GLOSSARI DE TERMES
OcellsClasse de cordats de l'embrancament dels vertebrats integrada per animals amniotes homeoterms i ovípars que tenen les mandíbules allargades en forma de bec, la major part del cos cobert de plomes i les extremitats anteriors transformades en ales i que se sostenen dempeus sobre les posteriors. Les dimensions del cos i els tipus de ploma que el recobreixen varien molt, segons el medi ambient on habiten i el grup sistemàtic al qual pertanyen. Les ales poden ésser més o menys desenvolupades o atrofiades i, per tant, més o menys aptes per al vol. Les extremitats posteriors tenen el fèmur curt, la tíbia llarga i presenten de dos a quatre dits, segons la disposició dels quals el peu és anomenat anisodàctil, heterodàctil, pamprodàctil, sindàctil o zigodàctil. Els ocells nedadors acostumen a tenir els dits dels peus units per una membrana més o menys completa. Fora d'un parell de glàndules uropígies, que manquen en algunes espècies, la pell dels ocells no té cap més tipus de glàndules. L'esquelet es caracteritza per la fusió de diversos elements ossis simples i la pneumatització de molts ossos. Al cap, és especialment important l'estructura i l'articulació del vòmer. El neurocrani és globós. Només hi ha un arc temporal i un còndil occipital. Les vèrtebres del coll són molt mòbils, mentre que les de les regions toràcica, lumbar i sacra són anquilosades o semianquilosades. Els omòplats són allargats, els coracoides són ben desenvolupats i units a l'estern, i generalment les clavícules s'uneixen formant la fúrcula. La pelvis és allargada i l'ili, l'isqui i el pubis són soldats. La temperatura corporal és constant, independent del medi ambient, i varia, segons les espècies, entre 37° i 43°C. L'aparell digestiu es caracteritza per la cavitat bucal en forma de bec, que té diverses formes i disposicions, segons el règim alimentari de l'animal. La faringe és curta, l'esòfag és llarg i musculós, sovint proveït de pap, i acaba en un estómac glandular, seguit d'un estómac muscular (pedrer). A la unió dels dos intestins hi ha dos cecs. El recte desemboca a la cloaca, on hi ha la glàndula de Fabricio, particularment desenvolupada en els individus joves i de la qual hom desconeix la funció. El fetge és bilobulat i gros. L'aparell respiratori és molt modificat i adaptat a la gran ventilació exigida pel vol. La tràquea és reforçada per cartílags circulars i, en la majoria de les espècies, va proveïda de siringe. Els pulmons són petits, adherits a la part dorsal de la caixa toràcica, i relacionats amb ells i amb els ossos pneumatitzats hi ha els sacs aeris. L'aparell circulatori presenta el cor amb dues aurícules i dos ventricles, i un arc aòrtic que surt del ventricle esquerre, tomba a la dreta i continua amb l'aorta dorsal. El sistema porta renal és molt reduït. La circulació és doble, tancada i completa. L'aparell excretor consta de dos ronyons trilobats, dos urèters i cloaca. L'aparell reproductor, en les femelles, consta d'un ovari funcional, adossat davant el ronyó esquerre, i un oviducte llarg, proveït de glàndules, en el qual es produeixen l'albúmina i la closca calcària de l'ou i que desemboca a la cloaca. Els mascles tenen dos testicles, adossats als ronyons, cadascun amb un conducte deferent que desemboca a la cloaca. Algunes espècies posseeixen vesícula seminal. Els mascles dels anseriformes, els estrucioniformes i alguns altres tenen fixat a la paret ventral de la cloaca un penis carnós i erèctil, una part del qual és evaginable. La fecundació és interna. El sistema nerviós presenta el cerebel, d'una gran importància, amb dos glòbuls laterals i el vermis central. L'encèfal és més desenvolupat que el dels rèptils, els lòbuls olfactoris són petits i els lòbuls òptics són grossos. Els hemisferis cerebrals són llisos. El grup inclou unes 8 600 espècies, la majoria de les quals són voladores, bé que també n'hi ha d'aquàtiques, terrestres i mixtes. Els ocells s'originaren durant el Juràssic superior, a partir dels rèptils tecodonts.
AletesCada un dels apèndixs que posseeixen els peixos, amb funció locomotora a vegades, però sempre estabilitzadora, compensadora i de timó. És un replec dèrmic que es destaca del cos en forma de làmina, sovint carnosa, sostinguda per radis i recoberta per una membrana. Els radis poden ésser molt nombrosos, en contacte els uns amb els altres, o bé pocs i distanciats entre ells. En el primer cas l'aleta no es pot replegar (peixos cartilaginosos). En el segon cas, l'aleta es pot replegar (majoria de peixos ossis). Els peixos cartilaginosos tenen radis de consistència cartilaginosa; els peixos ossis els tenen generalment ossificats i acaben sovint en punxes. Les aletes són de dos tipus: imparelles i parelles. Les imparelles, situades en el pla sagital del cos, poden constituir un únic replec continu, semblant al dels vertebrats primitius, però en general són diferenciades en tres aletes, aleta dorsal, aleta anal i aleta caudal. La dorsal i l'anal es poden dividir en diverses aletes, sempre sostingudes per espines o radis articulats, sobre les apòfisis vertebrals. En alguns casos sofreixen transformacions. Els salmònids i altres peixos tenen la segona aleta dorsal desproveïda de radis, que rep el nom d'aleta adiposa. A vegades, com en les rèmores, una de les dorsals es transforma en ventosa. Altres transformacions tenen significació sexual (allargament d'alguns radis de l'aleta anal). L'aleta caudal és l'única que té una veritable funció propulsora i és armada sobre uns radis articulats a les darreres vèrtebres, i especialment en el darrer os vertebral (pigostil). La seva forma és molt variable: la dificerca és fusiforme i simètrica respecte al final de la columna vertebral; l'heterocerca té dos lòbuls de mida diferent, un dels quals conté el final de la columna vertebral (peixos cartilaginosos), i l'homocerca, dos lòbuls iguals (peixos ossis). Les aletes parelles són soldades a les cintures escapular i pelviana (aletes pectorals i pelvianes). Les pelvianes tenen una posició relativa molt variable, caràcter usat en sistemàtica i filogènia. Les espècies més arcaiques les tenen en posició abdominal, i les espècies més evolucionades, molt més pròximes a l'extremitat anterior del cos. Llur forma varia també en moltes espècies. Alguns peixos que caminen sobre el fons tenen els radis de les pectorals lliures per tal de recolzar-se sobre el fons. En els peixos voladors, les pectorals tenen els radis molt prolongats, i donen lloc a una mena d'ales que els permeten de planar. Les pelvianes poden transformar-se sovint en ventoses. Les aletes parelles donen lloc evolutivament als apèndixs dels tetràpodes terrestres, i poden tornar a adquirir secundàriament la forma d'aletes en els mamífers aquàtics, com el cas de les extremitats dels pinnípedes, i dels membres anteriors dels sirenis i dels cetacis. En aquests, la cua es transforma en una aleta caudal, sense esquelet, situada en el pla horitzontal. Alguns cetacis tenen també una aleta dorsal, que no es troba en cap altre grup de mamífers.
PlomesProducció de la pell dels ocells formada de ceratina, més o menys mineralitzada, que apareix com una papil·la dèrmica i que un cop ha acabat de créixer es converteix en un òrgan mort fixat a la pell mecànicament. En general, les plomes cobreixen la major part del cos dels ocells i cadascuna consta d'un canó, fixat a l'epidermis, que s'allarga en el raquis, a cada costat del qual hi ha les barbes; aquestes duen a cada costat les bàrbules, l'extrem distal de les quals té forma de fuet, és anomenat pènnulum i pot dur barbicelles, que tenen forma de ganxo i uneixen les bàrbules que estan encarades. Si manquen les barbes, la ploma és reduïda a un filament, el raquis. Si manquen les bàrbules, les barbes estan lliures i pengen a cada banda del raquis, com s'esdevé en les plomes escapulars de la lliurea nupcial d'alguns ardèids. Si manquen les barbicel·les, les barbes no estan unides i les plomes resulten arrissades i escabellades, com les de l'estruç. A la base del raquis, hi pot haver una mena de barba, desproveïda de barbicel·les, anomenada hiporaquis. Ultra les grans plomes de les ales i la cua, anomenades pennes, i les cobertores, que recobreixen el cos, hi ha el plomissol, a sota de les cobertores i format per petites plomes desproveïdes de barbicel·les. A més de variar la forma i les dimensions de les plomes segons llurs funcions, també són diferents el color (segons l'espècie i de vegades segons el sexe), el nombre i la distribució. Tots els ocells renoven regularment totes les plomes (muda) un cop l'any, després del període de reproducció, o bé dos cops l'any (abans i després del període de reproducció).
NiusConstrucció que fan la majoria dels ocells per pondre-hi els ous, covar-los i criar-hi els pollets. Bàsicament serveix per a mantenir la posta junta i que els ous no s'escampin, redueix les pèrdues calorífiques dels ous durant la incubació i dels polls nidícoles, alhora que els ofereix un refugi relativament segur, fins que són capaços de volar. El niu pot ésser construït directament a terra, entre la vegetació, flotant sobre l'aigua i excavat en el sòl o en la fusta. També hi ha espècies que aprofiten accidents del terreny (escletxes de les roques, esquerdes a les parets, buits en soques d'arbres, etc). Gairebé tots els ocells que fan la posta en un niu el construeixen ells mateixos, però —ultra els casos de parasitisme— hi ha espècies que aprofiten nius construïts per altres ocells i espècies que construeixen nius comunitaris. El niu pot ésser més o menys complex —des de la simple plataforma de branques fins a nius elaborats en forma de copa, de bossa o de bola amb una entrada lateral, de semisfera enganxada a la paret, de paperina suspesa, etc— i més o menys gros —de 5 cm a més de 2 m de diàmetre— segons les espècies, i no sempre les dimensions de l'ocell i del niu són proporcionals. Els materials emprats també són molt diversos: branques, canyes, herbes seques, molsa i líquens, fibres vegetals, fang amalgamat amb saliva, fulles seques i trossos d'escorça, algues, dejeccions i detritus, fang, pèls, etc. Gairebé sempre el niu és folrat interiorment amb materials més tous.
OusCèl·lula que resulta de la fecundació d'un gàmeta femení per un de masculí, totipotent per a desenvolupar un nou organisme que reprodueix els caràcters genètics dels seus progenitors
Font Hiperenciclopèdia