Amb la fi de l'arcaisme assistim a un procés pel qual l'exuberància creadora es fa més assenyada. Res no podria il·lustrar millor el pas de l'art arcaic al clàssic que la comparació dels dos frontons del Partenó. En el frontó de ponent, les figures encara estan ornades amb les gràcies del passat, juxtaposades en una mena de ballet en què cada actor es tanca en el seu joc. En el de llevant, posterior en 15 anys, hi ha una veritable batalla, i en aquesta el moviment travessa la composició amb un alè unitari. Tot està a punt per a l'eclosió de nous valors.
El període clàssic ocupa un segle i mig (480-330 a. C.). Seria erroni, però, considerar-lo com un bloc monolític. Una primera fase presencia el naixement de l'estil sever. Després de les Guerres mèdiques, l'hel·lenisme, vencedor d'un perill mortal, proposa unes formes artístiques més austeres, amb una intenció d'apropar-se a la realitat. Les postures s'alliberen de convencionalismes, els atletes executen accions precises, més fàcils de traslladar al bronze. Els rostres ja no somriuen mecànicament, sinó que tendeixen a expressar estats de l'esperit. Després de les sàvies variacions dels panys arcaics, les teles preclàssiques criden l'atenció per la seva simplicitat, per la densitat de la seva matèria.
El gran període clàssic és el de la generació de 450-420. La preeminència artística d'Atenes, ajustada a l'hegemonia imperialista en la Confederació de Delos, s'afirma en gairebé tots els registres de la creació. Pèricles confia a Fídias la direcció d'una política de grans realitzacions arquitectòniques. Tot es mostra subordinat a la raó (nous). Menys apassionats que els seus predecessors, els mestres com Policlet o Fídias creen formes humanes que exalten l'autodomini, la força tranquil·la, la serenitat. Es sotmeten els subjectes a càlculs de proporcions molt elaborats, en què l'arquitectura perfecta del cos humà fixa per sempre aquest ideal de la Bellesa que per un moment va semblar la fi del viatge, el desenllaç de tots els esforços del passat. Aquest equilibri està immortalitzat en l'ornamentació del Partenó, on homes i déus combreguen en la mateixa fe: la raó.

Extret i traduït de

PASQUIER, Alain: Historia ilustrada de las formas artísticas. 3, Grecia, pp.14-16.Madrid, Alianza editorial, 1984.