En un recorregut per la mil·lenària història del nostre món, quan arribem al capítol corresponent a la civilització grega, podem sentir-nos envaïts per una sensació especial, originada, potser, en dues estimulants idees principals: que amb els grecs comencem a moure'ns en un terreny més proper (de manera que tot esdevé més familiar i més directament relacionat amb la nostra cultura quotidiana); i que a la Grècia antiga es va produir un prodigiós salt cultural (revolucionari, entre d'altres, en els terrenys de la filosofia, de l'art, de l'organització ciutadana) del qual encara ens sentim deutors.

L'alta estimació de la segona idea forjà, en la farga de la nostra història tradicional, la concepció del miracle grec, una manera de subratllar l'excepcionalitat del llegat històric i cultural de la Grècia antiga.
La història escrita -la que anem fent com a recuperació de la història real- ha conviscut llarg temps amb aquesta idea de miracle, fins a convertir-lo en un dels seus tòpics. I encara que tot tòpic amaga una veritat, o almenys una part, el progrés de les disciplines històriques va fent cada cop menys apropiada i acceptable la imatge tòpica del miracle grec. Són molts els qui, com B. Farrington, consideren la idea desafortunada i excessiva. Desafortunada, perquè una de les coses que primerament ensenya la història és que cada realitat té la seva història, és a dir, la seva explicació per un procés lògic, contrari a allò sobrenatural o antinatural que comporta allò miraculós. No és que sigui just -i recordem-hi allò excessiu del miracle -, sinó que és imprescindible comptar amb les arrels que Grècia soterra en les grans cultures de l' Orient Pròxim i d'Egipte per comprendre els rumbs de la seva pròpia civilització.
Però, a més, el progrés científic ha tret a la llum una llarguíssima etapa de la història dels grecs mateixos, prèvia als períodes històrics clàssics, que va començar a desvetllar-se en els últims anys dels segle XIX, i que encara coneixem amb bastants imperfeccions i llacunes. És, sobretot, l'etapa dels grecs micènics, amb prou feines reconeguda abans en els escrits homèrics, que la majoria contemplava com a pura elaboració poètica.
L'estricta consideració històrica de la civilització grega no li treu gens d'excepcionalitat i brillantor, ans al contrari, sobresurten les seves qualitats per contrast i millor comprensió del caràcter diferencial i l'evolució de la personalitat pròpia.

Extret i traduït de

M. BENDALA: Historias del viejo mundo: Los albores de Grecia, nº9, Madrid, Historia 16, 1988.