EL FERROCARRIL: HISTÒRIA GENERAL

El ferrocarril és un mitjà de transport amb molts anys d抙istòria. Va sorgir en ajuntar-se diferents idees o invents: la utilització d抲nes guies al terra per dirigir els vehicles -el que més endavant seran els carrils i que inicialment eren de fusta o estaven excavats al terra- i, sobretot, la invenció de la màquina de vapor utilitzada primerament a les indústries britàniques. La combinació d抋quests dos fenòmens va dur a un enginyer anomenat George Stephenson a inventar una màquina de vapor que circulava sobre carrils de ferro entre Stockton i Darlington a Anglaterra. Era l抋ny 1825 i a partir d抋quí el tren s抏stendria per tota Europa: França (1832), Bèlgica i Alemanya (1835), Itàlia (1839). També als Estats Units d扐mèrica (1830)
A la península Ibèrica va aparèixer l抋ny 1848, amb la inauguració de la primera línia de Barcelona a Mataró. Convé dir que no era el primer ferrocarril d扙spanya, perquè aquest va ser l抋ny 1837 a l抜lla de Cuba, quan aquest territori era colònia espanyola.
El ferrocarril representà un gran avenç, perquè podia transportar persones i mercaderies a una velocitat molt més gran que fins aquell moment i també en podia portar molta més quantitat en un mateix viatge.
No entendrem realment la importància del ferrocarril si no ens fixem en la necessitat que hi havia de transportar mercaderies d抲n lloc a l抋ltre. A principis del segle XIX Europa estava fent un important procés d抜ndustrialització: apareixien fàbriques a molts llocs i aquestes necessitaven matèries primeres per produir els diferents objectes i bens de consum. Aquesta industrialització anava acompanyada de la necessitat de disposar de combustible per fer funcionar les màquines de vapor instal·lades a moltes indústries. Aquest combustible era el carbó i s抙avia de transportar des de les mines. També era necessari transportar mineral de ferro cap a les indústries siderúrgiques que el transformaven en làmines de ferro o acer necessari per la construcció de molts productes industrials: vaixells, ponts, carrils, màquines de tota mena,...
Així podem dir que el ferrocarril és fruit d抲na primera revolució industrial que va crear els elements necessaris per la seva invenció i, alhora, és el motor d抲na segona revolució industrial que permetrà l抋parició de moltes noves indústries que es situaran a llocs on hi arribi aquest mitjà de transport, de manera que podran estar allunyades de les fonts d抏nergia (mines de carbó o ribes dels rius) i de les zones marítimes que tradicionalment estaven ben comunicades per vaixells mercants.

El tren permetrà l抜ntercanvi de mercaderies i persones a llargues distàncies, però cal tenir en compte que això serà un cop les vies s抙agin estès pel territori. El procés de construcció de les vies va ser lent, perquè calia salvar els obstacles que presentava el terreny. El ferrocarril no pot superar grans pendents ni fer revolts molt tancats, per això en els espais muntanyosos calia dissenyar bé el recorregut. Va ser necessari construir ponts, viaductes i terraplens, excavar trinxeres i perforar túnels. Tot aquest procés era lent, però sobretot era car. Es van haver de constituir societats i empreses que es decidissin a construir la xarxa ferroviària, però això s抙avia de fer demanant permís a l抏stat, que també podia decidir quines línies eren més necessàries que d抋ltres. Com podem suposar va ser difícil posar-se d抋cord.
I si va costar decidir quines línies construir dins d抲n país, més difícil va ser coordinar-se entre els diferents països a l抙ora de connectar-los perquè es pogués passar ràpidament d抲n país a un altre. Aquest aspecte va portar molts problemes, perquè hi havia molta por que el ferrocarril servís per envair altres països, de manera que es van fer estacions frontereres molt importants i vigilades per l抏xèrcit. Com es pot veure és ben diferent del que hi ha avui en dia amb la Unió Europea, però estem parlant de fa gairebé 2 segles!
No només calia posar-se d抋cord en els llocs on les línies dels diferents països es comunicarien, sinó que calia vetllar perquè els trens d抲n país poguessin entrar dins l抋ltre i al revés. I això només es podia fer si l抋mplada de les vies era idèntica. Gairebé tots els països d扙uropa van adoptar el mateix ample 𢳪35 metres-, però alguns països van fer les vies principals de mida diferent, com ara Espanya que va agafar un ample d𖠌67 metres. Aquesta diferència d抋mple va fer 杋 fa encara- que els passatgers i les mercaderies que es transporten entre la península Ibèrica i la resta d扙uropa hagin de transbordar-se d抲n vagó a l抋ltre, fet que alenteix i encareix el transport.
Hi havia països on construir la xarxa de ferrocarrils era molt fàcil, perquè eren terrenys força planers amb poques muntanyes, però es cas d扙spanya era diferent: és un país molt muntanyós amb un espai central força pla, però situat a molta alçada, fet que obligava a fer moltes rampes i pendents i a construir grans obres de fàbrica. A més el que passava era que la indústria 杚ue era la que portava grans beneficis al ferrocarril pel transport de mercaderies- estava situada a la perifèria i no al centre, però en canvi la capital del país estava al centre. Els dirigents volien una capital ben comunicada i per això van decretar que les línies importants eren les que unien el centre amb la  perifèria, encara que no hi hagués tanta necessitat d抋quelles línies com d抋ltres que unissin les zones mineres i portuàries amb les zones industrials.


Mapa de les línies en funcionament a la Península Ibèrica el 31 de desembre del 1870
Font: Llibre Trens i carrilets de Josep Clara i Resplandís

A Catalunya les vies s抋naven estenent partint de Barcelona en totes direccions. Així es van inaugurar diferents trams: Barcelona Molins de Rei (1853), Barcelona Granollers (1854), Barcelona Sabadell (1855), Sabadell - Terrassa (1856), Mataró Arenys de Mar (1857), Terrassa Manresa (1859), Barcelona Martorell (1859), Manresa Lleida (1860), Granollers Massanet (1860) i Arenys de Mar Massanet (1860), Massanet  - Girona (1862), Martorell Tarragona (1865) i moltes altres. Com es pot veure Barcelona estava molt ben comunicada, però les altres poblacions havien de passar per Barcelona per comunicar-se. El tren de la xarxa principal serà radial, amb orígen a la capital de Catalunya.
Després d抲n primer moment de construcció de les grans línies ferroviàries que es va fer a partir de companyies molt importants de capital estranger, es va veure la importància que el ferrocarril arribés a altres indrets que estaven allunyats de la xarxa principal. Aquestes altres línies es van construir en una segona fase i solien estar en mans de companyies molt petites amb capital del país. Per no haver de fer una gran inversió en la construcció es va triar un ample de via més petit 𢳪45 metres, 1 metre, 75 centímetres i, fins i tot, 60 centímetres- per això s抋nomenaren ferrocarrils de via estreta. Aquestes línies tenien el seu orígen en poblacions importants per on passava el tren de la xarxa principal. Llavors es van fer les estacions molt a prop les unes de les altres per afavorir l抜ntercanvi de passatgers i el transbord de mercaderies.

Les primeres locomotores eren de vapor i tenien poca potència. No podien arrossegar molts vagons de mercaderies, sobretot a les pujades. Mica en mica aquestes màquines van anar evolucionant i foren més potents. Al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú es conserven moltes de les locomotores de vapor que han circulat per les vies d抋mple Ibèric 𢳬67 metres- Aquesta foto mostra una rèplica del primer tren que va circular per la línia Barcelona Mataró l抋ny 1848


El tren del centenari
Font: Llibre Museu del Ferrocarril: no perdis el tren de la història

Després d抲ns anys es van començar a utilitzar altres fonts d抏nergia: la gasolina o el gasoli i el corrent elèctric. Així els trens van poder ser més potents i més ràpids, a més de poder-se conduir amb molta més facilitat.
 
 


 Locomotora elèctrica del 1929  (Museu de Vilanova i la Geltrú)
Font: Llibre Museu del Ferrocarril: no perdis el tren de la història

Als anys 30 hi havia a Espanya dues grans companyies ferroviàries: M.Z.A. i Norte. La resta de línies principals estaven en mans de companyies més petites: Andaluces, F.C. del Oeste,... A l抋ny 1941 l抏stat va decidir gestionar les línies principals i per això es va formar la RENFE que englobava les línies espanyoles d抋mple 1667 m. Les companyies de via estreta van continuar en mans privades.

Es va modernitzar el ferrocarril, electrificant els traçats importants, duplicant la via a les zones de més trànsit, construint noves màquines i vagons, renovant la via, adequant les estacions, de manera que el ferrocarril va millorar molt, sobretot a partir dels anys 60.

De tota manera amb la millora de la xarxa de carreteres i l抜ncrement del nombre d抋utomòbils, molts ferrocarrils van veure disminuir el nombre d抲suaris. També per les mercaderies la competència dels camions va ser molt forta, perquè oferien la possibilitat de recollir i entregar les mercaderies al lloc indicat pel client. Per això a tot Europa s抙an tancat línies per baixa rendibilitat. En el cas de l抏stat espanyol molts trams es van tancar entre els anys 60 i 80, que va ser quan moltes famílies van poder adquirir el cotxe particular. D抋ltres no es van acabar de construir mai, perquè es va valorar que no serien necessàries.

Pàgina principal