets que tenia sobre Sorboles on se l’anomena Piculul, i l’altre el testament de Ramon de Vallbona de 1176 on se l’anomena Pococulo. Benet Farré26 arriba a la conclusió de què Potelles havia de ser el cognom de Ramon ja que hi ha documentat el nebot de Ramon de Vallbona on se l’anomena Ramon de Potelles fill Poculull27.

1 Entre altres bens els hi concedeix el dret a construir un molí en les aigües del riu Seth, Vegeu PETIT, N., Estudi de les fonts ..pp. 97-98

2 SANS I TRAVÉ, J.M., Precedents, fundació i primers anys del monestir de Vallbona (1154-1185),pp. 959-1.003, p 970-975

3 ALTISENT, A., Història de Poblet, pp. 25-34. El document el trobareu a ALTISENT, A.,Diplomatari de Santa Maria de Poblet.doc. 140, p.127

4 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, p. 98.

5 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, p. 98

6 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, pp.99-100.

7 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, p. 100.

8 SANS I REAVÉ, J.M., El llibre verd..., pp. 129-130

9 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, pp. 100-101

10 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, p. 102-103.

11 ALTISENT, A., Ramon de Vallbona i l’eremitori de Poboleda.,pp. 142-148. Agustí Altisent també apunta la possibilitat que l’oratori que Poblet es compromet a construir-li l’any 1171, es situés a Poboleda ja que el document no especifica on s’ha de bastir, si ha Sorboles, a Poblet, a Vallbona, al Montsant o a Poboleda. Hem vist com al 1171 Ramon de Vallbona segurament ja estava relacionat amb Poboleda.

12 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, p.103.

13 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, pp.103-104

14 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, p.104.

15 Així, en un document del 1175 on Arsenda es dóna a Santa Maria de Vallbona es diu que està en mans de Ramon eremita, de Pere sacerdot i d’altres germans i germanes, davant d’ells fa els vots de l’ordre de sant Benet.

16 Una còpia del document original la va poder veure Jaume Pasqual en el Còdex de Blanca d’Anglesola, el qual malauradament es va perdre i ara en tenim la transcripció que en va fer Jaume Pasqual en el Llibre Vert conservat a l’arxiu del monestir. Pasqual va transcriure Colobres en lloc de Tolobres o Tulebres, nosaltres creiem que erròniament, ja que no hem pogut trobar cap vestigi ni arqueològic ni documental que ens informi de l’existència d’aquest monestir, segons Pasqual situat en la serra del Tallat, a pocs quilòmetres de Vallbona. Tots els historiadors anteriors al 1800, sempre havien dit que l’abadessa Òria Ramirez provenia de Tulebres, i que fou ella la responsable de la introducció del monestir de Vallbona a l’ordre del Cister, entre aquests historiadors tenim a Eduard Carbonell i els cronistes Beuter i Manrrique en els seus Anales Cistercienses. El primer i únic historiador que ha parlat de l’existència del monestir de Colobres ha estat Jaume Pasqual, però ha estat també ell el gran investigador dels orígens de vallbona, fou ell qui va poder examinar la majoria de documents de l’arxiu de Vallbona avui desapereguts, per la qual cosa se’ns fa molt difícil de contrastar les seves aportacions, sense cap mena de dubte, molt valuoses per la historiografia de Vallbona.

Fixem-nos, per altra banda, que la diferència entre Tolobres, nom amb que es coneixia el monestir navarrès en terres catalanes, i Colobres només hi ha una lletra que canvií, és la C per la T, i ja sabem que en l’escriptura gòtica, aquestes dues grafies són molt semblants.

17 Un text que es trobava en l’anomenat Còdex de Blanca d’Anglesola copiat al Llibre verd del arxiu de Vallbona, el qual recentment s’ha publicat, vegeu: J.M. Sans Travé, El llibre verd del pare Jaume Pasqual, Fundació Noguera, Barna, 2002.

18 Vegeu, ALTISENT, A. L’espluga de Francolí de 1079 a 1200, un poble de la Catalunya Nova, els segles XI-XII, L’Espluga de Francolí 1967, ed. Servei de publicacions del casal de l’Espluga de Francolí.

19 Aquest document és l’únic en que manté una relació amb una autoritat religiosa, l’abat Hug de Poblet.

20 Vegeu J. M. Sans Travé:Precedents, fundació i primers anys del monestir de Vallbona(1154-1185) a Anuario de Estudios medievales, 1999.pp. 981-984.

21 DUBY, G., San Bernardo i el arte cisterciense, pp. 58-61.

22 En el darrer apartat d’aquest treball, parlarem més a fons i donarem els punts de vista dels diferents historiadors sobre aquest fragment del testament que ha portat i porta tant d’enrenou quan s’intenta esbrinar els orígens del monestir de Vallbona.

23 SANS TRAVÉ, J.M.: El llibre verd..., pp.63-64. SANS TRAVÉ, J.M.: Precedents, fundació i primers anys del monestir de Vallbona ( 1154-1185) a Anuario de estudios medievales, 1999,p..989. Sans Travé manté la hipòtesi que no fou fins a la mort de Ramon eremita que la comunitat de Vallbona ingressà a l’ordre cistercenca i que ell en fou el fundador.

Piquer i Pasqual el daten al març de 1176, vegeu Cartulari,. p. 80.;Si el document era posterior al 25 de març és possible que la data del març de 1176 sigui correcta.

Ana IsabelSánchez Casabón va publicar el document el 1995 mantenint la data del març de 1176, vegeu Alfonso II Rey de Aragón, conde de Barcelona i marqués de Provenza: documentos ( 1162-1196), doc. 209, p.293.

24 PETIT, N. Estudi de les fonts...., a URTX, nº 14, pp. 102-103.

25 “Vida i miracles de Ramon de Vallbona” on se l’anomena Raymundus, de Angularia oriundus, Trobareu còpies d’aquest text a: PIQUER I JOVER, J.J. Cartulari de Vallbona ( 1157-1665) a Boletin de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXXVII ( 1977-78) p.81-83. I una traducció al català a : BERGADÀ, R.. Disertación histórica sobre el origen del pueblo de Vallbona de las monjas y su devoción a la stma virgen del Tallat. Certamen público celbrado por la Academia bibligrafico mariana, 1905, pp. 104-110. La llegenda també fou esmentada per AMAT I TORRES, F. en les Memorias, J. Verdaguer, 1836, p. 719. SANS I TRAVÉ,J.M., El llibre verd, pp. 189-192.

El text es va escriure sota la influència de l’abadessa Blanca d’Anglesola. Cal pensar doncs en la possibilitat de que es tracti d’una informació manipulada. El monestir en una de les etapes més floreixents (1294- 1392) va estar sota la direcció de les abadesses de la casa d’Anglesola iBerenguera de Cervera, que va ser un personatge clau en la fundació del monestir cistercenc també era una noble Anglesola. J.J. Piquer creu que el nom d’Anglesola li ve per influència de les abadesses d’aquesta casa.

26 Benet Farré, en el seu treball sobre la Pobla de Cérvoles, ens diu: ...Cérvoles era un asceteri d’ermitans, el fundador dels quals fou Ramon de Potelles o Pretelles més endavant anomenat Ramon de Vallbona. Vegeu FARRÉ I LLORETA, B., Història de la Pobla de Cérvoles, 1987, Ajuntament de la Pobla de Cérvoles, p. 28

27 SANTACANA, J. El monasterio de Poblet (1151-1181), Barcelona, 1974,, pp. 678-679, doc. 220.