JOAQUIM MOLAS I L'AVANTGUARDA LITERÀRIA A CATALUNYA

(Aquest article ha estat publicat en el número 111 de la "Revista de Catalunya", d'octubre de 1996)



Parlar de Joaquim Molas i dels seus estudis sobre l'Avantguarda literària catalana és un exercici que ens permet observar: primer, i d'una banda, com, quan, per què i de quina manera s'estableix la relació de Molas amb l'Avantguarda i, de l'altra, l'evolució de Molas i d'aquesta relació; i segon, a través de l'obra de Molas, i força vegade s gràcies a ella, apreciar, en gran part, com ha anat variant a Catalunya, l'interès envers l'Avantguarda literària.

La relació de Joaquim Molas amb l'Avantguarda de pre-guerra, l'estudi i divulgació de la qual es perfila en aquests moments com una parcel.la literària lligada, en part, a la seva persona i a la seva obra crítica i acadèmica, ha estat constant tot i que tant l'interès que aquesta Avantguarda li desvetllava com la valoració que n'ha fet o el mètode que ha emprat per analitzar-la, han anat evolucionant al llarg de la seva vida. El punt d'inflexió més important el trobem, tal i com ell mateix ha explicat diferents vegades, en la crisi que li va suposar el seu trencament amb el programa que havia defensat fins aleshores, el Realisme històric, ruptura que, conseqüentment, el va port ar a la recerca d'unes noves vies: "Evidentment, el 1968 va ser molt important. Per a mi, va representar la cristal.lització del meu distanciament crític. En fallar-me el cos d'idees, em quedo amb el distanciament i la crítica. Inicio, quasi a partir de zero, una recerca que em porta a recuperar una colla de coses que havia deixat de banda, com , per exemple, les Avantguardes. Sempre havia sostingut que el Realisme històric era una conseqüència de les Avantguardes i posava com a exemple Louis Aragon. Torno, doncs, als orígens, amb la idea de refer camí. D'altra banda, em replantejo el problema del mètode i intento de buscar una sortida a la crisi global derivada del 1968, que em po rta als anys setanta i a l'actualitat".ha dit Joaquim Molas (Diàlegs a Barcelona: Josep Guinovart-Joaquim Molas, Barcelona, gener de 1990).

1. Consideracions prèvies

Si resseguim alguns moments dels inicis de la seva trajectòria intel.lectual comprendrem què vol dir Joaquim Molas quan afirma que recupera "una colla de coses que havia deixat de banda, com, per exemple, les Avantguardes", i, a la vegada, tindrem una visió sobre el grau de recepció de l'Avantguarda en la Catalunya de postguerra. No per sabut hem de deixar de recordar que la victòria franquista va suposar l'intent de destrucció de la cultura catalana, la qual cosa ha condicionat el normal desenvolupament literari a Catalunya. El mateix Joaquim Molas ha teoritzat que "fins ben entrats els anys cinquanta tots els esforços van anar encaminats en una mateixa direcció amb la finalitat d'obtenir un únic objectiu: lluitar contra aquest intent de destrucció, és a dir: salvar la llengua, recuperar el prestigi social i cultural perdut amb la victòria franquista i salvar les institucions de cultura més significatives". Si no tenim en compte aquesta premissa, a la qual cal afegir el fet que la tradició d'Avantguarda havia quedat condicionada tant perquè els vells avantguardistes havien abandonat la seva pràctica com pel desprestigi que suposava que alguns dels seus capdavanters, com ara els poetes J.M. Junoy i Sebastià Sánchez-Juan o el crític Magí Cassanyes, per posar un exemple, s'haguessin passat con armes y bagatges al bàndol franquista, se'ns farà difícil en tendre per què l'Avantguarda literària catalana no ha seguit el mateix ritme ni ha tingut el mateix reconeixement que l'Avantguarda plàstica ja que, com és sabut, durant els anys quaranta i cinquanta va ser una pràctica mantinguda gairebé exclusivament per J.V. Foix, Josep Palau i Fabre, Joan Perucho, i Joan Brossa.

2. Etapa de formació

Joaquim Molas fa la seva primera incursió pública en el món de la cultura a divuit anys, essent estudiant de primer curs de carrera, a la revista "Curial". "Curial" era una revista universitària fundada per Antoni Comas, Joan F. Cabestany, Miquel Porter i Joaquim Molas, als quals es va afegir posteriorment Albert Manent. Era ciclostilada i il. legal i va publicar sis números entre 1949 i 1950, any en què, arran de ser denunciada i multada, va deixar de sortir.

La revista permet observar l'impacte que havia causat en els seus fundadors -i que havia causat en Molas- la represa pública de l'Avantguarda, especialment de l'Avantguarda plàstica, que es produeix precisament en el període 1948-1950. Així, "Curial" es fa ressò del Segon Saló d'octubre, amb el qual un determinat sector de la burgesia catala na tornava a defensar i a divulgar la plàstica no-tradicional; de la publicació de Les irreals omegues de J.V.Foix, llibre amb què Foix reprenia la pràctica avantguardista; de la celebració del 25è aniversari de l'aparició del Manifest surrealista, que va coincidir amb la represa de l'interès pel Surrealisme i de la pràctica d'aquest moviment; i de l'exposició de Joan Miró a les Galeries Laietanes, la primera que feia el pintor després de la guerra, i exposició que la revista celebrava "joiosament".

Curiosament, en "Curial" el pensament del jove Molas queda reflectit en una crítica d'art, camp d'estudi que s'allunyava dels seus interessos dominants en aquell moment: la producció poètica pròpia i la crítica literària. Em refereixo a l'article Del Segon Saló d'octubre, aparegut en el número 3 de "Curial", que Molas encapçala amb dues citacions, una de les quals és un fragment del seu conte L'artista-infant. Molas acusa el Saló de manca de criteri de selecció i de mostrar una modernitat hipòcrita en què sovintegen les imitacions de Miró i de Picasso. Entusiasme i desencís són dos estats d'ànim subjacents en la seva crítica. Entusiasme pel que fa a la fina litat última de l'esdeveniment; desencís davant de la realitat, davant de les obres exposades. Ultra això, l'article ens permet copsar la seva sorpresa davant algunes d'aquelles pràctiques artístiques i el seu desconcert davant els materials amb què algunes de les obres havien estat fetes.

Un altre exemple dels seu interès per les estètiques d'Avantguarda és la carta que l'1 de juliol de 1950, acabat de sortir el número 5 de la revista, Molas, Comas i Porter envien al director de "Destino", en la qual ironitzen sobre l'article El manifiesto del Surrealismo, que Juan Roig Gironella havia publicat recentment en "El Correo Catalán". La carta ridiculitza Roig Gironella perquè havia donat a la paraula Dada dos matices: 1º, como individuo fundador de un movimiento artístico y 2º, como movimiento.

De tota manera, la radiografia intel.lectual i existencial de Joaquim Molas la podem observar més acuradament a Dela, text publicat el mes de juny de 1951 en el número 1 de la revista bilingüe "Mijares", revista editada a Castelló de la Plana i en la qual Molas col.laborava. Dela ens revela un espectre ampli de lectures, que va d e Faulkner a Artaud, d'Hemingway a Cela, Kafka o Alberti,... De moment tan sols dos poetes catalans: Riba i Espriu. Foix encara no havia fet acte de presència.

Com he dit anteriorment, Foix havia reprès públicament la pràctica avantguardista lligada al Surrealisme el 1949 amb la publicació de Les irreals omegues. Foix i Riba són dos dels referents culturals de Joaquim Molas i amb ells Molas va començar a mantenir contacte personal, l'única manera d'accedir en aquells moments a un coneixemen t teòric i pràctic de la literatura contemporània, arran de la creació de "Curial". Foix, que representava i mantenia viva la memòria històrica de l'Avantguarda de pre-guerra, li'n va facilitar informació de primera mà: "El primer que em va parlar seriosament de l'Avantguarda i em va deixar veure els manifestos de Marinetti va ser Foix.", ha explicat Joaquim Molas.

Més tard, el 1956, amb motiu de la publicació Del "Diari 1918", de J.V. Foix, primer número de la col.lecció Signe, editada per Joaquim Horta i dirigida per Josep Romeu, la revista "Bages" demana el parer de sis crítics joves, un dels quals és Joaquim Molas, sobre el llibre i sobre la importància de Foix dins la poesia catalana. Mola s el considera un dels sis grans mestres del segle XX i afirma que el poeta ha evolucionat cap a una consciència poètica cada vegada més lúcida i cap a una maduresa humana i estilística "cada vez más intencionada". Aquesta mateixa visió del poeta, ara més ampliada, és la que recull la seva crítica al llibre apareguda a la revista "Indice" l'agost d'aquell any. Molas deia que "Hoy, la obra de Foix trasciende la mera actitud de subversión y juego que entrañaba en su juventud, y adquiere un contenido lírico raramente conseguido en la poesía postmaragalliana.".

L'any següent, el juliol de 1957, en el número 12 de "Mijares", Joaquim Molas publica un poema en prosa Faula de J.V. Foix i el temps, poema a la manera fociana en el qual apareixen "les fotografies polsoses de Gertrudis" -Gertrudis serà, temps a venir, com veurem, matèria d'estudi de Joaquim Molas- i Llull, dos motius recurrents en l'o bra de Foix, testimoniatge de la seva admiració pel poeta.

3. El Realisme històric

El 1958 -l'any abans de la seva anada a Anglaterra, on va fer de lector entre 1959 i 1961- Molas participa en l'acte d'homenatge a Rosselló-Pòrcel que es fa a la Universitat Central de Barcelona, on era professor encarregat de curs. En la seva intervenció, publicada més tard amb el títol de Rosselló-Pòrcel, avui, Joaquim Molas concreta la seva concepció de la poesia i de la creació poètica: "Hem de comprometre'ns (..) Per a l'escriptor jove d'avui, l'art per ell mateix no té sentit; l'home és el que compta". L'existencialisme vital de Molas, ja present en els seus textos L'artista-infant i Dela, ha evolucionat fins al compromís personal. En aquesta evolució ha tingut a veure, molt possiblement, la seva amistat amb Joaquim Horta, militant del PSUC, amb qui havia participat, aquell mateix any, en unes emissions radiofòniques sobre poetes catalans. En aquestes sessions havien emès poemes de Rosselló-Pòrcel i de Salvat-Papasseit, dels qui elogiaven els aspectes socials de la seva obra, deixant de banda, però, les seves innovacions formals. En aquest sentit, el 1962, quan es publiqui el llibre de Salvat-Papasseit Poesies, Molas, retornat d'Anglaterra, en farà una ressenya dins la revista "Poemes", que ell mateix ha qualificat posteriorment d'"absolutament sectària" i en la qual Salvat era considerat un "poeta proletari".

Aquesta presa de posició política -"Les meves activitats polítiques sempre estaven relacionades amb el món de la cultura. Dintre d'aquest marc, participo al moviment realista, amb la idea d'incidir políticament", ha dit Molas- fonamenta l'antologia Poesia catalana del segle XX, escrita conjuntament amb Josep M. Castellet i publicada a començaments de 1963. Poesia catalana del segle XX, obra controvertida en els anys seixanta i que va influir -i va condicionar- profundament la poesia de la dècada, ha esdevingut en l'actualitat un document històric en el qual, entre altres, ha quedat fixada l'opinió que, de l'Avantguarda, tenien els antòlegs en aquell temps; opinió que, vista amb la perspectiva dels anys, ens ajuda a comprendre algunes de les vicissituds per les quals ha passat la poesia catalana contemporània. Poesia catalana del segle XX, tercer llibre d'una editorial nova -Edicions 62-, en quant que llibre de tesi -és una proposta bel.ligerant per a una preceptiva estètica nova: el Realisme hist…rric- és un llibre partidista, amb tot els pros i els contres que això comporta, entre aquests darrers, l'absència d'algun poeta, com ara, per exemple, Joan Brossa. Partint d'aquesta premissa, que, d'altra banda, Molas ja havia explicitat en el seu text sobre Rosselló-Pòrcel abans esmentat, els antòlegs consideren que l'Avantguarda "enceta un moviment de subversió formal, que, si bé ha seguit vigent fins avui, ha anat perdent, amb els anys i els canvis de conjuntura, el virus inconformista per a esdevenir simple manifestació conservadora". En aquest sentit, i abans de l'heptàleg que tanca la part teòrica de l'antologia, en què donen les directrius de la poesia realista, afirmen que "Els grans canvis històrics, doncs, són precedits o coetanis o seguits de canvis culturals importants. I el que s'ha de buscar és precisament la nova cultura que correspongui als esdeveniments històrics, a la profunda transformació social que s'opera avui (...) creiem, amb Gramsci, que tots els fenòmens literaris són, en definitiva, fe ts culturals. D'aquí procedeix l'error d'aquells avantguardistes que pretenen de fer una revolució estètica per llur compte, oblidant la interdependència de tots els esdeveniments humans" Bona mostra n'és que "la Revolució d'octubre, la crisi del 29, l'accés al poder d'Hitler, el I Congrés d'escriptors soviètics, etc., havien obligat la poesia europea més progressista a rectificar els seus rumbs cap a actituds més realistes i engatjades: Bretch, Aragon, Spender, etc" Des d'aquest punt de vista consideren Salvat "l'únic veritable avantguardista, tot i que sembla que alguns crítics ho han dubtat" bé puntualitzen que "el seu veritable avantguardisme se circumscriu als primers an ys d'escriptor català: als Poemes en ondes hertzianes (1919), llibre que consideren subversiu formalment i socialment -valoració idèntica a la que Molas havia fet en l'article de la revista "Poemes"-, i aspecte, aquest darrer, en què incideixen els poemes que hi reprodueixen.

De tota manera, i malgrat que les avantguardes històriques hi siguin negades, considerades un producte del passat i enteses com unes investigacions formals sense capacitat de transformació social, lligades als dos grans corrents, Futurisme i Surrealisme -aquest darrer, des d'una òptica reduccionista, identificat amb l'escriptura automàtica i t enint només Salvador Dalí per representant estricte- que, a Catalunya, havien donat les mostres avantguardistes més sòlides, malgrat això, repeteixo, o precisament per això, dins Poesia catalana del segle XX hi ha uns fets importants que val la pena assenyalar. Primer: l'antologia assumeix l'Avantguarda històricament, és a dir, l'Avantguarda ocupava un espai dins l'antologia, era analitzada mínimament i se'n reproduïen alguns dels poemes, especialment cal.ligrames, més notables cosa que no havia fet cap de les antologies poètiques publicades fins aleshores. Segon: en la seva preceptiva no hi ha una negació explícita de les tècniques avantguardistes, la qual cosa, en t eoria, permetia la investigació formal però, en la pràctica, en prioritzar el missatge per damunt de la forma, va convertir la poesia defensada per l'antologia en una poesia de combat poc més poc menys pamfletària; tercer, tot i ser una obra de paternitat compartida, Poesia catalana del segle XX pot ser considerat el primer text global de Joaquim Molas sobre l'Avantguarda.

4. La crisi de 1968

Joaquim Molas relaciona l'any 1968 amb la seva crisi personal i 1968 és la data mítica amb què s'acostuma a identificar el canvi generacional que es produeix a tot Europa a finals dels seixanta i que coincideix amb els canvis sociopolítics que, en general, estan associats al maig francès. A Catalunya, però, els canvis van ser més aviat producte del 1965, l'any de fundació del SDEUB, que és quan una nova generació pren consciència de l'existència d'un passat i de la possibilitat d'un futur diferent. 1965 va ser també una data cabdal per a la reaparició de l'avantguardisme literari català: en plena hegemonia del Realisme històric, Joan Brossa i Antoni Tàpies publiquen Novel.la i Guillem Viladot Plast-poemes; sense oblidar que l'any anterior s'havia fet una recopilació -recopilació en la qual havia participat Joaquim Molas- de l'obra poètica de J.V. Foix, que el poeta de Sarrià va voler tancar amb uns poemes concreto-visuals. La coincidència en l'espai i en el temps de tot un seguit de desitjos, i les ànsies de transformació, fan d'aquells finals dels seixanta un camp fèrtil per a totes les recerques possibles, les quals, al seu torn, originaran noves formulacions i nous corrents estètics. Aquest és el context en què l'Avantguarda literària catalana torna a incorporar-se al ritme de la història i en què Joaquim Molas es replanteja la seva relació. Molas, després d'aplicar una lectura no-ideològica: primer, la recupera per a la història de la literatura catalana; segon, l'analitza des d'una perspectiva històrica i, tercer, la introdueix en la universitat.

Una cultura en crisi
El pensament de Joaquim Molas en aquells finals de dècada ha quedat recollit en els articles que, al llarg de 1968 i 1969, va escriure a la revista "Serra d'Or", aplegats més tard en el llibre Una cultura en crisi. Tres d'ells, que porten uns noms prou explícits -Revolució i Avantguarda, Realitat i creació i Una tarda "camp", escrits, per aquest ordre, el gener, el febrer i el juliol de 1969- reflecteixen l'opinió de Molas pel que fa a l'Avantguarda. Revolució i Avantguarda i Realitat i creació, són dos articles programàtics en els quals trobem tant una anàlisi de l'Avantguarda com una presa de posició davant d'aquesta. El primer, Revolució i Avantguarda, palesa un aspecte bàsic del pensament de Molas: la unió indestriable dels dos conceptes; separats, la revolució esdevé un "conservadorisme formal" estèticament i, l'Avantguarda, una "reaccionària" recerca per la recerca. En aquest article analitza la contradicció del moviment, la relació -o el divorci- entre l'avantguarda i la revolució; la contradicció històrica a què s'ha vist abocat un moviment que duu implícita la revolta cultural i formal. Si, com ja havia dit abans, de l'Avantguarda havia sorgit la generació que havia inventat la literatura de compromís: Brecht, Aragon, Eluard, Alberti, Neruda,..., generació que, seguint els dictats del Rea lisme socialista, que denunciava qualsevol forma d'experimentació artística, havia renunciat a l'esperit de ruptura formal, de l'Avantguarda provenen, igualment, experiments de recerca formal buits i adaptats al sistema. Dues evolucions -dues degeneracions- de la premissa del moviment: la ruptura total amb el sistema i amb les formes d'expressi…s. Realitat i creació, article publicat un mes més tard, subratlla, teoritza i propugna l'obligatorietat d'aquesta unió: "L'exploració crítica de la realitat comporta també la investigació crítica de les formes més adequades per expressar-la.", escriu Molas.

Una tarda "camp"
És un dels autoretrats intel.lectuals i sentimentals que, com ja hem vist, Molas acostuma a fer de tant en tant. En l'article, Joaquim Molas explica -i s'autoexplica, ara ja míticament- les seves experiències culturals, les influències rebudes i els canvis a què aquestes influències l'han menat, i els presenta com a referents d'una generaci…s, la seva, que, segons les seves paraules, "nasqué amb un mal record i, des d'aquell instant, es debaté entre un passat que pesa com una llosa i un futur incert que condiciona els gestos, les paraules". Així, al costat dels fets culturals que l'havien colpit -"Vivim tancats i descobrim amb sorpresa l'Avantguarda, Picasso, Miró, Sartre. Salons de Tardor a les Laietanes, Club 49, Ariel, Dau al set"-, deixa al descobert tot un seguit de manifestacions populars que també han tingut un paper important en la seva formació, manifestacions que posteriorment Molas estudiarà i convertirà en matèria d'estudi: els cinemes de barri, els còmics, les novel.les de l'oest, o les de lladre s i serenos; les cançons de la ràdio; o el futbol. L'article acaba dient: "Ja som ahir, quasi avui. Però la generació continua, tots continuem. Cap a on?."

5. La Universitat Autònoma

Al mateix temps, el 1969 és un any clau en la vida de Joaquim Molas ja que és l'any del seu retorn a la universitat catalana, ara com a professor de l'acabada de crear Universitat Autònoma de Barcelona, universitat que en el context del final del franquisme va coincidir amb una obertura del món acadèmic universitari que va permetre l'accés a la docència de la generació sorgida de la universitat de postguerra i procedent de la resistència cultural dels anys 40 i 50: Miquel Porter o Ricard Salvat, en la Universitat Central de Barcelona; Gabriel Ferrater (provinent del grup Laye), Josep Fontana, Josep Termes o Joaquim Molas mateix, en l'Autònoma. La seva presència va suposar tant una renovació ideològica i metodològica com una recuperació de la memòria històrica. Pel que fa a l'Avantguarda, van saber despertar l'interès per aquesta, van promoure el seu estudi, van iniciar la seva teorització i, finalment, van estimular la divulga ció d'una tradició que es donava ja per acabada.

Per a Joaquim Molas l'Avantguarda representa en aquells moments, a més d'una part de la història de la literatura -i també de la seva història personal, com veurem més endavant- a recuperar, un terreny verge per a l'estudi que li permetia trobar uns valors nous, adoptar uns models nous, crear uns nous mites i exercir el seu mestratge sobre una nova generació. Seguint aquest criteri, la va incloure en les seves classes i, a partir del curs 1971-72, en va iniciar cursos monogràfics la base dels quals eren els comentaris de llibres d'autors com ara Foix -que va assistir personalment a una sessió el 1973-, Sánchez-Juan o Salvat-Papasseit. Fruit d'aquest projecte va ser l'aparició d'una primera fornada d'estudiants -l'anomenada generació dels 70, protagonistes de la lluita cultural d'aquells anys -interessats pel tema. I, precisament, una part d'aquesta nova generació assumeix la ruptura formal com una forma més de ruptura ideològica i és la que, en rebutjar el Realisme com l'única via d'evolució de l'Avantguarda clàssica, el fa entrar definitivament en crisi.

Així, l'Avantguarda, que en anys anteriors havia quedat reduïda al fenomen plàstic i, poèticament sobretot, a la figura de Foix, passarà de ser patrimoni exclusiu dels avantguardistes a convertir-se en matèria acadèmica, en matèria d'estudi i, per tant, passarà a ser considerada matèria de cultura. En darrer terme, la pràctica avantguar dista comença a perdre les connotacions negatives que tenia i la nova generació, a la vegada que descobreix les avantguardes de pre-guerra i de les sorgides posteriorment, reclama el seu estudi i un material que no tenia al seu abast, la qual cosa obliga a fer investigacions i a iniciar unes publicacions que, al seu torn, afavoreixen la seva rec uperació.

6. La recuperació de l'Avantguarda

Durant la dècada dels 70 és quan Joaquim Molas articula el seu treball al voltant de l'Avantguarda -que inicia així, amb aquesta resituació, la seva normalització- sobre tres eixos interrelacionats: el marc històric, els moviments i els autors. Tot just iniciar-se la dècada, i en consonància amb aquesta línia de recuperació de la memòria històrica, el mes de març de 1970, el Col.legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears va dedicar una exposició i un cicle de conferències als Amics de l'Art Nou (ADLAN), un col.lectiu que, a Catalunya i entre 1932 i 1936, havia desenvolupat les experiències d'Avantguarda més rellevants. Joaquim Molas va col.laborar en la seva organització i, el dia 19, va llegir la seva conferència La literatura catalana i els moviments d'Avantguarda. Posteriorment les conferències van ser publicades en un número monogràfic de la revista "Cuadernos de Arquitectura", que fa ser el primer intent d'anàlisi global de les manifestacions de l'Avantguarda catalana que es feia d'ençà de la Guerra Civil.

Quant a la conferència de Molas, és la primera síntesi sobre l'Avantguarda literària de pre-guerra. Hi analitza des dels seus orígens fins a la Guerra Civil i, per classificar-la se serveix de la distinció entre retòrics i terroristes que havia fet Jean Paulhan a partir de l'anàlisi del llenguatge emprat pels autors.

Anys més tard, l'aportació de Joaquim Molas al Convegno sulla Poesia spagnola, celebrat a Venècia del 7 al 8 d'octubre de 1976, fou Retòrics i terroristes en la poesia catalana de postguerra, ponència publicada l'any següent en la revista "Els Marges", un text que sintetitza la reflexió que havia iniciat l'any 1968. En aquest important estudi, Molas assenyala el condicionament històric que ha suposat per a l'Avantguarda catalana la situació de la llengua. Així, afirma que, en el primer quart de segle, mentre a la resta del món dadaistes i surrealistes es van poder dedicar a la destrucció del llenguatge, entre nosaltres, la necessitat imperiosa de fixar una llengua va impossibilitar, almenys plenament, aquest procés. I, ja a la postguerra, la destrucció cultural imposada pel franquisme va fer que la defensa de la llengua hagués de ser l'objectiu prioritari. Per a Molas els anys setanta representen l'inici del canvi i la possibilitat de la normalització "Avui, la poesia sembla oberta de nou a la clàssica lluita entre retòrics i terroristes", escriu.

També el 1976, i continuant amb el procés de recuperació històrica de l'Avantguarda, el Grup d'Estudis Sitgetans organitza l'"Homenatge a "L'Amic de les Arts", que commemorava el cinquantenari de l'aparició de la revista i en el qual Molas va pronunciar el discurs inaugural. I, el 1979 publica l'article La literatura catalana i els movimen ts d'Avantguarda, traducció i concreció de l'anterior, en el número monogràfic que la revista "L'Avenç" va dedicar a Les avantguardes a Catalunya 1914-1936.

Paral.lelament, el 1974 un doble aniversari va afavorir els estudis de l'Avantguarda i va ajudar a la seva divulgació-: els cinquantenaris de l'aparició del Manifest surrealista i de la mort de Salvat-Papasseit. Amb aquest motiu, Joaquim Molas va fer un seguit de cursos i de conferències, publicats o no posteriorment, que es converteixen en els eixos dels seu treball d'aquells anys.

Salvat-Passasseit
El tractament donat a l'obra de Salvat-Papasseit és paradigmàtic si volem veure l'evolució de Joaquim Molas pel que fa a l'Avantguarda. Si durant els anys cinquanta, i sobretot en els seixanta, Molas veia en Salvat l'encarnació d'un mite popular, un poeta proletari i revolucionari, a partir dels setanta, un cop ha revalorat la importància de la seva faceta avantguardista, Molas en fa una lectura que abraça la totalitat de la seva obra i, en l'article Joan Salvat-Papasseit, teórico de la literatura de Vanguardia, publicat en el diari "La Vanguardia" el 6 d'agost de 1974, el presenta com un dels "referents" d'aquesta literatura. Estudiar Salvat significava també aprofundir en l'estudi del Futurisme i en les interconnexions -camp d'estudi que es comença a obrir en aquells moments- existents a Catalunya entre el Futurisme plàstic i el Futurisme literari. L'any següent Molas prologa l'edició d'un libre de fotografies sobre el poema de Salvat La meva amiga com un vaixell blanc i, dins la col.lecció Antologia Catalana, que dirigeix ell mateix, es publica -una altra de les formes que ha tingut Molas de recolzar i divulgar l'Avantguarda- la prosa catalana de Salvat i Notes sobre el superrealisme i altres escrits, de Lluís Montanyà. Tanmateix, però el fet més important pel que fa a la relació de Joaquim Molas amb l'Avantguarda és que el 1978 apareix la segona edició, aquest cop a cura seva, de les Poesies Completes de Salvat-Papasseit dins la col.lecció "Clàssics Catalans" -remarco el terme clàssic- d'Ariel, per a la qual Molas fa un estudi i estableix una cronologia i una bibliografia que contextualitzen i fixen la totalitat del corpus salvatià.

El Surrealisme
Un altre pas en aquesta operació d'anàlisi històrica, que va resituar la poesia i la història de la poesia a Catalunya, va ser l'estudi del Surrealisme. Molas va oferir una primera síntesi del moviment en El surrealisme a Catalunya. Notes per a la seva història (1924-1934) -ponència inclosa dins les Actes del III Col.loqui Internacio nal de llengua i literatura catalanes (Cambridge, 9-14 d'abril de 1973)-, un treball de contextualització en el qual va mostrar autors, revistes i manifestacions del moviment, l'abast de la seva influència, l'alt nivell que havia arribat a assolir a Catalunya i la seva vigència.

Dues figures i dues poètiques sobresurten en aquest estudi de Joaquim Molas: J.V.Foix i Salvador Dalí. L'obra de Foix era ja reconeguda i incontestable però, en aquell moment, la presència de Salvador Dalí entre els escriptors i els poetes d'avantguarda representava una innovació. Molas mostrava igualment l'impacte del Surrealisme i el paper que havien tingut les revistes en la seva difusió. En aquest sentit, remarcava la importància cabdal del número 31, i darrer, de "L'Amic de les Arts" (ADLA), confegit per Salvador Dalí, i el ressò que havia tingut aquest número de la revista entre la joventut universitària del moment, ressò que havia quedat reflectit en la revista "hèlix", dirigida per J.R. Masoliver -en la qual Dalí havia publicat per primera vegada un text clau Posició moral del Surrealisme- i en el monogràfic que, el 1930, el "Butlletí de l'Agrupament escolar de l'Acadèmia i laboratori de Ciències mèdiques de Catalunya" havia dedicat al Surrealisme peninsular. Probablement en una relació d'efect e-causa, poc temps després d'haver-se iniciat les classes de Molas a la universitat sobre aquest tema, van començar a aparèixer edicions facsímils d'aquestes revistes.

Salvador Dalí
La inclusió de Dalí com a escriptor suposava, com he dit, una innovació i, a partir de llavors, Dalí es converteix en un dels punts claus de treball de Joaquim Molas. Dalí, estigmatitzat a la postguerra tant per la seva expulsió del grup surrealista com per la seva defensa del règim franquista, apareix en El Surrealisme a Catalunya. Note s per a la seva història (1924-1934) -una part del qual, la que mostrava les relacions de Dalí amb el marxisme ja havia aparegut publicada en un monogràfic de la revista "Urogallo" el darrer quadrimestre de 1974 sota el títol Salvador Dalí, entre el surrealismo y el marxismo, text que, d'altra part, ha conegut una àmplia difusió- en la línia preconitzada per Molas en Revolució i Avantguarda. La recuperació de Dalí per a la literatura catalana culmina posteriorment quan en la Història de la Literatura Catalana Joaquim Molas li dedica un estudi que inicia qualificant-lo de l'escriptor surrealista "més important".

El 1989, en el pròleg a Salvador Dalí. L'obra literària d'Annemieke van de Pas, Joaquim Molas confessa, d'una banda, el paper que havia jugat el Dalí escriptor en la seva relació personal amb l'Avantguarda -remet a la seva adolescència quan, estudiant de batxillerat, va descobrir entre els papers del seu pare el número 31 de l'ADLA i dos números de la revista "hèlix" que "...per la seva capacitat d'imaginació i de revolta, em van produir una gran impressió i que, tot seguit, vaig incorporar al món dels meus referents habituals. De primer, per buscar d'altres aventures paral.leles. Després, per rebutjar-los per raons literàries. O per d'altres d'ideològiques. I, finalm ent, per recuperar-los com a objecte d'estudi"- i, de l'altra, les diferents fases per les quals ha passat aquesta relació.

7. La dècada dels vuitanta

Un cop recuperades la memòria i la pràctica de l'Avantguarda, resituada ja aquesta dins la història de la literatura catalana, la dècada dels vuitanta, a més d'estudis com ara el pròleg acabat de citar, el fet més important és que Joaquim Molas tanca el procés que havia iniciat els anys setanta de contextualització i d'anàlisi del corpu s avantguardista amb dues obres generals de gran abast, fonamentals per a l'estudi de l'Avantguarda, amb les quals aconsegueix articular una doble operació: la fixació de la història de l'Avantguarda i la seva inclusió definitiva dins la història de la literatura catalana.

Així, el 1983 publica la Literatura catalana d'avantguarda 1916-1938 i, més tard, el 1987, inclou l'avantguardisme en el volum IX de la Història de la Literatura Catalana, projecte que co-dirigeix amb Martí de Riquer. Per a aquesta darrera redacta personalment el capítol Els moviments d'Avantguarda: Joan Salvat-Papasseït , capítol que subdivideix en: El Futurisme, Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Altres poetes: Sánchez-Juan, El Surrealisme, Salvador Dalí i Els anys 30: l'ADLAN.

8. Els anys noranta

Arribats als anys noranta, veiem com Joaquim Molas cobreix tots els flancs de l'estudi de l'Avantguarda catalana ja que, a més de les investigacions personals, en les col.leccions que dirigeix o assessora, promou l'edició d'obres sobre les avantguardes i, des de la universitat, hi fomenta treballs de curs, tesines i tesis, tasques la suma de les quals ha permès conèixer, difondre i prear aquesta parcel.la de la literatura catalana.

En aquesta primera meitat dels noranta, un cop establert el marc general, Molas té oberts tres fronts importants de treball personal que sovint trobem interrelacionats: d'una banda, sense oblidar mai Salvat, s'endinsa en l'estudi de l'obra dels dos referents del Surrealisme català: Salvador Dalí i J.V. Foix; de l'altra, participa en els actes d 'una època marcada per dos grans fets: el muntatge de grans exposicions i els centenaris de Salvat, Foix i Miró, els creadors de l'Avantguarda catalana.

J.V. Foix
A redós de la designació de Barcelona com a seu olímpica per al 1992 es van organitzar tot un seguit de grans exposicions, en una de les quals, Les avantguardes a Catalunya, Joaquim Molas va participar com a comissari i per al catàleg de la qual va escriure Les avantguardes a Catalunya: imitació i originalitat. El 1993 seria tam bé assessor general de l'exposició J.V.Foix. Investigador en poesia i amic de les arts, un dels actes amb què es va commemorar el centenari del naixement del poeta. En relació amb aquest aniversari va escriure també el pròleg a una reedició facsimilar de la revista "La Cónsola", revista en què Foix s'havia iniciat com a poeta i en la qual havia publicat el seu primer cal.ligrama. Com ja he dit abans, J.V. Foix és un altre dels eixos bàsics del seu treball en aquests moments i sobre ell versà el seu discurs d'entrada a l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, llegit el 25 de febrer del mateix any. El discurs es titula: El retrat d'un poeta adolescent. Notes per a una lectura de Gertrudis de J.V. Foix i és un recorregut exhaustiu pel Surrealisme de focià. Gertrudis, un dels seus grans llibres, demostra fefaentment, per a Molas, que el Surrealisme de Foix és anterior a la publicació del manifest de Breton.

Tanmateix en aquell moment Molas encara no havia tingut accés a un document important per a la història del Surrealisme a Catalunya. El mes de juliol de 1995 apareix el llibre Cinc aproximacions a la cultura catalana del segle XX, que recull les conferències pronunciades en un cicle que jo mateix vaig organitzar pel setembre de 1993. En ell Joaquim Molas publica Notes sobre els dietaris de J.V.Foix, un text en el qual hi ha dos punts importants a remarcar. Primer: Molas fixa l'entrada del terme, del concepte i d'una versió incipient del Surrealisme a Catalunya a partir d'una nota de data 11-5-1918 del dietari de Marià Manent, nota en la qual aquest consigna que Foix li h avia manifestat la seva voluntat de fer proses surrealistes, afirmació que Joaquim Molas considera fruit de l'impacte que havia produït en Foix la lectura de Les Mamelles de Tirèsias d'Apollinaire en la revista "Sic". Segon: analitza les relacions existents entre Diari 1918, destruït pel poeta els anys setanta, amb el conjunt de l'obra foixiana. D'aquesta manera, amb aquests dos estudis complementaris entre si que acabo d'esmentar, Joaquim Molas ha ofert una visió global i en profunditat de la prosa poètica de Foix.

Pel que fa Salvador Dalí, el 1990 Molas interpreta Dalí en un estudi introductori a l'edició de bibliòfil del manuscrit Les morts et moi, escrit per Dalí a Nova York el 1952 i inclòs posteriorment dins el Journal d'un génie. Segons Molas, Les morts et moi és un catàleg dels personatges que més van influir en la vida de Dalí i una elegia dels seus anys de joventut: d'un món perdut i estroncat per la Guerra Civil. Aquell mateix any va participar en el VI Col.loqui d'Estudis Catalans a Nord-Amèrica, celebrats a Vancouver, amb la ponència La Vida Secreta de Dalí, un poema d'amor. Aquestes memòries són per a Molas, a més d'un document, d'una justifi cació, d'un programa i d'un pamflet, el relat de la vivència del seu amor per Gala, amb el benentès que, com Dalí mateix confessa, "l'amor d'un home mig boig no podia ser com el dels altres".

En aquests darrers temps Molas ha obert dues noves vies d'investigació. Una al voltant de la relació entre el cinema i la literatura i que va iniciar amb motiu del cicle Cinema i literatura, celebrat al Cine Club de Sabadell el 1993, les aportacions al qual han estat publicades el 1995. I una altra, al voltant del teatre. Molas hi ha fet una primera aproximació seleccionant els textos de Foix, Brossa i Miró escenificats al teatre Romea de Barcelona, Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, sota el títol Joan Miró, l'amic de les arts, dins dels actes commemoratius del centenari del pintor.

I no dóna la tasca per tancada. En aquest sentit, el mes de setembre de 1995, en una entrevista publicada a la revista "Serra d'Or" Molas explica que els seus dos projectes més immediats són publicar el dietari que ha anat escrivint dels anys cinquanta ençà i publicar la història de les Avantguardes catalanes. És a dir, que allò que en un determinat moment va pensar que podia ser una sortida puntual a la seva crisi personal s'ha convertit en el nucli central del seu treball i, en part, també, de la seva vida.

Ramon Salvo
setembre de 1995



Tornar enrera