HIMNE
MAPA -ESPANYA	PAÍS

Molt avançada al seu temps i amb l’inconvenient de ser una dona, es va convertir en la figura per excelència de l’humanitarisme penitenciari, i està considerada una figura rellevan dins del feminisme espanyol. Degut a que les dones no podien accedir a l’ensenyament universitàri, assist íd’oient a les classes disfressada d’home.

La seva obra té com a fonament la reforma social, centrant-se particularment en la reforma de les presons, els drets de la dona i la condició dels obrers.

Durant tot el segle XIX es van produir intensos debats sobre la racionalització  dels dos sistemes penitenciaris que havien estat importats dels Estats Units: un, el Model Filadèlfia, basat en l’aïllament  absolut del presoner amb la resta dels companys  limitant el  seu contacte als vigilants o capellans, va ser molt criticat pels greus transtorns mentals que patien els presos al llarg de la condemna, arribant en nombrosos casos, a la bogeria o al suïcidi.

L’altre sistema conegut com mixte o Model Auburn consistia en l’aïllament nocturn  dels presos i el treball en comú durant el día.

Un tercer sistema aparegué aleshores: El Sistema Progressiu que va ser empleat per primer cop en el presidi de Ceuta l’any 1889  sent posteriorment generalitzat i vigent a l’actualitat; aquest sistema consisteix en millorar la situació del reclús a mida que li queda menys temps de condemna, valorant individualment el seu comportament.

Per la seva banda Concepción Arenal va trobar el fonament del correccionalisme en la ideologia cristiana. Per a ella el protector dels presos havia de ser sobretot un home cristià que havia de redimir al presoner enlloc de reformar els seus costums.

Mitjançant la seva abundosa obra escrita, sobretot en els articles que escrivia a la revista: La Voz de la Caridad, que ella fundà i que es va publicar durant catorze anys, l’escriptora  denunciava els abussos, les injustícies i el mal estat de les presons espanyoles.

Les seves aportacions com les d’altres il·lustrats: Rafael Salillas, Bernardo Quirós, Luis  Silvela, Dorado Montero, Ginés de los Ríos, Cadalso, Enrico Ferri, o Jiménez de Asúa, van contribuir no a una millora inmediata en el tractament penitenciari de l’època, però si a la sòlida implantació del que avuí es coneix com : “Reinserció social amb un sistema d’individualització científica separada en graus”, vigent des de 1979 en la nostra actual Ordenació Penitenciària.

A començament del segle XX, a les portes de la majoria de les presons del país, es va col·locar una inscripció on es podia llegir una frase cèlebre d’ Arenal que resumia  el seu esperit:

                           “Odia el delicte i compadeix el delinquent”

La vida de Concepción Arenal va ser molt activa i abocada  sempre a objectius de caire social, però aquestes motivacions no li van impedir  dur una vida familiar pròpia de l’època, casar-se i tenir fills. L’any 1847 es va casar amb l’advocat i escriptor Fernando Garcia Carrasco i va enviduar el 1855. Llavors es reclogué amb els seus fills a Potes (Santander),  on va escriure dos dels seus treballs més coneguts:

La Beneficencia, la Filantropia y la Caridad i El Manual del Visitador Pobre, traduït a cinc idiomes.

Al 1860 va fundar en aquesta població  conjuntament amb Masarnau, un músic prestigiós i cristià, la primera Conferència de Sant Vicenç de Paul en Espanya.

De retorn a Galícia, desenvolupà una intensa activitat en la publicació d’assaigs sobre temes sociològics i en l’organització d’obres d’assitència social.

Està considerada una pensadora espanyola d’orientació catòlica i precursora de l’actual democràcia cristiana.

L’any 1864 el govern espanyol creà per a ella el càrrec de Visitadora general de presons de dones, que exercí durant el regnat d’Amadeu de Savoia i la Primera República Espanyola. Al 1868 fou anomenada Inspectora de Cases de Correcció de Dones a tota Espanya, lloc que ocupà durant cinc anys. La seva obra comprèn una vintena de llibres i diversos centenars d’articles, on tracta  temes com  el paper de la dona en la societat, l’educació del poble, dret internacional, organització social,  i ciència penal, on és palès l’estudi directe de la realitat  amb una visió antropològica i sociòlogica, i un profund respecte   per la dignitat de qualsevol persona.

Durant uns nys visqué a Madrid i va continuar les seves tasques amb la Comtessa de Mina, Juana de Vega, i amb la Vescomtessa de Jorbalán, posteriorment venerada com Santa Micaela del Santíssim Sacrament. En la guerra Carlina del 1874, sent secretària  general de la Creu Roja Espanyola i germana de la Caritat, va dirigir  un hospital a Miranda de Ebro.

Llevat dels anys passats a Madrid, no sortí gaire de Galícia i de Santander, encara que va fer contribucions a congressos penitenciaris celebrats a Estocolm, Roma  i Petesburg, i també publicà treballs en revistes estrangeres. Va fundar una assossiació per a la construcció de vivendes per als obrers, i fou membre de l’assossiació Howard de Londres per a la reforma de les presons.

Des de 1875 a 1899 va viure a Gijón on va escriure les seves millors obres.

Els seus darrers anys van transcórrer a Vigo, on morí el 4 de febrer del 1893. Sempre es va oposar a que li fessin un monument en vida  i va estudiar la forma d’oposar-se per via judicial.

R.Orero  

Article publicat a la revista La Veu de l'Alba de l'Ateneu de Cunit-Març 2003       

Tornar a l'índex