1.6. Altres fragments   Elena de segona mà (1967) L'Elena Ballester, com en Ramon Escrich, era d'una família modesta. El senyor Ballester, però, havia estat una vegada jutge municipal i, de totes maneres, tenia la seva carrera. Era advocat. L'exercici de la seva professió, però, no donava prou per a subvenir a les necessitats de la família, i ell s'havia procurat l'administració d'unes finques els amos de les quals vivien a la capital. Molts deien que s'hi feia el seu arròs. En tot cas, sense treballar massa i sense posseir veritables béns de fortuna, la família Ballester menava una vida darrerament llarga, i freqüentava, sobretot des que l'Elena començà a figurar una mica, la bona societat de la vila. Hi eren acollits sense reserves aparents, perquè aquesta societat en aquell temps ja s'hi havia barrejat força. La família Escrich, era molt més humil. El pare d'en Ramon era un veritable treballador, un obrer. Ningú no sap com s'ho va poder fer per a donar carrera al seu fill. En tot cas, la hi donà. Val a dir que el xicot era un noi molt aplicat i que els costava molt pocs diners. A Barcelona, on estudiava per farmacèutic, donava lliçons particulars i duia els llibres d'una casa de comerç. Darrerament també havia treballat en un laboratori. A pesar d'aquestes activitats suplementàries, deien que feia una carrera brillantíssima. Ni el senyor Escrich ni la seva muller, com és natural, no freqüentaven la bona societat del poble. El noi, però, sí. A la Universitat i, abans, a l'Institut, havia conegut els fills de les famílies riques, i aquests, amb el desinterès propi de la joventut, l'acolliren entre ells sense reserves, generosament. I no cal dir que els seus pares l'encoratjaven per aquest camí. Només podria trobar-hi beneficis. Ell i l'Elena, doncs, es van conèixer de bona hora, quan l'un i l'altre, sobretot ella, que tenia cinc o sis anys menys, eren unes criatures. La noia molt aviat es va sentir atreta pels homes i per la vida de societat. No hi havia festa ni festeta en la que no participés activament. N'era gairebé sempre la primera atracció. Perquè cal dir que no n'hi havia cap de tan bonica, al poble. Cap, tampoc, de tan lleugera. Els homes la cercaven. I en Ramon la va cercar com tots els altres. Ella, de primer, quan potser només tenia setze anys, ja havia festejat amb el fill d'un col·lega del seu pare. Però aquest, que era molt més gran que ella i un xicot molt seriós, no va tardar a deixar-la en veure que el seu festeig no la privava de divertir-se amb els altres sempre que ell no hi era. Un dia, en un ball, es veu que hi va haver tota una escena. El que va passar exactament, mai no s'ha sabut ni té importància. Però es va dir que ell, en Jaume Raventós, l'havia sorpresa mentre un altre individu, que no es va dir qui era, tot i insinuar-se que es tractava d'un foraster, l'agafava una mica massa íntimament per la cintura, i no precisament a la sala de ball. El fet és que en Jaume i ella van renyir. Més endavant, el xicot Raventós s'havia de casar amb una francesa comunista que va venir per aquí durant la guerra. Tots dos se'n van anar del poble ja fa anys. Després d'en Jaume, va ser el torn d'en Ramon Escrich. És a dir, el seu torn no ho fou mai del tot. Ell n'estava enamoradíssim, la perseguia per tot arreu, però ella no semblava pas mostrar-se massa entusiasmada. Així i tot, es veien força. I és que l'Elena, mentre tingués un home al costat, no es preocupava pas excessivament de qui era. Festejar, però no es pot dir que arribessin a festejar mai, aleshores, ella i el noi Escrich. Al poble era del domini públic que ell se li havia declarat incomptables vegades, perquè era un home apassionat, i que ella, sense haver-li dit mai que no, tampoc no li havia dit que sí. Donava allargs a l'assumpte. Potser se'l volia reservar per si no sortia res millor. Però ni ella no sabia, aleshores, en quines circumstàncies acabaria casant-s'hi. L'Enric Solana es deixà caure pel poble quan en Ramon anava a començar el darrer curs de farmàcia. L'Enric havia cursat tots els estudis a l'estranger i feia anys que no havia posat els peus a la vila, perquè, l'estiu, l'aprofitava per viatjar. El seu pare era, aleshores, l'alcalde del poble i, a més, un propietari dels grossos. Els creien la gent més rica de la vila i, no cal dir-ho, la més influent. El senyor Solana sempre s'havia interessat molt per la política i ara ja feia una quinzena d'anys que duia la veu cantant. L'arribada de l'Enric causà sensació entre l'element femení. Era un xicot alt, ben plantat, que feia goig de veure. Però, sobretot, duia el prestigi d'haver viscut a l'estranger. Parlava amb naturalitat dos o tres idiomes i tenia una llarga cicatriu a la galta dreta, deixalla d'alguna baralla d'estudiants. Aquella cicatriu no el desparençava gens, sinó que acabava de donar-li un aire baronívol. Sí, totes les noies se n'enamoraven una mica en veure'l. Ell, però, només s'enamorà d'una. De l'Elena. D'ella havia de ser, precisament. I, aquesta vegada, també ella s'enamorà. Diu que, el primer dia que es van veure, l'espectacle valia la pena. Va ésser un diumenge, al casino, al ball. L'Elena estava amb unes amigues. Els seus pares també hi eren, perquè els pares sempre anaven als balls, però les noies se solien posar de banda, entre elles, per sentir-se una mica més lliures. Les noies, doncs, un grup d'amigues, seien en una taula, perquè això era a la tardor i encara feia bo, i el ball tenia lloc a ple aire, en una terrassa que hi havia sobre l'edifici del casino. Entre elles, és clar, hi havia alguns joves. Quan l'Enric va entrar, mirant d'una banda a l'altra, un d'aquests xicots el va cridar. Ell feia exactament tres dies que era al poble i encara no havia tingut temps de reprendre les velles amistats. Les noies, ja gairebé no les coneixia, perquè havien crescut mentre ell era fora. S'apropà, doncs, a la taula i l'amic començà a fer, amb una mica de broma, les presentacions. Més que res, li recordava noms. I, mentre l'amic els pronunciava, ell restava dempeus al costat de la taula, molt tibat, immòbil gairebé, mirant cap a l'altra banda, on hi havia l'Elena. Anà estrenyent la mà de les noies, però sense mirar-les. Només la mirava a ella. I ella el mirava a ell, amb un petit somrís gairebé còmplice. Quan les presentacions foren acabades, l'Enric contornejà simplement la taula. No havia pronunciat ni un sol mot. I, en tota l'estona que durà el seu breu trajecte entorn de la taula, ni ell ni l'Elena no es van treure els ulls de sobre, asseguren. Una d'aquestes escenes estranyes, inoblidables. Les noies fins i tot se sentiren una mica ofeses. Però ell no es va adonar de res. Es va asseure al costat de l'Elena, on instintivament li deixaren lloc. I, tot seguit, començaren a parlar. Com si no hi hagués ningú al voltant d'ells. A la taula s'havia fet un gran silenci, però ni això no remarcaren. Només tenien ulls l'un per l'altre. Els músics es posaren a tocar i les parelles es van anar aixecant per iniciar el ball. Els nois anaven d'una banda a l'altra per invitar les mosses. L'Enric i l'Elena aviat es van trobar sols a la taula. No es van moure pas. Diu que allí, molt junts i tan sols, gairebé cridaven l'atenció. Tothom els va veure. Ella, somreia nerviosament. Continuaven parlant. Ningú no sap de què. Ningú no es va atrevir a molestar-los. Cap noi no anà a cercar la xicota. Tots endevinaren prou bé com serien acollits. No es van aixecar fins que començà l'altre ball. Van ballar molt junts, sempre mirant-se. Tothom temia que d'un moment a l'altre es besarien. Tothom estava una mica escandalitzat. Els pares de la noia diu que s'havien tornat vermells i no sabien què fer. En cert sentit allò els afalagava, perquè l'Enric era el millor partit del poble; però, en canvi, l'espectacle que donaven els intranquil·litzava una mica. No, no sabien què fer. La senyora Solana, que també era al ball, sense el seu marit, perquè ell no hi anava mai, tenia el front solcat d'arrugues i manifestava visiblement el seu disgust. Tothom patia una mica. Semblava que havia de passar alguna cosa. La gent no havien vist mai res de semblant. Però no va passar res. Els dos joves seguien ballant i, quan la música cessà, tornaren a la taula. També els altres amics i amigues que la compartien amb ells. Però, encara que la compartissin, era com si fossin a molts quilòmetres de distància. L'Enric no va dir ni un sol mot a cap de les altres noies. Ni l'Elena tornà a adreçar la paraula als seus companys. Ells dos formaven un món a part. Sòlids en suspensió (1975) companys, disciplina, la convocatòria fins al mes que ve, a la dreta, naturalment, a la tercera taquilla, mengem al mateix plat, no hi pot pas haver una camaraderia millor, et donaré una llista completa de tota la documentació, a formar, les sis, al poble ja tothom s'ha llevat, no badeu, hi ha examen, és clar, és una cosa molt elemental, llegir, escriure, les quatre regles, cal repassar la taula de multiplicació, la de divisió, sumar i restar ja és diferent, formar part d'un cos, ser un cos, la solidaritat, l'uniforme, l'autoritat, els galons, de caporal, tot això ajuda, no cal dir-ho, no t'ha de faltar pas la recomanació, formeu de dos, la mà a l'espatlla del company que us precedeix, el braç ben allargat, cal aprendre a obeir amb promptitud, sense vacil·lacions, falten les pòlisses, a veure, el certificat de bona conducta, cap antecedent penal, afecte, molt bé, no sé com penses, tu, sempre obeint, obeint, sí senyor, aquí no passes gana, ja es veu que tu no saps, servei dia per altre si no hi ha emergències i els altres avantatges, triennis, cooperativa, plus de casa si no vius a la caserna, és una altra cosa, sergent vostè em pot orientar, tinent, a les seves ordres, sí, descans, també et podries quedar amb nosaltres, el tracte és bo, oi? i la cuina, sí, ja hi he pensat, però no m'hi acabo de veure, sempre a l'exèrcit, ja entenc, hi ha uns altres incentius, la paga, tot això, la facilitat d'ascendir, sí, sí, full de serveis excel·lent, és una escola de formació, la nostra, mil vuit-cents per dues-centes trenta-cinc places, ja cal que t'espavilis, voluntat no me'n falta, al capdavall de tot, allí t'informaran, les acadèmies t'ho faciliten, tenen el programa, estan especialitzats, en una paraula, tots els estalvis, però val la pena si així te n'has de sortir, no hi ha res de tant bonic, que et faci tan home, com la disciplina, mai no ho agrairé prou, doncs a mi com més de pressa em tornin a casa, tu tens ofici, ets de ciutat, sí, forner, el camp és una altra cosa, de jornaler, tu diràs, sempre hem estat jornalers, a casa, i arriba un moment que te'n canses, sí, senyor, a les seves ordres, els galons te'ls has guanyat per mèrits, a veure, tu, si em fas una demostració del maneig del fusell, que aquests no hi pleguen res, atanseu-vos, apa, no dormiu, i al matí cop de corretja, diana, tothom al pati, a pixar a pas de cursa, no vull barbes ni clatells bruts, hores regulars, feina regular, potser sí que és monòtona, però és segura, gent de confiança amb voluntat de servir la pàtria, val més l'expedient que la instrucció, mitja volta, up, a la dreta, up, sempre seràs ben vist, ben considerat, dempeus, el capità! hem fet uns homes de vosaltres i aquí tots són homes, només volem homes, hi ha els drets d'inscripció, fem passar un noranta per cent dels alumnes, en un no res, per poc esforç que hi posis, seràs caporal, sergent, vint-i-quatre hores d'enfilada i vint-i-quatre a casa, sí, ja tinc relacions, em casaré de seguida, és clar que ho aprova, la guàrdia, la patrulla, el servei de protecció, cal passar per tots aquests exercicis, la preparació física, el maneig de les armes, són unes altres, pistoles, metralletes, i sí, també fusells, sempre impecable, camisa blanca, neta, l'uniforme ben planxat, els botons cordats, les sabates cirades, no són sabates, carallot! la primera renglera un pas endavant, aquest no es recorda que les botes també tenen talons, a l'hora de passeig et vull veure amb el raspall a la mà, sí senyor, a les seves ordres, no, encara no han obert, de seguida, fugir de la misèria, del sol, de la soledat, mai no estàs sol, ara, per l'alçada una mica justet, això sí, la qüestió és arribar-hi, no m'han fet cap observació, l'examen mèdic perfecte, els pagesos som gent sana o la dinyem de criatures, dos germans, noi i noia morts de bolquers, a prova de bombes, doncs, únicament els nervis, una mica de nervis, com tots, al moment de veure't davant del paper blanc, però cap no és minyó de gaire lletra, aquí, cartes a la família i para de comptar, fes bondat, en faig, penso que els superiors m'estimen, els agrada que tinguis esperit de servei, el sergent ho diu, i més en necessitaré ara, amb l'uniforme nou, presenta't al capità, tots ens presentem al capità, i després la formació, quatre paraules, puntals de la pàtria, orgull de l'uniforme, una vida digna, tots camarades, bons nois, les noies que et miren, tothom et mira, al poble, com si no gosessin parlar-te, la tornada en camió, com en cridar la teva lleva, vosaltres, veniu, el caporal d'intendència, al magatzem, i la guerrera gran, els pantalons petits, tothom cosint, canviant, d'aquí a mitja hora es passa revista, tot a toc de corneta, vaja, no oblidar res, ser el primer a formar, ni un sol dia de calabós, que diguin del llepaculs, s'emborratxen i tot, no gràcies, menjar calent, dormir en un llit amb llençols, sense maldecaps, tot t'ho diuen, tot està previst, no ets tu sol que descobreix que som una gran família, ara més, tots triats, seleccionats, els escollits, aviat no t'hi trobes, de paisà, de civil, una vida dura, severa, circulin, si els plau, els papers, també els de la dona, la xicota, el control necessari, no, ningú no ha estat a la presó, afectes, el certificat del rector, com a gent de missa, no gaire, però honrats, bona conducta, un germà una mica inquiet, a Amèrica, ja s'ha mort, tenia quinze anys més i el van matar en una baralla, en una taverna, no ho saben, no és culpa d'ella, meva, o dels pares, el vist-i-plau, responsabilitats sobre responsabilitats, sempre a punt, disposat, puc ascendir, t'afines, lectura de les ordenances, més val que les sàpigues de memòria, una vida encarrilada, amb drets i deures, fes sempre el teu deure, sense flaqueses ni condescendències, eres un cul de terròs i ara, ja ho veus, sí senyor, a les seves ordres, immediatament, amb la mateixa energia, la mateixa decisió, has escollit per sempre, no et creguis però que la disciplina serà com aquí, potser per descoratjar-me, perquè em reenganxés, no em fa por, sí, ja ho veig, ets un noi que sap on va, el que vol, falta gent com tu, i als cinquanta anys, tan lluny encara, ja ho saps, sempre trobareu lloc, i la paga, la paga, no sé què pensen tots aquests desgraciats, pagesos sense terra, manobres, sempre d'una banda a l'altra, amb fam a les dents, ajupint l'espinada, sí amo, no amo, no ho entens.