S'escampa la pandèmia de la SIDA

El nombre de persones que viuen amb el VIH va arribar a 42 milions a final del 2002. El 2002, 5 milions de persones es van infectar amb el VIH i 3,1 milions de persones van morir de causes relacionades amb la sida.
Per primer cop a la historia, les dones constitueixen la meitat de la població que viu amb el VIH. La transmissió heterosexual, sobretot a l'Àfrica i a les Antilles, constitueix la primera causa d'infecció entre les dones, les quals tenen entre 2 i 4 probabilitats més que els homes d'infectar-se durant les relacions sexuals sense protecció.
La desprotecció biològica de la dona -arran de l'àmplia superfície de teixit reproductiu i les altes concentracions de virus en el semen infectat- s'agreuja amb les desigualtats econòmiques i socials. Les dones que depenen econòmicament del marit o del company tenen poc poder de control en les relacions sexuals i la utilització de preservatius. Els tabús socials impedeixen a la dona informar-se sobre la salut reproductiva i l'estigma que s'associa a les infeccions de transmissió sexual és un obstacle a l'hora de buscar atenció. Les joves corren el risc de contraure el VIH en les relacions amb els més grans, fet que explica les àmplies diferencies en prevalença del VIH entre nois i noies en molts països.
A l'Àfrica subsahariana, on viu el 70 % de la població seropositiva del món, la sida és la primera causa de mort. El 2002, l'esperança de vida en 16 països africans era com a mínim 10 anys inferior al que hauria estat sense la sida. La sida també intensifica a Àfrica la crisi alimentaria i amenaça amb la fam uns 38 milions de persones. L'epidèmia ha reduït el nombre de treballadors agrícoles i ha desintegrat les xarxes de seguretat socials, perquè les famílies s'han de vendre les pertinences per pagar les despeses mediques o funeràries. Els pobres que no tenen accés a les teràpies antiretrovirals, només disposen de l'alimentació sana com a mitjà de prevenir la malaltia i les morts prematures. En el moment en què això també falta, els sistemes immunitaris afeblits són més susceptibles de contraure la tuberculosi, la malària i altres infeccions.
Tot i que Àfrica en pateix la pitjor càrrega, l'epidèmia es va escampant per l'Europa oriental i el centre d'Àsia, on es relaciona amb el consum de drogues per via intravenosa, amb els alts índexs d'atur i l'ensorrament dels serveis sanitaris públics.

A Rússia, cap al 90 % de les infeccions tenen com a causa el consum de drogues. Els alts índexs d'infeccions per via sexual indiquen que la transmissió heterosexual pot difondre el VIH a una part més àmplia de la població, tal com s'ha constata! a Ucraïna i a Bielorússia. En els estats bàltics, les presons i els centres de detenció de joves, abarrotats, són el caldo de cultiu del virus.
Un altre punt clau que destaca en el camp de a sida és Àsia, on els baixos nivells nacionals de prevalença de la malaltia en els països populosos encobreixen la magnitud de la infecció localitzada. A l'índia hi ha prop de 4 milions de persones infectades i l'epidèmia colpeja la població en diferents estats. A la Xina, les poblacions rurals pobres que van participar durant la dècada de 1990 en programes de venda de sang formen avui dia unes bosses d'infecció seropositiva sense accés a cap tipus d'atenció sanitària. En general, la Xina admet que enregistra 1 milió d'afectats, i en aquest país continua escampant-se el consum de drogues i la transmissió heterosexual.
Si bé ha baixat molt la mortalitat per sida en els països amb renda per càpita alta d'ençà que, el 1996, es va estendre el tractament retroviral, en els països de renda per càpita baixa i mitjana solament rep aquest tractament un 4 % dels que el necessiten. El preu dels antiretrovirals ha baixat de 10.000-12.000 dòlars anuals per persona a principi del 2000 a 350 dòlars el desembre del 2001. Així i tot, els més pobres del món no hi poden arribar.
No obstant això, s'ha produït algun avenç; per aconseguir que el tractament sigui més equitatiu. El 2002, Botsuana es va convertir en la primera nació africana que va adoptar una política d'accés universal al tractament. Els passos més importants s'han produït a l'Amèrica Llatina i el Carib: el Brasil, l'Argentina, Costa Rica, Cuba, l'Uruguai, Hondures i Panamà son dels primers països que han proporcionat un tractament gratuït o subvencionat.
Malgrat tot, persisteix un profund abisme entre les necessitats i els recursos disponibles. El 2002, es van invertir 3.000 milions en tasques per frenar l'epidèmia en els països de renda baixa i mitjana. L'ONUSIDA calcula que caldria que el 2003 es multipliquessin per més de 2 els fons assignats, fins a arribar ais 5.500 milions de dòlars, i que dues terceres parts sortissin de fonts internacionals.

Radhika Sarin. Signes Vitals 2003. Centre Unesco de Catalunya