Els pobles grecs educaven els homes
perquè esdevinguessin kaloí te kaì agathoí,és a dir, ciutadans física i mentalment bells, amb mens sana in corpore sano, com dirien després els romans.
Els pilars més antics d'aquesta educació o paideia eren la música i la gimnàstica (mousiké te kaì
gymnastiké), que de fet constitueixen una base per a la formació
militar de gairebé totes les civilitzacions. Però el que ens ocupa ara són els esports de lluita o contacte, antiquíssims a orienti occident, que venien a ser l'expressió civil de les pràctiques militars. No oblidem que les "arts marcials" deuen el seu nom al déu grecoromà de la guerra, Mart (Ares). Hi ha fins i tot qui opina que les arts marcials van arribar a orient, concretament a l'Índia, amb l'imperi d'Alexandre el Gran (segle IV a. C.). Què tenim a la imatge de la dreta, un pugilista grec o un boxejador thailandès? Doncs heu encertat, un pugilista grec. Tres eren els esports de contacte practicats a la Grècia antiga: la lluita, el pugilat i el pancraci.
Tot grec nascut lliure assistia des dels set anys a la palaístra o escola de lluita. Segons Plató (Lleis, 7,795e), la lluita persegueix un bon estat físic, agilitat i bellesa, confereix a tots els membres i a totes les parts del cos el grau adient de flexibilitat i d'estirament; els qui la practiquen aprenen alhora a moure's airosament i rítmica. Els grecs distingien dues formes de lluita. La lluita en posició dreta o perpendicular (orthopalé) i la lluita a terra o horizontal (katopalé). Les categories dels participants, com a les altres formes de lluita, s'establien per l'edat i no pel pes. En les grans competicions, la lluita horizontal s'incloïa dins del pancraci.
El combat començava amb un cop de cap (com ara el cop de guants dels pugilistes) i tot seguit els lluitadors s'apropaven amb la intenció d'agafar els polsos i el coll de l' adversari. Guanyava qui feia tocar tres vegades l'esquena de l'adversari contra terra, emprant tot tipus de tècniques que avui coneixem com a "claus". Els esports de lluita van desaparéixer oficialment per decret de l'emperador romà Teodosi, cap al 385 d.C. Avui dia se segueix practicant amb el nom de lluita grecoromana i és una modalitat olímpica.
El terme pancraci està format sobre l'adjectiu pan ( tot) i krátos (poder), que d'alguna manera ens recorda el modern full contact o el tot s'hi val. El pancraci és una combinació de lluita i boxa, inventat, segons els grecs, pel mític Teseu o per Hèracles. Segons Filòstrat, Sobre la gimnàstica, 36, els més aptes per al pancraci eren els atletes que "mostren més disposició per a la lluita que no pas els boxejadors i més disposició per a la boxa que no els lluitadors". S'hi permetia gairebé de tot: puntades de peu a l'estomac i fins i tot als genitals, claus, travetes, cops de puny a la cara, estrangulaments. Dues pràctiques van quedar prohibides: mossegar i buidar els ulls.
El combat durava fins que un dels dos combatents aixecava un dit, igual que a la boxa, però,encara que ens pugui semblar contradictori, el pugilat era l'esport més brutal, i per això el pancraci figurava al programa dels jocs abans de la boxa. L' honor més gran corresponia al lluitador que, havent vençut en un combat anterior, s'enfrontava a un nou lluitador que estava fresc en lliurar-se per sorteig. La versió nordamericana del catch és un espectacle que, d'una manera esperpèntica, recrea el pancraci, encara que amb un esperit radicalment diferent.
La manifestació literària més antiga d'un combat de pugilisme es troba a l' Odissea, quan Odisseu (Ulisses), havent tornat a la pàtria disfressat com un rodamón s'enfronta amb un altre captaire que hi havia al palau enmig dels pretendents de Penèlope que devoraven la hisenda de l'heroi. Però aquest esport era molt més antic, segons demostra una pintura mural, que reproduïm a continuació, procedent del palau de Cnossos, a Creta. Els pugilistes, fins al segle IV a. C. utilitzaven en els combats corretges de pell aspra. Els boxejadors les cordaven a les mans, deixant alguns dits lliures. Després empraran corretges més gruixudes fetes amb pell de bou curtida .
En principi, estaven permesos els cops de puny i de cames, com a l'actual kickboxing, amb la diferència que es toleraven els cops baixos, fins i tot als genitals: només era il.legal agafar el contrari. No hi havia cap número determinat d'assalts, de manera que no es podia guanyar "als punts", sinó al KO o quan un dels dos combatents feia un senyal de rendició aixecant un dit.
|
