HIMNE
MAPA XILE	PAÍS

Tres árboles caídos

quedaron a la orilla del sendero.

El leñador los olvidó, y conversan,

apretados de amor, como tres ciegos.

El sol de ocaso pone

su sangre viva en los hendidos leños

¡ y se lleva los vientos la fragancia

de su costado abierto!

Lucila Godoy Alcayaga va néixer a Vicuña ( Xile), actual Quarta Regió, el 7 d’abril de 1889. Petronila Alcayaga, la seva mare, tenia un caràcter sedentari i destacava en ella una gran estabilitat. Amant de les tertúlies, va establir una gran comunicació amb la seva filla qui, més tard, la recordaria com la persona que li va ensenyar el món amb les seves converses. Petronila ja tenia a Emelina, una filla natural d’onze anys,  quan va néixer Lucila, i d’ella va rebre Gabriela les primeres lliçons quan encara no anava a l’escola. El seu pare, Juan Jerónimo Godoy Villanueva, mestre rural, va abandonar la família quan ella tenia tres anys, no obstant, va heretar d’ell la seva vocació literària i docent.

Al 1904 publicà els seus primers versos en el diari Coquimbo, de La Serena, utilitzant els pseudònims de “Alguien”, “Soledad” i “Alma”. Començà a treballar com ajudant de la directora a l’escola de La Compañía, poble veí de Vicuña, i decidí estudiar magisteri. Als 17 anys coneix a qui seria el gran amor de la seva vida, Romelio Ureta, un jove empleat dels Ferrocarrils; durant aquest període té una plaça de mestra en La Cantera i escriu per als diaris La Voz de Elqui i La Reforma. L’any 1908 figura en l’antologia Literatura Coquimbana de Carlos Soto Ayala. El 25 de novembre de 1909, als 26 anys, Romelio el seu promès, es suïcida en Coquimbo inesperadament. Aquesta tragèdia marcarà la vida i l’obra de Gabriela.  La tristesa i el dolor que envaeix la seva ànima l’expressarà a partir de llavors en totes les seves manifestacions literàries. El 12 de desembre de 1914 obté la màxima distinció en els Jocs Florals de Santiago amb Los Sonetos de la Muerte signats amb el pseudònim de Gabriela Mistral. Va escollir el nom de Gabriela pel poeta italià Gabrielle D’Annunzio, a qui admirava en aquella època. Referent a Mistral hi ha dues versions, una diu que es deu al poeta occità Frederic Mistral; i l’altra assenyala que Mistral prové d’un nom de vent provençal.

El seu estat anímic es va reflexar en la primera part del seu llibre Desolación (1922) què va publicar l’Instituto de las Españas a Nova York, i on pertanyen els sonets guanyadors.

Heus aquí un d’ells:

Este largo cansancio se hará mayor un día,

y el alma dirá al cuerpo que no quiere seguir

arrastrando a su masa por la rosada vía,

por donde van los hombres, contentos de vivir…

Sentirás que a tu lado cavan briosamente,

que otra dormida llega a la quieta ciudad.

Esperaré que me hayan cubierto totalmente…

¡ y después hablaremos por una eternidad!

Solo entonces sabrás el por qué no madura

para las hondas huesas tu carne todavía,

tuviste que bajar, sin fatiga, a dormir.

Se hará luz en la zona de los sinos, oscura;

sabrás que en nuestra alianza signo de astros había

y, roto el pacto enorme, tenías que morir…

Gabriela tenía un caràcter evasiu i suspicaç. Era extremadament reservada pel que feia a la seva vida privada, la qual cosa la dotava de misteri.

Se li atribueix una història d’amor amb el poeta Manuel Magallanes, amb qui mantenia una relació epistolar on manifestava la seva soledat i sofriment. Va estar en contacte amb Rubén Dario, Miguel de Unamuno, Marie Curie i Henri Bergson, entre d’altres personatges cèlebres.

Al 1925 va deixar la docència i actuà com a representant de Xile a l’Instituto de Cooperación Intelectual de la S.D.N.. El 1932 inicià la seva carrera consular. Començà a Gènova, però no va poder exercir per declarar les seves idees antifeixistes. El mes de juliol de 1933 es traslladà a Madrid, reemplaçant a Víctor Domingo Silva. Després aniria a Lisboa, Oporto, Guatemala, països de Sudamèrica i Xile. A Buenos Aires li publiquen el llibre Tala, Gabriela Mistral va destinar el benefici de l’edició a les institucions catalanes què, com la Residència de Pedralbes, allotjaven als nens durant la Guerra Civil Espanyola,  Quan tornà a la seva terra col·laborà en la campanya del Front Popular (1938). Segueixen uns anys d’intensa vida diplomàtica. El 1943 es suïcida el seu nebot de 17 anys qui havia estat com un fill. Alguns crítics asseguren que en realitat era el seu propi fill, però no hi ha constància d’aquest fet, almenys pel moment. Més tard, al 1945 va rebre el Premi Nòbel de Literatura. Rep el títol de Doctor Honoris Causa de Mills Collage en 1947, a Califòrnia. Segueix la seva carrera com a cònsol en varis països, i durant un temps viu als Estats Units.

Al 1951 se li concedeix el Premi Nacional de Literatura  en Xile.

Després d’una llarga malaltia, mor víctima d’un càncer de pàncreas, el dia 10 de gener de 1957 a Nova York. Es declaren tres dies de dol oficial a Xile. Se li fan homenatges a tot el continent i a la majoria dels països del món. Per disposició testamentària del 17 de novembre de 1956, destina tots els drets de les seves obres publicades en Amèrica del Sud, als nens de Monte Grande.

L’obra poètica de Mistral sorgeix del modernisme, s’aprecia una influència de Frédéric Mistral i recorda l’estil de la Bíblia. De Rubén Dario pren l’absència de la retòrica i el gust pel llenguatge col·loquial. És present el caràcter religiós propi d’una persona cristiana com era. Els seus temes predilectes foren: la maternitat, l’amor, la comunió amb la natura de la seva terra i la mort com a destí.

Cal destacar les obres següents: Desolación , Lecturas para mujeres destinadas a la enseñanza del lenguaje, Ternura (canciones para niños), Tala, Poemas de las madres, Lagar, su Epistolario i Recados contando a Chile.

 Des de 1960 les seves despulles descansen en Monte Grande, a la Vall d’Elqui com era el seu desig.

R.Orero

Article publicat a la revista La Veu de l'Alba de l'Ateneu de Cunit - març 2006

Tornar a l'índex