UNA APROXIMACIÓ A L'ESPACIALISME DE PIERRE GARNIER (Aquest text correspon al pròleg a Poemes rectangles de Pierre Garnier) El grafisme és la forma noble de l'expressió, escriu Pierre Garnier (Amiens, 1928) als inicis dels seixanta quan comença a perfilar el canvi i la ruptura que va representar l'Espacialisme. Així en el número de gener de 1963 de la revista "Les Lettres" publica el Manifeste pour une poésie nouvelle visuelle et phonique, un manifest per a una poesia que, com el seu títol indica, es vol nova, visual i fònica. Garnier escriu:   ... Els mots han de ser vistos. * El mot és un element El mot és una matèria El mot és un objecte. * Cada mot és una pintura abstracta. Una superfície. Un volum. Superfície sobre el full. Volum en la veu.   Afirmacions que, partint de les teoritzacions de l'avantguarda clàssica i dels postulats més recents de la Poesia Concreta, es basaven en els dos punts que han revolucionat la poesia a partir dels 50: el fet de donar per acabada una determinada forma d'expressió poètica i l'aprofundiment en la investigació de la sonoritat, visualitat i objectualitat del mot que, considerat aïlladament, és capaç de suscitar una nova realitat poètica. Garnier completava el seu plantejament teòric amb els seus Pomes per dir i Poemes per veure, una mostra dels quals és el poema Grains de pollen en què la paraula soleil, distribuïda repetidament en la pàgina, a la manera de les constel·lacions de Gomringer, construeix una constel.lació lírica dins l'espai. L'Espacialisme Poc després, el mes de novembre, en el núm.31 de "Les Lettres", que des del número anterior portava el subtítol de Poésie Nouvelle, Garnier va més enllà i llança el Plan pilote fondant le Spatialisme en el qual constata l'inici d'una altra era poètica i proposa el nom general d'Espacialisme per englobar i definir aquells nous corrents -poesia concreta, poesia visual, poesia objectual, poesia mecanicista o permutacional, poesia fònica i poesia fonètica- que malgrat la seva diversitat per les seves tendències comunes són les promotores d'una ètica i d'una estètica noves. D'acord amb aquest criteri, "Les Lettres. Poésie Nouvelle", es converteix, a més a més, a partir d'abril de 1964 en Revue du Spatialisme. L'Espacialisme va tenir una gran repercussió en els països més avançats tecnològicament. A la Península, però, va arribar tardanament i la seva influència va ser limitada; només, l'obra del mateix Garnier, i pel que fa al seu lirisme, presenta algunes concomitàncies amb la de Carles Camps i de Santi Pau. Bona mostra d'això és que aquesta és la primera vegada que s'edita un llibre de Pierre Garnier a Espanya. Per a Pierre Garnier, l'home que capitaneja aquest intent -poeta amb una extensa obra poètica discursiva iniciada el 1950 amb Vive-Coeur i mai abandonada, autor d'obres en prosa i d'assaigs, i traductor de poesia alemanya, de la qual, sobretot de Gottfried Benn, és especialista-, el poema espacial està compost d'elements lingüístics -mots, síl.labes, lletres- distribuïdes al full de tal manera que fan ressorgir les seves presències els uns en relació als altres i tots ells formen una unitat de bellesa poètica i de sentit; en definitiva: un objecte lingüístic líric. Els Poemes rectangles Aquests Poemes rectangles que edito (una selecció feta pel mateix Garnier d'una obra inèdita més extensa del mateix títol) són uns poemes que es volen essencials i mínims, i que sorprenen per la seva complexa simplicitat, resultat del seu aprofundiment en la línia d'investigació iniciada el 1986 amb Poèmes géométriques i Poèmes en chiffres -Hi ha hagut en un altre temps poemes en prosa. Heus aquí poemes en xifres. Per a mi són un resultat, aquests poemes-problemes, escriu en la presentació d'aquest darrer. També en el text amb què introdueix els Poemes rectangles Pierre Garnier planteja l'enigma del poema. Aquest cop el problema ve determinat per la relació que s'estableix, d'una banda, entre el rectangle i allò que aquest hi inclou; i de l'altra, entre aquesta nova realitat i el marc que l'acull . El poema és així entès no solament com un espai de representació d'una experiència estètica sinó que l'espai en què està immers el poema és un generador d'opcions estètiques. En aquest sentit, l'Espacialisme, en preconitzar l'abandonament d'una sintaxi lineal per una sintaxi espacial i en distribuir el poema en l'espai, va permetre la presència d'un seguit d'aspectes i d'elements fins aleshores absents o -si més no, latents- en el poema; va permetre la reaparició d'uns elements ja existents en el Barroc. Poemes rectangles, així com Poèmes géométriques i Poèmes en chiffres, s'inscriuen en la tradició de les empreses renaixentistes i barroques. A l'igual que aquelles, Garnier construeix el poema establint una relació indestriable entre el full, el dibuix i el títol; i només l'aprehensió global del dibuix i del títol permet la comprensió del poema, una unitat nova formada per una imatge que comunica una part del missatge i un enunciat lingüístic que en comunica una altra, i que juntes esdevenen el quadre parlant que és el poema. Aquest és un aspecte que uneix i caracteritza una part considerable de l'anomenada periodísticament Poesia Visual, aspecte que, d'altra banda, ja vaig comentar en el pròleg a Poemes. Gabriel Guasch (Valls, 1991), i en el qual també feia esment de la importància de Pierre Garnier en el desenvolupament de la Poesia Experimental. Amb Poemes rectangles, Garnier, que sempre ha mantingut que els nous problemes poètics requereixen noves fórmules que puguin expressar-los, ens ofereix unes noves empreses, allunyades de tot manierisme i esteticisme, per a una nova era, per a aquest final de mil.lenni. Ramon Salvo Barcelona, desembre de 1995 Tornar enrera