|
(Aquest article ha estat publicat en el número 112 de la "Revista de Catalunya", de novembre de 1996) Entre les publicacions fetes a Barcelona en la més immediata postguerra sobresurten els dos àlbums Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco, editats, sense data, per Fomento de la Producción Nacional, una entitat que -a excepció de Ramon Marinel.lo, el qual en una entrevista que vam tenir el dia 14 de novembre de 1992, em va dir que era una agència de publicitat i que el seu cap es deia Palaudàries- ningú dels qui he consultat no sembla recordar què era o de qui era. DATACIÓQuan M. Josepa Gallofré cita aquesta publicació en el seu llibre L'edició catalana i la censura franquista (1939-1951) remet a una conferència de Joaquim Molas -gràcies a qui vaig tenir coneixement de l'existència d'aquests dos àlbums- a la Universitat Autònoma de Bellaterra i, encara que diu que no n'ha pogut veure l'historial i que devia de passar censura a finals de 1939 (nota 17, pàg. 86), la data el 1940. Josep Benet, per la seva banda, en l'edició de 1978 de Catalunya sota el règim franquista (pàg. 246) la data el 1939 sense fer cap altra precisió. Realment, les escasses referències temporals que es troben en el primer àlbum són de 1939: l'anunci de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros porta data de març del 1939; el de Charcutería Castellana, de mayo de 1939. Año de la Victoria; Colmados Simó i Setmenat Textil comparteixen en diferents moments el mateix text: "En el momento glorioso de la total liberación de España,..."; el d'Hilaturas Romero, S.A. parla també de "Barcelona. Año de la Victoria"; el text Volver de Poch duu data de "Julio, 1939"; el text anònim Homenaje al Tercio de Montserrat comença dient "El día 30 de julio de este año de la victoria, 1939 ..."; i "Saludo y promesa de Paramount Films, S. A. al Caudillo salvador de España", porta data d'agost. Així doncs, el mes d'agost és la referència temporal més tardana que hi apareix."Destino. Política de unidad"De tota manera, des de les pàgines del setmanari "Destino. Política de unidad" es va informar puntualment de la confecció d'aquest primer àlbum a través de quatre anuncis que van sortir, sobretot, durant el mes de juliol de 1939. El primer d'aquests anuncis -un dels pocs que en aquells primers moments incloïa el setmanari- surt en el número 2 de la segona època (núm. 102), de data 1 de juliol de 1939, i és un anunci important en el qual es pot veure una reproducció "facsímil de la portada" de l'àlbum juntament amb un avanç d'allò que trobarem en les seves pàgines: "Una afirmación unánime de amor a España en la adhesión de todos los valores vitales catalanes a su libertador el Generalísimo del Ejército victorioso". A la vegada, anuncia que és "editado con la máxima pulcritud por Fomento de la Producción Nacional (carrer de Muntaner, núm. 210)" i puntualitza que està "Debidamente autorizado por la superioridad". El mateix anunci torna a sortir el dia 8 de juliol de 1939 en el número següent de la revista. Més tard, en el número 106, de 29 de juliol, s'hi torna a fer referència. Aquesta vegada, però, no s'hi reprodueix la portada i el text de l'anunci ha variat: d'una banda, indica que "Con gran celeridad y entusiasmo se están llevando a cabo los trabajos tipográficos de la edición del "ÁLBUM HOMENAJE DE CATALUÑA LIBERADA A SU CAUDILLO FRANCO", obra que reúne las actividades más destacadas de esta región" i, de l'altra, destaca el nom del seu responsable artístic -"Es de notar el sentido artístico que preside y controla esta publicación vinculado en el nombre del escultor Ramón Marinel.lo."- i dóna el nom dels col.laboradors literaris: "Luys Santa Marina, Sebastián Sánchez Juan, Félix Ros, José M. Junoy, Carlos Sindreu, Carlos Sentís, Juan Teixidor, Carlos Poch, Martín de Riquer, M.A. Cassanyas [sic] y Javier de Winthuysen".Molt més allunyada ja en el temps, trobem la darrera referència en el número 125 de "Destino", de data 9 de desembre de 1939. Un text presentat com si fos una notícia, que duu per capçalera el títol de l'àlbum, comunica que "Editado por el Fomento de la Producción Nacional ha salido en Barcelona este "Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco"" i concreta el seu contingut: "Album de fotografías y de artículos que recoge amorosamente lo tradicional y moderno de esta región. En él, las actividades de toda índole son estudiadas e ilustradas." En aquest anunci hi ha 4 fets que cal destacar: primer, els aspectes de l'àlbum que es valoren: "recoge lo tradicional y moderno de esta región"; segon, la precisió sobre el públic a qui s'adreça la publicació -"Los tiempos antiguos florecen con todo su esplendor y el acopio de fotografías para evidenciarlos ante nuestro público actual es verdaderamente notable"-; tercer, les variacions en la llista dels qui hi col.laboren; i, quart, cosa que no s'havia fet fins llavors, l'èmfasi donat als tallers on havia estat editat: "La presentación de este álbum es digna de los talleres Nacional de Artes Gráficas, S.A. (N.A.G.S.A.)", els mateixos tallers que confeccionaven "Destino". Finalment, afegeix que és "de venta en todas las librerías". Tanmateix, si comparem les dates que surten a l'àlbum i les que surten a "Destino" trobem algunes incongruències: dins l'àlbum, la referència temporal més tardana -la de l'anunci de la Paramount- és del mes d'agost i l'anunci de "Destino" que comunica la sortida de la publicació és del mes de desembre. A més, quan dins l'àlbum són presentades a dues planes les "Autoridades de Barcelona" apareixen el general Eliseo Álvarez Arenas, comandant de la Quarta Regió i cap de l'Exèrcit d'Ocupació; Miguel Mateu, alcalde de Barcelona; J.M. Milá i Camps, comte de Montseny, president de la Diputació Provincial; i Miguel de los Santos Díaz Gómara, bisbe de Cartagena i administrador apostòlic de Barcelona, i hem de recordar que el dia 1 d'agost s'havia suprimit la jefatura dels serveis d'ocupació i que el general Álvarez Arenas, el seu responsable, havia estat nomenat cap de la jefatura de la Va Regió Militar amb seu a Saragossa i que, d'altra banda, el comte de Montseny, J. M. Milá i Camps, havia estat destituït del seu càrrec de president de la Diputació de Barcelona el dia 15 del mes següent. En aquest mateix sentit, José M. Junyent Quintana signa l'article El tradicionalismo en los últimos treinta años com a Secretario Provincial de Educación Nacional de FET y de las JONS, càrrec que, segons Joan M. Thomàs (Falange, Guerra Civil, Franquisme, pàg. 355), ocupava al final de l'etapa Calviño, que es va tancar el mes de novembre de 1939. Per tant, tenint en compte totes aquestes dades, crec que aquest primer àlbum d'Homenaje de Catalunya liberada a su Caudillo Franco havia estat projectat per ser "ofert" al caudillo el mes de juliol, tot coincidint amb l'aniversari del Alzamiento. D'aquí els dos primers anuncis a "Destino", dels dies 1 i 8 de juliol, on es reprodueix ja, fins i tot, la coberta de la publicació. Però, per raons diverses, la seva elaboració es devia allargar més del previst -recordem l'anunci del 29 de juliol a "Destino" en què es diu que els treballs s'estan duent a terme amb gran celeridad y entusiasmo-, devia estar mig enllestit abans del nomenament de González Oliveros com a governador de Barcelona però va sortir a començaments de desembre de 1939, coincidint amb el quart anunci a "Destino", que duu data de 9 de desembre de 1939. Quant al fet que M. Josepa Gallofré no n'hagi trobat l'historial podria ser, simplement, que la publicació potser no havia passat censura formalment, perquè bona part dels qui la feien -concretament: C. Poch, C. Sindreu, S. Sánchez-Juan i F. Ros- formaven part, en aquells moments, de l'equip encarregat de la censura a Catalunya. Pel que fa al nombre d'exemplars que es van tirar del primer àlbum, segons em va explicar en l'entrevista abans citada Ramon Marinel.lo, va ser de tants exemplars com anunciants més un romanent d'uns 200 o 300 exemplars, romanent del qual em va dir que no sabia si s'havia posat a la venda; informació que contrasta una altra vegada amb la que es va donar des de les pàgines de "Destino". D'altra banda, sembla prou evident que la publicació va tenir un cert ressò, sí més no comercial, ja que mentre en el primer àlbum els anunciants eren, majoritàriament, industrials barcelonins, en el segon l'espectre s'ha ampliat significativament i s'hi troben anuncis representatius de la indústria de diferents comarques catalanes. ELS DOS ÀLBUMSLa base dels dos àlbums d'Homenaje de Catalunya liberada a su Caudillo Franco és, diem-ho net i curt, una mostra d'adhesió pública de Catalunya al nou Règim, "la adhesión de todos los valores vitales catalanes a su libertador el Generalísimo del Ejército victorioso" que proclamava el primer anunci aparegut a "Destino". En aquests valors són en comunió fraternal aquells poetes, escriptors, comerciants, industrials, i institucions laiques, religioses, oficials i locals, representants dels qui volien "una Nueva España". A tall d'exemple podem veure uns fragments dels textos que acompanyen alguns dels anuncis: "Caudillo: Te ofrecemos por medio de este álbum la adhesión, disciplina y obediencia ...." (Productores de vidrio hueco); "El gremio de patrones panaderos se adhiere en esta hora venturosa en que se reanuda gloriosamente la Historia de España, al homenaje que Cataluña liberada tributa a su invicto caudillo Franco", o el títol de l'article de Félix Ros: Invocación de Cataluña a su Caudillo. Però no és tan simple, Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco és també una autopropaganda per a aquells qui la van subvencionar ja que, paral.lelament, el que pretén és mostrar i potenciar una determinada Catalunya. En aquest sentit, es comprèn l'espai que els dos àlbums li dediquen. Així, a més d'una primera part dedicada a exalçar el Caudillo i al triomf de les seves tropes a Catalunya, el gruix del primer àlbum l'ocupen dos dossiers: Cataluña histórico-monumental i Catalunya turística, un article de divulgació de Ramon de Semir, del Club Muntanyenc Barcelonès [sic], al bell mig del qual trobem intercalat el text Volver de Poch, i que comença explicant la situació, el clima i altres aspectes geogràfics generals de Catalunya, prou coneguts de tots els catalans, la qual cosa ens assenyala cap als seus possibles receptors: els nouvinguts -la nova classe dirigent- grans desconeixedors de la realitat catalana.L'espanyolització de la cultura catalanaA més, i això és realment important, dins el primer àlbum trobem un reflex nítid de com es començava a bastir l'espanyolització de la literatura catalana -i el coixí teòric i ideològic de la seva justificació- en l'article Breves notas sobre el espíritu español en la literatura catalana de Manuel de Montoliu. Per a Montoliu les estretes relacions entre les literatures catalana i castellana ja des dels seus inicis auguraven, predeien, la seva "comunidad de destino"; així, Llull "lleva indeleble en su personalidad un carácter específicamente hispano", la crònica de Jaume I "gravita" al voltant de la Crònica General d'Alfons X; i Aribau, malgrat la seva Oda, -de la qual "corrigió los últimos versos de su versión original, haciendo desaparecer la palabra "Patria"- pertany de ple a la literatura castellana. Idèntica argumentació a la donada per Fernando Valls Taberner en el seu article La falsa ruta, publicat a "La Vanguardia Española" el 15 de febrer de 1939, i per Carlos Sentís en Finis Cataloniae?, un article publicat al mateix diari dos dies després, una espanyolització que ara, al final de la guerra, el règim podrà organitzar i articular mitjançant el que dins l'àlbum s'anomena LA SONRISA DE LA FUERZA perquè "así podría definirse la realidad venturosa que Franco representa en nuestra Patria" (de Franco, forjador de España, text biogràfic sense signar dins el primer àlbum d' Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco). Aquesta força, que s'observa ja en la portada d'aquest primer àlbum en la reproducció del Sant Jordi de Bernat Martorell, és la que els patrocinadors i col.laboradors de la publicació li reconeixien i per això li retien homenatge.La nòmina dels col.laboradors del primer àlbum és, si més no, curiosa. El seu colofó diu: "[...] bajo la dirección artística de Ramón Marinel.lo. (...) Fotografías: Zercovitz, Brangulí, Compte, Sagarra, Pérez de Rozas, Archivo Mas. Colaboradores: Sebastián Sánchez-Juan, Olegario Junyent, Luys Santa Marina, Félix Ros, M.A. Cassanyes, Javier de Winthuysen, Carlos Sindreu, Carlos Poch, Ramón de Semir y Manuel de Montoliu". No obstant això, si observem la llista apareguda a "Destino" veurem que ara no hi són ni J.M. Junoy, ni Carles Sentís, ni Joan Teixidor ni Martí de Riquer i que en la primera llista no constaven ni Ramon de Semir ni Manuel de Montoliu. És a dir que, pel que fa als col.laboradors, dins el primer àlbum d'Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco, veiem una certa disfunció ja que, sota la direcció artística de Ramon Marinel.lo, juntament amb alguns "camisas viejas", hi participa gent com ara Magí A. Cassanyes o Carles Sindreu; en concret, una part dels grups ADLAN (Amics de l'Art Nou) i GATPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), de prestigi reconegut per les activitats que havien dut a terme abans de la guerra, entre les quals sobresurten el mitificat número de l'any 1934 de "D'Ací i d'Allà" i la revista "A.C." (Documentos de Actividad Contemporánea), grups que ara participen en una publicació d'exalçament del nou Règim. I és que el format i l'edició tan acurada d'Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco -"Editado com máxima pulcritud", proclamava l'anunci a "Destino"- remetien pel format, pel paper, pel disseny, i, fins i tot, pel tipus d'enquadernació - no podem oblidar que ambdues es feien en els mateixos tallers- a "D'Ací i d'Allà", la revista moderna i cosmopolita de pre-guerra. El "barcelonisme"El segon àlbum continua en la línia de recoger lo tradicional y moderno de Catalunya però aquest cop centrat gairebé exclusivament en la ciutat de Barcelona gràcies a l'espai que ocupa el dossier Ochocentismo barcelonés, dedicat a la Barcelona del segle XIX, dossier que posa en relleu els aspectes folklòrics (les processons, les caramelles o el carnaval) i tradicionals de la ciutat, com ara els costums barcelonins, és a dir, la Barcelona pre-industrial anterior a la consolidació del catalanisme polític, i ofereix, d'aquesta manera, una de les primeres mostres d'allò que posteriorment serà conegut com a barcelonisme.Dins Homenaje ... el barcelonisme és potenciat com a sucedani de catalanisme i, en ell, la identitat d'un poble es desvia cap el món mític i ancestral del folklore. A més, que aparegui ja en aquest període ens demostra que havia de ser una línia d'actuació traçada de bon antuvi encara que prengui, o que se li doni, volada anys més tard. Per tant, veiem com es va dissenyant una presència de la cultura catalana basada en un passat idíl.lic -i gloriós, això sí- i un present reduït al folklore. En aquest sentit, José Bonet del Río, cap provincial de Cultura i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, en la conferència Barcelona en la nueva España que va fer a l'Ateneu d'aquesta ciutat el mes de novembre de 1939 diu: "La Barcelona, la auténtica y la tradicional, era la de los belenes, la que esparcía florida retama al paso del Santísimo durante la procesión de Corpus" (Josep Benet, op. cit., pàg. 287) i no deixa de ser significatiu que en el primer àlbum Carles Sindreu toqui el mateix tema dins Imaginería popular barcelonesa, un article il.lustrat amb la mateixa fotografia de l'Arxiu històric de la ciutat de Barcelona que, en el segon àlbum acompanya l'apartat dedicat a les processons dins el dossier Ochocentismo barcelonés. L'AVANTGUARDAEls dos àlbums d'Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco ens permeten observar també la situació de l'avantguardisme en els primers moments del nou règim. I això des de diferents punts de vista: primer, la concepció que es tenia de l'avantguarda en aquells moments; segon, paral.lel al primer, el canvi de posició, estètica i política, d'alguns dels avantguardistes; i tercer, les primeres mostres d'innovació poètica a la postguerra.Quant a aquest darrer punt, hi ha un fet important a remarcar: l'existència de tres poemes visuals dins el primer àlbum d'Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco, cosa que pot arribar a sorprendre si no tenim en compte la trajectòria professional i artística d'alguns dels seus col.laboradors, com ara Marinel.lo, Cassanyes, Junoy, Sánchez Juan i Sindreu, la major part dels quals havien estat relacionats amb el GATPAC i l'ADLAN. Entre les activitats que aquests havien dut a terme en el període de la II República podem destacar que Ramon Marinel.lo, el director artístic de la publicació, era una de les joves promeses de l'escultura catalana i que havia exposat juntament amb Jaume Sans i Eudald Serra en l'exposició Tres escultors, organitzada per l'ADLAN a les Galeries d'Art Catalònia, de Barcelona, el 1935 i que el mes de maig de l'any següent havia exposat quatre peces en l'Exposició lògico-fobista, també organitzada per l'ADLAN a les mateixes galeries. Els catorze artistes presents en l'exposició van ser denominats per la premsa com el grup surrealista inscrit a l'ADLAN i, en el catàleg, els textos de presentació van córrer a càrrec del poeta i pintor Manuel Viola i del crític Magí A. Cassanyes. Gairebé paral.lelament, Marinel.lo havia participat també en l'Exposition Surréaliste d'Objets, celebrada a la Galeria Charles Ratton de París, al maig de 1936, amb l'escultura Aquest matí fou trobat el bell cadàver d'Elisenda enmig de la plaça. De la seva banda, Cassanyes, que com hem vist era un dels crítics de l'avantguardisme de pre-guerra, és qui signa els articles sobre art en els dos àlbums: Arte medieval catalán, en el primer, i El arte moderno y Cataluña, en el segon. En aquest darrer, Cassanyes fa un repàs a la pintura i a l'escultura contemporànies i cita Pruna, Opisso, Prim, Nogués, Llimona, o Benet entre els pintors, i Miquel i Luciano Oslé -els quals "se distinguieron siempre por su inspiración patética y viril, de raigambre austeramente popular y social. Este acento es bien perceptible en el majestuoso proyecto de Monumento a los Caídos del Real Club Deportivo Español que será erigido en el campo del mismo y que nos parece modélico por la manera con que, en lo figurativo y expresivo, se subordinan sus autores a la rigurosísima función arquitectónica de realzar los nombres de los Gloriosos Caídos por Dios y por España"-, Manolo Hugué (amb matissos), Cañas, Jou i Marinel.lo, entre els escultors. En l'article, l'única referència a l'avantguarda (recordem que Cassanyes havia fet un text de presentació per al catàleg de l'Exposició lògico-fobista en la qual participaven Carbonell i Marinel.lo, a qui havia dedicat també l'article Tres escultores nuevos: Ramón Marinel.lo, Jaime Sans, Eudald Serra a la revista "A.C." el 1935) la trobem quan, en parlar del quadre d'Artur Carbonell Paisatge assassinat, una de les tres peces que el pintor havia presentat en l'exposició lògico-fobista, diu que "cultiva el subjetivismo visionarista más quimérico e irreal, como se ve abiertamente en ese alucinante y profético "Paisaje asesinado", de comienzos del año 1936 [sic]. Decimos profético porque esa visión pavorosa y absurda resultó, poco después de ser fijada sobre la tela, la representación anticipada de la trágica realidad antiespañola sobradamente conocida". Pels judicis que aboca en aquest article podem deduir que Cassanyes (que el 1935 havia publicat a la revista "A.C." l'article Joan Miró, el extraordinario en què deia [...] al conceder al extraordinario Miró una posición singularísima de unificación superadora entre el Abstractivismo y el Surrealismo, nos muestra a la vez, de una manera diríamos definitiva por lo convincente, a la absoluta superioridad creadora de la alucinación sobre la especulación, o sea de la intuición sobre la teoría) havia canviat radicalment la seva postura pel que fa a l'art i que ara rebutjava el Surrealisme i, per tant, l'avantguardisme, sí més no, com a tret propi de la modernitat. Pel que fa al GATPAC, entre les activitats del grup, trobem la seva participació en la fundació del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya i l'edició, de 1931 a 1937, de la revista "A.C.", que divulgava les teories funcionalistes de Le Corbusier i de Gropius i que s'havia ocupat, entre d'altres, de l'arquitectura popular i dels moviments avantguardistes en les arts plàstiques i en l'arquitectura. Amb tot, la relació entre dues publicacions tan dispars com ara Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco i "A.C." supera la mera coincidència. En primer lloc, si observem els materials gràfics de l'una i de l'altra veurem que en Homenaje s'han utilitzat fotografies que havien sortit abans en "A.C.". En són un exemple la del pagès amb la barretina que forma part del fotomuntatge que acompanya l'article Cataluña liberada; la que il.lustra l'article Volver de Poch, que havia sortit en la pàgina 39 del número 18 de la revista, pertanyent al segon trimestre de 1935; o la fotografia a tota plana del càntir de l'article sense signar Los oficios populares, que era a la portada i a una pàgina interior del mateix número. Pel que fa a la primera, la del pagès, havia figurat anteriorment en el número 25 i últim d'"A.C.", el primer i únic en català, de juny de 1937, dedicat als Problemes de la revolució, dins les pàgines L'ambient forma l'individu. Curiosament, en el número 101, de 24 de juny de 1939, el primer de la segona època de "Destino" l'article En los marjales de la arquitectura roja de B. Bassegoda blasmava el GATPAC i el Sindicat d'Arquitectes, amb el qual "A.C." (número 23-24, de 1936) anunciava la seva col.laboració -"Es preciso que los técnicos se interesen por las cuestiones sociales y que acepten la responsabilidad del momento", manifestava- en el text El GATPAC ante la transformación social actual. En segon lloc, dins Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco trobem l'article anònim Modernismo y Funcionalismo el qual, malgrat la sorprenent i incongruent desqualificació inicial, remet de seguida al GATPAC. L'article comença dient: "Es muy curioso el hecho de que durante la era demo-liberal no existió un estilo artístico digno de ese nombre. Solamente hallamos una imitación incongruente y superficial de los diversos estilos de todas las èpocas y de todos los países, sobre todo del Renacimiento, el más afin a la mentalidad masónica." Tot i això, l'article precisa que: "En oposición a esa estéril y absurda imitación, elevaron algunos espíritus escogidos, a fines del XIX y en el curso del actual, al lugar primordialísimo que le corresponde el principio de creación e invención." Aquesta oposició era donada per dos moviments: el Modernisme de Gaudí i el Funcionalisme, il.lustrats per dues fotografies de la casa Milà ja emprades amb la mateixa finalitat en el número 17, del primer trimestre de 1935, de la revista "A.C.", per una d'un edifici de Sixte Illescas i per una altra d'una casa de Javier Turull. A més, tècnicament, Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco ofereix una bona mostra de l'ús del fotomuntatge com a eina de propaganda política a favor del nou règim. En aquest sentit, els fotomuntatges dels àlbums segueixen de prop els iniciats a "A.C." els quals, més didàctics que revolucionaris, prenen per punt de partida la fotografia publicitària la qual, a Catalunya, havia donat obres com ara les fotografies de Josep Sala, director artístic de la darrera època de "D'Ací i D'Allà", per a la joieria Roca o les de Pere Català Pic, del qual, d'altra banda, vull recordar la seva magnífica fotografia Aixafem el feixisme, de 1936, plenament en la línea del valor de l'ús propagandístic atorgat a la fotografia i al fotomuntatge dins els àlbums. TRES POEMES VISUALSEn relació amb la fotografia i amb el fotomunatge, dins Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco apareix una nova forma de poema desconeguda fins aleshores, construïda a partir de la unió d'una fotografia i un cal.ligrama, tipus de poema, aquest darrer, amb què l'avantguarda s'havia fet present a Catalunya després de la I Guerra Mundial. Si hom té present a qui anaven adreçats i en quin conjunt eren inclosos els poemes -aquesta nova unitat resultant de la composició d'una fotografia i d'un cal.ligrama-, aquests se singularitzen encara més ja que podem afirmar que les primeres innovacions poètiques de postguerra són obra de la vella guàrdia avantguardista que havia passat a col.laborar amb el nou règim.Els poemes són tres, dos amb títol: La sardana en la aldea i Las "coblas" de Cataluña i un sense, al qual em referiré pel seu tret més característic A los caídos. Tercio de Montserrat. Tots són a tota plana i, segons em va assegurar Ramon Marinel.lo en l'entrevista abans citada, són obra de Carles Sindreu, un dels fundadors d'ADLAN i, a la vegada, un dels modernitzadors de la Catalunya de pre-guerra. Juntament amb aquests, i en la part central de l'àlbum, ocupant dues planes senceres i una altra dividida en dos, hi ha un disseny significant de Marinel.lo que també cal tenir en compte pel seu valor emblemàtic. El tema dels tres poemes i del disseny són dos: el Tercio de Montserrat i la sardana. La sardana, tema central de La sardana en la aldea, de Las "coblas" de Cataluña i del disseny significant de Marinel.lo, és un tema recurrent que s'insereix perfectament dins el reduccionisme substitutori a què, com hem vist, s'estava conduint la cultura catalana. El disseny de Marinel.lo -un desplegable que és la superposició del gravat del ball de la sardana a la recentment recuperada bandera roji-gualda, les dues franges vermelles de la qual es despleguen i descobreixen sota seu un fragment de la sardana Per tu ploro de Maragall, en català en la franja esquerra, la seva traducció castellana, en la de la dreta- és flanquejat pels dos poemes, Las "coblas" de Cataluña i La sardana en la aldea i precedit immediatament d'un text que posa en relleu el possible origen grec, agermanador, unitari, formal, no violent, del ball, idees totes elles que, amb la base espanyolitzadora de la bandera, configuren una síntesi modèlica; síntesi, d'altra banda, ja avançada en el pasquí que J.R. Masoliver des del seu càrrec a la "Oficina de Ocupación y Avance" havia preparat a les premses d' "El Heraldo de Aragón" per a l'entrada a Barcelona i en el qual el text España Una, España Grande, España Libre, ¡Arriba España! era escrit formant les quatre barres. El primer poema que hi ha dins l'àlbum és A los caídos. Tercio de Montserrat, que apareix aïllat dels altres en la primera part de la revista, la d'exaltació del nou règim, ocupant una plana a l'esquerra el text de Fèlix Ros Invocación de Cataluña a su Caudillo, i més endavant, ja dins el dossier Cataluña histórico-monumental, trobem Las "coblas" de Cataluña i La sardana en la aldea, que formen part del conjunt que he comentat abans. Entre aquest dos darrers podem apreciar una progressió. Mentre que el primer és la juxtaposició de quatre fotografies d'una cobla amb un cal.ligrama que remet per la seva forma i pel seu ritme a Les formigues de Salvat-Papasseit, en el segon, La sardana en la aldea, aquests dos elements -la fotografia del ball de la sardana sota la presència imponent d'una església romànica i seguit de prop per dos números de la Guàrdia Civil a la plaça assoleiada d'un poble i el text Paz en el cielo; sol en la plaza / y una muchedumbre noble que se abraza formant una rotllada- es completen l'un amb l'altre, en barrejar els seu significats i els seus significants per tal d'oferir un missatge ideològic a través d'una imatge bucòlica, aglutinadora i equilibrada. Pel que fa a A los caídos. Tercio de Montserrat és un fotomuntatge d'una clara significació política que, juntament amb La sardana en la aldea, s'avança 20 anys a aquell tipus de poesia que els anys 60 s'impulsarà des d'Itàlia amb el nom de Poesia Visiva. Sobre el fons -un cel ennuvolat que ocupa tres quartes parts del conjunt- d'una fotografia d'una desfilada del Tercio de Montserrat saludant a la romana i portant el seu estendard i dos crucifixos en alt, s'incrusta un cal.ligrama en forma de creu que travessa el cel: Brazos españoles.....en las luces nuevas.....saludan apuntando al cielo forma el pal vertical i A los caídos por Dios y por la Patria, l'horitzontal. Els tres poemes són, crec, els primers poemes d'aquestes característiques a Catalunya i també a tot l'Estat espanyol, fet que ens obliga a refer les dates, les dades i els punts de partença de la Poesia Visual catalana i, per tant, de l'avantguardisme poètic de postguerra. Respecte a la paternitat dels poemes, gairebé es pot assegurar que són obra de Carles Sindreu ja que, a la manifestació de Marinel.lo, voldria afegir el següent: primer, culturalment, Sindreu era un coneixedor de l'avantguarda; segon, des del punt de vista creatiu era un escriptor avantguardista que, sota el pseudònim de Fivaller, havia publicat a la premsa un conjut de cal.ligrames esportius; i, per tercer i últim, coneixia la tècnica publicitària, a la qual es va dedicar professionalment. Quant a això darrer, hi ha un aspecte que no he vist referenciat i és que, durant la guerra, va ser un dels professors de les Classes de perfeccionament professional organitzades pel Sindicat d'agents i tècnics de publicitat de la UGT entre els mesos de març i juny de 1937. D'altra banda, penso que Carles Sindreu era darrera el disseny d'alguns dels anuncis que apareixen en els àlbums, sobretot, dels del primer. La "traducció"Amb tot, cosa que no vull deixar de remarcar, aquesta línia poètica s'estronca aviat perquè quan el 1940 apareix el segon àlbum d'Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco, aquestes innovacions hi han desaparegut. Només en queden algunes reminicències a la portada -un fotomuntatge polític que sembla tenir com a punt de referència Els tretze punts de Negrín fets per Josep Renau l'any 1938- i alguns anuncis a mig camí entre el cal.ligrama i les paraules en llibertat. Perquè si en el primer àlbum, deixant de banda les composicions poètiques de Sindreu i el fragment de Maragall, només surt un poema -Las tres centúrias, de Luys Santa Marina-, en el segon la poesia se'ns presenta en una doble faceta: la de la seva espanyolització i la de la seva funció decorativa. L'espanyolització, línia, d'altra banda, ja traçada, com hem vist, en l'àlbum anterior pel Manuel de Montoliu, s'intenta ara amb Maragall a l'obra del qual Jaime Camps dedica el seu article Maragall, presentidor de una nueva España i de qui es publica la traducció de La vaca cega, i amb Verdaguer, de qui Manuel de Montoliu tradueix Las cinco rosas. La decorativa és la funció que, a primera vista, semblen complir els poemes de J.M. Junoy i de S. Sánchez -Juan que s'hi inclouen.Tanmateix, mirats més aprofundidament, els poemes publicats per aquests dos antics avantguardistes van més enllà, o sí més no, complementen el que han afirmat Pilar Cabellos i Eulàlia Pérez en el seu article Destino. Política de unidad (1939-1946). Tres aspectes de l'inici d'una transformació obligada ("Els Marges", núm. 37, maig de 1987) quan diuen que: "... durant la immediata postguerra a Catalunya no desparegué mai < Aquesta transcripció, aquesta traducció gairebé literal dels poemes té, en aquell primer any de postguerra una significació capital: és una de les formes que pren la manifestació pública del canvi en uns moments en què era habitual fer ostentació d'haver abandonat un món, en aquest cas, una literatura, que es donava per acabat; és, per tant, la manifestació pública d'un fet polític a través d'un fet literari. El que jo no faré en aquest article és jutjar el grau d'adhesió d'aquests literats al nou règim sinó mostrar la importància i la significació de la seva col.laboració cultural. I és en aquest sentit que cal entendre l'obra de Sebastià Sánchez-Juan i de J.M. Junoy en el segon àlbum d'HOMENAJE de CATALUÑA liberada a su CAUDILLO FRANCO i, en general, l'èmfasi que els anuncis de "Destino. Política de unidad" posaven en els col.laboradors de la publicació. Dels tres haikús que hi publica J.M. Junoy, el tercer -Gardenia- és la traducció literal del darrer haikú de Fi de paisatge, sèrie d'haikús publicada el 1935 en el número 3 de "Quaderns de Poesia"; els altres dos són Glicina, que com ja he dit no serà recollit en llibres posteriors, i Hiedra y perfil, el vers central del qual correspon al darrer de Corazón de perfil, poema publicat el 1941 dins Fin de paisaje. Sánchez-Juan, per la seva banda, hi publica Dos Villancicos i Poema de novio, traducció amb dues petites variants de Poemes de promès, un poema anterior. Quant a això recordem que en uns moments favorables als grans actes públics de conversió, de reafirmació, o d'ambdues coses, Sánchez-Juan va ser el protagonista d'un acte organitzat a finals del 1939 a l'Ateneu de Barcelona durant el qual va llegir algunes de les composicions que més tard formarien part del seu llibre Régimen. A l'exili, d'aquest acte se'n va fer ressò -traduint literalment una ressenya de "La Vanguardia Española"- "La Revista dels Catalans d'Amèrica" en la secció "Noticiari de Catalunya". Així en el seu número 4-5, de gener-febrer de 1940, podem llegir que Sánchez-Juan havia fet "una declaració apassionada, de sentiment religiós i de patriotisme. Féu remarcar l'íntima unió existent entre la religió catòlica i Espanya i parlà de la perpetuïtat de l'imperi espiritual espanyol que s'estén per damunt de mars i fronteres i la pedra fonamental del qual és el Pilar de Saragossa". Perquè, si el 1940 la conquesta política culmina amb l'afusellament de Lluís Companys, la conquesta cultural es palesa plenament i amb tota cruesa en aquest llibre de Sebastià Sánchez-Juan, un dels pocs llibres que aquell any van ser autoritzats per la censura, de la qual ell formava part. El llibre, que s'obre amb una llarga citació de José Antonio ja apareguda en el primer àlbum d'Homenaje de Catalunya liberada a su Caudillo Franco, resulta tot un inventari rimat de les noves idees que s'estaven imposant. Els poemes duen títols com ara: Soy español, Espíritu, Estilo, Alegoría de España, La Patria, Perennidad de España, Cautivos por España o ¡Presentes!. CONSIDERACIONS FINALSTot això ens permet veure com en els dos àlbums d'Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco queden fixats un seguit de fets i d'actuacions del període 1939-1940 que, a causa de qui eren els seus col.laboradors, permeten d'observar el següent:Primer, d'una banda, el procés d'espanyolització de la cultura catalana i el consegüent canvi de llengua, així com el fet de potenciar la presència de la Barcelona del vuit-cents (el procés de mistificació i substitució històrico-cultural del catalanisme polític que es coneix amb el nom de barcelonisme) són present ja des del mateix 1939 i, de l'altra, són interrelacionats i formen part d'un mateix projecte d'actuació política. Segon, culturalment, la revisió -i acomodació- del passat es fa en tots els aspectes: es reescriu la base teòrica i, a aquesta reescriptura, s'adapten totes les seves manifestacions: de la història a la literatura passant per l'arquitectura, les arts plàstiques, la producció menestral, el folklore i, fins i tot, els costums; i la pràctica, seguint aquestes noves formulacions, s'emmotlla o adopta el nou model ideològic i estètic. Segons aquestes directrius, els corrents d'avantguarda, sobretot els d'origen no realista, com ara el Surrealisme, són revisats i valorats negativament. Tercer, depurats de l'esperit de l'avantguarda, bona part dels avantguardistes han passat -o s'han avingut- a col.laborar amb el nou règim o s'hi han adaptat i han posat al seu servei el disseny més avançat i el material d'alguna de les seves antigues plataformes de divulgació. Una prova d'aquest fet és el primer àlbum d'Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco en el qual trobem que part del personal humà que fa la publicació i del material gràfic ha sortit de l'ADLAN i d'"A.C. Documentos de Actividad Contemporánea", una revista lligada al GATPAC, amb la qual cosa l'estètica d'avançada de l'època de la República: ADLAN, GATPAC, "D'Ací i d'Allà" i "A.C" és col.locada al servei del nou règim. La proposta dels qui van fer Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco sembla que, en la pràctica, era mostrar que, des de Catalunya, era possible participar en la creació de la "Nueva España" amb una estètica inserida en la modernitat, modernitat que havia estat patrocinada ja abans de la guerra per la burgesia liberal -de la qual "D'Ací i d'Allà" era el paradigma-, i que ara es concretava en la proposta estètica d'una burgesia que, tot fent seu l'esperit dels nous temps, intentava projectar-se cap al futur. Quart, en aquest sentit, i sota el seu guiatge, dins els àlbums trobem les primeres mostres de fotomuntatge polític d'exaltació del nou règim fetes, a vegades, amb material que anteriorment havia estat posat al servei de la causa republicana. Aquests fotomuntatges són, a més, dels pocs fotomuntages fets a España fins en aquell moment ja que, durant la Guerra Civil, tant el bàndol republicà com el dels revoltats -i en aquest darrer amb més gran intensitat, per problemes tècnics- havien emprat majoritàriament el cartell dibuixat o pintat. Cinquè, dins Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco apareixen els poemes que inauguren, d'aquí la importància de la datació del primer àlbum, després de la Guerra, la poesia visual a Catalunya i no tan sols a Catalunya sinó a tot l'Estat espanyol. Tanmateix, la tradició realista i propagandística d'aquests poemes que, com he dit ja abans, s'avancen 20 anys a la Poesia Visiva sorgida a Itàlia durant la dècada dels seixanta, s'esgota en ells mateixos. Una de les raons de la seva desaparició podria ser que, en ésser lligats al fotomuntatge de propaganda política i ésser aquest darrer relacionat amb períodes de transformació, un cop acabat el procés de canvi, desapareix la necessitat d'aquesta forma de manifestació. I molt més en una dictadura, que té a mà altres mecanismes de convicció. Amb la qual cosa, la fotografia artística i el fotomuntage retornen al lloc d'origen: la publicitat. Quan el mes de desembre del 1939, al cap gairebé d'un any de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, en la presentació de la "Revista de Catalunya", que reprenia la seva publicació, Carles Riba va dir que aquesta "aspira a continuar una cultura interrompuda transitòriament", el cert era que la llengua catalana i, per tant, la poesia, havien desaparegut de la vida oficial. I la situació de la poesia d'avantguarda no per més previsible era menys dramàtica. Perquè si observem l'estat en què es trobava l'avantguardisme poètic el 1940, quan la irrupció de la Nueva España era ja un fet, veurem com aquest reflectia perfectament el trencament que la Guerra Civil havia produït dins la societat catalana: tots els vells poetes avantguardistes -a excepció de Foix- o eren al bàndol dels vencedors o hi col.laboraven. I, per tant, quan anys més tard hom voldrà recuperar els corrents poètics catalans d'avantguarda es trobarà que no solament caldrà afrontar, d'una banda, la prohibició de l'ús públic d'una llengua i la desaparició i la deformació d'una cultura i, de l'altra, la ja tradicional escassa consideració per part del món de les lletres, sinó també una tradició malmesa per causes tan diverses com ara: l'abandonament de la seva pràctica, la pèrdua de l'esperit revolucionari que la inspira, el perfil ideològic o el canvi de llengua dels seus antics conreadors. Ramon Salvo Torres Barcelona, 1992-1994 Nota 1. Aquest article, malgrat haver estat citat a les Actes del Desè Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, celebrat a Frankfurt del 18 al 25 de setembre de 1994, dins l'estudi de Joaquim Molas "1939, any-límit de la literatura catalana", es publica ara per primera vegada. Tornar enrera |