Dades, textos, fotografies: Manuel Artigues, Pere Artís, Francesc de P. Ayesta, Pau Barceló, Antoni Bassó, Joan Bellès, Emili Bosch, Julià Pastor, Josep Quintana, Jordi Roca, Jordi Sanou, Lluís Saumell, Pere Vegué...
Continguts generals: Quan l'Oriol ens comunicà la seva decisió de deixar la direcció de la Coral en acabar el curs 1990-1991, vam pensar immediatament que tota la tasca feta durant els darrers 44 anys, tant per l'Oriol com per la Coral mateixa, no es podia deixar caure en l'oblit. Per això vam creure que calia fer-ne un llibre, com un servei més que podiem fer al país.

El centenari de l'Orfeó Català ha generat una bona quantitat d'actes que han procurat donar a conèixer a fons aquesta entitat. Entre ells destaca aquesta història feta des d'una perspectiva nova, com és la d'haver anat resseguint el camí que ha portat l'Orfeó Català a convertir-se en un símbol de catalanitat i en una institució representativa de Catalunya i dels seus avatars històrics. Com diu en el pròleg Fèlix Millet, president de l'Orfeó Català, "mai com ara, amb el llibre de Josep M. Roig i Rosich, no ens havia estat mostrada, de forma unitària, la profunda connexió de la nostra entitat amb la societat de la qual sorgí i de la qual, en molts moments, ha esdevingut símbol. L'autor, amb la destresa de l'escriptor i el rigor de l'historiador, ens apropa i presenta la història de l'Orfeó i d'uns moments cabdals del seu passat, des de l'òptica bàsica de la dimensió cívica; o, si hom vol, de la dimensió política, en el sentit més noble del mot"

Estudiat profusament com a exponent del Modernisme, el Palau de la Música Catalana no tenia, fins ara, el llibre que en comentés la trajectòria interna i externa, la qual s'imbrica -en molts moments- amb la de Catalunya.
Pedres Vives és una primera aproximació a aquesta vida del Palau, des dels antecedents que en motivaren la construcció fins a la declaració recent, per la UNESCO, de Patrimoni de la Humanitat i els projectes d'expansió futura.
Aquest volum, commemoratiu del norantè aniversari de la inauguració, mostra de forma clara -amb una documentació gràfica i literària excepcional- els dos pols sobre els quals han basculat sempre el Palau i l'Orfeó Català: el servei a la música i al país.

D'una banda, ens agradaria que aquest llibre no servís només perquè els cantaires i amics de la Polifònica s'enduguessin un bon record d'aquest aniversari. Voldríem que aquest esdevingués un llibre que servís per complementar l'anàlisi del que han estat aquests darrers 50 anys a Vilafranca. D'altra banda, però, no voldríem que es convertís en un grapat de fulls de paper que deixin indiferent el lector. Al cap i a la fi, la història -i més la història viscuda- també és plena de sentiments. Ara només cal que obriu aquestes pàgines i visqueu o revisqueu el que han estat aquestes cinc dècades. Per molts anys, Polifònica!