Els grecs van inventar gairebé tots els gèneres literaris que nosaltres fem servir: la tragèdia i la comèdia, l'epopeia, la novel.la i molts altres. En el curs dels seus dos mil anys de literatura van elaborar innombrables temes, alguns tan lleugers com "beu a la meva salut només amb els teus ulls", d'altres tan poderosos com el viatge del valent a través dels Inferns. Després van passar aquests temes als romans, que els desenvoluparen i hi afegiren molt de propi.
Quan l'Imperi romà va caure, la civilització va patir un enderrocament gairebé total. La literatura i les arts van quedar proscrites i es van amagar a zones estranyes o sota la protecció de l'Església. Pocs europeus sabien llegir durant l'Edat Oscura. Menys encara sabien escriure llibres. Però els qui sabien llegir i escriure, ho van fer amb l'ajut del llatí, llengua internacional, barrejant materials cristians amb el pensament grec i romà.
A poc a poc sa'n van anar formant nous idiomes. El primer que va deixar una extensa i madura literatura pròpia fou l'anglosaxó o antic anglès. Després va arribar el francès; a continuació l'italià i l'espanyol, i després les altres llengües europees. Quan els autors començaven a escriure en cadascú d'aquests nous vehicles. Narraven els fets i cantaven allò que els seus compatriotes coneixien. Però es tornaven cap a Roma i cap a Grècia a la recerca de relats interessants i no tan coneguts, a la recerca d'idees noves i eficaces.
A mesura que aquestes llengües maduraven, es tornaven constantment a grecs i romans demanant-los més educació i més ajut. Van enriquir el seu vocabulari incorporant paraules gregues i romanes, com encara fem avui: per exemple amb la paraula televisió. Van copiar i adaptar els recursos estilístics grecoromans, fruit madur de segles d'experiència. Van aprendre històries i llegendes famoses, com l'assassinat de Cèsar o la maledicció d'Èdip. Van comprendre les veritables capacitats de la poesia dramàtica i van captar plenament el significat de la tragèdia i de la comèdia. Els seus escriptors van esforçar-se per reencarnar en sí mateixos els autors grecs i romans.
Aquest procés d'educació mitjançant la imitació de la literatura grecoromana, emulant les seves conquestes i adpatant els seus temes i models, s'ha perllongat des que es van formar les nostres llengües modernes. La seva història traça una línia contínua des de l'any 700 a. C. fins els nostres dies.

Adaptat i traduït de Gilbert HIGHET: La tradición clásica I, pp.7-8. México, FCE, 1986.