GRUP ZOÒTROP

També en aquesta recerca he fet una prova amb alumnat de 3r d’ESO. Els vaig demanar que cerquessin informació sobre “Persistència retiniana” i el que em varen presentar va ser una entrada d’aquest tipus:

PERSISTÈNCIA RETINIANA

“El fenomen de la persistència retiniana és conseqüència de que les imatges romanen a la nostra retina una dècima de segon després de que hagi estat captada, sense aquesta fusió d’imatges veuríem el món en diversos fotogrames estàtics, això sí, en una seqüència molt ràpida. Aquest fenomen té les seves desavantatges, si movem ràpidament la mà, veiem passar a un motorista a gran velocitat, etc. no podrem apreciar detalls, però aquesta imatge allargada ens donarà una certa informació sobre la velocitat a la que es mouen, la direcció, etc. Hi han animals en que aquest fenomen no es produeix, és el cas de les mosques, que veuen les coses en forma d’una seqüència ràpida de fotogrames, per tant poden veure perfectament la nostra mà aproximant-se de “mica en mica” per a intentar caçar-les.

En tindríem prou amb una freqüència d’unes 16 imatges per segon (seria com si veiesim16 diapositives en un segon) per donar la sensació d’imatge en moviment però l’espectador notaria un parpelleig en la imatge en canvi aquests parpelleig desapareix si la freqüència de repetició d’imatges és de 24 imatges per segon. La velocitat estàndard tant de rodatge com de projecció és de 24 imatges per segon, però en aquest moment la majoria de les projeccions es fan a 48 imatges per segon, n’hi ha prou amb exposar més vegades cada fotograma per augmentar a 48 imatges per segon la freqüència. L’obturador és l’encarregat d’interrompre el pas de la llum uns instants mentre es projecta cada fotograma per aconseguir aquesta doble exposició.”

Enllaços consultats i bibliografia.

http://icarito.tercera.cl/icarito/2000/782/pag1.htm

http://iris.cnice.mecd.es/media/index.html

Aclariment a la informació de les dues alumnes:

Avui sabem que la persistència retiniana no és, com creien els científics del XIX, una característica de la retina, sinó un fenomen psíquic, que s’anomena efecte Phi, i que va ser definit per primera vegada el 1910 pels psicòlegs Karl Marbe i Max Wertheimer.