El CASTELL DEL PEDRAFORCA I LES BRUIXES

Segons la tradició, fa molts segles aquesta muntanya tenia un sol cim, no existia l'enforcadura. En aquells temps en què els moros causaven el terror dels nostres avantpassats, el Pedraforca no tenia pas la forma que té ara.

Una nit, els habitants d'aquest tros de món, sobretot els que vivien a prop, esparverats, van començar a sentir estranyes remors; tan aviat era un espaordidor espetegar de pedres, com crits ves a saber de què; no es podia saber si eren de persona o d'alguna mena de fera ferotge.

Aquella nit va ser llarga, tan llarga com un dia sense pa. I quan tothom va poder sortir, ja que la clariana del dia els protegia, es van trobar amb un paisatge insòlit. mai ningú no s'ho hauria cregut, si no ho haguessin vist amb els seus propis ulls. Dalt de la muntanya s'aixecava un castell d'altes torres i murs poderosos.

Tots pensaven el que deien:

- Valga'm Déu, si sembla obra del diable.

Altres responien:

- Qui podria aixecar una fortalesa en una sola nit, sinó el diable.

I tots es queixaven sense saber que fer:

- Ara sí que estem perduts. Els moros han fet tracte amb les fúries de l'infern. Això només pot portar desgràcies.

Des del castell ja començaven a tirar amb les sagetes contra tot aquell que s'apropava més del que ells volien.

Allò era impossible. Com desfer-se d'aquell encanteri? NO tenien mitjans per alliberar-se d'aquell mal. Davant la seva feblesa la gent va començar a resar, les dones, els vells, els nens, els homes. Molts dies resaren i resaren fins que la nit de Sant Silvestre, l'últim dia de l'any, i mentres el poble rasava, es va tornar a sentir retrunyir la muntanya: tot tremolava de nou, trons, llampecs, terrabastalls i terratrèmols. Tothom es va ficar a casa sense sortir i sense deixar la pregària i les espelmes enceses.

Quina nit! Tampoc ningú no va dormir i, poc a poc, els dia fou arribant. La gent es preguntava què devia haver passat.

A tots els corprenia enfrontar-se al nou dia i, amb gran sorpresa, es van adonar que el cim s'havia ensorrat i que dues punxes s'alçaven i al mig quedava una tartera plena de rocs.

La gent de Saldes i Gósol, des de llavors, cada nit de Sant Silvestre tornen a sentir crits i esgarips a dalt la muntanya, i diuen que són les bruixes celebrant una festa en honor al diable i aquell castell encantat.

Hi ha cops que sembla que es veu volar tot un seguici de bruixes i bruixots dalt les seves escombres. Seran núvols, seran bruixes...

LA NEU, EL FRED I EL TRESOR DEL PEDRAFORCA

Fa molt i molt de temps, els habitants dels indrets del Pedraforca estaven esporuguits perquè no deixava de nevar i feia molt de fred. La gent es moria de gana i mancava l'abric.

Doncs bé tothom es va posar d'acord en consultar-ho. Com era tradició en tots els problemes que la vida els plantejava, van posar la qüestió en mans de l'assemblea d'ancians per conèixer el seu pare i la possible solució a aquell problema tan greu que els llevava la vida.

El més ancià de tots, ja cec i amb els ossos desgastats, agafat de la mà d'un nen que li feia de pigall, els va parlar així:

- El que heu de fer és deixar anar dos bous i allà on es parin voldrà dir país calent. Allà féu les vostres cases i aneu a viure-hi.

Van veure com els bous anaven baixant cap el terreny més pla, des d'on eren, a la Pleta de la Vila cap al fons de la vall. Finalment es van aturar: un al Sull i l'altre a Les LLenes.

A l'abandonar el lloc on havien viscut, enterraren en una pell de vedell tot d'objectes d'or, però encara ningú s'ha posat d'acord en el lloc on van soterrar el tresor: n'hi ha que pensen que està on havien viscut fins aleshores; alguns, que es troba on passaran els primers anys de la seva vida; altres que a Gresolet; i altres, a la Font Tarrés.