MARIÀ MIRÓ I GUITÓ (1884-1984)

Mossèn Marià Miró i Guitó nasqué a Berga el 10 de novembre de 1884, i va morir a la mateixa ciutat el 8 d'abril de 1963.

Va fer la carrera eclesiàstica al Seminari de Solsona, i fou ordenat sacerdot el 21 de desembre del 1908 pel bisbe Lluís Casas d'Amigó i Ferrer. Cantà la seva primera Missa a la Colònia Vidal, no sabem per quins motius. Fou organista de La Pobla de Lillet, i més tard capellà de la Colònia Pons (Puig-reig). Uns anys després va ésser destinat a Berga, on va exercir el càrrec de professor en el Col·legi Dr. Saló, de segon ensenyament. A més d'aquest càrrec alternà el ministeri sacerdotal amb l'ensenyança de la música, cosa que va fer intensament i amb eficàcia.

L'Ajuntament de Berga va designar-lo per a promoure l'afició a la música dins la nostra Ciutat, donant classes de solfeig i piano als pocs alumnes que en aquells temps hi havia, dintre el marc de l'Escola Municipal de Música. Aquest càrrec el va exercir fins als començaments de la guerra del 1936. Finida la mateixa va continuar-ho fins al mes d'abril del 1941.

Va ésser director de l'Orfeó Berguedà del 10 de desembre de 1916 al 3 de setembre del 1921.

Abans d'ésser-ne director, el 1914, ja va escriure l'Himne de l'Orfeó Berguedà. En ser-ne director va prodigar-se a la composició de cançons, entre les quals cal destacar l'Himne al Sagrat Cor, avui popularitzada arreu de la nostra terra.

També va posar música a diverses obres teatrals; les pricipals són Muset i Bernadeta, Blaiet Vailet, Els Pastorets de Josep M.ª Folch i Torres, Titaina , La Santa Espina (llevat la Sardana del Mestre Morera), el drama Santa Eulàlia , i altres.

Durant la guerra civil 1936/39 va haver de marxar de Berga i va refugiar-se al Santuari de Corbera però en vista que tots els sacerdots eren brutalment perseguits i morts va optar per refugiar-se a Gòsol, on el varen agafar un escamot de milicians. Després de passar moltes peripècies va ésser traslladat a Guardiola, on un gran amic seu i condeixeble va respondre de la seva persona i així va restar en llibertat. Aquest no en va tenir prou que amb el seu cotxe i a la nit el va traslladar a Berga, on va restar esperant que passessin aquells dies tan desconcertants.

L'any 1941, concretament el 28 de maig, anà destinat al Bisbat de Barcelona per exercir el càrrec d'organista de la Parròquia de Santa Maria de Mataró, càrrec que ostentà durant dos anys. Retornat a Berga, es féu càrrec de la direcció musical de la Societat Coral Unió Berguedana que durarà fins el mes de maig del 1947, en què per disposció el bisbe de Solsona fou traslladat a Tàrrega per exercir un càrrec d'organista de la Parroquial. Tornà a Berga i ja no se'n va moure més, excepte els caps de setmana que feia de vicari a la Parròquia de Sant Salvador de la Vedella.

Quan el 1921 es veié oligat a deixar l'Ofreó, va llançar-se a la composició de sardanes. Són d'aquells temps Trilleig , Entre Muntanyes, Glossant una cançó, Un Ramell, i la popular Corpus a Berga . També va dedicar a l'Ajuntament de Berga un ballet de Gegants escrit per a Cobla. Posteriorment, va composar les sardanes Argelaga florida (sardana revessa, 1955) Estel de Berguedà (1956) El cant de la Rosada (1956), Verge del Remei (1957), Bergistània (1957) i dedicades als seus deixebles Cantem infants (1932) i Joc d'infants ( 1931). Les sardanes Un ramell i Glossant una cançó, són dedicades a Lluís Sellart i Espel i al seu deiseble Josep Armengou i Feliu (any 1929) respectivament.

Moltes d'aquestes sardanes la Cobla Barcelona les tenia de repartori.

La música religiosa, així com la popular no les oblidà. Tothom dintre aquest repartori una “Seqüència” per missa de difunts. “Eucarístiques” , cançons a la mare de Déu, sobresortint uns Virolais a la mare de Déu de Queralt, i moltes i moltes daltres que seria llarg relacionar.

L'ésser director del Coro el portà a escriure una munió de Caramelles i altres cançons populars.

Era un home molt generós per les seves composicions musicals. Tant és així que de més de la meitat de la seva obra no en queda constànica, ja que les donava a la persona o entitat que les i havia encomanat i ell no se'n quedava cap còpia.

Era molt exigent i seriós en els assaig, però en la seva vida particular era molt humil i amic dels humils, cosa que li va costar més d'un disgust.

Podríem contar d'ell moltes anècdotes viscudes, com són per exemple la de que quan era Organista de Tàrrega, en el dia de l'Assumpció, mentre tocava la Missa Solemne i a l'hora de l'Ofertori, va interpretar el Ball de l'Àliga perquè recordava que en aquell moment a Berga passava el Tabal de La Patum. O aquella altra: quan estava a Mataró els jugadors de Futbol de Berga l'anaren a visitar abans de fer el partit, es posaren a la porta de la casa, i tots a una es posaren a cantar el Ball dels Cavallets de La Patum, i es va sentir un gran crit de... Ja baixo, espereu-me!! Quan l'esport del futbol es va inicar a Berga, se sap que va arbitrar un d'aquells partits dels afeccionats, ja que ell n'era un d'ells.

En el llibre “ EFEMÈRIDES BERGADANAS” de D. JACINT VILARDAGA CANYELLAS i en la núm. 514, del 26 de juliol de l'any 1914, transcrivim literalment el que l'esment el que l'ementat historiador diu de Mn. Marià, entre altres coses “...este joven músico bergadan es una legítima esperanza para el arte, pues en los albores de su juventud, ha dado ya numerosas muestras de su inspiración y fecundidad musical...” .

També en la revista “Queralt”, publicació mensual d'aquell Santuari i corresponent al mes de gener del 1956 Mn. Josep Llucià en la secció “ Glossari Musical del Santuari”, ens diu que aquest mestre de Capella de la Parròquia de Berga el següent: Amics berguedans que això llegiu, estigueu satisfets, puix l'augment de la producció musical que més ha lloat la delicadesa divinal de la Verge, la devem a un fill del vostre poble, Mossèn Marià Miró, que amb la seva música, ben vostra, us ha aconduït demanar-li cantant (la millor pregària) el remei per les vostres necessitats. Mossén Marià amb la seva música, de caire molt popular, ha sabut interpretar melòdicament els vostres més íntims sentiments religiosos. Coneixem dos Vilorais, que sens dubte són els més cantats, de ritme senzill, espontani i popular, que poden eternitzar-se entre les tonades tradicionals del Santuari.

I finalment Mn. Josep Armengou i Feliu, en el recordatori del seu traspàs, escriu: Berguedà fervent, amant de les tradicions i home del poble, va saber traduïr en les seves composicions els sentiments més característics de l'ànima popular berguedana...

Marià Miró i Alsina

Extret integrament de la revista
INTERVAL
Any V- Núm. 46, novembre de 1984