LA MARE TERESA DE CALCUTA ( 1910-1997 ) |
EL FRUIT DE L'AMOR ÉS EL SERVEI, EL FRUIT DEL SERVEI ÉS LA PAU. |
El fruit del silenci és l'oració.
El fruit de l'oració és la fe.
El fruit de la fe és l'amor.
.El fruit de l'amor és el servei.
El fruit del servei és la pau.
La seva mare va montar un negoci de venda de teles i brocats, era molt estricta però carinyosa i amb una profunda fe. La vocació li va sorgir als 18 anys i va entrar en una congregació irlandesa, les germanes de Loreto, a Rathfarnham, molt coneguda pel seu treball a les missions, especialment a l’Índia. Allà va exercir de mestra en les décades dels anys 30 i 40. Adoptà el nom de Teresa per l’admiració que sentia envers la santa de Lisieux
Al 1929 arribà a Calcuta on exercí de professora de geografia a la Saint Mary’s High School, l’escola de les filles de l’alta societat bengalí, finsl’any 1946, que sentí l’impuls de deixar el convent i dedicar-se a socórrer els abandonats i moribuns d’aquesta ciutat.
Fundà la congregació de “ Les Missioneres de la Caritat” amb la benedicció de la Santa Seu al 1950, i obrí el Nirmal Hriday ( Cor Pur ), llar on s’acullien diariament indigents recollits als carrers. Aquest centre el va ubicar a Mootijheel.
L’orde té un centenar de cases repartides per 25 països.
Per a la mare Teresa oferir als demés petites obres d’amor era la manera d’adonar-se’n que el cor de les persones s’obre. No creia que fos condició indispensable ser catòlic o molt religiós, sencillament calia tenir la capacitat de familiaritzar-se amb el silenci, trobar temps per resar en silenci, aprendre a escoltar la veu de Déu que és en si mateixa la veu del cor; el que realment importa no és el que nosaltres li diem, sinó el que ell ens transmet. Un cor obert permet escoltar el que ell vol de tú.
La mare Teresa predicà l’amor i la pau en l’acció, en un món mancat de liders feministes i des d’una de les ciutats més grans, pobra i contaminada d’ Àsia: Calcuta
Va ubicar en diferents districtes d’aquesta ciutat centres que més tard estarien també repartits arreu del món.
En Tiljala hi ha el centre per a discapacitats mentals, el “Prem Dan “
En Shishu Bhavan la llar infantil.
En Titagarh, el centre per a pacients de la lepra, anomenat “Prem Nivas”.
Des del 1982 n’hi ha un centre a Sabadell.
La congregació dels misssioners de la Caritat està formada per germans i germanes de l’Índia i d’Occident.
El fet de conformar-se repartint amor i caritat, sense atacar els problemes socials de fons, va enfrontar la mare Teresa amb sectors de la professió mèdica i la societat. Ni els més progressistes, però, van gosar desmerèixer la feina d’una congregació amb centres de planificació familiar arreu del Tercer Món. L'únic problema era que els centres predicaven un mètode bassat en la regulació natural de l’ovulació, d’una eficàcia del 98 per cent. També va batallar contra l’avortament i el divorci.
La mare Teresa encara anava més enllà, culpava a les dones que treballen : “Elles són el cor de la família. Quan no són a casa, els nens surten al carrer i allà tots sabem què passa: delinqüència, droga i altres mals.”
Les missioneres de la Caritat són veïnes del Bronx de Nova York, igual que de les “fabelas”, de Rio de Janeiro, i els carrers menys recomanats de Marsella, Londres, Roma o Melbourne.
A Espanya quinze germanes de les Carmelites Missioneres de la Caritat es fan càrrec d’un menjador a Barcelona i una residència d’avis a Sabadell. A Madrid regenten dues residències més i dos centres per a malalts de sida. Els ajuden voluntàris i donants anònims,- perquè tots els serveis que les germanes presten són de franc-.
El dos de març de 1987 es va posar en funcionament el menjador de 132 places a Barcelona, a l’antic cinema de la parròquia de Sant Jaume Apòstol, darrera mateix de la Plaça Reial. Els beneficiaris són totes aquelles persones que hi entren, tant poden ser immigrants de diversos orígens, gent del país amb el problema de l’alcoholisme, o persones que estan a l’atur.
Cada quinze dies tres cotxes ressegueixen els carrers Aragó, Pelai i les Drassanes repartint xocolata calenta, entrepans i mantes. També fan parades a la Plaça de Catalunya, l’Estació de Sants i a les entrades dels grans magatzems. “ Les sisters” també visiten regularment la presó de Wad Ras.
La paraula sister, que voldir germana en anglès, és degut a que aquesta és la llengua oficial de la congregació. Les religioses han d’aprendre la llengua del país on les destinen, però tenint en compte que la majoria de les monges provenen de països del Tercer Món i que rarament romanen en un mateix lloc més de tres anys, el fet de disposar d’una sola llengua per a la comunicació interna els evita molts problemes.
La mare Teresa va rebre el premi internacional de la Pau Joan XXIII, l’any 1971.
El premi Kennedy al 1973.
Al 1979 va rebre el Premi Nobel de la Pau.
Al 1990 renuncià a seguir liderant la congregació, però sotmesa la decisió a votació, totes les missioneres, excepte ella mateixa, van votar a favor seu i acceptà seguir.
Al 1997 el seu estat de saluts’agreujà i la germana Nirmala la succeix finalment.
Va morir a l’Índia el 5 de setembre de 1997 als 87 anys. Es va trobar malament mentre preparava, amb altres germanes del seu orde, la celebració d’una missa a Calcuta per a la princesa Diana.
La seva mort deixà l’Església Catòlica sense la missionera més exemplar i també famosa de la segona meitat del segle XX.
Fou enterrada el dia 10 de setembre, el dia que ella commemorava l’aparició de Déu que la va fer donar-se als pobres, anomenant-lo : Dia de la Inspiració
El Papa Joan Pau II, fervent admirador de la mare Teresa i defensor de canonitzar a persones virtuoses com a model per a altres persones, és partidari de nombrar santa a la fundadora de Les Missioneres de la Caritat.
Jaume Reixach, capellà i escriptor, va dir aquestes paraules: Estimar Déu és fàcil i al mateix temps equívoc. En mom de Déu i per “ amor” a Déu els homes hem comès tota mena de barbaritats al llarg de la història. Estimar als altres, en canvi, és difícil, però per al cristià és l’ única manera d’estimar Déu. No hi ha d’altra.
La mare Teresa ho va entendre així. No ha deixat escrits ni missatges. Tampoc calia. El seu missatge és la seva vida.
R.Orero
Article publicat a la revista La Veu de l'Alba de l'Ateneu de Cunit-Juliol 2003
Tornar a l' ìndex 
