En Pere ha
guanyat una medalla d'argent en la prova del 60 metres amb un temps de
18 segons i 2 dècimes en la seva primera participació en
els Jocs Escolars d'Atletisme Special Olímpics.
Tota aquesta petita història que s'esdevé joc pels infants,
suposa una metòdica i acurada planificació. Aquest final
feliç no és més que una iniciació esportiva
que anirà evolucionant al llarg de tot el període d'escolaritat
dels alumnes. Els Jocs Escolars a què fa esment el nostre petit
amic, serà el primer dels que tindrà accés un cop
cada curs, a més també podrà participar dels Jocs
Nacionals Special Olímpics que s'organitzen cada quatre anys i
que pretenen simular uns Jocs Olímpics.
Malgrat que aquí partim d'aquest fet puntual com són els
Jocs Escolars, val a dir que assolir medalles en aquests campionats no
és el nostre objectiu cabdal. Per a nosaltres és més
important que cada un dels alumnes progressi i assoleixi millores en els
seus aprenentatges, en les seves relacions socials i en el seu rendiment
físic-esportiu sempre tenint en compte el punt on es troba quan
iniciem la nostra intervenció educativa.
Com són les primeres passes d'aquests alumnes és el que
tractarem de relatar en el que segueix.
COMPOSICIÓ DEL GRUP:
En Pere es
va matricular a l'escola fa tres cursos provenint d'un grup de l'etapa
d'Educació Infantil de l'escola del seu barri. Va entrar a formar
part d'un grup-classe amb quatre alumnes més de característiques
similars.
Encara
recordo quan vaig començar a escola. Era petit, bé,
de fet ENCARA SOC PETIT, malgrat que a ells se'ls ha ficat al cap
que he crescut. Quina va ser la meva sorpresa, en aquesta escola hi
ha havia nens com jo ! I a la classe i al pati érem molt pocs.
A l'escola d'on venia, tan la classe com el pati, estaven plens de
nens. A més no hi havia cap que s'assemblés a mi. |
Estem parlant
d'una escola d'Educació Especial d'àmbit comarcal que acull
alumnes amb necessitats educatives especials greus i permanents derivades
d'una discapacitat psíquica des dels tres fins als divuit anys
que en determinats casos presenten trastorns motrius, sensorials i de
personalitat associats
A les escoles d'Educació Especial els grups d'alumnes acostumen
a ser reduïts, en la nostra la mitjana és de 4/5 alumnes per
aula. El criteri per formar els grups-classe és dual: per una banda,
d'acord amb l'edat cronològica i, per l'altra, el nivell de competències.
D'aquesta manera a l'escola podem trobar diversos grups d'una mateixa
edat, però amb capacitats i nivell de competències diversos.
En el cas que ens ocupa, l'àrea d'educació física,
aquesta norma també es compleix en gran part. Les agrupacions es
fan també respectant l'edat, però en el que es refereix
al nivell de competències, el criteri és sempre més
ampli per tal de constituir grups generalment força més
nombrosos (de 7-8 a 10-12 alumnes). Aquests grups més nombrosos
han de facilitar:
- la interrelació
entre alumnes de diferents característiques i capacitats
- la utilització
dels millors models per tal que la imitació dels mateixos pugui
actuar com una estratègia d'ensenyament-aprenentatge.
- la ajuda
al company amb més dificultats i limitacions
- la introducció
de jocs en que la participació d'un nombre mínim de jugadors
és cabdal per la seva realització.
En aquesta
experiència de tres cursos emmarcada dins l'àrea d'Educació
Física i a cavall de l'Etapa d'Educació Infantil i del Cicle
Inicial de l'Etapa d'Educació Primària fem referència
a un grup actualment (final del curs 2000/2001), composat per 9 alumnes:
7 nens i 2 nenes, d'edats compreses entre els 8 i 11 anys, i que al llarg
d'aquests darrers cursos ha anat canviant en la seva composició:
- en
Pere, en Vicenç i en Ramón amb síndrome de
Down
- l'Albert
amb síndrome de Noonan
- la
Pilar, amb síndrome de Angelman
- la
Rosa, amb plurideficència: paràlisi cerebral amb hemiparèsia
espàstica del costat dret, sordesa pregona i important deficit
visual
- el
Mario i el Joan, amb autisme
- en
Marcel, amb retard mental mig però sense un diagnòstic
establert.
Val a dir
que en l'àrea d'Educació Física des de sempre no
tan sols cerquem un desenvolupament motriu dels alumnes sinó que
per nosaltres és cabdal el seu desenvolupament psicològic
i social, és a dir, un creixement de si mateix que l'ha de permetre
una millor motricitat i una millora de la relació social amb els
companys que l'envolten, amb els mestres i amb sí mateix i amb
tot l'entorn. Tot això ha de conduir a un procés de desenvolupament
el més harmònic possible de les diferents vessants de la
persona humana considerant a aquesta com un tot.
CURS 1998-1999: EL CURS DE LES DESCOBERTES
Descripció
del grup:
Tal com ja
hem dit, aquest curs en Pere va passar a formar part d'un grup de cinc
alumnes amb dos síndromes de Down més, un síndrome
de Noonan i un autista. Tots ells nens, de 6 i 7 anys. A més d'en
Pere en aquest grup també hi trobem un altre alumne nou a l'escola,
el Vicenç.
El fet de ser un grup amb dos alumnes nous i amb l'objectiu de propiciar
una millor integració tan al centre com a la dinàmica de
la classe ens fa prendre la decisió de realitzar les activitats
de Descoberta d'un Mateix en aquest petit grup, deixant la incorporació
a aquestes classes d'alumnes d'altres grups per propers cursos.
Comencem amb dues sessions setmanals d'una hora aproximadament, que es
desenvolupen al gimnàs.
Objectius:
- Adquirir
un coneixement ajustat del seu cos i les seves possibilitats i limitacions
que els donin seguretat i els permetin crear una imatge positiva de
si mateixos, tot afavorint la consciència de la pròpia
identitat.
- Conèixer
les normes bàsiques i l'estructura de les sessions d'aquesta
àrea.
- Introduir
les nocions bàsiques de temps i espai referides a la organització
de les sessions i a la utilització de l'espai en que es desenvolupa
l'activitat: el gimnàs
- Conèixer
els objectes propis de les activitats motrius (piques, aros, pilotes,
matalassos, moduls d'escuma, teles, cordes, tacs de fusta, ...) i les
possibilitats que ofereixen.
- Possibilitar
la conscienciació i el control motriu voluntari.
- Afavorir
la socialització: potenciar les interrelacions entre els components
del grup i la cooperació per assolir fites comunes, el respecte
per les produccions i activitats dels altres i la iniciativa personal.
- Orientar
les possibles alteracions emocionals (inseguretats, pors, angoixes,
afectes, alegries...) i l'agressivitat, oferint-los alternatives i recursos
que els facilitin la comunicació.
- Afavorir
el joc i les activitats lúdiques i la pròpia expressió
En resum
bàsicament al llarg d'aquest curs els alumnes han de descobrir
l'espai del gimnàs amb els objectes meravellosos que allà
s'amaguen i uns companys i professors que l'hauran d'acompanyar en aquesta
aventura que tan sols acaba de començar. Tot axò dins d'un
espai de llibertat d'acció amb uns límits molt amplis que
els hi han de donar seguretat.
Sempre partim d'uns objectius generals per a tots els alumnes del grup,
que comporten una planificació general de les activitats bàsiques
que tenim pensades realitzar. Ara bé, sempre hi ha un nivell d'exigència
diferenciat segons les pròpies capacitats de cada alumne i amb
les adaptacions pertinents i el més ajustades per cadascú.
Val a dir que dins d'aquests objectius, sempre fem una gran incidència
en l'adquisició d'actituds com una de les parts més importants
del currículum.
Metodologia
i activitats:
El primer
que aprenen els petits son les rutines del funcionament de les classes
que en resum son:
- Pujar
fins al gimnàs, que està al pis de dalt, de manera ordenada
acompanyats amb els dos professors responsables.
- Entrar,
seure's i saludar, tot esperant el seu torn.
- Escoltar
les indicacions dels professors, respecte al desenvolupament de la classe,
el material proposat, les consignes, etc.
- Jugar
(manipular els objectes, compartir, inventar,...) tot respectant les
"consignes": no fer ni fer-se mal, no trencar el material,
no xutar.
- Participar
en la recollida del material emprat.
- Estirar-se
als matalassos, per descansar.
- - Tornar
ordenadament cap les aules.
Pensem que
l'adquisició per part dels infants d'aquests hàbits de treball
són fonamentals per tal de amb posterioritat poder posar l'èmfasi
en la dificultat de la tasca que es proposa. D'aquesta manera es faciliten
en la mesura del possible els elements externs que la envolten tractant
que aquests siguin el més fixes possible. Cal pensar que ja tenen
prou dificultats per tal que nosaltres n'afegim més. Aquest esquema
de funcionament de la classe s'anirà repetint amb petites variants
en funció de l'edat i el desenvolupament cognitiu de l'alumne al
llarg de tota la seva escolaritat al centre.
Quan
era més petit, les classes les fèiem al gimnàs,
en deien Descoberta, sempre ho fèiem igual. Jo ho vaig descobrir
tot molt aviat: calia entrar, seure's, saludar, jugar, recollir i
descansar; després un altre cop cap a l'aula. |
Ens ajudem
de la música per remarcar els diferents moments de la sessió:
- Els primers
moments de presentació i salutacions es fan sense música.
- L'activitat
principal de la sessió es realitza amb música, de forma
preferent, ritmes i autors d'actualitat, que son les que prefereixen
els petits.
- El moment
de la recollida de material es fa sense música
- La relaxació
amb música suau que convidi al repòs, i la sala només
il·luminada amb la claror tamisada a través de les persianes.
Al tractar-se
de nens de cinc a sis anys, les activitats són de tipus lúdic,
en les quals l'objectiu fonamental és que es relacionin de la forma
més ajustada possible, entre ells, amb els objectes, amb els adults
i que es facin conscients de llurs possibilitats i limitacions tot prenent
consciència dels riscos i adquirint conductes de socialització
i control. Abans de reincorporar-se a les respectives aules i activitats
reglades, practiquem un inici de relaxació amb l'objectiu que recobrin
el seu ritme després de l'activitat sovint frenètica, que
es desenvolupa al gimnàs.
El
millor de tot era l'estona de joc, de l'armari sortien tot de coses
fantàstiques que em deixaven per jugar. ... Bé, ...
també havia de compartir-les i això no sempre em venia
de gust, però era una de les normes que calia respectar, i
així de mica en mica apareixien pilotes tovetes, teles suaus
i de colors llampants, peces de construcció més grans
que jo, globus, pals, que ells en diuen piques, matalassos per rebolcar-me,
i els mestres, que també eren com de joguina perquè
sempre estaven al meu costat i jo em podia enfilar a les seves cames,
a l'espatlla o seure'm a la falda perquè em gronxessin.
També m'agradava molt que ells m'agafessin a coll i m'anaven
d'allò més bé quan em feia algun cop o algun
company em feia alguna barrabassada, aleshores m'abraçaven
molt fort, m'eixugaven les llàgrimes i m'amanyagaven una bona
estona. Jo, de vegades els enganyava i em feia el ploricó,
però algun cop, encara no sé com, s'adonaven que feia
comèdia i aleshores s'enfadaven una mica amb mi perquè
deien que no em podia fer el nen petit. |
Els dos professors
que condueixen les sessions prenen diferents papers al llarg de les sessions:
orientadors, animadors, facilitadors, organitzadors, de refugi. La major
part de l'activitat es desenvolupa a nivell de terra, per tal de mostrar-se
més propers a l'alçada dels alumnes, permeten el contacte
corporal. Aquest rol va canviant a mesura que els alumnes van creixent.
Valorem com a important el fet de ser dos professors i de sexe diferent.
Permet en moltes ocasions exercir rols molt diferenciats dins de les sessions.
Es dóna molta llibertat d'actuació als alumnes ja que les
pautes de treball són molt generals. Tan sols s'exigeix el compliment
de l'esquema temporal de la sessió i algunes normes bàsiques
com no obrir els armaris, no sortir del gimnàs, ...
Al llarg de la sessions es fan intervencions tan a nivell individual com
de petit grup per tal d'incidir en l'assoliment i la pràctica dels
objectius proposats, cercant l'equilibri entre directivisme i espontaneitat.
Es permet i alhora s'estimula l'experimentació espontània
del material per tal d'afavorir el descobriment de les diferents possibilitats,
es potencien les troballes i s'afavoreix la repetició de les activitats
que els ajudaran a interioritzar la vivència. Es procura estimular
la participació activa de l'alumne que resta aïllat de la
resta del grup amb l'objectiu d'integrar-lo a la dinàmica del grup
i de la sessió. S'aporten idees i materials per enriquir més
les propostes sorgides de les activitats manipulatives i motrius aportades
pels propis alumnes, incidint, sobre tot, en la realització d'activitats
conjuntes.
Valoració del curs 1998-1999:
Si bé
en un principi ens havíem plantejat que en una part de la sessió
les activitats serien semi dirigides, amb ordres i imitació i deixar
una part d'activitat lliure, per observar millor el treball i les relacions
espontànies dels alumnes, no va estar així, i el curs es
va desenvolupar, d'una manera natural, cap a un treball més lliure,
basat en el joc, on els alumnes manipulaven i exploraven el material,
alhora que descobrien llurs possibilitats i els professors hem aprofitat
el que ells platejaven de forma espontània i així conduir-los
cap els objectius que prèviament teníem plantejats.
La
veritat és que aviat vaig veure el que volien de mi i com que
jo el que volia era jugar m'acostava a un dels profes i els deia on
tenia el cap, el nas, la boca, els ulls, les orelles i tot allò
que em demanaven i així ja em podia posar a jugar amb els meus
amics. |
Malgrat que
la llibertat d'actuació pot fer pensar en alguns moments que els
alumnes no milloren per una manca de planificació més acurada
d'objectius, observem un progrés important en la comunicació
entre ells i amb els professors, la utilització adient del material
que es presenta en les diferents sessions, i sobre tot, en l'execució
de les instruccions tan individuals com col·lectives que donem,
fet aquest que al principi de curs podia semblar una missió impossible.
En general, no s'han produït massa diferències d'acceptació
o rebuig amb els diferents materials emprats, i tan sols en comptades
ocasions han fet demanda d'algun material o objectes específic.
El que aprenguin a donar-li a cada objecte el significat i l'ús
adequat és una tasca que requereix un cert temps.
Podem considerar que la major part del grup ha assolit un bon coneixement
del seu esquema corporal, el que ens permetrà en propers cursos
inciar el treball d'altres conceptes.
Possiblement, a hores d'ara, el grup ja està preparat per avançar
cap a propostes de treball més dirigides així com per obrir-se
a nous companys i noves experiències el proper curs.
CURS
1999-2000: LA ROTLLANA SALVADORA
Descripció
del grup:
El grup es
va ampliar a nou alumnes amb edats compreses entre 7 i 11 anys. Al nucli
inicial s'afegeixen dos nens i dues nenes. Un altre nen autista de 8 anys,
una nena amb la síndrome de Angelman de 10 anys i els altres dos
infants sense una etiologia específica, de 8 i 11 anys respectivament.
L'alumna de 11 anys, l'Emma, malgrat que camina ho fa molt lentament i
amb molta inseguretat, sobre tot, quan hi ha obstacles al seu voltant
o elements que es mouen, que ella no pot controlar.
Els alumnes que s'incorporen no son nous a l'escola, els cursos anteriors
han seguit, encara que amb més dificultats, un treball paral·lel.
De fet són més grans, però amb un nivell de competències
inferior. L'objectiu que cerquem al incloure'ls en aquest grup és
que disposin de models a imitar que els ajudin en el seu procés
d'aprenentatge.
Objectius:
- Prendre
consciència de la pròpia situació motriu a l'espai
i en el temps.
- Reconèixer
i discriminar les qualitats perceptibles dels materials que es manipulen
al gimnàs: colors, formes, grandàries, posicions, qualitats
sonores, ...
- Imitar
les postures i els moviments del mestre.
- Utilitzar
i millorar les habilitats i destreses bàsiques següents:
marxa, reptació, quadropèdia, gateig, croqueta, pujar
i baixar escales, equilibri.
- Desplaçar-se
per sobre de diferents materials i recorreguts establerts tot controlant
l'equilibri i vencent la por a les alçades.
- Iniciar-se
en el control de la inhibició voluntària del moviment.
- Ampliar
les formes de comunicació expressives i de relació amb
els companys del grup i amb els mestres.
- Fruir
de les activitats i reptes físics que els hi proposem.
- Iniciar-se
en els hàbits d'higiene de pràctica permanent: rentar-se
les mans abans d'incorporar-se a l'aula o el menjador, ser conscients
que els dies d'educació física porten una roba diferent.
Metodologia
i activitats:
A raó
de la valoració de final de curs, en aquest curs tenim l'objectiu
d'introduir una metodologia més dirigida, en que un cop al gimnàs
i realitzades les salutacions inicials, la primera part de la sessió
la dedicarem a l'execució de les activitats preparades, deixant
una segona part per activitats i joc lliure.
Al principi de curs aquesta intenció inicial topa amb moltes dificultats.
Els alumnes no ens entenen i volen continuar amb l'esquema que tan bé
havien adquirit el curs passat. Segurament, per una banda, nosaltres no
som capaços d'explicar-nos prou bé, i per l'altra, no trobem
les estratègies adients per introduir aquest canvi.
Després d'algunes provatures amb resultat incert, quan fem la valoració
de final de primer trimestre i abans d'iniciar el segon trobem el desllorigador.
Es tracta d'ampliar la rutina que ja tenen apresa. Si el curs passat varen
ser capaços d'aprendre a pujar al gimnàs amb un cert ordre,
entrar i seure, esperar a rebre la salutació de forma individual
i a esperar que sortis el material de l'armari abans de posar-se a jugar,
ara en aquest punt de la rutina ens calia introduir un nou element que
permetés avançar en l'objectiu d'augmentar els moments dirigits
en les activitats de la classe. Aquest element gairebé miraculós
serà la rotllana.
Un
dia, després de saludar com sempre, ens van obligar a seure
en rotllana. Era això el que volien! Mira que els ha arribat
a costar explicar aquesta cosa tan senzilla. I asseguts en rotllana
teníem una pilota, a vegades, gran, a vegades petita, a vegades
d'un color, a vegades d'un altre. El que tenia la pilota deia el nom
d'un nen o nena i li passava la pilota. Fins i tot, els que parlaven
malament ho feien força bé. Encara ara m'agrada jugar
a aquest joc. |
Quan introduim
la rotllana, ràpidament alguns alumnes ho incorporen a la seva
rutina i només amb uns pocs hi cal una certa insistència,
i fins i tot, ajuda física. Amb poc temps serà una activitat
que gairebé tots incorporaran al seu repertori de conducta.
La rotllana que sempre comença amb l'activitat de passar-se la
pilota, tot dient el nom del company a qui li volen passar, ens permet
introduir moltes activitats dirigides. A mesura que passen les sessions,
podem estar més temps asseguts en rotllana, realitzant aquestes
noves activitats que ens permeten introduir nous conceptes i noves formes
d'utilitzar el material.
Aprofitem les activitats més lliures per introduir el treball de
les habilitats i destreses bàsiques (reptació, quadropèdia,
gateig, croqueta, equilibri) tot aprofitant les pròpies iniciatives
dels alumnes o incitant-los a imitar als mestres, tot plantejant reptes.
Al mateix temps i ajudats de nou amb la música introduim el joc
de les estatues.
Alguns alumnes aprofiten aquesta part de la sessió per dedicar-se
a activitats que podriem qualificar d'obsessives com mirar-se al mirall,
amagar-se sota els matalassos o dins de l'armari o del plinthon o jugar
només amb un tipus de material, constantment el mateix. Sense establir
cap mena de prohibicions procurem reconduir aquestes conductes cap a altres
activitats més adaptades a la situació, ofertant alternatives
més engrascadores que promoguin actituds comunicatives i de relació
amb la resta de companys.
És
també en aquests moments que apareixen els conflictes i les conductes
agressives que també cal reconduir. I també són els
moments que s'aprofiten per tal d'integrar en la dinàmica del grup
els alumnes amb més problemes de relació, ja sigui pels
seus trets psicopatològics, com pel fet de patir un major grau
de disminució psíquica.
Fruït de la valoració positiva del segon trimestre al llarg
del tercer trimestre, comencem a realitzar alguna sessió a la pista,
si bé de forma un tant esporàdica, per tal d'introduir l'espai
on realitzarem la major part del treball del proper curs. Tot mantenint
el caire lúdic de les propostes, les poques sessions que realitzem
a la pista ens serveixen per provar les activitats que més endavant
seran l'eix de les sessions: la iniciació a les curses.
Quan
va fer bon temps vam començar a sortir a la pista: què
gran! gairebé no gosava moure'm del costat dels profes i fèiem
una pinya apretada amb els companys. |
Valoració
curs 1999-2000:
A part del
tema de la rotllana salvadora, aquest curs el podríem definir com
el dels grans jocs salvatges, amb gran desplegament de construccions i
enderrocs amb els mòduls d'escuma, amb la utilització de
molt material escampat per tot l'espai, etc. El fet de ser un grup molt
més nombròs ha afavorit aquest tipus d'activitats, i també
ha ajudat a l'aflorament dels conflictes, a vegades amb algun punt d'agressivitat.
Aquestes situacions conflictives ens han obligat a cercar solucions. El
primer és sempre no intervenir a l'espera de que ells mateixos
resolguin el problema per si mateixos. En un segon moment cerquem la mediació
"pacífica", però en moltes ocasions s'han de resoldre
fent valer l'autoritat o interrompent l'activitat per evitar un excessiu
descontrol i reconduir alguna situació per mor que ningú
no acabi prenent mal.
Val a dir que sortosament mai no hem hagut de lamentar cap incident, i
que, fins i tot, en algun moment que vist des de fora ha pogut donar sensació
de extremadament caòtica, els conflictes no han anat més
enllà de petits problemes.
Però evidentment no tot han estat conflictes, tots plegats (professors
i alumnes) hem compartit moltes estones de joc i de gaudi.
Observem una millora evident en tots els alumnes del grup en el desenvolupament
de les habilitats i destreses bàsiques que ens havíem proposat
treballar, així com en el reconeixement i discriminació
de les qualitats perceptibles dels diferents materials utilitzats. El
progrés tan en el seguiment d'ordres com en la imitació
de les postures proposades pels mestres també ha estat evident.
Dels quatre alumnes que s'han incorporat de nou aquest curs al grup, dos
d'ells, la Pilar i el Marcel, s'han integrat ràpidament a la dinàmica
del grup, mentre que els altres dos han restat més al marge. Dels
alumnes autistes i del seu procés dins del grup en parlarem més
endavant en un apartat específic. L'Emma s'ho ha passat d'allò
més bé tot mirant encuriosida l'activitat frenètica
dels seus companys, però les seves possibilitats de participació
quedaven molt reduïdes per la dinàmica que generada el pròpia
grup i que en molts moments podia resultar fins i tot perillosa per la
seva integritat física donada la seva inseguretat de moviments.
Val a dir que els companys la tenien en compte i l'anaven a cercar per
jugar i participar en els diferents jocs, però aquesta moltes vegades
no ho podia fer per la por que li produia observar tan moviment al seu
voltant. Aleshores preferia restar asseguda i simplement mirar el que
feien els altres.
Pel proper curs ens proposem mantenir el grup, a excepció de l'Emma
per qui cercarem un grup més tranquil amb activitats més
adients a les seves possibilitats motrius. La línia encetada el
tercer trimestre amb més treball a la pista i amb augment del nombre
d'activitats més dirigides ens sembla el camí a seguir.
CURS
2000-2001: COMENCEM A SER GRANS
Descripció
del grup:
El grup només
experimenta una modificació amb la incorporació en el lloc
de l'Emma d'una alumna amb plurideficiència (paràlisi cerebral
amb hemiparèsia espàstica del costat dret, sordesa pregona
i important deficit visual) que si bé no és nova a l'escola
i ja ha estat alumna nostra en l'àrea de Descoberta, no ho ha fet
amb aquest grup. Amb la incorporació de la Rosa en aquest grup
que ja està força consolidat, cerquem que els seus nous
companys actuin com a models de comportament.
Al mateix temps hem considerat diverses estratègies per tal d'afavorir
tant la seva comprensió d'ordres i de la situació en general
de les diferents sessions, com la relació amb els professors i
amb els companys. Entre d'altres aspectes incorporem les instruccions
més bàsiques en llenguatge signat cercant consignes breus
i el més senzilles possibles per tal que les pugui incorporar al
seu repertori. També ens assegurem d'oferir-li el referent d'una
companya (la Pilar) amb la qual manté molt bona relació.
Objectius:
- Interpretar
les nocions de relació espacial que s'estableixen entre el propi
cos, els objectes, l'espai exterior i la resta de companys: dins-fora,
junts-separats, a prop-lluny, sota-sobre, als costat de, al voltant
de, ...
- Orientar-se
en un nou espai com és la pista poliesportiva, tot aprenent els
nous hàbits de treball que se'n deriven.
- Realitzar
diferents tipus de marxa i de carrera controlant voluntàriament
l'inici i l'acabament dels desplaçaments.
- Respondre
ràpidament als estímuls que es donen al començament
d'una cursa i reconèixer el final de la mateixa.
- Cercar
estratègies per tal d'assolir amb èxit el transport de
diferent material tan de forma com de mida.
- Mantenir
l'equilibri estàtic en diferents postures amb ajut si és
necessari, i practicar exercicis d'equilibri dinàmic a diferents
alçades i superficies de recolçament.
- Enfilar-se
a diferents aparells, tot vencent la por, i gaudint de les pròpies
conquestes.
- Experimentar
la realització de diversos tipus de llançament de pilotes,
pes, soft-ball, ...
- Executar
els moviments necessaris que han d'arribar a permetre el control i la
precisió en el bot de la pilota i la realització autònoma
de tombarelles.
- Interpretar
les intencions comunicatives de l'altri.
- Iniciar-se
en jocs molts senzills (el gat i la rata, buscar casa, imitar al cavaller,
tots junts a ...) amb una o dues normes, tot experimentant el joc com
a objecte de plaer i recreació.
- Aplicar
hàbits higiènics de pràctica permanent: canviar-se
de roba abans de les activitats, rentar-se les mans, ...
- Respectar
amb ordre el torn de la realització dels exercicis.
Al final
del tercer trimestre pretenem que aquests alumnes participin en les Jocs
Escolars en concret, les proves de curses de velocitat i de llançament.
Metodologia
i activitats:
En aquest
curs gairebé desapareixen els moments de classe dedicats a activitats
i joc lliure, i pràcticament tot el temps de les sessions serà
dirigit pels professors donant poques oportunitats a la lliure expressió.
Aquests només es mantindrant en algunes sessions al gimnàs
del primer trimestre dins de les activitats de treball de nocions de relació
espaial, i cap a final de curs, per poder fer observacions de com evolucionen
els alumnes en prendre iniciativa, organitzar la pròpia activitat,
relacionar-se i comunicar-se amb l'altri, etc.
La participació a final de curs en els jocs escolars ens obliga
a passar de l'espai petit i protegit que és el gimnàs a
l'espai gran i obert que suposa la pista poliesportiva a l'aire lliure.
Era necessari portar la estructuració del temps de la sessió
al gimnàs a un nou lloc: la pista.
Al primer trimestre alternem les classes en els dos espais mencionats
i ja al llarg del segon i tercer trimestre la major part de les classes
s'han desenvolupat a la pista. Les activitats de caire més esportiu,
així com les habilitats coordinatives bàsiques, i els jocs
que després els mateixos alumnes hauran d'acabar d'incorporar a
l'esbarjo els realitzem a la pista. Només tornem a treballar al
gimnàs per activitats (circuïts d'equilibri, enfilar-se a
aparells, ....) que requereixen de més material o de material molt
específic, o quan les condicions metereològiques (pluja
o un fort sol) ens obliguen.
Per tal que la participació als Jocs Escolars no representi un
element absolutament nou, al llarg del curs fem dues sortides a les Pistes
Municipals d'Atletisme conjuntament amb d'altres companys de l'escola
d'altres grups, més grans i més avesats a aquestes activitats.
Aquest esquema de treball que és habitual des d'anteriors cursos
i amb diferents grups d'alumnes, és força positiu donat
que facilita la incorporació dels debutants de manera que els alumnes
amb més experiència actuen de model.
En aquest altre espai les rutines de treball canvien. Un cop arribats
a la pista poliesportiva i després de seure's i saludar, el treball
ja no s'inicia seient-se en rotllana, sinó que la posició
inicial és situats a sobre d'una de les línies del camp
(sempre la mateixa, evidentment) esperant la indicació de: preparats,
llestos, ja!, que els nens incorporen sense dificultat.
A
partir d'aquell moment, els jocs al gimnàs només es
van repetir els dies que plovia o feia molta calor, però el
pati també era prou divertit perquè vàrem aprendre
a fer curses, saltar, jugar al gat i la rata, ens van deixar pilotes
de les de veritat i fins i tot, algun dels dies que el profe estava
de bones vàrem començar a fer alguna cistella com els
ganàpies de l'escola. A vegades, fins i tot, treien els matalassos
del gimnàs i fèiem tombarelles.
Jo no m'ho pensava pas que tot això aniria d'aquesta manera,
és més, cada cop que em tocava classe d'educació
física, el que més m'agradava era pensar que passaria
una estona jugant amb els meus companys, que de debó és
el que més m'agrada, però no sempre ha estat així,
malgrat que si ho penso bé, gairebé sempre m'he divertit
i a més també és força xulo notar com
cada cop corro més i més de pressa i que quan llenço
la bola, que els profes diuen que s'ha de dir pes, m'agrada veure
com la puc enviar ben lluny. |
Així
com en el gimnàs després de recollir el material ens estirem
als matalassos per descansar i poder tornar a la calma abans de retornar
a la classe, a la pista un cop recollit el material, s'asseuen al mateix
lloc on hem començat la classe i un cop tots asseguts, anem en
ordre cap el menjador després de rentar-se les mans, i posar-se
la bata.
La iniciació a les curses és un procés llarg. La
dificultat que tenen per captar conceptes nous, ens obliga a introduir-ho
com l'adquisició d'una nova rutina motriu.
Al principi els alumnes fan recorreguts molt curts, uns 10 metres. Cadascú
té assenyalat el seu lloc de sortida i d'arribada amb un aro. Primer
de tot, ensenyem de forma individual i amb ajuda, si cal, el que han de
fer: sortir caminant de l'aro quan es dona l'ordre per arribar sense aturar-se
fins a l'altre aro. Els altres han d'esperar el seu torn, i aquesta, a
vegades, és una tasca més feixuga que el propi fet d'iniciar-los
en les curses. Sempre és més dificil tenir-los quiets esperant,
que realitzant alguna mena d'activitat.
Utilitzant l'elogi quan ho fan bé aconsenguim a poc a poc que vagin
aprenent. Amb posterioritat i de manera progresiva introduim noves variables:
ja no ho fan sols, ja no tan sols s'ha de caminar, també s'ha de
caminar enrera o transportant un objecte alhora, tot cercant formes lúdiques
de treball, fins arribar al moment en que el que cal és córrer
i córrer tots a l'hora i els més ràpid possible,
la desaparició dels aros com a punt de referència, i la
seva substitució per les línies de diferents colors que
estan dibuixades a la pista, i la distància a córrer es
va allargant fins arribar als 40 metres, tota la llargada de la pista.
Quin
embolic al començament! Uns corríem, altres no sortiem
de l'aro, el meu amic Vicenç sempre sortia el primer i també
era el primer en arribar a l'aro. Fins i tot semblava que ell sí
que sabia el que calia fer. De vegades em feia molta ràbia
i aleshores m'asseia a terra força empipat i jugava amb l'aro.
Ara ja ho faig gairebé tant bé com el meu amic que sempre
acostuma a arribar primer, però és que hi ha dies que
les coses no em surten tant bé i a les hores també m'esbronquen,
diuen que ho puc fer millor, que només penso en jugar i que
no m'esforço prou. Jo em penso que no és veritat i tampoc
no els entenc del tot, però m'estimo més que estiguin
contents.
|
La major
part d'habilitats i destreses bàsiques (llançament de pilotes,
pes, botar la pilota, execució de tombarelles) segueixen un procés
similar a la introducció de les curses amb uns primers moments
de tasca molt individualitzada fins arribar a activitats més grupals
un cop han consolidat els aprenentatges.
En les sessions s'alternen aquest tipus d'activitats amb propostes d'exercicis
més lúdics i de descobriment, com diferents maneres de transportar
un material d'un lloc a un altres, introducció als diferents jocs,
etc. que permeten als alumnes experimentar altres activitats motrius.
Valoració
curs 2000-2001:
Si deixem
de banda el primer trimestre que va ser força caòtic (gairebé
sempre els primers trimestres, sobre tot, quan es pretén introduir
canvis resulten una mica caòtics), les classes han seguit un ritme
ascendent.
Malgrat els primers intents de curses en què quan teníem
la fila formada ja ni ens recordàvem de la consigna que havíem
donat, o les enrabiades, a vegades de nen petit de l'Albert o la tossuderia
en no botar la pilota del Pere, el cert és que el canvi del gimnàs
per la pista ha estat positiva i se'ls ha notat que es feien grans. Cada
cop treballen més i a un millor ritme, i semblen més capaços
d'assimilar nous aprenentatges amb més facilitat. El que aprenen
fa coixí en els seus coneixements i facilita la construcció
de nous aprenentatges motrius.
Al mateix temps, val a dir que sense realitzar un treball específic
es produeix tot un desenvolupament de les capacitats condicionants: velocitat,
resistència davant d'un esforç físic continuat, força,
així com, el manteniment d'una capacitat en disminució com
és la flexibilitat.
A part de l'evident progrés en les activitats més esportives
(còrrer, llançar, fer tombarelles, ...) han assolit un alt
nivell d'autonomia en les diferents activitats que realitzem. Aquest curs
ha minvat de manera considerable l'aparició de conflictes, i han
establert entre ells unes relacions més madures.
És possible que el fet d'organitzar unes sessions molt més
dirigides per part dels mestres hagi ajudat a baixar el nivell de conflictivitat.
Ara bé per aquesta mateixa raó hem observat que en els primers
mesos del curs es produia una manca d'iniciativa quans els proposàvem
una estona de joc lliure. Semblava que no sabien jugar sols i que necessitaven
de la constant participació i ordres dels mestres. Cap a final
del curs, ja més madurs, han tornat a ser capaços de jugar
sols i organitzar-se quan aquesta era la proposta.
Al llarg de curs també han incorporat al seu repertori de treball
la capacitat de respectar el torn per realitzar l'aprenentatge de les
activitats que així ho requereixen.
El grup s'ha anat compactant amb una bona relació i dinàmica
entre ells. Podríem considerar que a excepció feta dels
alumnes autistes tenen una certa consciència de grup. La nova alumna,
la Rosa, s'ha incorporat sense problemes i, fins i tot, alguns dels alumnes
de la resta del grup reconeixen i utilitzen alguns dels signes.
Encara els hi resta molt per progressar en l'habilitat motriu de botar
la pilota si exceptuem en Pere que bota la pilota amb gran domini. Malgrat
que és una activitat que els engresca molt sempre resulta de dificil
aprenentatge per la gran coordinació motriu que exigeix dels alumnes.
Un altre dels objectius en els que es presenten dificultats d'assimilació,
són els jocs, fins i tot en els més senzills. Gaudeixen
dels mateixos però moltes vegades no entenen que han de fer, en
definitiva tenen problemes per tal de jugar amb regles.
El proper curs sense oblidar el treball iniciat en les habilitats i destreses
motrius que tan bon resultat ha donat, i tot insistint, en la millora
de la coordinació motriu, introduint els salts com una de les activitats
principals, caldrà fer una major incidència en la comprensió
de les regles dels jocs, tot proposant aquests com la part central de
les sessions, i utilitzant-los al mateix temps per anar millorant altres
aspectes. (habilitats, condició física, ....), és
a dir, pensar amb el joc com introductor de normes i regles i com a forma
d'entrenament i pràctica de les altres habilitats.
ELS ALUMNES AMB AUTISME
Mereix una
menció a part explicitar l'evolució dels alumnes amb greus
problemes de psicosi o autisme i la seva participació en el treball
amb aquest grup d'Educació Física.
Com ja hem apuntat, en el grup a que ens hem referit s'hi troben dos alumnes
d'aquestes especials característiques. Malgrat tenir el mateix
diagnòstic són dos alumnes ben diferents. Com la resta de
persones, manifesten diferències de personalitat.
Per les seves pròpies característiques aquests alumnes estableixen
poca interrelació amb l'entorn i amb les persones que els envolten.
Prefereixen matenir-se al marge del que es fa, no participant del treball
que es realitza amb el grup. Val a dir que amb alguna diferència
tots dos manifesten un nivell més que acceptable en quan a habilitats
motrius. Aquesta acostuma a ser una característica general d'aquesta
tipologia d'alumnes.
Són alumnes que no parlen, simplement emeten alguns sons, alguns
d'ells significatius. Tenen poca intencionalitat comunicativa. El que
fan algunes vegades és cercar a l'adult, agafant-lo de la ma, per
tal que els resolgui algun problema o algun desig que se'ls pugui presentar
i no puguin resoldre per si mateixos. Suposa una fita treure'ls del seu
mutisme i de la seva incomunicació.
Ambdós alumnes, mentre la resta del grup realitza les activitats
proposades, acostumen a manipular materials molt concrets i específics,
sovint de forma obsessiva, fent molt poc cas dels altres. Malgrat procurar
que utilitzin diferents estris, la tendència és a no variar
de materials i a fer-ne un ús ritualitzat, repetitiu i poc significatiu
i útil per la resta del grup.
M'agrada
jugar amb els aros verds, portar-los d'un lloc a l'altre, acumular-los,
agafar-los, fer-los rodar. ... A vegades, no se per què no
hi ha aros verds, i els busco desesperadament per tot el gimnàs.
On estan ? Estic convençut que estan amagats a l'armari, però
no me'l deixen obrir. Seran malparits. Si no tinc els aros verds,
jugaré amb els blaus que són els que més s'assemblen. |
Malgrat no
parlar, el Mario es comunica de manera molt elemental utilitzant algun
signe. Té tendència a la passivitat, a estar estirat sense
fer res. Acostuma a mostrar-se tranquil. Normalment no s'empipa per res,
ni tan sols, quan li amaguem un dels seus objectes preferits (els aros
verds). Encara menys manifesta cap tipus d'actitud violenta.
En Joan acostuma
a estar en un dels quatre racons del gimnàs sense res o rodejat
d'objectes que d'alguna manera podriem dir que simulen una muralla. Des
d'allà alguns cops sembla observar amb certa atenció el
que fan la resta d'alumnes.
M'agrada
estar sol i tranquil en el meu racó, pensant en les meves coses
o simplement sense fer res i mirant de tan en tan les coses rares
que fan aquests humans tant grans, com petits que no paren quiets
en un lloc. Ara cap aquí, ara cap allà.A vegades, no
sé perquè venen allà al meu racó i aleshores
xisclo perque em deixin estar. He descobert que xisclant, esgarrapant
i mossegant a vegades aconsegueixo el que vull. |
Moltes vegades
quan hom s'acosta al seu racó envaint el seu espai vital, en Joan
canvia de racó o agredeix a l'invasor. Amb el temps aquests rampells
d'agressivitat s'han donat més sovint i sense una explicació
clara, en especial quan se'l contraria: xiscla, surt corrent i agredeix
amb mossegades i esgarrapades de forma ràpida i descontrolada,
a qui troba en el seu camí, en especial els companys més
petits.
La seva incorporació
d'aquests alumnes dins d'aquest grup té com objectiu fonamental
i gairebé únic tractar que estableixin algun tipus de vinculació
i relació amb els companys amb els que també comparteixen
activitats en l'aula i en l'esbarjo. Tots els objectius més vinculats
a les habilitats i destreses físiques no tenen sentit per ells,
si no solventem primer de tot aquest problema de relació i d'incomunicació.
En tot moment som conscients que la fita que ens proposem presenta serioses
dificultats, però tampoc no ens sembla adient marginar-los d'entrada,
i això tant per ells com per la resta de companys que també
cal que aprenguin a tenir-los en compte.
Aprofitem els moments de les activitats més lliures per apropar-nos
a ells i portar-los cap els llocs on la resta dels companys estan realitzant
activitats, tot proposant-los la manipulació d'altres materials.
En les activitats més dirigides procurem la seva incorporació
sempre al costat d'algu de nosaltres, sempre i quan no mostrin una gran
resistència o rebuig a l'activitat. Evidentment no sempre aconseguim
l'éxit i si en tenim acostuma a ser per curts períodes de
temps. No sembla convenient perllongar aquestes estones de participació
en les activitats del grup més enllà del seu propi grau
de tolerància a les mateixes.
La nostra actitud sempre és de fermesa i afecte. Amb aquesta tipologia
d'alumnes els petits passos endavant solen venir de la relació
que l'adult pot establir amb ells i que no es produeix sempre amb tothom.
Cal aprofitar qualsevol indici de preferència vers un o altre adult
per tractar de generalitzar auqesta relació positiva, però
tot i així sempre cal que l'adult de referència romangui
el més a prop possible del nen, que per altra banda absorbeix tota
l'atenció.
La seva participació
en les activitats ha estat força diferent en els dos alumnes, encara
que l'evolució en la pertinença al grup ha estat pràcticament
la mateixa.
De sempre en Mario s'ha mostrat més participatiu, però el
resultat final ha estat malauradament el mateix en ambdós casos,
els companys els han anat ignorant i només s'ha mantingut el lligam
amb el grup mitjançant l'actuació de l'adult.
També ha evolucionat la seva relació amb els adults: mentre
que el Mario sembla acceptar millor la figura femenina i que sovint se
li acosta quan té algun problema, per cercar mimos o interessar-se
per les polseres, en Joan ha anat prestant més atenció a
la figura masculina fins el punt que cap al final de curs només
semblava atendre les seves indicacions, ignorant per complert a l'altra
adult.
Els companys que alguna vegada l'havien requerit per jugar, han deixat
de tenir-lo en compte i només s'adreçen a ell per tractar
de fer-lo callar quan es posa a xisclar.
A mesura que les activitats són més dirigides i que una
part estigui basada en la consecució d'un treball d'equip, fa que
cada cop quedin més allunyats de cap possibilitat d'incorporar-los
a les classes. Tampoc no ens sembla del tot convenient mantenir-los apartats
del grup perquè reforcem la seva tendència natural a l'aïllament,
però és evident que forçar les relacions mai no resulta
una estratègia aconsellable.
D'altra banda, tampoc no podem condicionar la dinàmica del grup
que evoluciona de forma natural i positiva i en el que també hi
ha nens que necesiten d'una atenció més específica
per tal que puguin seguir el ritme de la resta. És evident que
això comporta un dilema a l'hora de prendre decisions de com afrontar
la intervenció educativa amb aquests alumnes.
Arribats a aquest punt pel proper curs ens plantegem mantenir aquests
dos alumnes dins del grup tot incorporant una persona responsable (l'adult
de referència) d'aquests dos alumnes amb la condició que
mantingui una bona relació amb ells. La seva tasca seria la de
romandre a prop seu i anar-los introduint de forma paulatina a alguna
de les activitats respectant el seu ritme i interesos, mantenint un nivell
d'exigència adeqüat i en cas d'extrema necesitat els podrien
apartar del grup i adreçar-los cap a altres activitats. Cal tenir
en compte el que ja hem mencionat: els moments d'atenció són
curts i en activitats molt concretes i resulta del tot contraproduent
voler forçar les situacions. D'aquesta manera el grup podria seguir
evolucionant i evitariem la segregació.
EL
PAPER DELS EDUCADORS:
En aquesta
experència, el nostre paper com a educadors evoluciona al llarg
d'aquests primers cursos en que atenem els alumnes segons evoluciona el
plantejament de les classes. En un principi, com hem pogut veure són
bàsicament lúdiques i lliures, aleshores el nostre rol s'assemblaria,
per descomptat salvant les diferències, al d'uns pares i companys
simbòlics que escolten i afavoreixen el joc, per a mesura que avancem
cap a propostes més dirigides, abandonem aquest rol protector i
incorporem més el de mestre.
Si ho haguéssim d'il·lustrar d'una manera gràfica,
podríem dir que en un principi, en la nostra actuació sovinteja
el treball per terra a l'alçada dels alumnes, i que a mesura que
els nens van madurant i adquirint una personalitat pròpia, ens
anem posant d'empeus fins a adquirir la figura de l'adult que representa
la llei i la seguretat.
Al primer curs i en part del segon, posem especial atenció a la
metodologia, que presentant les activitats en forma de joc, permet l'experimentació
espontània del material, la repetició de les activitats
que els facilitin la interiorització de les vivències tot
afavorint la verbalització de les activitats i les estones de descans.
És un treball que afavoreix l'espontaneïtat, tot facilitant
i ajudant a que organitzin jocs abans d'oferir jocs reglats, facilita
situacions i moments en que puguin organitzar-se les seves activitats
per si mateixos i augmenta la capacitat per acceptar normes. Partim de
poques normes (la pròpia organització de la sessió)
fins a arribar a unes sessions plenament reglades i amb poc espai per
la improvisació.
Es tracta d'un procés que des de l'activitat lliure inicial amb
poca directivitat ens conduirà a un directivisme cada cop més
evident, des de les activitats lúdiques arribarem a activitats
amb més exigència i on posarem l'èmfasi en l'execució
i en el rendiment.
Aquesta metodologia inicial, basada en l'espontaneïtat dels alumnes
i en la lliure expressió d'experiències sensorials i motrius
l'aprofitem per afavorir les relacions socials entre ells. És una
forma de treballar, que per si mateixa genera situacions de conflicte,
bé perquè es disputen un objecte, un determinat lloc del
gimnàs, o, fins i tot, el mateix adult. Aleshores, correspon exercir
un control flexible basat en els principis, el més equilibrats
possible, d'autoritat i d'afecte. Només així es pot participar
en les situacions que ho necessitin i abstenir-se en les altres.
Un cop aconseguit que el grup comenci a prendre una certa consciència
de grup, així com, l'adquisició de les rutines bàsiques
de les sessions, és més senzill tan la incorporació
de nous alumnes al grup, com la introducció d'altres canvis. D'aquesta
manera, al llarg dels tres cursos ens hem pogut permetre modificar l'estructura
del grup i de les sessions sense que s'hagin produït situacions traumàtiques.
Un altre dels factors que també faciliten la incorporació
de nous elements, és que els nens no sentin que l'entrada d'un
nou company, suposi la pèrdua de l'afecte dels adults vers ells.
Cada un d'ells, en especial en els primers cursos, ha de sentir que és
molt important, i d'alguna manera l'únic.
Han de notar que en tot moment els estas mirant, no amb una mirada recriminatòria,
sinó que estàs amb ells, que els veus i participes de les
seves conquestes i els seus jocs o dificultats, que sempre estàs
allà quan es troben amb un entrebanc o tenen un problema més
o menys real, però que no saben com resoldre. Ara bé s'ha
d'anar molt en compte en no crear dependència. Una cosa és
establir lligams positius i una altra el fer-nos imprescindibles. Hem
de tenir clar que si bé fem de "papàs i mamàs"
no ho som, i tampoc els nens ens han de confondre.
Aquests alumnes no acostumen a tenir facilitat en verbalitzar les seves
sensacions: pors, angoixes... De vegades tampoc no saben distingir si
estan cansats o es troben malament, si estan contents o enfadats. Hem
de ser els adults els qui posem paraules i donem sentit a totes aquestes
sensacions ajudant-los a la seva identificació, tot i que de vegades
es fa difícil encertar la idea que ells en tenen i no s'acontenten
amb les explicacions que intentem donar-los.
Hem d'estar molt atents a qualsevol manifestació i anar posant
les paraules que els ajudin a moldejar i diferenciar els seus estats d'ànim,
mediar en els conflictes tenint molta cura de no prendre partit, ajudar-los
a que siguin ells mateixos els que aprenguin a superar les dificultats,
acompanyar-los en la descoberta dels materials, donar sentit a les seves
produccions, sense tancar-se a les seves propostes i creacions, tot creant
el sentit de pertinença al grup. En qualsevol cas, l'expressió
verbal de l'educador serveix de guia en el moment de plantejar l'activitat
i al llarg de la mateixa i actua com un regulador de l'activitat que amb
el temps el nen ha d'interioritzar.
Tambè considerem de vital importància donar temps pel descobriment
individual de les possibilitats del material i de les activitats, permetent
la repetició de les activitats que els ajudaran a progressar, i
identificant aquelles que no ajuden al progrés de l'alumne, i que
per tant, és millor evitar la seva repetició.
Hem observat que donar un excés de temps en la realització
dels exercicis proposats, acostuma a conduir a la mala execució.
Hi ha sempre un temps òptim que un cop sobrepassat no ajuda a progressar.
Els educadors hem d'estar atents per reconèixer quan s'arribat
a aquest llindar i proposar un canvi d'activitats abans d'entrar en un
procés d'errades.
L'actitud ha de ser en tot moment de facilitar als nens les situacions
i moments per a organitzar-se en la seva activitat tot creant una relació
personalitzada amb ells per així poder mantenir un nivell d'exigència
adeqüada al grup ja que en el nostre cas, malgrat l'atenció
i el treball individualitzat, un dels objectius d'aquesta àrea
és que treballin tots, i tots a l'hora, sense tenir que esperar
torns.
El mestre necessita tenir molt clar el que cerca en cada sessió
i tenir un esquema bàsic de la mateixa, però alhora ha de
ser el suficient flexible per tal d'adaptar-se al que es pot produir al
llarg de la classe i tot i mantenir els objectius ser capaç de
canviar les activitats proposades i donar-li la volta al que els alumnes
proposen amb les seves accions i manipulacions sobre els objectes, l'espai
i les persones.
En definitiva, hem d'atendre a tots els alumnes de forma diferent perquè
tenen necessitats diferents, però també atendre'ls a tots
de manera igual amb la mateixa intensitat, per tal que cada un dels alumnes
sorti reforçat de cada sessió, amb el íntim convenciment
d'haver gaudit, d'haver aprés i amb ganes de tornar a una nova
sessió d'educació física.
A
TALL DE CONCLUSIÓ
Si l'objectiu
principal haguera estat la participació als Jocs podríem
afirmar que els alumnes han superat el curs amb bona nota, considerant
que hi han participat 7 dels nou alumnes del grup i el nombre de medalles
i les marques assolides.
Però tot i la importància de l'esdeveniment esportiu el
que mereix la valoració més positiva és la evolució
dels alumnes com a individus. Malgrat que el nostre amic Pere no ho vol
reconèixer, els nens s'han fet grans, han millorat la seva condició
física (ara són més ràpids, més alts,
més forts i més valents), són capaços d'executar
noves habilitats i destreses motrius, han après a tenir confiança
en les seves capacitats, toleren millor la frustració, mostren
més capacitat d'organització i de autoregulació de
la seva conducta, han aprés a jugar amb els altres i a respectar
els límits i les normes imposades, tot ajudant-se entre ells, formen
un grup i s'identifiquen com a tal (cosa molt important amb alumnes d'aquestes
característiques) i a més a més, s'ho han passat
molt bé.
I el proper curs seguirem fins aconseguir que formin part de l'equip de
bàsquet o de futbol-sala de l'escola i arribin a competir en uns
Jocs Nacionals, els nostres Jocs Olímpics Especials.
|