|
|
|
|
És
possible que la vida, si existeix, en altres planetes diferents de la
Terra es basi en una mateixa química: aigua, carboni, polímers,
.... Però no hi ha cap motiu per pensar que se sembli a organismes
familiars. Considerem l’enorme diversitat d’éssers
vius sobre la Terra, i tots ells comparteixen una mateixa química
i un mateix planeta. Els animals i les plantes, o d’altres formes
de vida, a d’altres móns és probable que sigui radicalment
diferents dels models d’organismes coneguts. Podria haver-se produït
una evolució convergent, perquè potser només hi ha
una solució òptima per a un determinat problema ambiental:
per exemple un parell d’ull per tenir visió binocular en
les freqüències òptiques de l’energia solar.
Però, en general, el caràcter aleatori del procés
evolutiu hauria de crear sers extraterrestres molt diferents de tot el
que coneixem.
És difícil predir l’aspecte d’un extraterrestre,
estem molt limitats pels nostres coneixements i experiències: només
coneixem un tipus de vida, la vida a la Terra. Tot organisme és
com és com a resultat d’una sèrie de passos, tots
ells improbables. Per això la vida extraterrestre és difícil
que se sembli a un rèptil o a un insecte o a un humà, tot
i que se li apliquin retocs estètics com una pell verda, orelles
punxegudes o un cap boterut. Perquè una simetria bilateral, perquè
un procés de cefalització en ambients ben diferents al terrestres?
Podem especular sobre quelcom viu un xic diferent.
En un planeta gegant, semblant a Júpiter, amb una atmosfera rica
en hidrogen, heli, metà, aigua i amoníac, no hi ha una superfície
sòlida accessible, sinó una atmosfera densa i nebulosa on
les molècules orgàniques poden caure del cel com el bíblic
manà. Però hi ha un obstacle a la vida en un planeta així
si l’atmosfera és turbulenta i al seu fons la temperatura
és alta: un organisme hauria d’anar amb molt de compte per
no ser arrossegat cap al fons i quedar fregit.
Una solució per viure en aquestes condicions passa per reproduir-se
ràpidament, abans de fregir-se, confiant que la convecció
atmosfèrica salvarà alguns descendents en arrossegar-los
cap amunt a les capes més fredes. Aquests organismes que podrien
ser petits, els anomenarem “enfonsants”. Però també
podria haver “flotants” una mena de gran globus d’hidrogen,
o bé d’aire calent que es mantinguessin en suspensió
conservant calent el seu interior i utilitzant l’energia de l’aliment
que capten. Un “flotant” podria incorporar molècules
orgàniques que es formessin espontàniament en l’atmosfera
o bé fabricar-se els seus propis nutrients a partir de la llum
solar i de l’aire, de forma similar a les plantes de la Terra. De
fet quan més gran sigui un “flotant”, major serà
la seva eficàcia. Per això podem imaginar “flotants”
de quilòmetres de diàmetre, molt més gran que cap
ésser viu conegut, de la mida de les ciutats terrestres. Els “flotants”
es podrien impulsar a si mateixes gràcies a ràfegues de
gas, com el reactor d’un coet. Els podríem imaginar en manades
ocupant immensos volums atmosfèrics.
També podem pensar en “caçadors”, ràpids
i de maniobres hàbils. Es mengen als “flotants” i no
n’hi poden haver molts: si es mengen tots els “flotants”
es posarien en perill ells mateixos.
La física i la
química permeten formes de vida com aquestes que hem descrit. Però
la naturalesa no té perquè seguir les nostres especulacions.
Però si hi ha mils de milions de móns habitats a la nostra
galàxia, potser hi haurà alguns poblats de “enfonsants”,
“flotants” i “caçadors” (i d’altres
formes que la nostra limitada imaginació no és capaç
de representar). La biologia se sembla més a la història
que a la física. Cal conèixer el passat per a comprendre
el present. I cal tenir un coneixement exquisit. No existeix una teoria
predictiva de la biologia, com tampoc existeix una teoria predictiva de
la història. Els motius són els mateixos: ambdues matèries
són massa complicades per a nosaltres.
Carl Sagan.
Cosmos. Planeta.
|
|