[ Astronomia Educativa ]       [ El Sistema Solar ]       [ Fotos del Sistema Solar ]       [ L'Univers ]       [ Fotos de l'Univers ]
Lectures d'astronomia

¿Què són els pulsars?

L'estiu de 1967 Anthony Hewish i els seus col·laboradors de la Universitat de Cambridge van detectar, per accident, emissions de ràdio en els cels que en res semblaven les que s'havien detectat fins llavors. Arribaven en impulsos molt regulars a intervals de només 1 1/3 segons. Per a ser exactes, a intervals de 1,33730109 segons. La font emissora va rebre el nom de «estrella polsant» o «pulsar» en abreviatura (pulsating star en anglès).

Durant els dos anys següents es van descobrir un nombre bastant gran d'aquests pulsars, i el lector segurament es preguntarà per què no es van descobrir abans. El cas és que un pulsar radia molta energia en cada impuls, però aquests impulsos són tan breus que de mitjana la intensitat de radioones és molt baixa, passant desapercebuda. És més, els astrònoms suposaven que les fonts de ràdio emetien energia a un nivell constant i no paraven esment als impulsos intermitents.

Un dels pulsars més ràpids va ser el que es va trobar en la nebulosa del Cranc, comprovant-se que radiava en la zona visible de l'espectre electromagnètic. S'apagava i s'encenia en perfecta sincronització amb els impulsos de ràdio. Encara que havia estat observat moltes vegades, havia passat fins llavors per una estrella ordinària. Ningú va pensar mai en observar-lo amb un aparell de detecció prou delicat com per a demostrar que picava l'ullet trenta vegades per segon. Amb pulsacions tan ràpides, la llum semblava constant, tant per a l'ull humà com per als instruments ordinaris.

¿Però què és un pulsar? Si un objecte emet energia a intervals periòdics és que està experimentant algun fenomen de caràcter físic en aquests intervals. Pot ser, per exemple, un cos que s'està expandint i contraient i que emet un impuls d'energia en cada contracció. O podria girar al voltant del seu eix o voltant d'altre cos i emetre un impuls d'energia en cada rotació o revolució.

La dificultat estrebava que la cadència d'impulsos era rapidíssima, des d'un impuls cada quatre segons a un cada 1/30 de segon. El pulsar havia de ser un cos molt calent, doncs si no, no podria emetre tanta energia; i havia de ser un cos molt petit, perquè si no, no podria fer res amb aquesta rapidesa.

Els cossos calents més petits que havien observat els científics eren les estrelles nanes blanques. Poden arribar a tenir la massa del nostre sol, són tant o més calentes que ell i no obstant això no són majors que la Terra. ¿Podria ser que aquestes nanes blanques produïssin impulsos a l'expandir-se i contreure's o al rotar? ¿O es tractava de dues nanes blanques girant una voltant de l'altra? Però per moltes voltes que li van donar els astrònoms al problema no aconseguien que les nanes blanques es moguessin amb suficient rapidesa.

Quant a objectes encara més petits, els astrònoms havien previst teòricament la possibilitat que una estrella es contragués brutalment sota l'atracció de la gravetat, rebregant els nuclis atòmics uns contra altres. Els electrons i protons interaccionarien i formarien neutrons, i l'estrella es convertiria en una mena de gelatina de neutrons. Una «estrella de neutrons» com aquesta podria tenir la mateixa massa que el Sol i mesurar malgrat això només deu milles de diàmetre.

Ara bé, mai s'havia observat una estrella de neutrons, i sent tan petites es temia que encara que existissin no fossin detectables.

Amb tot, un cos tan petit sí podria girar suficientment ràpid per a produir els impulsos. En certes condicions els electrons només podrien escapar en certs punts de la superfície. En girar l'estrella de neutrons, els electrons sortirien acomiadats com l'aigua d'un aspersor; en cada volta hauria un moment que el doll apuntés en direcció a la Terra, fent-nos arribar ones de ràdio i llum visible.

Thomas Gold, de la Universitat Cornell, va pensar que, en aquest supòsit, l'estrella de neutrons perdria energia i les pulsacions s'anirien espaiant cada vegada més, cosa que va resultar ser certa. Avui dia sembla molt probable que els pulsars siguin aquestes estrelles de neutrons que els astrònoms creien indetectables.

Aquesta pàgina forma part del lloc:  Astronomia Educativa. Univers i Sistema Solar