|
(Aquest article, que respon al contingut d'un treball presentat a la Universitat de Barcelona el mes de febrer de 1993, ha estat publicat en el número 103 de la "Revista de Catalunya", de gener de 1996) 1. 1944. LA SIRENA I "POESIA" El 1994 es va celebrar un aniversari important: el cinquantè aniversari de la represa literària a Barcelona, represa que s'inicia amb l'aparició de la revista "Poesia" i de l'editorial La Sirena, obra, ambdues, del poeta Josep Palau i Fabre qui, amb la doble aventura de "Poesia" i La Sirena, es convertia aquell 1944 en el primer editor a la postguerra a Catalunya d'allò que hom pot considerar pròpiament una revista i unes edicions en català. Això no obstant, no és -o si més no, no és estrictamentni de la revista ni de les edicions que parlaré en aquest article, sinó d'uns anys vitals en la construcció i evolució de l'obra del seu creador; uns anys durant els quals es gesta una de les obres més singulars de la poesia catalana de postguerra, en la gestió de la qual intervenen, com veurem, factors literaris però també elements extraliteraris. La Sirena Josep Palau i Fabre va prendre la iniciativa de posar en marxa unes edicions en desaparèixer "L'ocell de paper", col.lecció impresa en una caserna de Melilla per Josep Serra i Estruch -amb material enviat des de Barcelona per la seva germana- i per Andreu Capdevila Bossoms, els quals, posteriorment, s'integraran en l'aparell militar del FNC. A "L'ocell de paper", l'any 1943, a més de Capdevila Bossoms, que havia obert la col.lecció amb Miratges, hi havien publicat Palau i Fabre i dos dels seus companys del grup primigeni de la futura "Ariel": Josep Romeu i Joan Triadú, la qual cosa mostraria tant els contactes i la importància del FNC a la universitat com la seva possible influència en la posició presa per Josep Palau i Fabre. Abans de tot, però, hi ha un fet que penso que cal precisar: tal i com he dit anteriorment, les edicions de La Sirena es van iniciar el 1944, el mateix any que la revista "Poesia", amb l'edició del llibre de Palau L'aprenent de poeta, i no el 1943, com s'ha escrit moltes vegades. La raó d'aquest equívoc és que els primers llibres -per raons de seguretat- portaven un peu d'impremta fals amb aquesta data i, encara que posteriorment Palau en la contraportada de Càncer així ho feia constar, això ha portat a error molts estudiosos i l'error es manté en els estudis i en les bibliografies fins en aquest moment, com ara en l'opuscle editat el 1991 amb motiu d'haver estat nomenat Palau i Fabre "L'escriptor del mes". L'aprenent de poeta és un llibre important no tan sols per ser el que inicia la primera col.lecció editada a la Catalunya de postguerra sinó també perquè resulta una autoantologia de les formes poètiques i dels temes emprats fins aleshores pel seu autor ja que el llibre recull uns poemes que, segons consta sota el títol de l'edició, havien estat escrits entre 1936 i 1942. L'aprenent de poeta no és el llibre d'un aprenent -aspecte aquest que ja ha estat assenyalat per Joan Triadú-, és el d'un poeta madur que poc temps després, amb Càncer, arribarà a la plenitud. Palau, en aquells anys quaranta, va albirar moltes coses i va obrir moltes portes però la situació del país no era, certament, l'òptima per acollir i desenvolupar les seves propostes. A tall d'exemple podem veure com es manifesta l'originalitat de l'obra de Palau en l'estridència del tema i, també, per què no, del llenguatge, en el poema "Imatge de Gala" (Salvador Dalí), que comença així: Un món dolcíssim, fet a imatge nostra/se'ns dóna amb goig com una puta el cos. Fins que no apareix l'obra de Palau, certs mots no havien entrat a formar part de la dita "poesia culta". A Catalunya hi ha una tradició de poesia satírico-eròtica -o satírica o eròtica- que, passant pels sonets de Francesc Vicenç Garcia, reneix pel que fa al tema del sexe amb Salvat i que queda tallada fins que Palau no la reprèn. A més, en aquest llibre Palau aposta clarament pel Dalí més dur o menys assimilable i que encara, a hores d'ara, fa difícil de pair Dalí, com és el Dalí sexual. Palau, amb aquest poema és el primer poeta a la postguerra en reivindicar, d'alguna manera, les posicions estètiques dalinianes. Més tard, aquest aspecte dalinià el podrem veure igualment en "Dau al Set", sobretot en Ponç, encara que la seva influència sembla que ha estat, i encara ho és, inconfessable pel rebuig que va provocar la mutació ideològica de Salvador Dalí. D'altra banda, la reivindicació de Dalí va ser un dels primers motius d'enfrontament entre els membres del grup. Una de les realitats poetitzades a "Imatge de Gala" és aquella per la qual Josep Romeu, l'endemà d'haver estat llegit el poema "La Sabata" a l'Estudi del carrer de Sant Pau, havia comentat al seu autor: "Perdona, Palau, que t'ho digui, però allò que l'altre dia vas llegir no diu res en favor teu ni en favor de la poesia". I és que en la valoració de l'obra de Palau ha pesat, en alguns moments, més el judici moral que no pas el judici estrictament literari. Alguns dels efectes d'aquest judici els patirà Palau dos anys més tard, essent a París, i pel que fa en aquest llibre, des de dins mateix de la revista "Ariel" en l'article La poesia de J. Palau Fabre de Jaume Bofill i Ferro, aparegut en el número 6 de la revista, d'octubre de 1946. L'article -que, tenint en compte qui n'és l'autor, podem creure que reflectia tant l'estètica predominant del moment com les discrepàncies estètiques entre els fundadors de la revista-, diu del llibre de Palau: "És, per tant, en contrast amb l'elegant circumspecció de l'actual poesia catalana que ens apareixen plens d'interès, valuosos tanmateix, el neguit, la passió, l'audaç arriscament de Palau Fabre", i s'estén en comentaris elogiosos per a l'autor "En aquest sentit és el capdavanter entre els nostres poetes; i no hem de regatejar-li el lloc més vistent: el de guaita apassionat sotjant les noves aurores", però, més endavant hi arriba el "però", "topem adesiara (...) amb certes crueses de concepte i d'expressió francament desagradables. Responen, és cert, a la seva actitud de tanteig rebel i agosarat. Ell pretén que sigui una prova de la seva audàcia. En aquest sentit no deixem de veure'n la motivació, però en cap manera no gosaríem justificar-les. Mancant a principis immutables de capteniment, pequen contra el bon gust. Són moments fallits, mal resolts, no moments de fortuna, ans malventurosos." Com deia abans, un judici moral per damunt d'un judici estrictament literari. El segon llibre que va editar a La Sirena -amb data falsa, també de 1943- va ser El alba me traía una hoguera. Poemas de amor, de Néstor Luján. Que una obra de Luján fos el segon llibre de l'editorial demostra l'amistat existent entre l'autor i el seu editor. L'edició constava de 25 exemplars numerats i el llibre va sortir, probablement, el mes d'agost ja que Palau en conserva un exemplar amb una dedicatòria de Luján que porta data de 4 d'agost de 1944. El formen cinc poemes sense cap signe de puntuació i és el primer llibre que aconsegueix d'editar un membre del grup Guinea, un grup de joves escriptors i artistes plàstics -Luján, Perucho, Valls, de Martín, entre d'altres- que es reunien al cafè Guinea i que eren els redactors de la revista universitària falangista "Alerta". I dic aconsegueix perquè tant Néstor Luján com Joan Perucho tenien previst, tal i com havia estat anunciat a la premsa, editar a l'editorial Berenguer sengles llibres de poemes, l'edició dels quals no va arribar a quallar. Ambdós llibres eren en castellà ja que ni l'un ni l'altre havien fet encara el canvi de llengua. Tanmateix, però, mentre que el de Perucho no ha sortit fins el 1994 en una edició de bibliòfil, una part del de Luján és inclosa dins d'aquest que li va editar Palau. Val a dir, també, que El alba me traía una hoguera. Poemas de amor aquest llibre no acostuma a citar-se mai quan es parla de les edicions de La Sirena. La revista "Poesia" Igualment aquell 1944 es va produir l'altra iniciativa personal i vull remarcar el caràcter personal de la iniciativa- de Josep Palau d'editar una revista de poesia catalana, el primer número de la qual, segons Palau, va sortir el mes de març, amb el nom de "Poesia". Encara que en la introducció a la reedició facsímil de la revista feta l'any 1976, Palau va explicar els motius que el van portar a editar-la: "-La revista Poesia nasqué d'una doble necessitat. Potser fóra més just de dir que fou motivada pel pes d'una herència i pel fet d'haver-me'n sentit dipositari. Em refereixo als "Quaderns de Poesia". (...) "Em va semblaraixò devia escaure's durant el 1943- que, sense destruir els Amics de la Poesia, ajudant fins i tot a la seva prolongació, havia arribat el moment de dreçar una línia de conducta poètica, per dir-ho així, d'un cert rigor intel.lectual, que si no podia ser exclusivista, havia d'eliminar, inevitablement, certs extrems i entroncar amb una certa filiació interrompuda, acusant-ne, potser més, algun aspecte. D'aquesta doble necessitat nasqué Poesia.-", per a Palau hi havia, també, una altra raó que aquí no explicita, que era el fet de demostrar que, amb les precaucions i el coratge pertinents era possible obrir una escletxa posant en marxa una revista, i que potser per fer-ho només calia tenir la voluntat d'intentar-ho. Òbviament això representava una opció arriscada en el món literari, clos i reduït, de l'època. Una opció políticament molt més radical que la de la resta de membres dels Amics de la Poesia, entre alguns dels quals la figura de Palau no era massa apreciada (vegi's les anotacions del dietari de Maurici Serrahima del dia 2 d'octubre de 1941), i que caldria veure fins a quin punt no connectarien amb les posicions del FNC ja que pel que explica Jaume Martínez Vendrell en el seu llibre Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) sembla bastant clar que Palau estava enquadrat dins l'òrbita del Front. Recordem que poc temps després, Palau i Pous i Pagès s'oposaran a l'oferiment de publicació que se'ls havia fet per mitjà de Jané i que Palau així ho manifestarà en l'editorial de la revista del FNC "Per Catalunya" que, sota el títol Col.laboracionisme, publicarà en el núm. 12, amb data 10 de novembre de 1945, un mes abans de la seva marxa cap a París: "No hi ha Orfeó, ni Jocs Florals, ni revista que valguin! (...) La resposta de Catalunya davant la recent sol.licitud del Caudillo, ha d'ésser la d'una negativa absoluta. Amb Franco i la Falange, res!". La revista, i insisteixo en aquest punt, és el producte de la personalitat del seu editor. Palau, a poc que hom s'interessi pel període, s'apareix com una figura omnipresent allà on la poesia i la cultura tenien cabuda, sigui com a acte resistencial, sigui com a activitat intel.lectual; ja sigui en qualitat d'actor, ja en qualitat d'oïdor. Potser caldria recordar, encara que aquest és un punt que aquest article només vol apuntar, que les dues primeres sessions dels Amics de la Poesia es van fer a casa dels seus pares els mesos de març i abril de 1941. Pel mateix Palau sabem que, de "Poesia", se'n tiraven 100 exemplars en paper de fil per la senzilla raó, segons ell, que era l'únic paper la venda del qual no estava controlada. Aquest paper donava a la revista un aspecte luxós i refinat, molt escaient, d'altra banda, al cercle dels seus lectors, i s'editava a la Gràfica Catalana, que encara existeix al carrer Dr. Roux, on també es van editar altres publicacions clandestines d'aquells anys, com ara els opuscles dels Amics de la Poesia. "Poesia" no sortia periòdicament -encara que tenia la voluntat de ser mensual-, no duia data i Palau la distribuïa exclusivament a mà. "Poesia" té, a més, encara avui dia, després de més cinquanta anys, un aire de modernitat que el pas del temps no li ha fet perdre i ens revela, al llarg dels seus vint números, la seva evolució i la seva progressió. Observant-los es fa evident que allò que Palau pretenia era publicar conjuntament obra de poetes consagrats i de poetes novells, unint la tradició amb la modernitat i establint, a la vegada, un lligam entre les generacions d'abans i de després de la guerra. Els seus tres primers números -i l'ordre en què surten- tenen, des d'aquest punt de vista, un gran valor perquè palesen una triple i jerarquitzada opció per part de Palau que, en aquell moment, diferia de la tendència poètica predominant. Així, en el número 1, el primer poeta publicat és Carles Riba a qui, d'aquesta manera, Palau li reconeix la seva supremacia poètica. El número 2 reivindica -és un número monogràfic- la figura i l'obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Rosselló-Pòrcel és, per a Palau, tant el poeta a imitar com una de les tradicions a continuar. I, en el número 3, surt el text de J.V. Foix "De la Poesia, encara", el primer text de la revista que connecta amb l'avantguarda. És a dir que, només en els tres primers números, ja se'ns dóna tota una panoràmica poètica i una presa d'actitud unitària i no precisament excloent: un mestre reconegut (Riba); un poeta a reivindicar (Rosselló-Pòrcel); i, per últim, una connexió amb l'avantguarda -que ja hi era implícita en la reivindicació de Rosselló Pòrcel- mitjançant l'obra de Foix. Aquesta connexió ambi presència de- l'avantguarda s'amplia en el número següent, en què el poeta de Sarrià publica "El joc etern". Aquest text és un recorregut personal i enyoradís de Foix pels correntscubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme-, obres i autors que estimava significatius dins el món de la cultura i que havien marcat la seva poesia. A la vegada, un altre dels trets significatius de la revista i, per tant, de la política de Palau, és la presència i la integració de grups. No hi ha sectarisme en "Poesia". En ella participen poetes del grup de L'Estudi i en ella una part dels membres del grup Guinea -Néstor Luján, Joan Perucho i Manuel Valls- s'integra a la cultura en llengua catalana. La seva integració passa per dues fases: una en què Luján i Perucho publiquen en castellà, i una altra en què Joan Perucho -que havia publicat ja "Elegia" i "La otra" en el número 14- fa el canvi de llengua amb el seu poema "La morta", publicat en el número 17 de la revista i poema que apareixerà dins el llibre Sota la sang, que Perucho publicarà dos anys més tard, el 1947. Perquè en "Poesia" es pot observar una evolució doble i paral.lela: la de la revista i la de Josep Palau i Fabre, cosa que no podria ser d'una altra manera ja que aquella és un fruit personalíssim del seu editor. Penso que en "Poesia" hi ha tres etapes ben definides: una primera, de fixació de models i d'interessos, a la qual pertanyen els tres números ja comentats, i que comprèn també els dos números següents; una segona, que obre el número 6 amb la pregunta Què és Poesia? i que tanca el número 12, número que publica en la portada el sonet "Paradís atroç", en què la revista es radicalitza poèticament; i una tercera en la qual aquesta radicalització estètica es concreta en la defensa i divulgació del Surrealisme. Aquesta darrera etapa té un inici apassionat en la portada del número 13, que reprodueix "Textos del vident" de Rimbaud, il.lustrat per la mà esquerra de Miró, i es clou amb el fragment d'André Breton Què és Surrealisme?, en el número 19 de la revista. L'evolució de Josep Palau i Fabre a través dels números de "Poesia" Pel que fa al seu editor, Palau s'havia iniciat literàriament i poèticament abans del 1936, però no serà fins als anys quaranta que no començarà a manifestar-se realment com a poeta. D'ençà dels seus primers poemes de postguerra, Palau pateix una evolució que, vista des de dins de la revista "Poesia", sintèticament, és aquesta: el seu punt de partença és la convicció profunda que la poesia és alguna cosa més que retòrica, i per això escull el seu text El poeta i la poesia per a la portada del primer número de la seva revista. El text, que cal considerar-lo una proclama, acaba amb l'afirmació: "Poesia és Metafísica" En el número següent -el monogràfic de reivindicació i recuperació de Rosselló-Pòrcel-, un dels poemes que Palau dedica al poeta de Mallorca és el titulat precisament Triomf de l'alta follia, en el qual trobem explicitats els mecanismes de l'obra de Palau: primer, la pròpia experiència com a mitjà de coneixement; segon, el poema com un espai on es fixa aquesta experiència; i, tercer, el coneixement propi arriba, simultàniament, a través del poema en el qual ha quedat plasmada l'experiència. Triomf de l'alta follia, que quan és reeditat en llibre apareix dedicat a Joan Perucho, diu: "M'enfilo dalt de tot de mi mateix/ i miro/i em veig transparent/(..)/i em llanço, des de mi,/a cels, abismes, rutes sense fi", i acaba: "I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa/la rosa". En aquest sentit cal recordar el magnífic poema "Poeta-Narcís", inclòs dins L'aprenent de poeta, en què la reflexió sobre la poesia es pot considerar una art poètica de l'obra d'aquells anys de Palau: "Vers: sigues igual a mi./Jo em veig en tu si em veus,/Som una o dues veus?/Quina, però, és de qui?" Més tard, en el número 4, Palau segueix les seves reflexions sobre l'activitat poètica en Crear, traduir, text on explicita que per a ell la poesia és "l'art de traduir la vida de l'esperit mitjançant l'esperit". I que la poesia és allò més pròxim "a una Coneixença, la que ens acosta més a l'absolut". A la vegada, i paral.lelament als aspectes anteriors, transcorre aquell que li ha donat fama de "maudit" i que va fer que Joan Colomines escrigués a "Serra d'Or" (11 de novembre de 1963) que "no li interessava altra cosa que donar fe de vida, fixar la seva posició inconformista i alhora plantejar líricament els seus problemes, que anaven de l'angoixa sexual a la metafísica" Un exemple n'és el text dedicat a Apollinaire que signa Palau en el número 11 de "Poesia". El títol, prou significatiu, és Apollinaire o la poesia impura i, en ell, a més de defensar l'obra i la figura del poeta francès, parla de la cruesa de la seva poesia i afirma: "Es davant d'aquest cert públic de dames que em plauria de fer la revisió de la seva obra. Sentir, com hi reaccionen, avui, i que en diuen", afirmació que reflecteix la seva actitud provocadora, tan assumida per Palau, enfront de l'auditori de poesia, selecte i restringit, habitual d'aquells anys. Aquesta mateixa actitud és la que apareix en "Paradís atroç", poema amb què obria el número següent de la revista i que acaba així: "Jo et besaria el ventre com una immensa galta,/ i tu em demanaries que te'l besés per dins." Si hom compara la seva obra amb els poemes del període, i fins i tot els de períodes posteriors, no trobarà res semblant. Aquests poemes ens mostren, com ja he dit, un Palau continuador i hereu de la poesia eròtica de Salvat -a qui havia llegit de ben jove-, a la qual Palau afegeix un grau més quant a intensitat i explicitació. Tot aquest procés de radicalització estètico-poètica de Palau corria també paral.lel a un altre procés personal i polític, procés que si estèticament, culminarà, significativament en el número 13 de la revista -la portada del qual presenta, com ja he dit, la mà esquerra, significativa també, de Joan Miró, un Miró que en aquells moments s'havia reclòs en la seva obra i en un cercle reduït d'amics-, dedicat a la vidència poètica -Rimbaud, Blake, Lautréamont, Apollinaire- i al Surrealisme, i número que cal considerar com un dels punts d'inflexió de la restauració dels corrents d'avantguarda a Catalunya, poèticament culmina en el número següent quan Palau, aquest cop sota el pseudònim de Jordi Camps, es respon a la pregunta Què és poesia? "La poesia és un boig que, un cop pres i fermat, hom no sap ben bé de què acusar-lo davant el tribunal." En aquesta forma de veure la poesia segueix, en el número 16, "El Mèdium", un text capital en el qual Palau sintetitza en què consisteix el fet poètic, quina és la funció del poeta i, en el qual, en darrer terme, dóna la seva visió de la poesia. Palau escriu que "El poeta és un mèdium" a qui els poemes "li són donats fets", per la qual cosa "no s'ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums". I si pel que fa a l'aspecte polític ja hem vist l'editorial que va escriure a "Per Catalunya", quant al seu estat anímic d'aquells moments, res millor que les seves paraules i rellegir el poema "Sol", datat a Barcelona el 12 de novembre de 1945 -dos dies després que sortís l'editorial de la revista-, i poema que no publicarà fins anys més tard: "Estic sol./Sol en la meva família./Sol entre els amics -sí, entre els seus amics./Sol en la meva pàtria sola./Sol entre les dones -sobretot sol entre les dones./I una noia està sola dins meu de fa molts anys". Aquest procés de radicalització poètica (en "El Mèdium" els fonaments de L'Alquimista són ja posats; caldrà un afer polític que va succeir el 1947 perquè aquest es consolidi i es manifesti amb plenitud) i política l'abocava a un aïllament personal i és per això que a la primavera havia acceptat la proposta de l'agregat cultural del govern francès a Barcelona, el senyor Rebeyrole, de concedir-li una beca d'estudis per anar-se'n un any a París. Palau arribarà a París el 17 de desembre de 1945, al cap d'un mes exacte d'haver escrit el poema "Sol". Abans, però, encara publica a les edicions La Sirena Imitació de Rosselló-Pòrcel, i participa en la constitució d'"Ariel" i en l'organització del primer número de la nova revista, que ja era enllestit el mes de desembre quan se'n va anar. Imitació de Rosselló-Pòrcel surt quan Palau és a punt de marxar, cosa que explicaria que tingués una distribució força reduïda. En una edició numerada de 100 exemplars en paper offset, el llibre aplega dinou poemes, disset dels quals havien estat escrits entre els mesos de gener i febrer de 1943 i en la presentació Palau torna a fer aparèixer una idea -"em toparia amb mi mateix"- que ja hem vist a "Triomf de l'alta follia", poema que, d'altra banda, és el que tanca el recull. En aquest llibre, el llenguatge de Palau, concís, planer i directe, homenatge al poeta mallorquí, palesa que la ruptura formal, temàtica i conceptual de què hem anat parlant era ja una realitat a principis de 1943. 2. 1946. PARÍS. "CÀNCER" Palau, un cop a París, continua col.laborant en "Ariel" i aquell mateix any -concretament el 20 d'octubre de 1946, segons consta al colofó del llibre- publica Càncer, llibre amb el qual obre les Edicions de l'Alquimista i sembla tancar les de La Sirena (no em sé estar de remarcar la simbologia dels noms de les edicions: La Sirena, marí, lluminós i sexual; l'Alquimista, complex i lligat a la idea de transubtanciació, d'una altra realitat, de recerca i de coneixement). A Càncer Palau va aplegar poemes escrits entre 1943 ("La sabata") i 1945 ("Mèdium") tot passant per "L'edat de pedra" (1944), dedicat a Joan Miró, i els poemes "Salvador Dalí", i "Idil.li", i Càncer va acabar de construir-li la imatge de poeta escandalós per la forma com, sense eufemismes, i ja des de bon començament ("La sabata"), tractava el sexe -el sexe entès com a passió i desig-, la seva forma de defensar un nou ordre moral i una nova estètica. El títol del llibre ens remet al número 10 de "Poesia" quan Palau, a la pregunta Què és poesia? s'havia respost: "La poesia és un càncer". Si per a Palau Càncer representa un pas més enllà en la línia inaugurada amb L'aprenent de poeta, per a la literatura Càncer és un llibre que obre una via nova en la tradició poètica catalana. Així, Palau (que ens certs moments ha estat considerat més un nàufrag que un revolucionari i que, malauradament per a ell, ha estat les dues coses) a la vegada que és, ell tot sol, una tradició, forma amb Foix, Brossa i Perucho el quartet mitjançant el qual reapareix novament l'avantguarda poètica a Catalunya. Entretant, el diumenge dia 9 de febrer, a la Ciutat Universitària de París, Palau havia rebut la visita de Jaume Martínez Vendrell, cap de l'aparell militar del FNC, que li havia proposat que retornés a Barcelona i que s'integrés en el Front. Martínez Vendrell explica en les seves memòries que va anar-hi acompanyat de Ferran Carbona (delegat del FNC a París) però Palau, quan li ho vaig comentar, em va dir que aquest darrer no hi era present. Palau va rebutjar la proposta perquè estava decidit a romandre a París. 3. 1947. L'ALQUIMISTA Les Edicions de l'Alquimista les crea Palau a París amb Càncer, llibre en el qual, abans del colofó, en anunciar la seva obra poètica, agrupa els seus llibres L'aprenent de poeta i Imitació de Rosselló-Pòrcel sota el nom de Poemes de l'Alquimista (1), i avança que en prepara dos més: Madona Fantasia i Quaderns de l'alquimista. Si fem un inventari dels noms amb què Palau firma els llibres i els textos publicats abans de Càncer veurem que fins llavors no havia utilitzat mai el pseudònim de l'Alquimista i que la seva forma de signar els articles ha anat variant. Palau ha firmat: primer, Josep Palau i Fabre (Pensaments); més tard, Josep Palau (L'aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel i Càncer); i, a la revista "Poesia", ha fet servir Palau, P., Jordi Camps, i Josep Palau Fabre. Aquestes vacil.lacions -i el procés d'evolució que he comentat més amuntens mostra que Palau està encara buscant-se a si mateix ("Vaig com les aus", el primer poema que escriu a París -el 16 de febrer de 1946- i que està inclòs dins Poemes de l'Alquimista, acaba així: "Així jo vaig,/ perdut de mi mateix,// a mi mateix / cercant-me eternament.// Més jo só mut/ e mut lo meu lament,// car gorja endins/ lo meu dolor se peix"). El 1947 -que serà un any clau en la seva vida i en la seva obra Palau coorganitza a començaments d'any, amb Josep Pallach i amb un socialista castellà anomenat Benet, al Théâtre de la Cité Universitaire de París le 11 fevrier à 21 h. precises la "Première projection integrale du film "Espoir" d'André Malraux. El programa deia que "l'auteur parlerà aux etudiants espagnols". Era un acte unitari convocat per la FNEC, per l'EUE i per EIA. El cartell era d'Anselm Clavé (cartell magnífic i que Palau encara conserva) i, a més del de la propaganda política -Malraux va parlar en nom dels vells combatents a la guerra d'Espanya-, la projecció pretenia ajudar econòmicament tres estudiants exiliats, un per cada una de les nacionalitats que representaven les associacions convocants. L'activisme cultural -aquella primavera havia entrat com a vocal en la secció de Lletres de Cultura Catalana gràcies a Ferran Canyameres- desplegat per Palau a Barcelona continuava viu a París. També el 1947, des de París, va participar en l'organització de la "Setmana d'Estudis catalans" a Prada, organitzada pel Consell Directiu de la FNEC a França, el secretari general del qual era Heribert Barrera, els dies 7 al 13 d'abril, sota la presidència de Pau Casals, amb la intenció de "reprendre contacte amb la realitat de Catalunya als joves universitaris exiliats i realitzar en un ambient de treball un acte de fe en l'esdevenidor". El tema central, segons consta en la circular enviada, era "l'estudi d'alguns importants aspectes del patrimoni espiritual i material de Catalunya amb l'objecte d'establir-ne balanç i d'examinar-ne les futures perspectives". Els conferenciants eren Josep Carner, Ferran Cuito, Carles Pi i Sunyer, Miquel Santaló, Manuel Serra i Moret, i Antoni Rovira i Virgili. Palau era el responsable del grup que hi acudia des de París. El diari "La Humanitat" es va fer ressò de l'acte -"ha constituït un dels actes més reixits que en l'aspecte cultural s'han celebrat a l'exili"- i va publicar una fotografia dels participants feta per Palau. "Ariel" D'altra banda, si resseguim els textos que Palau publica en "Ariel" aquell 1947, podrem veure com, a la vegada que es va refermant la seva posició personal i política, estèticament es va accentuant el seu antinoucentisme. Així, en el número especial d'abril d'"Ariel" (el número 9) dedicat als actes de l'entronització de la verge de Montserrat, publica Van Gogh, "Magog". L'article, que signa Josep Palau Fabre, és un text curt, abrandat i ferm que contrasta amb la resta dels de la revista. En ell Palau deixa al descobert quin era el seu sentir i els paràmetres en què es movia. Escriu: "Miró tenia raó quan deia que "tota obra d'art que no reflecteix el drama del creador no ens interessa". El drama del creador, avui, és la destrucció. Destrucció és igual a creació. (...) El seny comença a fer-se sospitós". I acaba "La bellesa -deia fa més de vint anys André Breton- serà convulsiva o no serà." En el número següent, de juny de 1947, i signant ara només J. Palau, continua amb aquests articles crítico-creatius dedicant ara un a Apel.les Fenosa i un altre a Pablo Picasso, il.lustrador de dos contes de Ramon Reventós. En aquest darrer escriu: "Picasso ha retut un homenatge al seu amic de joventut i, a la vegada, a la llengua catalana", aspecte aquest -el de la relació de Picasso amb la llengua catalana- que Palau no s'ha cansat de remarcar sempre. En aquest sentit, vull recordar el seu article "Picasso i les lletres catalanes", publicat el 1995 dins Cinc aproximacions a la cultura catalana del segle XX. Simultàniament Palau havia publicat a la revista "Catalunya" de Buenos Aires els articles Clavé en el panorama de la pintura actual, publicat en el número de maig-juny de 1947 i Goethe-Picasso, en el de juliol-agost, datats respectivament, els mesos d'abril i maig del mateix any, firmant per primer cop L'Alquimista. Fins aquí un inventari ràpid: Dalí, Picasso, Miró i Clavé, entre els pintors, Baudelaire, Rimbaud, Apollinaire, el Surrealisme, entre els poetes. Tot això ens mostra un Palau en ebullició que seria fàcil de resseguir en la seva poesia perquè en Palau poesia i vida estan íntimament relacionades. Tanmateix, Palau no és encara ni pròpiament ni únicament L'Alquimista ja que, com hem vist, durant el 1947 signa indistintament els seus textos Josep Palau Fabre, J.Palau, i L'Alquimista. Palau és un poeta que ha viscut i que viu per a la seva obra. Per a ell els poetes són aquells per als qui la poesia és un acte de vida. De tota manera, en aquesta l'evolució vital i poètica de Josep Palau van incidir també altres qüestions i sobretot un fet concret que, malgrat que Palau l'esmenti crípticament en els seus textos, ha estat, per dir-ho d'alguna manera, oblidat. Només a posteriori es fa entenedor que Triadú escrigués al diari "Avui" el 2 de març de 1984 que Palau signava L'Alquimista "per raons interiors i profundes". L'afer de "Solidaridad Nacional" M. Josepa Gallofré, en una nota a peu de pàgina del seu treball L'edició catalana i la censura franquista (1939-1951), comenta que Palau havia col.laborat el 1939 en "Apolo, Boletín de Bibliografía". Joan Samsó en la seva tesi doctoral La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951) va més enllà i dóna la llista dels articles amb què Palau havia col.laborat el 1939 a "Solidaridad Nacional". Però allò que no comenten és que un d'aquests articles va ser republicat en el mateix diari anys més tard, concretament el 10 de juliol del 1947, com a part visible d'una campanya institucional amb un doble objectiu: primer, posar en evidència Palau entre els seus companys de Barcelona; segon, anar contra "Ariel" i; tercer, desacreditar-lo políticament entre els exiliats de París. L'article -que es republicava tot just al final de la campanya pel sí al Referèndum per la Ley de sucesión en la Jefatura del Estado i que anava encapçalat amb la nota següent: "Por su interés, reproducimos el presente artículo, publicado en estas mismas columnas el 29 de octubre de 1939"- havia estat publicat per primer cop el divendres 27 d'octubre de 1939, en el número 221 de "Solidaridad Nacional" i la seva reaparició posava damunt la taula que Palau, en acabar la guerra, havia publicat en castellà a "Solidaridad Nacional", diari per al qual va escriure algunes crítiques dins la secció "Crónica literaria" entre setembre i desembre del 1939. Evidentment, per a la republicació, havien escollit aquella crítica que podia deixar més en evidència el seu autor: l'article La poesía patriótica, que començava així: "Era inevitable. Mejor aún: era lógico y sano, normal, que sucediera. Que después de esta epopeya gloriosa de España, como en todo movimiento histórico que no sea ruín o efímero, surjan sus cantores populares y fáciles, sus poetas exaltadores del momento, o de un futuro. Así hemos podido contemplar diversos libros nacidos al calor mismo del Movimiento y de la Victoria". A continuació Palau es dedicava a comentar aquesta producció, de la qual deia que: "quedará de todo ello alguna poesía -pocas- que se salvará de la acción demoledora del tiempo" i, d'entre tota ella, feia referència a un poema aparegut amb pseudònim a "Destino" i als llibres Piedras del romancero i Romancero Nacional, tots dos publicats aquell mateix 1939. En el moment de la republicació de l'article, el 10 de juliol de 1947, Palau era, com hem dit, a París. La importància de l'assumpte va fer que, immediatament, Josep Romeu i Joan Triadú li escriguessin sengles cartes, de dates 11 i 12 de juliol, respectivament, que li van arribar -via Andorra i gràcies a Francesc Sirvent- cap el 24 de juliol. Les cartes anaven dins d'una altra, segellada el 22 de juliol a Andorra la Vella i adreçada al Pavelló d'Espanya de la Ciutat Universitària. Romeu comença la seva dient que les notícies de Palau li arriben per mitjà de Triadú i passa, a continuació, a tocar el tema principal: "Tot això portarà o pot portar una colla de conseqüències desagradables que caldrà solucionar en interès de l'amistat i de la Revista. Creiem que tot plegat es pot deure a motivacions personals entre tu i altres persones d'aquí que veuen en mals ulls la teva actuació a França; són gent, com és normal, de l'altra banda, de l'altre camp. Jo no sé veure-hi un atac encobert contra la Revista" Triadú, per la seva banda, escriu: "Ignoro exactament de qui pot venir la cosa. A la "Soli" hi ha encara en Santa Marina. Es coneixen les teves activitats polítiques i tenen ganes de fer mal de debò. A tu i a la revista. A la revista tots hem pres automàticament l'acord de fer front amb decisió a qualsevol insinuació en contra teu. No et preocupi res, te'n responc. T'ho envio només perquè prefereixo mil vegades que ho sàpigues per mi que per un que hi trobi gust. Mirarem de saber exactament d'on ve i on mor tot això." Més tard, l'11 d'agost, Triadú li torna a escriure des de Cantonigrós: "No sé si arribaré a temps a dir-te que no et puc recomanar ni per un moment que vinguis a Barcelona, a Catalunya, que passis la frontera, vaja. Deus ignorar que aquí tothom sap les teves relacions amb la F.N.E.C. El cas de l'article a la "Soli" t'ha acabat de posar en primer pla entre certa gent. Per tant, a menys que el país s'hagi tornat molt tolerant i els ulls grossos es facin immensos, o bé a menys que per miracle no et tinguin fitxat, no et deixaran circular. Pensa-t'hi bé. L'afer va tenir una ràpida difusió entre els exiliats catalans a París de forma i manera que gairebé coincidint amb la carta anterior, el 13 d'agost, Cultura Catalana li'n va enviar una altra per la qual se'l convocava a la reunió extraordinària que tindria lloc el dissabte 23 d'agost. La convocatòria deia: "Es prega la presència de tots els membres per tal d'examinar un afer delicat de caràcter personal". El president de Cultura Catalana era Rafael Tasis i el vice-president, Grenier Barrera. Ferran Canyameras, que havia estat qui havia introduït Palau en Cultura Catalana, li va fer arribar una carta el 19 de setembre on li recomanava: "Convé que envieu una carta a en Tasis (...) en la seva qualitat de President de la Secció de Lletres de Cultura Catalana, presentant la dimissió del vostre càrrec i donar-vos de baixa d'aquesta associació. Crec que és millor fer-ho així. No és que s'hagi enverinat la qüestió però d'aquesta manera s'evitarà polseguera" Tot va quedar resolt quan, el 5 de novembre, Palau va rebre una notificació per la qual se li comunicava que en la reunió del Comitè Directiu del 30 d'octubre havia estat acceptada la seva dimissió. No cal dir que l'afer va trasbalsar profundament Palau ja que, malgrat les cartes de Romeu i Triadú, en les quals no s'hi besllumava ni una espurna de sospita, la republicació d'aquella crítica a "Solidaridad Nacional" havia fet que la seva honorabilitat -i no només a Catalunya- quedés, si més no, sota sospita. Palau, aquell mateix any, va sol.licitar l'estatut de refugiat. La republicació va tenir així mateix unes altres conseqüències. Palau deixa d'aparèixer a "Ariel" en el número 11, de juliol-agost de 1947 i no hi retorna fins al número 15, de febrer de 1948, signant ara ja L'Alquimista -pseudònim que apareix aquí per primer cop a la revista- l'article Antonin Artaud, o la invitació a la follia. És, per tant, en "Ariel" que Palau consolidarà el pseudònim, alter-ego del Palau poeta, de L'Alquimista. Artaud L'article, que és dels primers -si no el primer- que, a Catalunya, valora l'obra d'Artaud és una adaptació reduïda, però coincident en l'essencial, de l'article que, amb el mateix títol i escrit a París entre desembre de 1947 i gener de 1948, va publicar Palau en el monogràfic a la mort d'Artaud que va editar el juny de 1948 "K, revue de la poésie". Els dos articles són producte de l'impacte que havia provocat en Palau la coneixença d'Artaud, posterior, òbviament, al descobriment de la seva obra. Palau havia descobert Artaud quan, ja a París, havia llegit El teatre i el seu doble i l'havia conegut personalment a la tardor de 1947 -coincidint amb la seva sortida de Cultura Catalana quan li va demanar que li signés un exemplar de Lettres de Rodez, en un moment en què Artaud havia assolit un cert auge amb l'exposició de dibuixos que el mes de juliol havia fet a la Galeria Pierre de París. Palau troba acomplerta en Artaud la vidència preconitzada per Rimbaud -segons Palau, Artaud prové d'ARThur RimbAUD- que ell havia viscut en "El Mèdium" i, en ple afer de "Solidaridad Nacional", està emocionalment predisposat a identificar-se amb l'obra i l'infern personal d'Artaud. En l'article de "K" Palau afirma que la vidència, en Artaud, és el buit i que "Le Vide, c'est le suicide", afirmació que recorda la feta en el seu poema "La música de les esferes", escrit entre octubre i novembre de 1947. I pel que fa al Surrealisme, Palau subratlla l'especificitat del d'Artaud "El Surrealisme fou per Artaud (...) gairebé exactament el contrari del que fou per a la majoria dels seus adeptes. No ens hem d'estranyar, per tant, que els resultats de les seves experiències siguin més rigorosos i més profunds. Ni ens hem d'estranyar massa, tampoc, de la ignorància amb què fins avui ha estat tingut aquest gran poeta." "O amb ell o contra ell", diu al final de l'article a "Ariel". És a dir, davant Artaud no hi ha terme mitjà, tal i com correspon a una descoberta. En aquest sentit, a "K" Palau va més enllà quan diu que per comprendre'l "il faut s'identifier à lui" i afirma que la poesia francesa havia arribat amb Artaud a l'experiència "mystique pure, poésie et connaissance n'étant qu'une seule et identique chose", objectiu darrer de la recerca poètica del mateix Palau. D'aquí la seva identificació amb Artaud. Palau havia patit una profunda crisi personal que havia coincidit amb la descoberta d'Artaud. Artaud l'ajudarà, amb la seva follia, a superar la baixada als inferns. A París Palau havia fet els dos grans descobriments de la seva vida: Picasso i Artaud, la genialitat i la follia; en darrer terme, i des del romanticisme dels idealistes, dues solucions a un mateix fenomen vital. Palau, però, deixarà clar d'entrada, en "Ariel" qui és L'Alquimista. En aquest article introdueix una citació que remetper a qui vulgui seguir-li la petja- a Baudelaire-Picasso, article que, amb el seu nom, havia publicat en el número 7-8 de la revista. Així, mentre L'Alquimista encara hi retornarà diverses vegades tot signant El cas inèdit de Maria Clavé, ("Ariel", núm. 17, maig de 1948), L'aventura (núm. 18, juliol de 1948), L'obra de Marià Manent, tocada pel silenci (núm. 20, novembre de 1950) i el diàleg Faust-Picasso, fragment de la seva Vides de Picasso, en el número 21, de gener 1951, però datat a París el juny de 1946, Palau no torna a signar amb el seu nom fins a "Cant Espiritual", poema escrit també a París el 14 de maig de 1950 -el mateix mes en què inicia les Notes que constituiran el primer volum dels Quaderns de l'Alquimista-, publicat en el darrer número de la revista, el número 23, de desembre de 1951, tot fent constar que pertanyia al llibre inèdit Poemes de l'Alquimista. Havia estat una llarga travessia que anava del 10 de juliol de 1947 fins al desembre de 1951, data en què Palau, complert, com veurem, el seu cicle com a poeta, recupera el seu propi nom. De tota manera, malgrat un altre comentari de Romeu en la carta esmentada abans: "Els teus articles desperten molt d'interès, en alguns per la valentia amb què estan escrits, en d'altres perquè tens un bon estil periodístic, i en altres perquè els teus articles els menen a ira i a crits d'escàndol. No cal preocupar-se'n massa.", a "Ariel" només surten tres articles sobre l'obra de Palau: dos abans de l'afer de "Solidaridad Nacional", el de Jaume Bofill i Ferro, ja citat més amunt i el de Joan Triadú "Poesia" (1944-1945), en què Triadú tracta fonamentalment la seva tasca com a editor; i un -Josep Romeu li dedica, però, en el número 13 el seu article Arbre de flames sobre Rosselló-Pòrcel- després, el de Joan Perucho Dos llibres de Josep Palau i Fabre, en el número 14, de desembre de 1947. En aquest article Perucho surt en defensa de l'obra poètica i de l'actuació personal de Palau, amb qui havia compartit l'interès i la redescoberta del Surrealisme. Perucho escriu: "...ha donat sentit a una generació. Hom podrà convenir o no amb la seva obra, amb la postura, per a molts un xic incòmoda, dels seus versos, però hom no podrà negar la victòria intensa del seu missatge. Conec Josep Palau des dels temps universitaris, en l'època veritablement difícil i dura de la clandestinitat del català com a llengua, i de la seva tenacitat i dels seus esforços en un moment en el que gairebé tothom estava a punt de creure en una periclitació absoluta de la nostra literatura (...) Fou ell, qui promovent secretívoles lectures de les noves generacions, assegurà una continuïtat floreixent, la manca de la qual havia esdevingut un desastre. Fou Josep Palau qui fundà i dirigí POESIA (...) i fou ell, sobretot, qui intentà superar l'època de localisme vers un horitzó d'universalitat i, per tant, de normalitat." 4. REPERCUSIONS DE L'AFER DE "SOLIDARIDAD NACIONAL" Fins aquí allò que fa referència al pseudònim de L'Alquimista en els articles a "Catalunya", a "Ariel" i a "K, révue de poésie"; tanmateix, però, per a un poeta que havia escrit "El poeta és un mèdium (..) de les forces obscures de la naturalesa (...) dels seus avantpassats (...) i, finalment, d'ell mateix...", l'afer havia de reflectir-se en els seus poemes. Així, des d'aquest punt de vista, a partir de 1947 hi ha dos aspectes a assenyalar: primer, l'aparició del pseudònim, i segon, l'esllanguiment de la producció poètica de Palau. Quant al primer, i pel que fa als articles -i fins allà on ha arribat la meva insvestigació-, com hem vist, aquest apareix per primer cop a la revista "Catalunya" lligat als dos articles esmentats; en els quatre a "Ariel" que acabo de citar, i en el de "K, révue de poésie". Un total de set articles entre el mes de maig de 1947 i el mes de gener de 1951. D'altra banda, el 1947, la col.lecció Albor, que dirigia Ferran Canyameres i segons consta en un fullet informatiu que va editar, tenia previst publicar -fet del qual "Ariel" es fa ressò el número de 16 d'abril de 1948- l'obra de L'Alquimista Vides de Picasso, llibre que no s'arribarà a publicar mai en aquestes edicions i que sortirà publicat el 1962, firmat Josep Palau i Fabre. Respecte als llibres de poemes, Palau, d'ençà de 1942, venia publicant regularment un llibre cada any. Aquesta regularitat s'estronca totalment el 1947 ja que després de Càncer Palau deixa de publicar poesia fins al 1952. El 1946, a Càncer havia anunciat que tenia en preparació Madona Fantasia, llibre que no sortirà mai amb aquest nom, i Poemes de l'Alquimista, el llibre que publicarà el 1952 firmant ara Josep Palau Fabre. La producció poètica de Palau s'esllangueix lentament a partir de 1947. Dins la primera edició de Poemes de l'Alquimista només hi ha onze poemes datats amb posterioritat a juliol de 1947; quatre del 1947, dos del 1948, dos del 1949, dos del 1950 i un del 1952. A començaments de 1950, en el text que prologa Poemes de l'Alquimista, Palau, referint-se al llibre i en ell mateix afirma "Un afany de veure-m'hi absolut, d'abastar-me amb el meu propi esguard, hi presideix. Aquesta aventura temerària ha donat, en altres, la follia, el desdoblament, la desintegració. És per aquesta darrera ferida, sobretot, que em reconec" (...) "Sóc únic, que jo sàpiga a haver tornat d'aquesta regió perillosa. No es torna mai el mateix" Hi ha moments que condicionen una vida i això és el que havia suposat l'afer de "Solidaridad Nacional" per a Palau: un fet capaç de transmutar una vida i una obra. L'afer de "Solidaridad Nacional" havia fet que Palau passés de viure l'alquímia com un procés intel.lectual a un viure-la com un de profundament vital, que donarà tota una altra dimensió al seu concepte de l'alquímia i l'alquimista. Tots els seus projectes polítics i vitals havien quedat profundament marcats i, els literaris, estroncats ja que ni Madona Fantasia, ni Quaderns de l'Alquimista, ni Vides de Picasso apareixeran o es publicaran com havien estat anunciats. Havia estat la seva davallada als inferns. Amb ella, Palau havia consolidat els seus lligams amb l'obra de Picasso i s'havia apropat emocionalment a Artaud -"Artaud és l'home que en un moment donat ha abraçat plenament el seu destí sabent el que aquest li preparava" -i a la seva obra, i a partir d'ella, tal i com podem veure en els títols dels llibres que componen Poemes de L'Alquimista, reinterpretarà la seva poesia i també la seva vida. 1950 serà l'any de la inflexió poètica de Palau. Aquell any escriu cronològicament: primer, el text que prologa Poemes de l'Alquimista que acabo d'esmentar, datat els dies 8 i 9 de gener; segon, entre el 30 de maig i el 12 d'agost, les set Notes preliminars del primer Quaderns de l'Alquimista, notes en les quals deixa constància de la fi del seu cicle poètic i amb les quals inicia la reflexió sobre la seva poesia; tercer, 1950 és també la data amb la qual Palau tanca el conjunt dels seus poemes, recollits dins Poemes de l'Alquimista (1936-1950). Quan el mes de gener de 1950 escriu el text que prologa Poemes de l'Alquimista, sembla que la revisió -que no coneixerem, però, fins el 1952, any en què sortirà publicat el llibre- ja ha estat feta o, si més no, en procés de fer-se. Dins Poemes de l'Alquimista els poemes apareixen reorganitzats (només Càncer es correspon íntegrament amb l'edició original) en cinc llibres: L'aprenent de poeta, L'alienat, Càncer, Laberint i Atzucac. Aquests dos darrers, amb títols prou significatius, i malgrat que Laberint correspongui en part, segons Palau, a Madona Fantasia, havien estat escrits amb posterioritat a l'afer de "Solidaridad Nacional". Laberint està encapçalat per l'aforisme següent: "La nostra llibertat és la llibertat del laberint" i Atzucac està dedicat "A la meva memòria". En aquest trobem tant el poema "La música de les esferes", datat l'octubre-novembre de 1947, que diu així: "Aquesta vida meva sense música (...) Visc en el despoblat de la memòria (...) Impossible tornar enrera (...) El suicidi és l'absència total de música" com "Conte", poema escrit el 7 de juny de 1948, en el qual penso que Palau descriu el procés alquímic pel qual ha hagut de passar: "Una vegada era un príncep que havia estimat molt i molt, però que no havia tingut dona ni fills. Encara jove, els seus cabells s'havien tornat tots blancs, platejats. Un dia caigué malalt. Els metges li pronosticaren una ferida al cor. El mal s'anà agreujant. La ferida era ara un tumor. Els diagnòstics es contradeien. Però el tumor s'anava fent més i més gran i el cor s'empetitia progressivament. Fins que descobriren que aquell tumor no era un tumor, sinó un embrió, un fetus, que devorà el seu cor sencer. Hagueren d'operar el príncep per salvar l'infant. El príncep va morir." Tanmateix, "Hi ha poemes d'hivern i hi ha poemes d'estiu. La raó no és gens superficial. L'experiència òrfica de la poesia és profunda com la naturalesa mateixa (...) Gairebé totes les cançons i tots els poemes cantats d'aquest llibre han estat compostos durant la primavera o a l'estiu. Gairebé tots els poemes sords o secrets, han estat escrits durant l'hivern o a la tardor, i durant la nit", diu Palau el 1950 en Quaderns de l'Alquimista. El textos del Quadern i el "Cant Espiritual", escrits durant la primavera i l'estiu, són textos de llum. I amb "Cant espiritual" Palau, que no L'Alquimista, retorna a "Ariel" en el darrer número de la revista, el desembre de 1951. I és ara quan Palau, que ha tancat el seu cicle poètic i ha iniciat la reinterpretació de la seva obra poètica, s'endinsa en l'escriptura teatral i ho fa tornant sobre el tema de la crisi d'identitat i de la destrucció del jo en La tragèdia de Don Joan. Quan el 1977 aplegui en llibre una part de la seva obra teatral, en la presentació escriurà: "Aquesta sèrie de Don Joans, escrits durant el meu doble exili a França ...", confessió que, veladament, remetia a les conseqüències de l'afer de "Solidaritad Nacional". Entre 1944, any en què Palau havia publicat L'aprenent de poeta, i 1950, en què havia enllestit Poemes de l'Alquimista (1936-1950) havien transcorregut sis anys, sis anys en els quals s'havia construït una de les obres més sòlides de la poesia catalana de postguerra. Ramon Salvo Barcelona, febrer de 1993-novembre de 1995 1. Sempre que faig referència a Poemes de l'Alquimista tinc en compte únicament i exclusiva la primera edició del llibre, feta a Barcelona l'any 1952. Tornar enrera |